Opinió

Ferran Suay

02.09.2013

El consell valencià, la Via Catalana i la prohibició del pacifisme

Les cadenes humanes són una de les formes pacífiques d'expressar unes voluntats de canvi que, històricament, solien manifestar-se per mitjà de revoltes més o menys virulentes. Quan l'evolució de l'armament arribà a establir desigualtats tan clarament perceptibles entre poder i ciutadania, l'enginy humà va trobar sistemes de protesta orientats a evitar els banys de sang.

Això va fer el tan admirat Gandhi, per tal d'assolir el seu objectiu –ni més ni menys que contra el poderós exèrcit britànic–, que no era pas inventar el pacifisme, sinó conduir el seu país cap a la independència. Gandhi era, abans que pacifista, un independentista de soca-rel, que trobà en la no-violència la millor arma a què podia aspirar.

Ara diu el senyor Ciscar, conseller i vice-president de la Generalitat valenciana, que farà tant com puga per evitar la cadena humana que el dia 11 de setembre ha d'enllaçar Catalunya amb el País Valencià. Quina deu ser, concretament, la llei que vulnera el fet que unes persones vulguen donar la mà als veïns?

Podríem pensar que es tracta d'un dels nombrosos tics franquistes del PP. Més que no de 'tics', caldria parlar d'un TOC, que són les sigles que –-en psicopatologia– designen el trastorn obsessivo-compulsiu. Crec, però, que seria un error d'atribuir la conducta repressiva del PP a cap patologia. Em sembla, més aviat, que respon a dos factors principals.

D'una banda hi ha el fet que, acorralats com es veuen per l'aflorament dels múltiples delictes perpetrats per càrrecs i militants del partit, només tenen temps i facultats per a actuar a la defensiva. Com un púgil mig estabornit per algun colp inesperat, el PP recorre als automatismes i prova, una vegada i una altra, totes les martingales que en el passat li han donat bons resultats. No són capaços d'adonar-se que l'enemic (per a ells, el poble és, sense cap mena de dubte, l'enemic) ha evolucionat i ha variat l'estratègia, de manera que els colps que etziben van, molt sovint, directament a l'aire.

El segon factor és estructural. Els partits espanyols, sobreprotegits i hipertrofiats per una llei de partits descaradament continuista del franquisme (no em referesc a la llei feta expressament per a prohibir partits bascs, sinó a la que determina l'estructura, funcions i omnipotència dels partits polítics), són autèntiques fàbriques de polítics mediocres i incompetents, que acaben ocupant tots els nivells jeràrquics. Fins i tot els llocs d'assessors, sovint generosament remunerats amb diners públics, no són per a gent competent, amb els coneixements i les destreses que calen, sinó per a simples llepaculs i estómacs agraïts de tot pelatge, que, quan cal que el partit reaccione i que algú dissenye estratègies de resposta mínimament efectives no són (òbviament) capaços de fer la feina.

En el pecat va la penitència, diria probablement algú amb més coneixements bíblics que l'autor d'aquestes ratlles. El cas és que la política comunicativa del PP sembla dissenyada per algú tan políticament mediocre com el president o la majoria dels alts càrrecs del PP.

Com a exemple, la pensada de l'esmentat conseller Ciscar d'assegurar que 'no poden celebrar-se actes relacionats amb l'expressió del dia d'afirmació nacional o autonòmica de qualsevol altra comunitat autònoma'. Voleu dir, honorable conseller, que si organitzem una cadena humana per a commemorar el 2 de maig –dia de la comunitat de Madrid– ens ho prohibireu? Que potser prohibiu cap de les múltiples celebracions de l'andalusa Feria de Abril que es fan en territori valencià?

Si voleu posar-vos decididament al costat de la llei, us serà ben fàcil: per començar, feu detenir els delinqüents del vostre partit; els polítics  i els comuns. Els qui fan oberta apologia del terrorisme franquista i els qui –més calladament però amb idèntica passió– s'enduen a casa o a Suïssa (depenent de les quantitats) els mateixos diners que robeu a escoles i hospitals, entre més serveis públics. I sobretot, Sr. Ciscar, si no sou capaços, amb tot el vostre estol d'assessors, consellers i més animals de companyia, de generar un argument aproximadament sòlid o creïble, mantingueu un respectuós silenci. La mediocritat sempre és menys evident quan va acompanyada d'una certa discreció.


 


Ferran Suay, professor de psicobiologia de la UV (@FerranSuay)

Editorial