Opinió

Rocío Martínez-Sampere

27.02.2013

Rocío Martínez-Sampere: 'Hem de dir sí a Catalunya: reivindicació nacional i model social són indestriables'

A la Diada de l'any passat molts ciutadans de Catalunya van expressar amb civisme i serenor que volien la independència de Catalunya. Però, més enllà de les diverses interpretacions que se'n poden fer, allò que a mi em sembla políticament rellevant és que l'eix del catalanisme s'ha desplaçat i aquest viratge té i tindrà conseqüències per al projecte de país que decidim d'impulsar.


Les manifestacions són l'expressió lliure dels ciutadans. Però no poden ser l'únic pla dels governants ni dels representants polítics. Això que ha passat ens interpel·la a tots els qui diem que estem disposats a governar els afers col·lectius, i donar-hi resposta és la nostra responsabilitat. Vicens Vives ens ho advertia quan parlava del seny i la rauxa: 'No podem alimentar una nova frustració deixant-nos emportar per la desvetlla d'un sentimentalisme torbador, que ens duu a mesurar el món amb els batecs del nostre cor.' S'ha expressat un sentiment poderós, però la resposta no pot ser ni instrumentalitzar-lo ni combatre'l amb un sentiment pitjor, la por.


El PSC no es pot quedar mirant de representar tan sols la meitat del país ni construir un projecte nacional i social des de la negació de l'altre. El desafiament no pot ser com dir no a la independència, sinó com dir sí a Catalunya des de la convicció que reivindicació nacional i model social són indestriables, per molt que des de CiU se'n vulgui prioritzar un per silenciar-ne un altre mentre el trenquen en temps real. La discussió rellevant no és únicament si ens convenen les condicions de la ruptura, el repartiment de l'herència material i immaterial, sinó que s'han de dirimir definint un projecte socialment viable de país, de tot el país.


I és en aquest sentit que el PSC i també el PSOE aposten pel federalisme, com a projecte integrador extern i intern, i també perquè les sobiranies compartides són la proposta més assenyada en la defensa d'un model social europeu que ha donat pau i prosperitat, i que malgrat la crisi en pot continuar donant. De la mateixa manera, crec que cercar el pacte permanent és més que una opció política, és un principi, que està en la base del patriotisme civil en què em reconec.


Però davant un canvi tan important com el que es planteja, entenc que la nova política demana l'expressió d'una actitud prèvia, bàsica, imprescindible: la deliberació democràtica. Cal entomar el debat i deixar que decideixi el 'demos', la ciutadania. Allò que es coneix per dret de decidir és la millor manera de 'desencallar' un problema que existeix, agradi o no.


El PSC, com vam veure ahir, està compromès amb aquest dret de decidir. Com a argument democràtic més que no pas nacional. Defensar el dret de decidir no és defensar la independència, com tants repeteixen a Catalunya i a Espanya, sinó que pel PSC és defensar la diferència entre tenir una unió per lliure elecció o tenir-la per imposició. I el PSOE no hi està d'acord, és cert, però en lloc de tirar pel dret i trencar com demana Alfonso Guerra haurem de conviure amb la discrepància, amb la pluralitat, amb la complexitat. Avui és més honest d'evidenciar això que no d'intentar transmetre falses certeses com fa Rajoy en cada compareixença. Haurem de tenir l'altura de gestionar la discrepància positivament si no volem, i jo no ho vull, condemnar Espanya a majories perpètues del PP.


Mentrestant, hem de reivindicar la força de la unitat del catalanisme polític, i saber que continuar fent pedagogia pot ser cansat, però és millor per a canviar posicions que no pas continuar fent apologia. En aquest sentit, políticament és una llàstima que al parlament no fóssim --tots-- capaços de poder demostrar aquesta unitat. Allò que ens pot unir a tots és que volem decidir i que, més enllà d'independent o no, volem un país millor --amb el que entengui cadascú per millor. Ahir es va fer un pas endavant. Ara toca continuar, sense frivolitat i sense tacticismes.

Editorial