dimecres, 24 d'abril de 2002
>
Els cansats compren llibres i roses
la crònica
MANUEL CUYÀS
.
+
Un grup de gent jove tria i remena llibres en una parada de les rambles de Barcelona, ahir al matí.
Foto:
EFE.
|
La recepció amb xocolata i melindros que cada any per Sant Jordi es fa al Palau de la Generalitat comença a les deu del matí i s'acaba a les onze. A quarts de dotze encara queda gent bellugant-se pel Pati dels Tarongers però són mal vistos. Ja haurien de ser fora. Si Barcelona fos Madrid o fos alguna altra capital amb forta tradició administrativa i estatalista, l'esmorzar començaria cap allà a les dotze, seria un esmorzar-dinar i a les set de la tarda encara hi hauria senyors i senyores escarxofats pels sofàs amb una copa de xampany a la mà i un havà traient fum com una xemeneia parlant d'alta o baixa política o simplement de senyores i senyors.
A Barcelona l'esmorzar és a una hora tan indecent com les deu, es fa a peu dret perquè no hi hagi ningú que s'apalanqui i a les onze s'ha acabat i tothom a treballar, que hi ha molta feina. El president de la Generalitat es tanca al seu despatx, els consellers marxen a les conselleries, els escriptors van a signar llibres, els editors a controlar-los i la classe política, social i econòmica reingressa als seus negocis polítics, socials i econòmics. Després passa que el conseller Franco té gana a cap hora i s'ha d'aturar a picar unes tapes d'aperitiu a la cerveseria Ciudad Condal que hi ha a la cantonada de la Rambla de Catalunya amb la Gran Via.
Dic que els escriptors van a signar llibres. Ho fan en bateria, de cinc en cinc o de deu en deu. Treuen el cap per darrere el taulell d'una parada i la gent se'ls acosta, els diuen coses i els demanen una dedicatòria. Hi ha escriptors que signen molt. Moltíssim. Per exemple Terenci Moix, que és l'ídol de les dones; Antonio Gala, que també és l'ídol de les dones, i Rosa Regàs, que també és l'ídol de les dones. O és qu
e les dones són molt més llegidores que els homes o és que la tradició de Sant Jordi que diu que l'home ha de regalar una rosa i la dona li ha de retornar un llibre funciona d'una manera matemàtica. Els escriptors diguem-ne consagrats o coneguts que no signen tant o no signen gens fan veure que estan tranquils i que no passa res però la veritat és que tenen un fred de peus que els puja a la cara i se'ls glaça en els ullets que miren de reüll. Quan fa una hora exacta que els cinc o deu autors signen llibres, l'amo de la llibreria els fa un senyal. S'alcen com un sol home de la cadira i cinc o deu autors més passen a ocupar el seu lloc. Els cinc o deu autors que ja han fet el fet marxen cap a una altra parada de més avall o de més amunt del carrer i ocupen llavors el lloc d'uns altres autors que han signat durant una hora. Si vostè no ha aconseguit que un autor li signi un llibre a la Catalònia, provi a El Corte Inglés.
El matí i la tarda de Sant Jordi tots els carrers del centre de Barcelona estan plens de gent que compra llibres i roses. ¿D'on surt aquesta gent si havíem quedat que tothom anava a treballar? Aquesta gent, si ens hi fixem bé, porta a la mà una cartera. Em refereixo a carteres de feina, a carteres amb nansa. Mai com per Sant Jordi es veu tanta gent amb una cartera. És gent que efectivament està treballant i és gent que com que de totes maneres no es vol perdre l'espectacle que hi ha a fora troba qualsevol excusa per sortir a fer una diligència o per anar a buscar a la gestoria aquells papers que mai troben el moment d'anar a buscar. El gran encert de Sant Jordi és que sigui un dia feiner. En un país on hi ha aquella frase que diu «els cansats fan la feina», si Sant Jordi fos festiu la gent no trobaria en tot el dia el moment de sortir de casa i anar a comprar un llibre. Els llibres i les roses es venen i es compren perquè la gent va escopetejada, perquè compra entre una gestió i una altra, en un pujar i baixar del carrer i abans no tanquin.
Una editorial ha anunciat les seves novetats de Sant Jordi a còpia de repres
entar els autors dels llibres amb el braç enguixat. Vol dir que els autors n'han hagut de signar tants que l'extremitat superior dreta els ha quedat malalta. En aquest país tots, els escriptors, els treballadors que porten cartera i es poden escapar de la feina i els que no en porten i no se'n poden escapar, acabarem amb el braç desllorigat.
|
)
