Opinió

 

<86/88>

Xavier Montanyà

23.11.2004

I les víctimes de la transició?

La màquina trinxadora de consciències i reivindicacions continua aplanant el camí darrere nostre, uniformant i convertint en negoci i discurs políticament correcte tot pas endavant que fem. La batalla per la memòria s’ha incorporat, tot i que molt tard, al discurs polític i mediàtic habitual, la qual cosa és positiva, però cal estar alerta, perquè això vol dir que hi entren en joc uns altres interessos, sobretot, comercials. El mercat audiovisual té una lògica miserable. La majoria dels productors actuen com si fossin venedors de calçotets. Fa anys, l’un d’ells m’explicava, molt seriosament, que aquella temporada els documentals d’animals que interessaven eren els de bèsties molt grosses. Tocava produir reportatges d’elefants, les formigues no es cotitzaven. Un altre 'crack' m’al·legava, per rebutjar un projecte històric, que a Europa ja estaven cansats de veure imatges antigues en blanc i negre. I n’hi va haver un que em va demanar que no escrivís tantes vegades la paraula 'comunista' en un projecte de documental en què els protagonistes ho eren. No tocava formigues, ni blanc i negre, ni comunistes. Ves per on.

Els productors s’interessen per la memòria. Perill! I de l’armari, en surten mòmies com la 'Collares', o en Porcioles, o aquell espantall de la 'División Azul', amic d’en Bono, i exabruptes repugnants com el de pretendre equiparar els morts franquistes dels tres anys de guerra amb les víctimes dels quaranta anys de dictadura. I Loquillo canta Puig Antich per no ser menys que Lluís Llach. Només falta que Josep Carreres li dediqui una nadala i tots juntets facin un pessebre vivent. Quina angúnia! Quin país de tietes! Deixem-nos de ‘cursileries’. Si la transició va ser un procés excloent que va fomentar premeditadament l’amnèsia, el de recuperació de la memòria hauria de ser total i rigorós, sense excepcions, perquè, d’aquells pactes, encara en patim les conseqüències, i perquè d’una vegada per sempre cal posar totes les cartes sobre la taula. A més, aprofundir en el passat no vol dir treure els morts a passejar, sinó analitzar aquells fets des del present per entendre millor què passa avui. I no oblidar, per exemple, que la transició encara és molt a prop i que van ser una anys plens de foscor i de violència. Sí, també és de justícia recordar i homenatjar avui aquelles víctimes oblidades. No ens podem permetre que s’imposi la memòria selectiva. Ni passar mitja vida parlant només dels quatre que han estat considerats d’interès mediàtic i veure com, entre amics i enemics, els converteixen en mones de pasqua.

Hi ha molts casos pendents. Com el del jove llibertari Agustín Rueda, que va morir el 14 de març de 1978 a Carabanchel, víctima d’una brutal pallissa dels funcionaris de la presó. Havia nascut a Sallent l’any 1952, on va ser molt actiu durant les vagues mineres de l’any 1972, i per això el van acomiadar. Des d’aleshores, va tenir maldecaps per a trobar feina a la comarca, i se’n va anar a viure al sud de França, on treballava de pagès. Allà va entrar en contacte amb un grup autònom llibertari, passà unes quantes vegades els Pirineus clandestinament portant pamflets i llibres. L’any 77 va ser detingut a la frontera. A la presó va esdevenir un membre molt actiu de la COPEL, fins que un dia, en represàlia per les seves activitats, el van traslladar, per sorpresa, a Carabanchel. Els esforços dels seus advocats i amics no van servir de res. Agustín Rueda va ser assassinat abans de poder comparèixer davant el jutge. Els seus amics de Sallent no l’obliden. Han aconseguit que el Pavelló Municipal d’Esports dugui el seu nom. El mes passat li van retre un homenatge. A més de denunciar aquell crim legal de la democràcia, és important repetir que avui la situació de les presons al nostre país és tan explosiva com ho era aleshores, i que són necessàries solucions polítiques clares abans que la situació no s’agreugi.

Editorial