Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

Ernest Maragall

01.07.2015

Unitat-diversitat el 27-S: ara, a totes

Noranta dies abans de les eleccions catalanes, l'horitzó que contemplem ha quedat perfilat i contrastat.


Aquests últims mesos, eleccions locals incloses, el procés de renovació del mapa polític ha quasi completat un primer cicle de redefinició global.


Avui tot és més clar, més fidel a la realitat social i més representatiu de les sensibilitats, inquietuds i esperances de les catalanes i catalans. I, al mateix temps, aquesta realitat mostra tota la seva complexitat, fa aparèixer les contradiccions i dificultats d'un moment extraordinari de transició, de canvi social i institucional.


Mirem de resumir aquest nou paisatge i de dibuixar els elements clau de les decisions que haurem de prendre en les setmanes i mesos vinents.


1) L'impuls excepcional del procés d'autodeterminació sorgit el 2010 es manté intacte però veiem aparèixer amb força evident un nou impuls social i polític d'alternativa global al sistema econòmic i institucional a Catalunya i a Espanya.




2) Per una banda, el president Mas i CDC han forçat el trencament definitiu amb Duran-UDC i miren d'ocupar un espai més ampli i central, competint amb èxit amb ERC, que ja no pot actuar com a única expressió nítida i contrastada de l'independentisme. Al mateix temps, Mas força la pressió sobre les entitats que han protagonitzat el procés fins ara per arrossegar-les a una formulació que vol apropiar-se la seva qualitat 'unitària'.
De fet, assistim a un intent (legítim?) de recuperació del lideratge de Mas. Una drecera per a la construcció d'una nova organització política que substitueixi CDC, una marca caducada i greument afectada per la corrupció generalitzada del període anterior.




3) Per l'altra banda, l'èxit electoral del bloc, encara no prou definit, de l'esquerra alternativa ofereix una nova (?) esperança col·lectiva que competeix amb la de l'autodeterminació catalana. Podem posa sobre la taula una qüestió de fons sobre qui ha de ser el subjecte polític de la nova transició democràtica, ara plantejada com a ruptura explícita dels motllos institucionals nascuts el 1978. Nosaltres, naturalment, no acceptem la subordinació que Iglesias ens proposa del procés constitucional català en relació amb l'espanyol. Nosaltres tenim clar que Catalunya és subjecte polític del tot suficient per culminar, si així ho decidim democràticament, la trajectòria d'emancipació i alliberament del nostre país. No tornarem a caure en la vella temptació d'ajornar la revolució catalana per mirar de guanyar la guerra espanyola.




4) L'estat espanyol ha sabut aprofitar els nostres dubtes, ajornaments i divisions internes, sobretot a partir del 9-N, i ha desfermat una contraofensiva tot terreny amb decisions de govern (llengua, educació, economia, justícia...), constitucionals (recurs sistemàtic contra totes les decisions catalanes) i político-mediàtiques (Ciutadans, nou PSOE, El País, la Sexta, etc...).


5)El resultat global d'aquestes línies que s'encreuen es una Catalunya més activa, més implicada, més diversa i més complexa, però també més real i més exigent en termes democràtics. Ara sabem millor que el projecte emancipador haurà de superar les incerteses, les inseguretats, les pors generades pels adversaris avui més actius i més agressius. I ho haurem de fer sabent que enllà d'aquestes actituds induïdes hi ha sentiments genuïns, historia col·lectiva i individual, lligams personals i familiars amb les 'espanyes', per a molts i moltes catalanes i catalans.
Una ciutadania catalana, en tot cas, que no es deixarà enlluernar fàcilment, que demanarà certeses i projectes clars per a decidir a consciencia entre possibilitats diverses i ja no sobre una única alternativa global.




6) La coincidència de l'impuls sobiranista emancipador i de la nova alternativa d'esquerres demanen una resposta activa i solvent, no per a triar entre ambdues possibilitats, sinó per a construir un projecte polític conscient d'aquesta doble component, amb voluntat majoritària i capaç de respondre positivament a les inquietuds i demandes de les catalanes i catalans. 




7) Dit d'una altra manera, Catalunya necessita una gran força d'esquerra catalana compromesa fins a les ultimes conseqüències amb la llibertat i la independència, radicalment trencadora del discurs esgotat de la socialdemocràcia europea i encara més radicalment regeneradora del motllo institucional i democràtic que ha fet evident el seu fracàs.


Aquesta és la feina pendent de construcció col·lectiva que tenim al davant totes les forces d'esquerra catalanes sobiranistes però que fins ara no hem sabut articular.


És el que ERC no acaba de liderar, tot i continuar essent la força central d'aquest espai, per bé que cal anotar prou positivament la proposta de l'anomenada Aliança per la República Catalana. És també allò que les CUP expressen amb una evident eficàcia i explícita radicalitat, però adreçades a un sector social prou específic i minoritari.


És, per fi, allò que MES i els sectors sobiranistes d'ICV hem d'afrontar amb tanta gosadia com determinació, per a aportar ambició transformadora i nous conceptes d'equitat i d'economia sostenible. No per deixar-nos absorbir, ni per dissoldre'ns en cap altra força, sinó per compartir en peu d'igualtat la construcció d'aquesta Gran Esquerra Catalana que ha de convertir-se en actiu principal i imprescindible del procés d'alliberament.


8)I, per tant, no podem caure en l'error que el president Mas propiciava d'una simple confrontació entre sobiranisme i esquerra alternativa. El que hi ha en joc és la construcció d'un nou país i això exigeix la capacitat de definir conjuntament i compartir activament totes les decisions bàsiques que l'abast del repte ens planteja. És a dir, unitat política i social real, profunda i visible, compromesa en uns objectius comuns, coneguts i definits en el temps polític immediat. Una unitat que només tindrà sentit si parteix de (i compta amb) la diversitat política i social del país. Sense respecte per la diversitat no hi ha unitat possible, sinó, en tot cas, uniformitat o subordinació dels uns als altres, ambdues coses inacceptables.




9) Qualsevol plantejament unitari, doncs, no pot incloure la difuminació o ocultació de l'esquerra catalana en una pretesa llista unitària contraposada a la nova 'esperança' de l'esquerra espanyola. Seria un error gravíssim deixar en mans de Podem l'única representació d'una nova i imprescindible política de transformació social i recuperació dels objectius d'equitat, dignitat i qualitat democràtica.




10) Una gran esquerra catalana, doncs, disposada a compartir amb el president Mas i la seva nova formulació orgànica la línia central de l'emancipació catalana, incloent el procés constituent que les eleccions del 27-S obriran i treballant per la governació conjunta de construcció d'estat i recuperació econòmica i social que la nova majoria parlamentària ha de permetre.

11) Una gran esquerra catalana, també, capaç d'oferir als catalans i catalanes elements certs d'ambició transformadora i regeneració democràtica, una esquerra sense complexos ni autolimitacions, que no accepti de subordinar ni ajornar projectes, esperances i legítimes ambicions.

12) Una esquerra, finalment, per a governar i construir el país des del 28 de setembre, sense la dosi d'autoresignació continguda en els divuit mesos de procés constituent previstos en la primera versió del full de ruta.

La independència potser pot esperar divuit mesos, el país no. Les catalanes i catalans volem ser estat, volem ser lliures, però també mereixem noves i urgents respostes. I propostes, decisions, governació real.

Mirant a Europa i al pla Juncker. I a cada pam del país. A l'economia, a l'educació, a la justícia, a la cultura, als barris i viles on es concentren la pobresa i la desesperança, a les terres del sud i de ponent que malden per recuperar futur i orgull de país.


I ho necessitem de seguida.

Ara, a totes.

Editorial