Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

Marçal Girbau

07.02.2013

La lenga (oficiala) d’1%

L’Onorable Conselhièr de Cultura, Ferran Mascarell, compareissiá ièr al Parlament de Catalonha per expausar las grandas linhas del sieu Departament per la legislatura que ven de començar. Mai enlà dels afars culturals, lo Conselhièr mencionèt qualques aspèctes importants de la Politica Lingüistica. Me congistèri d’entendre que lo Conselhièr manifestava la volontat del Govèrn de trabalhar per l’oficializacion d’una lenga, l’occitan, 'qu’es tanben de Catalonha e dels catalans'.

A rason lo nòstre Conselhièr. L’occitan es tanben una lenga de Catalonha e dels catalans: es la lenga pròpria de la minoritat lingüistica istorica de Catalonha, Aran; e dempuèi 2006, amb lo nòu Estatut, es la tresena lenga oficiala en Catalonha tota. En 2010 mai de doas tresenas parts dels deputats del Parlament catalan aprovèron la Lei de l’occitan, aranés en Aran. La Lei preteniá far efectiva aquela oficialitat estatutària. Son passats mai de dos ans e òm se demanda ont sèm e –sustot–ont devèm portar aquela oficialitat.  


En Catalonha patissèm una crisi qu’exília los nòstres filhs e fa reviure als nòstres pepins lo lagui d’autres temps, amanit amb l’efectiu trabalh d’intoxicacion de qualques mèdias de comunicacion, i a sovent de ciutadans que demandan se lo Govèrn catalan deu 'gastar els pocs quartos que tenim en això de l’aranès' [despensar lo pauc agent qu’avèm en aquò de l’aranés]. Vos pausarai una question: que pensariatz vosautres d’un Estat que consacrèsse mens d’1% del sieu budgèt global de Politica Lingüistica a l’oficializacion de la lenga de la siá minoritat culturala? Alavetz, o avèm tot dit ja.


 Amb o sens la crisi, la sensacion es que sèm encara tròp minoritaris los qu’avèm present que Catalonha e Luxemborg son las doas solas nacions de l’Union Europèa amb tres lengas oficialas dins tot lo sieu territòri. Non es pas solament una qüestion dels politicians: parli tanben de professors d’universitat, d’intellectuals, d’opinaires, de la societat civila... Mas, solide, parli tanben dels politicians, que son los qu’aprovèron La Lei. La miá opinion es que la majoritat de partits catalans que votèron en favor de la Lei en 2010 encara ara non son pas conscients de la magnitud de la tragèdia. O podèm constatar cada còp qu’apareisson las polemicas catalan-castelhan, a prepaus dels atacs que recebèm cada jorn de Madrid. Gaireben degun remembra –levat deliciosas excepcions coma la de l’èx-secretari de Politica Lingüistica, Bernat Joan– que Catalonha non es, quitament administrativament, un país bilingüe, e, doncas, que se l’argument dels espanholistas per defendre l’introduccion del castelhan dins l’escòla catalana coma lenga veïculara es lo sieu estatut d’oficialitat, aquò deuriá implicar immediatament tanben l’introduccion –e al meteis nivèl– de l’ensenhament generalizat de l’occitan.


Çò que m’espanta mai es que los primièrs interessats de far una politica lingüistica de l’occitan vertadièrament ambiciosa deuriam èsser los quites catalans. Lo desvolopament de l’occitan es un investiment per Catalonha. Per tres rasons:


 Primièrament, En primièr lòcper politica lingüistica intèrna. Se de l’occitan ne fasèm una lenga vertadièrament oficiala dins Catalonha tota, trincarem lo binòmi catalan-castelhan installat en cò nòstre. Perqué? Perque alavetz en Catalonha lo catalan non serà mai d’usatge preferencial per de rasons de discriminacion positiva en comparason amb lo castelhan, mas, simplament, perque a totes nos semblarà evident –quitament als soïsses– qu’un país non o pòt far absolutament tot dins tres lengas. Qualques –fòrça– causas òc, mas non pas tot. Vos imaginanatz lo catalan, lo castelhan e l’occitan coma lengas veïcularas a parts egalas dins l’escòla catalana? O vos imaginatz que Catalonha Ràdio faguèsse la programacion per tèrces en catalan, en castelhan e en occitan? Mercés a l’oficializacion de l’occitan, se fa evident qu’en Catalonha se deu aplicar una organizacion lingüistica de la mena de la distribucion foncionala –justament coma fan los nòstres amics soïsses que mencionàvem totara. Es a dire, en Catalonha avèm doas zònas lingüisticas: la catalana e l’occitana. Avèm decidit que dins tot lo Principat aquelas doas lengas son oficialas, aital coma una tresena, lo castelhan. E avèm encara una quatrena lenga, sovent l’anglés, que l’emplegam coma lenga internacionala. Dins aquel marc se fa evident pro sovent que nos caldrà priorizar una lenga per dessús las autras tres e, alavetz, lo critèri es, e deu èsser, sens cap de dobte, lo critèri de la lenga pròpria: dins cada airal lingüistic i a una lenga preferenciala –la lenga pròpria–, es a dire, en Aran, l’occitan; e dins la rèsta, lo catalan. Aital lo catalan pòt recuperar la siá condicion de lenga preferenciala sens que degun pòsca dire qu’anam contra lo castelhan. Ça que la, per aver aquò, o devèm far e o devèm creire de vertat, non pas solament sul papièr. Amb los recorses, las aisinas e los tecnicians necites.


 Segonda rason: per melhorar l’imatge de Catalonha a l’exterior. L’imatge de Catalonha dins lo Mond pòt èsser determinant per garentir lo succès d’aqueste procès d’autodeterminacion qu’a començat Catalonha. Fa longtemps que cèrtes poders trabalhan ja per transmetre internacionalament un imatge de Catalonha distorsionat. Son pro frequentas las emissions per televisions estrangièras de documentaris ont s’explica l’immersion lingüistica catalana coma un cas de nacionalisme etnic e integrista. De politicas vertadièrament activas en favor de l’occitan pòdon èsser màgers per desactivar l’intoxicacion: davant la critica de qualques uns sus un supausat integrisme catalan, Catalonha poiriá se presentar coma un país amb tres lengas oficialas e una quatrena d’usatge internacional, ont las minoritats lingüisticas son escrupolosament respectadas.


E, fin finala, Occitània pòt èsser un grand mercat pels catalans, mai que mai cultural. De festenals, de concorses literaris, de cantaires, de pintres, d’arquitèctes... La cultura catalana interèssa a Occitània – un país de mai 15 milions de personas, que compren quatre estats europèus e 190 000 km2–, perque los occitans s’i reconeisson. Mas vendriá encara mai se Catalonha faguèsse sos devèrs: se mostrèssem la volontat reala de conéisser un pauc melhor los nòstres vesins, per verificar que, 800 ans après Murèth, contunham d’èsser plan parièrs. Cossí –los catalans– volèm vendre quicòm se coneissèm quitament pas lo nom del vilatge ont plaçam la botiga?


 Occitània e l’occitan son una granda oportunitat tanben per Catalonha, mas perque siá aital l’engatjament de Catalonha per Occitània deu èsser clar, sincèr e sens cap de vergonha. Ara que comença la legislatura catalana, lo Govèrn a l’oportunitat de demostrar als ciutadans que cada èuro public investit en l’occitan es, a l’encòp, un èuro investit en lo catalan. E qu’a l’invèrsa l’axioma non fonciona pas. Arribats aicí, doncas, la demanda es diafana: Catalonha preten demostrar que s’engatja vertadièrament per l’oficializacion de l’occitan e la defensa de las minoritats lingüisticas en i destinant mens d’1% del budgèt de Politica Lingüistica?


 


Marçal Girbau
Lingüista, occitanista e promotor cultural


 

Editorial