Opinió

 

<86/88>

Xavier Montanyà

10.12.2004

L’exili republicà, ‘in memoriam’

Ferran Mascarell, regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona ha anunciat molt oportunament, a Mèxic, que l’any vinent dedicaria una plaça als exiliats. Massa tard. La majoria ja són morts i van acabar els seus dies profundament ignorats a la seva terra. A més, no hi ha dubte que molts se’n fotien, de les plaques, les places i els monuments commemoratius. Potser esperaven en vida una altra mena de reconeixement polític i cultural d’allò que representaven i de la feina feta a la diàspora. Es mereixien haver estat un punt de referència ètic i moral, com a dipositaris i continuadors d’aquells valors de la República, però durant la transició van ser clarament bandejats. No interessaven.
Tard, sempre tard. L’exili republicà és ara objecte d’atenció dels nostres polítics i dels mitjans de comunicació perquè la Feria Internacional del Libro es fa a Guadalajara, a Mèxic, el país que amb més empenta va acollir els refugiats republicans de tot color i condició l’any 1939. Si la Fira es fes a Milà o a Liverpool, segurament que parlarien del tèxtil. Com passa, malauradament, amb totes les coses del passat silenciat, han esperat massa. La generació inicial, la més interessant, la que més presència activa, cultural i política va tenir els anys de la República, és morta, o en queden molt pocs supervivents.
A banda homenatges i festivals polítics, caldria fer l’esforç d’estudiar i fer conèixer la producció cultural i els debats ideològics i polítics que van tenir lloc a l’exili, ja fos a Llatinoamèrica, a Europa o al Nord de l’Àfrica. L’exili republicà és un immens laberint del qual sabem ben poca cosa. Va treballar creant editorials, revistes i publicacions; i fent música, investigació social i científica, filosofia, literatura, art, ciència política i política activa... Aquell 'miembro podrido que había que extirpar', segons paraules textuals del general Franco, també va treballar per aquest futur d’avui. Molts van fer importants aportacions als països d’acollida, i nosaltres, els seus descendents, no en sabem res. A més, l’exili va viure un debat polític constant, més lliure i heterodox que no el de l’oposició de l’interior. Un debat, a vegades estèril, a vegades molt imaginatiu i innovador, sobretot quant a l’activitat antifranquista més revolucionària, o a la tasca de debat ideològic i de divulgació d’estudis polítics, socials o literaris. I d’això, encara interessava menys parlar-ne després del 1975. Penso, per exemple, en l’editorial Ruedo Ibérico de París, fonamental com a plataforma de resistència i en la formació, a l’exili i a l’interior, de tota una generació de ciutadans, des del maig del 68 fins a la mort de Franco. I tantes coses més que mai no serà massa tard per a conèixer, encara que els autors i els protagonistes no puguin ja tenir l’honor d’explicar-nos-ho personalment.
Molts parents meus van anar a l’exili, i hi van morir. El meu avi deia que ell no tornaria, i no pas per la cara que podrien fer alguns quan el veiessin, sinó per la que hauria de fer ell en veient-los. Amb el pas del temps, la frase ha adquirit tot el sentit. Quina cara hauria de fer en llegint que en Mascarell els vol dedicar ara una plaça?
Xavier Montanyà
(P.S. Fa mesos, vaig queixar-me en aquesta secció que cap editorial d’aquí no publiqués 'Je hais les matins' de Jean-Marc Rouillan. Bé, doncs, 'Odio las mañanas', editat per Llaüt, ja és a la venda.)

Editorial