Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

Jordi Domingo

03.07.2015

A mi m’agradaria; ens hi posem?

M'agradaria que el meu país, Catalunya, assolís la independència com més aviat millor. L'eina que, sense cap mena de dubte, ens ha de permetre de gaudir d'un país diferent; més just; i socialment avançat. 


El setembre vinent (amb les eleccions del 27-S) en tenim una gran oportunitat. Una oportunitat gairebé única que no se'ns tornarà a presentar probablement en molts anys. Per això l'hem d'aprofitar. Altrament, ens penedirem de no haver estat prou valents en la defensa del nostre país i la nostra llibertat; i de no haver tingut, entre tots, el coratge suficient per a conquerir allò que haurem tingut excepcionalment al nostre abast.


És per tot això que m'agradaria que durant les properes setmanes tots el qui desitgem una Catalunya plena i independent tinguéssim molt clar què és important; i què, en realitat, no ho és. Que sabéssim discernir què és veritablement cabdal per a assolir la nostra fita i què no. I m'agradaria que no perdéssim més el temps (massa que n'hem perdut) i tots dediquéssim els nostres esforços a aplanar el camí per a fer possible el somni d'una immensa majoria de ciutadans. Si no ho fem així, és fàcil que qualsevol ens distregui i aparti del nostre objectiu fonamental. I nosaltres, tots nosaltres, en serem llavors els responsables.


A Catalunya hi conviuen diverses Catalunyes. Sortosament hem estat, i som, un país d'acollida. Un país on ha pogut arrelar tothom qui de debò ha volgut fer-lo seu. Un país on tots ens sentim (o ens podem sentir) catalans, amb una enorme i enriquidora diversitat: catalans de soca-rel; catalans provinents de l'estat espanyol; catalans que han vingut de totes les parts del món. Tots el mateix i tots ben diferents. Per naixement; per procedència; per raça; per llengua materna; per creences; per ideologia; per extracció social o per qualsevol dels altres elements que diferencien les persones. Una gran varietat i una gran riquesa.


I avui totes aquestes diverses Catalunyes conflueixen, per primera vegada en la nostra història i amb una potència mai vista, en un desig concret: la independència. Perquè han entès, totes elles des de cada una de les seves visions particulars, que per a aconseguir un país millor és ineludible tenir una eina que ho permeti. Una eina que mai no podrem tenir si ens mantenim –com ara– completament subordinats als interessos de l'estat espanyol. Una eina que és la que ens ha de permetre de decidir, a nosaltres, què ens convé i ens ha de permetre de construir el país que volem.


I ara que tenim aquesta històrica confluència no n'estem contents. En comptes de lluitar per aquest somni, cadascun des de la seva diversitat, ens tornem a encallar. O volen que ens tornem a encallar. Alguns diuen, fins i tot, que estem deprimits.


En lloc d'aprofitar aquesta extraordinària avinentesa de confluència, per preparar-nos per al salt definitiu, ens perdem –aparentment– en intents inútils d'homogeneïtzar el que és diferent. Intents de posar innecessàriament un mateix vestit a tothom, quan és evident que l'objectiu comú és clar i definit: la independència, com a eina per a construir el país que volem. I si això és el que desitgem (com així és) el que cal és dedicar-nos, en cos i ànima, a conquerir aquesta fita i no perdre més el temps.


Si, per exemple, tres ciutadans de zones climàtiques tan diferents com l'Antàrtida, el Tròpic i la Mediterrània estan preocupats –tots ells– pel canvi climàtic i coincideixen en la necessitat imperiosa de prendre mesures, és evident que tots tres estaran d'acord a promocionar una política global respectuosa amb el medi. I aquesta idea comuna –que els haurà de fer globalment forts– no serà en absolut contradictòria amb les mesures que hagin de defensar –aplicables– en les seves respectives zones de procedència. Perquè a ningú no se li acudiria de demanar idèntiques mesures per a zones geogràfiques tan diferents. I a ningú, de bona fe, no se li acudiria d'acusar-los de trencar la unitat en la defensa del medi pel fet de defensar-lo des de la seva particular perspectiva.


Per què no som capaços nosaltres d'aplicar aquest mateix sentit comú? En el moment actual és essencial obtenir la independència perquè la necessitem per a fer el nou país que tots i cada un de nosaltres –amb les nostres legítimes diferències– volem.


Ara com ara, i de cara al 27-S, m'agradaria molt que l'anomenada 'llista amb el president' tingués un èxit rotund. De la mateixa manera que m'agradaria que la llista d'Esquerra Republicana també el tingués, i la llista de la CUP gaudís d'un èxit idèntic. Perquè si totes tres llistes tenen un succés extraordinari el 27-S (tal com m'agradaria i els desitjo), seria del tot evident que tots plegats hauríem reeixit i que la independència la tindríem a tocar.


Ens hi posem?

Editorial