Opinió

 

<86/88>

Xavier Montanyà

07.02.2005

Els presos, clau de la pau

En la campanya de les eleccions autonòmiques del 1998 al Nord d'Irlanda el candidat Billy Hutchinson, líder del PUP (Partit Progressista de l’Ulster), braç polític d’un dels grups paramilitars protestants, explicava als periodistes el seu passat, honestament i sense fer-ne ostentació. S'havia passat mitja vida a la presó, condemnat per dos assassinats. Ho verbalitzava en públic, amb el dolor, consegüent i comprensible, que suscitava entre els catòlics. Alhora, es presentava de candidat a les eleccions. També s’hi presentava Gerry Adams, un dels líders del Sinn Fein i artífex del procés de pau, amb un llarg historial de presó per pertinença a l’IRA o per haver-hi col·laborat.

El passat de cadascun, i el de molts altres, dit sense ànim de fer comparances, era públic i conegut. Era sobre la taula com una de les peces que s'havien pogut encaixar per assolir els acords de pau. Ells ja havien complert la condemna respectiva, però més tard, progressivament, van anar sortint en llibertat els presos, de l'un bàndol i l'altre. I es van anar incorporant a la vida diària, de família, de barri, amb les dificultats naturals que tothom va tenir i té per assumir el passat del contrari. Era una part important del procés. Ho és encara. Ells, i la història de cadascun, han estat part activa del fenomen. Tot i que potser caldrà que passi una generació perquè ho puguin començar a pair.

Aquí, a l'estat espanyol, quan sembla que es pot intuir una via d'acord per a negociar la fi del conflicte basc, es manipulen manifestacions de víctimes, i alguns pretenen que els presos bascos que ja han complert condemnes de divuit anys, tal com marca la llei, continuïn tancats, utilitzant recursos legals inadmissibles democràticament. Cal elasticitat en les regles de joc, no rigidesa. Què passarà quan, com és desitjable i imprescindible, comencin a negociar la reducció de penes, l'acostament dels presos al seu país i l'excarceració? L'extrema dreta existia, i existeix, ara, d'una manera més explícita. Són pocs els qui borden, però fan molt de soroll. Caldrà acostumar-s'hi. Potser el PP es dividirà? Potser l'extrema dreta, si parla clar, demanarà la reinstauració de la pena de mort? Fóra útil que es clarifiquessin els discursos, però els va millor, com sempre, actuar entre tenebres.

Hi ha un inconvenient important a tenir en compte: George Bush i els seus submisos agitadors hispànics, la Fundació FAES i José M. Aznar, defensen la línia Guantánamo, on, oficialment, es van comptar vint-i-tres intents de suïcidi el mes d’agost de l'any passat. A més, els falcons de la CIA i del Pentàgon demanen, de moment, la possibilitat de detenir per la vida, sense garanties legals, els ciutadans sospitosos de terrorisme. La cosa ha empitjorat clarament des dels temps de Bill Clinton, que es va implicar molt en el procés irlandès. Ara no volen diàleg sinó una repressió que implica, a la llarga, l’anul·lació o l’eliminació del contrari. Boicotaran i manipularan tant com calgui per rebentar qualsevol possibilitat d’acord.
No obstant això, hi ha una legislació que defineix el marc: tants anys de condemna i després llibertat. Ha de ser indiscutible. Com el fet que les lleis, totes, són modificables segons les majories polítiques i el diàleg. Caldrà començar per parlar dels presos, i, si tot va bé, quan s’aconsegueixin acords, també convindrà de recordar que els reglaments penitenciaris que, amb l’excusa del terrorisme, es van endurir a l’època d’Aznar, han portat a una situació explosiva les presons espanyoles, i que també cal democratitzar les condicions de detenció de la resta de la població penal. La via Guantánamo és el suïcidi, la pena de mort indirecta, blanca, dissimulada, la que no fa mal a la consciència dels qui viuen en llibertat.

Editorial