Opinió

Víctor Robles

23.09.2013

Una veritat de debò i una lliçó

Diuen que una mentida contada mil vegades es converteix en una veritat. Jo he viscut una veritat a la meva vida que alguns pretenen fer-la mentida. Però la tornaré a repetir una altra vegada i mil més si cal perquè la meva veritat és una veritat vertadera.


Vaig arribar a Mallorca el juny del 1999 perquè la meva família s'hi traslladà per fer-hi feina. Venia d'un poble de viticultors de la província de Cadis que es diu Trebujena. Tot just havia acabat l'educació primària, amb bones notes. I he de dir que les úniques paraules que havia sentit en català en la meva vida era l'himne del Barça, l'equip del meu pare.

El setembre d'aquell any vaig començar a estudiar la secundària, amb la meitat de les assignatures en català i l'altra meitat en castellà. I evidentment, això em va portar qualque problema a l'hora de fer els deures i d'estudiar per als exàmens. Però va passar el temps i em vaig avaluar amb normalitat de totes les matèries, també de la de català, tot i que en tenia l'exempció. I el resultat va ser positiu, i encara va millorar durant el curs. Vaig acabar amb bona mitjana i amb un excel·lent fictici (per l'exempció) de llengua i literatura catalanes, per la qual cosa na Tina, la meva 'profe', em va convèncer de no sol·licitar l'exempció per al curs següent.

Com ho vaig fer? Evidentment, m'hi vaig esforçar, no em trauré mèrit. Però també gràcies a professors i professores com na Tina, en Tomeu, na Catalina, en Manel… I sobretot n'Enrique, un argentí casat amb una mallorquina. Des del primer dia em varen submergir en la llengua catalana. Ells també es van esforçar per ensenyar-me a entendre, llegir, escriure i parlar català, i en cap moment a cap d'ells no se li va ocórrer de parlar-me ni manipular-me amb coses com Països Catalans, independència, senyeres, estaques… Tot això que conten alguns i que tants malsons els causen.

Això que he viscut referma dues conviccions del meu ideari: quan arribes a un país, amb fronteres o sense, per quedar-t'hi una de les primeres coses que has de fer és aprendre'n la llengua. És lògic. Encara que hi hagi més llengües i més sistemes de signes que tothom entén (com que me'n surto prou bé amb el dibuix podria haver anat pel món amb una pissarra i haver jugat al Pictionary a la fruiteria), si jo sé moure'm en el sistema de comunicació establert em serà més fàcil. Això passa a Mallorca i a la Xina Popular, que va dir aquell. La qual cosa confirma que no hi ha cap manera més bona d'aprendre i de ser competent en una llengua que la immersió.

L'altra convicció és que un professor i una professora, i l'educació en si mateixa, és un dels béns més valuosos que una societat ha de protegir i defensar i del qual ha de sentir més orgull si aspira a ser millor. Per això, aquests dies surt convençut i orgullós al carrer i em pos al costat d'aquells que defensen l'educació de qualitat, fent ús del seu legítim dret a la vaga.


Perquè, deixant de banda els seus drets laborals, hi ha el dret que té la societat de les Illes Balears, la present i la futura, de ser millor i de ser competent, no únicament en paquets hotelers de barra lliure de menjar i beure. I per això rebutjaré tots els atacs a base de mentides que es llancin contra ells i contra elles, perquè potser aquesta lliçó de decència, civisme i democràcia és la més important. Per això jo don suport a la vaga de docents.


 


Víctor Robles (@virobles)

Editorial