Opinió

Pere Aragonès

24.10.2012

Pere Aragonès: 'Independència de Catalunya: com queden els Països Catalans?'

Mentre l’independentisme no tenia possibilitats de ser un projecte que cap dels territoris del nostre país pogués acomplir en un temps pròxim, la qüestió del tractament de les realitats diverses dels Països Catalans un cop engegat un procés d’aquestes característiques no havia merescut --més enllà de discussions de caràcter teòric-- cap mena de debat ni de reflexió en profunditat. Avui, amb una Catalunya que es proposa majoritàriament (ho diuen les enquestes, ho diu el parlament, ho diran les urnes probablement el 25 de novembre) de fer un referèndum d’autodeterminació aquests anys propvinents, és absolutament necessari que l’independentisme prengui una actitud política clara sobre aquesta qüestió.


Abans d'exposar algunes propostes sobre l’oportunitat de la independència com una opció per al conjunt dels Països Catalans, cal fer algunes precisions pensant en els qui argüeixen --més a Barcelona que no pas a València o a Palma-- que això de la territorialitat 'ara no toca', que les realitats són tan diferents que imposen l’oblit de la resta del territori als catalans del Principat, o que fer propostes per al conjunt dels nostres territoris pot semblar una idea romàntica, o cosa pitjor, imperial, que ens fa perdre força i arguments per a assolir la independència de Catalunya i veure-la reconeguda.


De la mateixa manera que molts veuen com a part d’una mateixa realitat nacional llocs tant diferents com la zona alta de Pedralbes o Sant Cosme del Prat de Llobregat, o la Font de la Pólvora de Girona i Sant Andreu de Llavaneres al Maresme, o Bellver de Cerdanya i el barri del Remei de Vic, i que són coneixedors dels graus d’identificació diversos amb la catalanitat com a projecte de futur als carrers i barris dels nostres pobles i ciutats, tan diferents, i això no és cap obstacle, per molts de nosaltres és la mateixa tossuda realitat compartida d'ordre lingüístic, històric, econòmic i social la que ens porta a defensar un projecte per al conjunt dels Països Catalans. Perquè tant sentim que se’ns mor alguna cosa quan es crema l’Empordà com quan es crema la Calderona o Menorca; o percebem com a propis els desnonaments que es porten a terme al nostre país, sigui a Burjassot, a Terrassa o a Palma; i ens avergonyeix igualment la corrupció de les nostres institucions, tant és que sigui a la Ciutat de les Arts i les Ciències, a Palma Arena o al Palau de la Música. I sobretot, perquè apreciem el potencial de la nostra gent de tot el territori i els sentim nostres, i hem compartit amb ells projectes i il·lusions, de Tuïr a Mutxamel, de Calaceit a Manacor.


La República Catalana que anem construint ha de comptar amb els ciutadans que se senten part dels Països Catalans, tant en el procés de decisió com en la creació del nou marc constitucional. En el procés, perquè en l’estratègia de l’estat espanyol contra la independència a través del trencament de la unitat civil del poble de Catalunya, el genocidi lingüístic a les quatre illes i al País Valencià n’ha estat un camp de proves. Perquè la idea subjacent a la consideració del català com un patuès al costat de la llengua primera de la République que és el francès és la mateixa que considera els principatins uns menors d’edat que, ni de lluny, no poden prendre decisions col·lectives sense el tutelatge de Madrid. Per tant, ni que sigui pensant en l’èxit del procés exclusivament a Catalunya, haurem d’articular mecanismes per tal que les forces polítiques i socials que a tot el país defensen la nostra existència i el nostre futur com a poble siguin també presents en la construcció de la República Catalana. De fet, és reconèixer el que ha estat una realitat clamorosa --i veient la poca reciprocitat, un xic vergonyosa per als ciutadans del Principat--: des de la defensa de Barcelona el 1714 fins a la manifestació del passat Onze de Setembre, no hi han mancat els valencians, els illencs ni els nord-catalans que han vingut a fer costat a Catalunya en els moments en què calia ser-hi.


I sobretot, la República Catalana ha de comptar amb els ciutadans dels Països Catalans en la configuració constitucional dels seus elements fonamentals, entre els quals es destaca, pel caràcter inherent a la consideració d’estat, la nacionalitat. I d’això, en tenim molts exemples a tot arreu del món, que sentirem més a prop encara quan hi hagi la possibilitat que alguns catalans residents al Principat vulguin mantenir, amb la nacionalitat catalana, també l’espanyola. El ventall d’opcions és gran: des de l’exemple irlandès, que permet als ciutadans de l’Ulster de tenir la nacionalitat de la República d’Irlanda (i des del 1998, a més, amb el reconeixement d’aquest fet pel Regne Unit) i ser votats en les eleccions al sud o els hongaresos de Romania, Croàcia, Eslovàquia, Sèrbia, Ucraïna o Eslovènia que poden adquirir la nacionalitat hongaresa, fins a Espanya mateix, que manté un règim preferent a l'hora d'atorgar la nacionalitat espanyola a les persones residents al seu territori i que són sefardites o originàries de l’Amèrica Llatina, les Filipines, Andorra, la Guinea Equatorial o Portugal, com fa França amb la francofonia, Dinamarca amb els ciutadans de Schleswig del Sud, o tots els estats nòrdics entre si. Igualment, els ciutadans que lliurement vulguin (aquí no volem imposar res a ningú, ja ho fa Espanya i França) podrien tenir la ciutadania de la República Catalana.


I finalment, la constitució de la República Catalana no pot tancar les portes a un futur marc estatal compartit amb la resta dels Països Catalans. La proposta de la nacionalitat que hem formulat i el desig d’una república que abasti tots els Països Catalans lliurement associats no són excloents, ni l'una substitueix l’altra. I mentre no hi hagi una majoria social i democràtica a cadascun dels territoris que faci possible aquesta República dels Països Catalans compartida, tenim a l’abast un ventall de possibilitats d’articular la nació. De la mateixa manera que estats i organismes estatals o substatals dels Estats Units, Colòmbia, Xile, Finlàndia, França, el Marroc, el Canadà, el Senegal, Moçambic, Bolívia, Alemanya, el Brasil, Israel, Itàlia, Andorra, Argentina, Kenya, Mèxic, Itàlia, Grècia, el Regne Unit o Dinamarca, per dir-ne uns quants, han establert convenis de col·laboració, aquests darrers quatre anys, amb la Generalitat de Catalunya per defensar interessos comuns, què no hauria de fer la República Catalana amb els governs i institucions de la resta de Països Catalans?


Ramon Muntaner ens va deixar escrita la metàfora de la mata de jonc: un per un, sí que es pot arrencar, però tots junts ni 'deu homes, per molt que estirin, no l'arrencaran, ni que uns quants més s'hi posessin'. La independència de Catalunya no ha de ser el jonc que se separa i deixa que els altres es puguin arrabassar un a un, sinó el que creix un poc més, però que manté unida tota la resta i fa impossible d’arrencar la mata.



Pere Aragonès, diputat d'ERC al Parlament de Catalunya

Editorial