Opinió

 

<86/88>

Xavier Montanyà

15.10.2004

El cadàver de la transició

Avui és el 64è aniversari de l’afusellament del president Lluís Companys. El govern de la Generalitat ha demanat al govern central que obri el procés per a anul·lar-ne el judici, aquest i tots els judicis del franquisme. Ha trigat vint-i-cinc anys a decidir-s'hi. No està malament. Fóra injust que demanessin només l’anul·lació del consell de guerra de Lluís Companys, com semblava fins fa poc. Ja no podem viure més d’actes simbòlics i de formalismes. Cal anar a l’arrel del problema. Anul·lar aquelles lleis, reparar els drets dels afectats i obrir un procés de crítica profunda dels errors de la transició: la que ens va donar una constitució i uns estatuts que cal tornar a fer i una llei d’amnistia que va afavorir més els botxins que no pas les víctimes. I si, a més, s’aprofundeix l’explicació històrica del nostre passat, es podrà acabar la confusió de valors ideològics que vivim, i les coses podran ser comprensibles per a les generacions més joves.
Un exemple ben clar d’aquest perillós confusionisme és Bono. Sobre ell i els seus esperpèntics i antidemocràtics raonaments històrics, s’ha dit gairebé tot. L’actual ministre de Defensa hauria de dimitir per provocació o, en to cas, per ignorància. El pessebre de la Castellana escenifica el punt més alt d’aquest monstre anomenat 'modèlica transició espanyola', el cadàver de la qual sembla que cada dia que passa tingui més bona salut. L’amnèsia decretada pel pacte entre franquistes i partits antifranquistes institucionals genera aquesta mena d’aberracions. Què hauria passat, si ho hagués fet el PP? Recuperar la nostra cultura històrica és reforçar la cultura democràtica, actualitzar uns valors de justícia, de rigor i d’anàlisi que són imprescindibles per a actuar en una democràcia. Per culpa de la transició anem molt endarrerits. I no podem permetre que s’obri una segona transició, una segona hipoteca que serveixi per allargar el procés i continuar creant confusió. No podem passar tota la vida 'en trànsit'. Les víctimes del franquisme, centenars de milers de famílies de tot l’estat, són unes, no tothom. Van sofrir repressió, humiliació i mort. Els altres eren els botxins, els responsables dels crims o els que es van aprofitar i enriquir a costa dels qui havien defensat els valors democràtics. I ho van fer durant quaranta anys, aplicant el codi militar a civils en temps de pau. Es calcula que va haver-hi 150.000 afusellats. A més, les víctimes franquistes de la guerra que ells havien provocat ja van gaudir sobradament de totes les pensions, els estancs, els honors, les tombes i els homenatges durant aquelles quatre dècades. Com pot ser que, quan avui parlem de la rehabilitació jurídica i moral de les víctimes de la dictadura, a algú que es diu d’esquerres se li acudeixi de treure de l’armari un nazi de la División Azul? La boira de la transició ha estat espessa, però no tots ens hem perdut pel camí.
El govern de Madrid va instituir fa poc una 'Comissió de la Memòria' per tal 'd’elaborar un informe sobre els drets reconeguts fins a la data a les persones que, pel seu compromís amb la democràcia, van ser objecte d’actuacions repressives des del principi de la guerra civil fins a la plena restauració de les llibertats. Sobre la base d’aquest informe, s’articularà un avantprojecte de llei que regularà les mesures necessàries de completa rehabilitació moral i jurídica dels afectats'. Encara que en aquesta comissió pugui haver-hi gent tan esperpèntica com Bono, que vulgui parlar de 'reconciliació' i dir que totes les ideologies tenen 'coses bones i dolentes', etc., l’informe resultant hauria de deixar constància, d’una vegada i per sempre, dels crims comesos, amb noms i cognoms, i, és clar, de les responsabilitats de la transició per no haver reconegut els drets de les víctimes.

Editorial