El somni sociovergent ja fa anys que va agafar forma en l'imaginari polític català. Clarament, a partir del 1999. Sempre m'ha semblat la resposta conservadora a un neguit objectiu: la poca empenta de la Catalunya escindida, esquizofrènica. La Catalunya en què, aparentment, calia escollir entre ser d'esquerres o ser catalanista. La Catalunya dels metropolitans contra la Catalunya de país endins. La Catalunya de vol gallinaci i disputes domèstiques sense projecte col·lectiu ambiciós, compartit i realista. La sensació d'estancament es va fer molt més aguda amb la paràlisi derivada del pacte del Majestic amb el suport mutu entre CiU i el PP a Madrid i a Catalunya al llarg de dues interminables legislatures...

La poca traça demostrada pel tripartit en el domini dels protocols de la cultura de govern de coalició encara ha fet més atractiva per alguns sectors socials la idea de «tornar a l'ordre» amb un govern dels dos partits majoritaris. Aquesta seria la pitjor solució per al país, però és l'opció preferida per Mas i Duran. Un matís semàntic: no es tractaria de sociovergència sinó de psoevergència. És a dir, un pacte PSOE-CiU, que reservaria al PSC el paper de camàlic.

En aquestes eleccions també es decideix el grau de sobirania del PSC respecte del PSOE.