Opinió

Jordi Llaonart

24.01.2012

Jordi Llaonart: 'A Egipte, la il·lusió se'ls acaba'

Tinc un amic egipci que cada cop que la selecció de futbol del seu país ha de jugar un partit important, ens recorda la força amb què desitja que perdi. Sempre diu que a Egipte no li convé que la gent s’esbravi perquè això només serveix per alliberar tensió i acceptar amb més facilitat l’statu quo. Aquest estat de les coses que no canvia mai, i que a Egipte implica que els militars siguin al poder, els islamistes fent oposició sorollosa però, en el fons, gens revolucionària, i els joves talents, a l’exili forçat de l’emigració per motius econòmics.

La revolta contra Mubàrak va tenir l’efecte d’un gran partit de futbol, d’aquests als quals el meu amic té tanta por. La gent va sortir al carrer perquè a Egipte no poden seguir igual. Per poder viure i poder albirar un futur fora de la misèria, cal canviar-hi moltes coses. El missatge que va quallar va ser el de fer fora el president. I aquest va marxar. La majoria de mitjans d’Occident va cometre la imprudència, o l’error, de qualificar allò de revolució que havia de canviar-ho tot. Molts egipcis s’ho van creure, però la il·lusió se’ls acaba, com la paciència per la inestabilitat.

Suposo que en el fogot de la revolta, se’ls va oblidar fins a quin punt l’exèrcit és poderós i no està disposat a cedir ni una miqueta del seu poder. Això vol dir que no vol pagar impostos, que no vol un control polític dels seus negocis i que pensa mantenir-se com a pal de paller de la xarxa d’interessos polítics i mafiosos que conformen el poder a Egipte.

Això és un gran contratemps per al desenvolupament d’Egipte, perquè si els militars no cedeixen, no canvia res.

Pel que fa al tema de la democràcia, que votin o no votin, no aportarà al poble egipci més llibertat ni benestar a curt termini. Sense les eines i els controls que garanteixin la transparència al món polític, militar i empresarial, els partits i els diputats electes aniran caient, a mesura que siguin escollits, en les xarxes de la rutina del poder establert i la corrupció.

Resumint, que el moviment inicial era fort, popular i amb intenció de canviar les coses. Els militars hi van donar suport per evitar les crítiques. L’exèrcit va oferir Mubàrak al poble com a cap de turc. I ara els han deixat votar lliurement en unes eleccions que no han estat netes del tot. Els Germans Musulmans han estat tot aquest temps apareixent, però no amb la força que se’ls suposava. Potser perquè han pactat amb els militars una transició “suau”, una transició que doni per bona la caiguda d’una sola persona (Mubàrak). Això només ho saben ells. Són sospites, que quedaran confirmades quan veiem quin grau de pressió exerceix el nou govern sobre la casta militar.

Mentrestant, al carrer creix la sensació que tot això està provocant més problemes que creant beneficis. Al final, si l’opinió general és de “total, per això, millor no haver fet res”, això és que han triomfat els de sempre: els que manegaven la dictadura, que són els que ara maneguen la transició.

Per cert, penseu que als egipcis, en general, els interessa més la prosperitat econòmica que tots els elements que prenem aquí per a valorar la situació a Egipte: llibertat, democràcia, poder popular... Són un país amb massa població. Sí, massa. I aquest fet, que és un problema, situa Egipte en un escenari molt precari. Primer a nivell de subsistència, i ja no diguem a nivell de drets democràtics.

Jordi Llaonart és periodista i arabista.

Editorial