Opinió

Montserrat Tura

18.03.2015

Els aldarulls no formen part de l'actuació democràtica

A ningú no ens agrada parlar de penes de presó, a ningú no ens agrada veure que gent jove implicada en determinats moviments es trobi davant d'un tribunal de justícia. Si hi ha ningú que digui que me'n sento satisfeta, no, en absolut. Em preocupa molt. La paraula és l'únic instrument polític en democràcia, ja sigui institucional o fora de les institucions. En el moment en què intenten fer servir uns altres instruments és quan apareixen conflictes i avalots. 


La sentència del Tribunal Suprem era esperable. No me n'alegro, però si es demostrava la relació directa d'unes persones amb l'intent que no es pogués iniciar i discórrer amb normalitat la sessió del parlament, s'aplicava l'article del codi penal que preveu l'atemptat a les institucions democràtiques, i això té penes de 3 anys a 6. Segurament sona molt gruixut, però era anunciat. Encara més, el president del tribunal de l'Audiència Nacional que ho va jutjar i va fer un vot particular, ja deia que calia pensar en un indult parcial o alguna cosa similar, perquè d'una altra manera saltarien del no-res als tres anys de presó. Com es fa, si el codi penal diu això que diu? 


Aquí, els representants polítics que diuen que la pena és desproporcionada haurien d'haver intentat canviar la relació entre aquest delicte del codi penal i la pena. Ara bé, això és molt complicat. Era clar que si es culpava i s'acceptaven com a prova les identificacions fetes s'imposarien penes de 3 anys a 6. És això que s'ha de revisar. Però en comptes de revisar-ho en el sentit que nosaltres voldríem, ho fan amb la llei de seguretat ciutadana, que és més dura. I això és un error, perquè és raonable que en temps de crisi i de grans dificultats hi hagi manifestacions i queixes. 


En una manifestació, cal diferenciar què és una queixa i què és un aldarull. Jo crec que aquell dia, al voltant del parlament, hi havia totes dues coses. Hi havia la indignació i la reivindicació, que jo respecto i en part comparteixo, i hi havia l'aldarull. D'aquell dia, en podem treure moltes conclusions, i no tot es va fer bé. Veure el conseller d'Interior fer el signe de la victòria, quan resulta que els diputats no podien accedir amb normalitat al parlament, em sembla grotesc. Però allà es va intentar impedir el funcionament normal d'una institució democràtica. I si algú diu que no va passar res, les imatges el contradiuen. I no ho dic per la meva gavardina, tothom sap que vaig renunciar des del primer dia a qualsevol compensació i que no n'he volgut fer cap qüestió. A mi, la imatge que m'ha quedat gravada és la del diputat Josep Maria Llop, que és invident. El van acorralar, agredir i insultar, i van intentar fer mal al seu gos pigall. Va ser molt desagradable. 


Amb el temps, les coses s'esmorteeixen, però fins i tot una part dels manifestants discrepava d'aquells actes. I jo no vincularia mai les persones que van provocar aldarulls amb el conjunt de la manifestació. Crec que la manifestació intentava posar en evidència una cosa que després ha estat realitat: que la crisi financera ha acabat essent una crisi amb unes repercussions socials terribles. Estic amb ells, i defensaré el seu dret de manifestar-se sempre i on convingui. Però els qui causen aldarulls… Els aldarulls són aldarulls encara que vagin a favor teu i no formen part de l'actuació democràtica. Tu et pots manifestar, però no pots intentar impedir que les persones que representen el poble de Catalunya accedeixin al parlament. I s'ha demostrat que el ple no podia començar perquè no hi havia quòrum. Això és la cosa més greu, que algú pensi que en comptes d'intentar canviar les majories per a no fer uns pressupostos antisocials es pot aturar com sigui el funcionament de les institucions escollides pel poble català per sufragi universal.


 


Montserrat Tura, ex-diputada
(Opinió recollida telefònicament per la redacció de VilaWeb.) 

Editorial