Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

Lluís de Yzaguirre

02.11.2014

L'ou i la gallina del dret de decidir

Ara que s'acosta el moment històric de fer una DUI, els partidaris del sí+sí ens dividim en dos sectors: els que tenen clar que ara toca decidir la independència i després ja veurem com ens posem d'acord en com ha de ser l'estat en front dels que tenen clar que cal decidir tant en l'eix nacional com el social.

Aquest segon bloc diu que no canviarien gens les coses si en comptes d'estar sota les arpes dels amics d'Aznar passem a fer-ho sota les dels amics del Bush (TTIP) i dels neocons de la UE. Que volen decidir sobre el deute, els rescats bancaris, la sanitat, el fracking, els transgènics...

Els de l'eix nacional i prou diuen que si ens dividim no arribarem enlloc, que ens cal sumar els que volen que tot segueixi igual però governat des de Barcelona amb els que volen un procés constituent que ho capgiri tot. Un cop assolida la independència votarem una constitució capaç de generar consens i s'haurà acabat això d'anar decidint.

Ve a ser allò de l'ou i la gallina, un cercle viciós basat en dicotomies molt subjectives, com ara "els del seny vs els de la rauxa", "els realistes vs els il·lusos" o "els que s'han beneficiat de la crisi vs els que l'han patida", desconfiances recíproques que no deixen de tenir el seu fonament, però que no ens duen enlloc.

Entre els que no volen sentir a parlar d'un procés constituent o del dret a decidir-ho tot, tot i tot trobem molts conversos al que podríem denominar "independència criolla": aquelles persones que, com aquells que varen liderar les independències a Llatinoamèrica, eren els esbirros colonials encarregats de recaptar i transferir l'espoli cap a la metròpoli fins que arriba un dia que diuen "ens ho volem quedar nosaltres" i promouen una independència que deixa intactes totes les estructures de saqueig a les classes populars però en benefici dels nous amos. La similitud amb les independències criolles ens ha de fer pensar, perquè moltes comunitats a Llatinoamèrica han vist empitjorades llurs condicions sota els alliberadors; el 95% del genocidi lingüístic i cultural l'han fet durant els segles XIX i XX els Vargas Llosa de torn. 

També s'entenen les reticències des de l'esquerra, fins a l'extrem que alguns il·lusos pensen que només importa l'eix social, com si hi hagués cap possibilitat de redreçar res sense la independència.

Però també és innegable que entre la dreta, especialment els sectors més reaccionaris, estatòfobs, neocons i delerosos d'una globalització de l'economia però no dels drets i les llibertats, deixar obert el dret a decidir qualsevol aspecte social és vist amb pànic: com imposarem els plans de pensions privats si els jubilats poden votar-ho? com completarem la destrucció de la sanitat pública si tots els malalts poden votar? Aquests sectors voldrien un dret a decidir d'un sol ús, com els mocadors de paper, i després les inèrcies de l'statu quo ja aniran passant el corró del realisme sobre els esgargamellats del canvi social.

Com es desencalla aquest debat? Sembla que els partits ho tenen clar: evitant una llista única a les eleccions plebiscitàries. Si cada partit va pel seu compte o si es fan dues llistes (la centrista, amb CDC, ERC i NEC, a favor del dret a decidir només en l'eix nacional i la llista de les esquerres amb els que volen decidir tant en l'eix social com en el nacional), tindrem dos plebiscits pel preu d'un: el primer plebiscit el guanya la suma de les dues llistes i el segon el guanya la llista que rebi més vots; si la suma de les diverses llistes favorables al dret a decidir en l'eix nacional dóna una majoria inqüestionable, fem la DUI; tot seguit, passem a construir una república criolla a la irlandesa liderada pels exusuaris del pont aeri si el bloc centrista s'imposa a les esquerres o encetem un procés constituent que ho capgiri tot (des del poder de LKXA, la dació, la pobresa energètica, el TTIP, la UE, l'OTAN...) si el bloc de l'esquerra obté més suport.

Faig meus els arguments en favor de la unitat de l'editorial "No és qui guanya, és si guanyem" de Vicent Partal (20.10.2014), però n'hi afegiré un altre: em temo que si el segon plebiscit (entre centre i esquerra) el guanyés l'esquerra, els de la independència criolla potser es farien enrere i ens esguerrarien la DUI. I si el guanya el bloc centrista i en pretengués derivar que l'statu quo és intocable i que l'únic canvi ara és que de les capes de sobirania supranacional en desapareix l'espanyola, ens espera un escenari de confrontació social que anirà creixent seguint la pauta d'increment de diferències socials a què ens està duent el capitalisme terminal.

¿Com es desencalla el problema de si el dret a decidir és d'un sol ús, només per a la independència, o ens obre les portes a una autèntica democràcia que enterri la cleptocràcia, la partitocràcia i qüestioni el poder asfixiant dels bànksters i les multinacionals sobre els governs legítims? 

Què és abans, l'ou o la gallina? Ni l'ou, ni la gallina: abans és la vida. Ni és abans el dret a decidir en l'eix nacional ni ho és en l'eix social, ni combinant ambdós eixos: la resposta és tan sols "el dret a decidir".

Si els partidaris del dret a decidir-ho tot, tant en l'eix nacional com en el social, cauen en el parany del doble plebiscit (o sigui, que no hi hagi una llista única) estaran signant el certificat de defunció de la DUI (si guanyen el segon plebiscit) o el del dret a decidir-ho tot (si el perden). En el moment que una llista implica els dos eixos explícitament i l'altra només explicita l'eix nacional, està deixant com a terme no marcat l'eix social: votant la llista centrista estaràs aprovant explícitament el dret a decidir en l'eix nacional i denegant-lo implícitament en l'eix social i serà l'opció que es vendrà com si fos la de consens.

Doncs, crec que els partits que volen transformar la societat i no solament acabar amb l'opressió espanyola ens farien un favor a tots si no queien en la trampa de les llistes separades i el doble plebiscit. Tenen una responsabilitat històrica.

I com es desencalla el debat sobre l'eix social? Evidentment, caldran eleccions ordinàries immediatament després de la DUI en què els partits portin al programa el model de societat que volen construir. Per a mi, tot seria més fàcil si es fes una primera volta d'autonòmiques anticipades amb llista única seguida de DUI i, aplicant l'article 67.3, una segona volta (tècnicament, repetició de les eleccions) unes poques setmanes més tard amb llistes partidistes.

Per Sant Jordi ho podem tenir dat i beneït.

Editorial