dijous, 12 de maig de 2005
> Seixanta anys després, hem de parlar de victòria?
Articulista
tribuna
JAUME OLIVERAS I COSTA..
Mentre els grans dignataris del món contemplen la parada militar a la plaça Roja de Moscou, els onze milions de víctimes dels camps de la mort nazis interpel·len el nostre futur
D'uns mesos ençà, estem en una continuada evocació del 60è aniversari de la fi d'un malson. Des del 6 de juny commemoratiu del desembarcament a Normandia, cada fita que significà un cop al nazisme és recordada en el seu just valor, no en va es tracta de fer memòria sobre el significat d'un dels fets més luctuosos de la història moderna. Ara, en el punt final d'aquella espiral de despropòsits, el 8 de maig hem recordat la signatura, a Berlín, de la capitulació del Tercer Reich, una setmana després de la desaparició física de l'home embogit que fou capaç de convertir el món en un escaquer de sang. Tanmateix, paral·lelament a la consecució dels objectius militars, l'avenç de les tropes aliades, provinents de l'est i l'oest, s'anaren trobant amb els camps de concentració. El 24 de juliol del 1944, l'Exèrcit Roig allibera el primer tràgic enclavament, el camp de Madjanek, però gran part de les instal·lacions ja han estat desmantellades i els arxius destruïts, en la fugida dels SS nazis. És l'11 d'abril del 1945 quan cau a les mans dels aliats el primer camp completament enter i amb tota la documentació interna, a Buchenwald i és tant l'horror que s'imposa al cor dels aliats que l'oficial nord-americà que ocupà Weimar obligà els seus habitants a visitar el camp perquè veiessin directament allò al que havien volgut tancar els ulls.
El 5 de maig, hores abans de la capitulació, fou alliberat el darrer dels camps nazis, Mauthausen, tan lligat a la història de molts republicans espanyols. Els 187 graons de l'escala que portava a la pedrera rajaven sang innocent: una escala que, encara avui, hauria de ser d'obligatori pelegrinatge per a qui volgués ser reconegut com a demòcrata i europeista. La història dels camps, lligada en l'espai i en el temps a la ideologia nazi. Aquests dies hem vist als mitjans de comunicació un record constant i emocionat del que fou l'holocaust i del significat del procés d'extermini sistemàtic programat contra els pobles jueu i gitano. També s'inclogueren en la barbàrie el sacrifici de col·lectius definits com a asocials i homosexuals, i cal dir-ho. I, ara parlem d'aquell aniversari, sense referències anteriors (armenis...), ni vacunacions posteriors (bosnians, txetxens...). A la plaça Roja de Moscou, l'endemà del 60è aniversari, una impressionant parada militar desfilava davant els principals dignataris d'arreu, commemorant la victòria dels aliats. El poble rus ho feia desempolsant les velles banderes roges, de falç i martell, i exhibint el currículum dels 27 milions de morts. Tot ben cert i sacrifici que cal reconèixer. Fins i tot el canceller alemany aplaudí la desfilada, en què 7.000 soldats russos en activitat lluïren les medalles aconseguides a l'Afganistan, Txetxènia, Geòrgia... en aquests darrers anys. Fou mostrat armament de gran potencial destructiu, per a millor glòria del govern del demòcrata Vladimir Putin. El poble i l'Exèrcit Roig es reafirmà en el seu paper protagonista en la fi del nazisme.
La Segona Guerra, com totes les guerres, marcà un període luctuós. Un quinquenni amb 55 milions de morts i la increïble propagació de la ideologia nazi. Un temps que finí amb dos terços d'Alemanya derruïda, amb el poble polonès massacrat, amb jueus i gitanos exterminats, amb França ferida pel trencament entre resistents i col·laboracionistes, amb l'articulació de noves fronteres i, sobretot, amb la consagració de noves formes d'absolutisme com els durs i desconeguts anys de l'estalinisme. Cinquanta milions de morts ens interpel·len. És precisament en record d'aquestes víctimes que no es pot parlar de victòria ni es pot celebrar l'aniversari amb una parada militar. El 8 de maig ha de ser una jornada d'emocionat record, al crit unànime del «mai més» que aquests dies s'ha sentit a Mauthausen, a Dachau, a Flossenbourg, a Ravensbruck, a Auschwitz, a... a tots aquells llocs on encara es poden sentir veus com les del deportat Josep Egea: «No em sento diferent dels altres. Segur que no. Però, en canvi, m'han quedat fortes impressions gravades al cervell. De vegades m'arriba un no sé què molt profund, que sembla que m'ofegui. Això, sobretot, em passa quan veig algú que pega un nen. No puc suportar que peguin un nen.» No, no hi ha victòria. La parada de Moscou és pura pornografia. Hi ha record. Hi ha compromís. Només hi ha una commemoració: la dels testimonis i les paraules contra l'oblit.
|
