Opinió

Jordi Domingo

12.02.2014

Potser no ens n’adonem, però és una autèntica involució democràtica

Això que s'ha aprovat al congrés amb els vots del PP és un pas enrere que ens fa tornar al franquisme. Trenca la tutela judicial efectiva dels ciutadans i la defensa dels drets humans. Potser no ens n'adonem, però és una autèntica involució democràtica. En el fons, és una continuació de la restricció de drets que practica el govern espanyol. La modificació implica que només es podran investigar i jutjar delictes comesos per ciutadans espanyols i per estrangers amb residència habitual a l'estat espanyol. Els ciutadans queden desprotegits. Si un respanyol queda afectat per un atemptat contra els drets humans ja s'espavilarà. En definitiva, la possibilitat de perseguir a nivell internacional els delictes que atempten contra els drets humans pràcticament desapareix. Això passa a l'estat espanyol, mentre els altres països democràtics ho propicien. I tot, sembla, perquè els xinesos han protestat.


El que han fet és imperdonable i fins i tot il·legal, perquè estripa una bona colla de tractats internacionals que havia signat l'estat espanyol. I el fet més vergonyós és que inclou la retroacció dels processos oberts, cosa que no s'havia vist mai en cap estat democràtic seriós. És a dir, tots aquells processos internacionals oberts, com els del Tibet, el Sàhara, el dels jesuïtes al Salvador o la mort de Couso, queden sobreseguts. Aquesta modificació envia l'estat espanyol a la cua de la defensa dels drets humans. Són gent que des de fa temps es dedica a suprimir drets dels ciutadans assolits aquests darrers trenta-cinc anys de democràcia. És com tornar de mica en mica al franquisme i a la impunitat. La seva ideologia consisteix en això, a tornar quaranta anys enrere.

Tot plegat forma part d'un sinistre trencaclosques que destrueix la justícia i lamina els drets més elementals. Gràcies a Gallardón i a Fernández Díaz i a tots els que els envolten estem en una voràgine de tramitació i aprovació de lleis que eliminen els drets aconseguits durant tots aquests anys. Per exemple, la llei de l'avortament, la de seguretat ciutadana, la de seguretat privada, la de demarcació i planta, la llei de taxes, la reforma de la llei processal criminal, la reforma del codi penal... En el cas de la llei de la seguretat ciutadana, per exemple, tot passa per l'administració, sense tenir en compte els tribunals. És l'administració qui sanciona. I tornem a allò que el franquisme havia aplicat sistemàticament: els criteris de sospita i perillositat com a elements diferenciadors dels ciutadans. És a dir, si l'administració --no pas un tribunal-- decideix que ets sospitós o perillós, et pot aplicar tot el rigor de la llei. Pel que fa a lallei de seguretat privada, anem cap a la idea de què un vigilant de seguretat et pot arribar a detenir. Als vigilants se'ls volen atorgar facultats de policia sense cap mena de formació ni coneixement sobre els drets fonamentals del ciutadà. Quin estat de dret tenim?

Amb la reforma del codi penal, el principi de presó permanent revisable que imposen és, a la pràctica, una cadena perpètua. I si parlem de les noves taxes, la classe mitjana es queda sense accés garantit a la justícia. S'ha passat en poc temps d'una justícia gratuïta a fer totalment inaccessible a la majoria dels ciutadans l'accés als tribunals i en especial a l'apel·lació i la cassació. Això vol dir que més enllà que un ciutadà no pugui defensar els seus drets per manca de recursos ecnòmics (a qual cosa és òbviament greu), es produeix, a més, l'esterilització d'una de les fonts del dret que el propi codi civil reconeix: la jurisprudèndcia. És a dir, les decisions dels tribunals superiors sempre han servit perquè el ciutadà tingui elements d'interpretació de la llei en totes les seves controvèrsies. El no poder accedir a aquests tribunals s'eliminen aquests criterirs interpretatius i quedem tots plegats orfes d'un element essencial per a la interpretació de lleis, contractes i conflcites. Això és molt greu.


Tot acaba allunyant la justícia del ciutadà. És més, si la llei de demarcació i planta tira endavant, hi ha intenció d'eliminar els jutjats ubicats a poblaccions que no siguin capiral de província. És a dir, si hi ha un cas a la Seu d'Urgell, per exemple, caldrà anar a Lleida, cosa que és patètica des d'un punt del vista dels drets del ciutadà i, no cal dir-ho, dissuassiva per a qualsevol persona.

I, per acabar-ho d'adobar, ara ja es comença a dir que el govern espanyol estudia de prohibir informacions sobre determinats processos judicials. Posem per cas, informar sobre el procés de la infanta. Això, a la pràctica, és eliminar la llibertat de premsa.


Jo sempre dic als qui encara defensen la tercera via que com més aviat marxem millor. Només cal veure què ens ofereixen, i que, a l'altra banda, hi tenim un full en blanc per omplir.


Jordi Domingo, advocat


(Comentari recollit telefònicament per la redacció de VilaWeb.)

Editorial