Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/73>

Jordi Badia

07.02.2015

Sabeu quan fou l'any de la picor?

El 1471. Ens ho assegura Joan Amades.


L'obra de Joan Amades, com es remarcava fa poc en una notícia i una opinió publicades a VilaWeb, és immensa. I immensament desconeguda, hauríem d'afegir. Únicament a la Viquipèdia, hi té consignats cent vint títols. El 'Costumari català' sol ja podria ésser l'obra de tota una vida, però Amades no es va cenyir a l'arreplec de costums, sinó que va anar molt més enllà. Per exemple, és molt notable la seva aportació en paremiologia, l'estudi de frases fetes, locucions, refranys...


I d'això us voldria parlar. Més ben dit, d'això voldria que ens parlés el senyor Amades. Hi ha un llibre seu, preciós, titulat 'Refranyer català comentat' (1951, reeditat el 1989 pel Cercle de Lectors amb el títol 'Refranyer català'), on explica l'origen de desenes de frases fetes, refranys i sentits figurats de mots. En homenatge al mestre, em limitaré a transmetre-us, resumides i reelaborades, sis d'aquestes explicacions.


1. En aquest camp del refranyer, ens trobem expressions populars que no són gens transparents. És el cas de caixa o faixa. Diuen que aquesta se la va empescar el general Prim a Barcelona. La cosa ve de l'any 1843, quan la reina espanyola Isabel II, tot i tenir solament tretze anys, fou declarada major d'edat. Aquesta mesura, i moltes més, van sulfurar la població catalana. Per calmar-nos, el govern espanyol envià a regir el Principat un jove coronel, molt preuat: Joan Prim. Però la gent del país, que de primer semblava continguda, va continuar veient injustícies, de manera que l'antipatia envers Prim creixia com més anava més. Un dia, quan passava a cavall pel carrer de l'Argenteria de Barcelona, un home cridà: 'Aquest no vol res més sinó la faixa!' Es veu que en Prim deturà el cavall i, encarant-s'hi, li digué: 'Caixa o faixa, i, si voleu guerra, guerra tindrem!' Amb aquestes paraules va voler dir que, si el mataven, acabaria dins la caixa on l'enterrarien i, si no, obtindria la faixa de general.


2. Originàriament, donar carabassa volia dir, simplement, no acceptar el requeriment amorós. El significat aplicat als estudis i exàmens sembla que va venir més tard. Temps ha, sobretot a pagès, quan començaven els tractes per a un festeig, era costum que el fadrí anés a vistes. Això consistia a fer una visita a casa de la núvia. Aquests tractes eren, podríem dir, mercantils i prou: el fadrí deia què li donarien per dot els seus pares i la família de la núvia parlava del seu. Després de la primera entrevista, es convenia de fer-ne una altra al cap d'un temps. En l'endemig, cada família hi rumiava i feia les indagacions convenients. Arribat el moment de la segona visita, si a la família del noi el tracte no li feia el pes, s'excusava i no hi acudia. Però si la família que no hi tenia interès era la de la noia ho feien d'una altra manera: sense indicar amb paraules el refús, a l'hora de dinar servien un plat de carabassa i, amb això, el minyó ja en tenia prou.


3. Quan es va començar a escampar això de fer campana, els infants encara no estudiaven en escoles públiques ni concertades, sinó a les rectories. Per tant, eren alhora alumnes i escolans. (Justament, el nom 'escolà' té aquest origen: era el nen que anava a escola amb el capellà i l'ajudava a l'església.) El cas és que, en aquell temps, quan un noi no anava a estudi era castigat a tocar la campana en les funcions religioses que s'havien de celebrar l'endemà (o els dies següents). Era una feina feixuga, per a un nen, i constituïa un veritable càstig.


4. Per què si una cosa és vella diem que és de l'any de la picor? És un any concret, l'any de la picor? Doncs es veu que sí: és el 1471, un any de collita desastrosa i, per tant, de molta fam. Per si no n'hi hagués prou, amb la població desesperada per l'escassetat, Catalunya fou assolada per una gran plaga de puces. Les picades d'aquests insectes, afegides a la intensa misèria que es vivia, eren molt més fiblants. Aquell any, l'any de la picor, va restar gravat en la memòria popular per mitjà d'aquesta frase feta. L'expressió, a més, té un complement, que no es diu gairebé mai. Tota sencera fa així: 'L'any de la picor, que tothom gratava'.


5. Com és que quan volem dir que algú és beneit, talòs, diem que és un gamarús? Doncs diu Amades que el gamarús és un ocell amb un bec immens, un bec que pot arribar a tenir la mida de dues vegades la llargada del cap. Per culpa d'això, sovint, involuntàriament, el pes del bec el fa abalançar cap endavant, com si fes capcinades. Ja us podeu imaginar que és una imatge, diguem-ne, poc elegant, més aviat maldestra.


6. Quan algú ha d'emprendre un afer dur i complicat diem que ja cal que es calci. És una frase antiga, originària dels monestirs, on els monjos eren obligats a anar descalços. Quan havien de fer una llarga caminada i plovia, o havien de travessar terrenys pedregosos, es calçaven per no fer-se mal als peus. En les cròniques antigues dels convents, és normal de trobar indicat que els frares anaven calçats quan havien de trencar la regla per una causa justificada. Calçar-se, doncs, aporta aquesta idea de dificultat i de duresa.


Reivindiquem Joan Amades, ara i sempre. I no tan sols com a folclorista. Perquè aquest home tenia una capacitat molt poc comuna: la capacitat d'arribar amenament al poble per mitjà de la paraula escrita, de pastar i coure les recerques i els coneixements per a oferir a la gent un saborós pa de saviesa, una menja exquisida per a tots els paladars.



Jordi Badia i Pujol, cap d'estil de VilaWeb (jordi.badia@partal.cat)



Comentaris dels lectors


Els lectors, apassionats per la llengua, també volen dir-hi la seva. Si teniu comentaris a fer, escriviu-nos. Tota pedra fa paret, en aquest homenatge a Joan Amades.


Ramon Caralt (la Bisbal d'Empordà)


Ja cal que es calcin, aquesta colla de gamarussos, perquè em sembla que els donarem carbassa o farem campana a les municipals. Ja fa temps que tocava caixa o faixa. I ells, encara estan en picabaralles de l'any de la picor.


Bartomeu Balutxo  (Mallorca)


Joan Amades explica que l’any «de la picor» va ser el 1471 i que el nom provenia d’una plaga de puces que hi va haver a Barcelona. És curiós veure la similitud en la xifra (efectes dels follets dels nombres?) amb l’anomenat any de la picor a Mallorca: el 1741. Tot i la semblança numèrica, el motiu que assenyala la tradició és ben diferent. L’ordi era el primer cereal que segaven, perquè, si no, aviat les espigues cauen i, d’altra banda, en ple estiu, l’ordi provoca molta de picor a la pell dels segadors. Aquell estiu, l’anyada d’ordi va ser molt generosa.


A Aubenya segaven ordi


un mes passat Sant Joan,


quan veien el camp tan gran


cridaven: Misericordi!


[Transcrit del meu llibre 'La identitat reeixida' (2002)]


Carles Matute


Bon article sobre les expressions populars, si senyor. Però voldria fer tan sols un comentari pel que fa al 'gamarús'.


No es tracta pas d’un ocell amb un bec immens, sinó d’un mussol. Aquest animaló és molt comú al Principat, sobretot per les comarques del Pirineu. D’altra banda, he buscat el significat del, diguem-ne, insult i em surt, entre d’altres, el següent: 'GAMARÚS: Persona toixa, aturada o de maneres rústiques.'


Quant a fotos de gamarussos (ocells) pel Google sen troben a centenars. De fotos dels gamarussos 'no ocells' sen troben moltes a les notícies de la premsa diària.


Òscar Alegret


Fa molts anys, el meu pare em va explicar que la frase 'o caixa o faixa' es va originar en un discurs que el general Prim va adreçar als voluntaris catalans abans d'una batalla durant la guerra d'Àfrica (¿la batalla de Wad-Ras?, ¿la de Tetuan?).

Segons que em va explicar, els va dir que hi havia dues úniques maneres de sortir de la batalla que estaven a punt de lliurar: dins d'una caixa o taüt, o bé engalanats amb una faixa per la victòria. Va resumir aquestes dues maneres amb la famosa frase  'o caixa o faixa'.

Editorial