Catalunya, vista des de fora, sembla que hagi canviat com una mitja, i no pas cap a millor. Pocs articulistes manifesten admiració, ni tan sols enveja, per un país (ells en diuen «comunidaz autónoma») que, segons ells, ha perdut el seu paper de punta de llança peninsular. «¿Què se n'ha fet, de l'oasi català?», titula el seu article Pedro Calvo Hernando al diari Información d'Alacant: «Abans de les eleccions autonòmiques de Catalunya del 2003, es parlava amb força raó de l'‘oasi català', perquè allí les coses eren distintes que a la resta de l'Estat. La crispació no política no existia i allò que predominava era el seny, el respecte democràtic, la disposició al diàleg i el clima d'entesa, en lloc de l'exabrupte i l'insult.»

Antonio Casado opina, al Diario de Melilla, sobre l'electorat català: «Fa tres anys estaven cansats de gairebé un quart de segle de pujolisme (nacionalisme utilitari) i ara estan avergonyits de la imatge exportada pel tripartit de Maragall.»

La més càustica és Julia Navarro a El Ideal Gallego: «Cal reconèixer que la paciència i bondat dels ciutadans catalans ha de ser enorme, perquè altrament estarien tots dient: ‘Que parin, que vull baixar.'» La periodista gallega continua la crítica amb un toc d'autocrítica: «Hi ha moments en la història dels països en què conflueixen polítics consistents, i altres moments en què els polítics no estan a l'altura del que s'espera d'ells. A Espanya vivim una d'aquestes etapes, sobretot a Catalunya, tot i que a escala estatal tampoc n'hi ha per tirar coets, però avui no toca parlar de Zapatero, Rajoy o Llamazares.»

Tan malament no estem. Almenys podem dir que el recurs de l'«avui no toca» l'hem exportat amb un cert èxit.