Opinió

 

<86/88>

Xavier Montanyà

07.05.2004

La solució no és construir més presons

Els canvis de governs en favor de les forces progressistes han obert perspectives de futur positives per a tota la societat, excepte per als presos. El motí dels Quatre Camins ha fet sortir a la llum pública la greu situació de les presons i la desesperació extrema dels reclusos, com també el perfecte coneixement que en tenien els nostres governants i la manca preocupant d’un projecte clar per a resoldre'l. Els nous governs català i espanyol tenen el deure i la responsabilitat d’intervenir-hi radicalment per resoldre la situació amb la mateixa contundència i immediatesa adoptades en la retirada de les tropes espanyoles de l'Irac. No crec que la solució sigui la construcció de més centres penitenciaris. A la velocitat que augmenta la població reclusa, quan els inaugurarien, tornarien a ser insuficients.
Em sembla que cal intervenir, en primer lloc, en la causa fonamental: les mesures legals aprovades pel PP sobre el codi penal i els reglaments penitenciaris. La manipulació feta per Aznar dels conceptes de seguretat i de terrorisme ha permès d'aprovar reformes legals que han originat la massificació dels centres, la impossibilitat de dur a terme projectes positius de reinserció, i la pèrdua gairebé absoluta de possibilitats de futur dels interns: s’ha elevat a quaranta anys el temps de pena màxim (durant el franquisme eren vint), el treball ja no redimeix condemna, i s’han restringit al màxim el tercer grau (règim de semillibertat) i la llibertat condicional. Molts presos es troben en una situació sense sortida, condemnats per tota la vida a ser carn de presó. I no diguem res dels que es troben sotmesos al règim FIES (Fitxer Intern d’Especial Seguiment), una situació de càstig especial que vulnera els drets més elementals de la persona: aïllament, control del correu, de les lectures, escorcolls constants, limitació de visites, etc… Un primer pas, obligat, és la derogació de totes aquestes mesures.
Quan els socialistes van guanyar les eleccions del 1982 van entendre els motius exposats pels col·lectius socials i jurídics vinculats al món penitenciari i van aprovar la reforma de determinats articles de la 'Ley d’enjuiciamiento criminal', que retallaven els drets constitucionals dels reclusos. En tres mesos, del maig al juliol del 1983, van sortir en llibertat uns set mil presos, cosa que va humanitzar la situació. Per què no fan ara la mateixa lectura? La indeterminació dels governants és alarmant. No haurien de caure en l'estratègia electoral de la dreta, que es basa en la prostitució dels conceptes de seguretat i terrorisme. Cal destruir aquesta lògica i trobar solucions progressistes a un problema que té tot l’aspecte d’agreujar-se. El motí dels Quatre Camins sembla un avís, un primer esclat de la tensió dels qui se senten discriminats en les noves perspectives socials i polítiques que s’obren a l'altra banda dels murs. Què passara, si un dia arribés la treva d’ETA i s’acceptés com a primer pas de diàleg l’acostament dels seus presos a Euskadi ? Els altres se sentirien més discriminats encara. Per què no es podria aplicar també als comuns aquesta mesura? Hauria d’haver-hi solucions polítiques i socials per a tots. I, a més, que els grans pensadors es mullessin en una qüestió tan incòmoda i treballessin a fons per regenerar un sistema de càstig (i de reinserció?) que ve del segle XIX i que, a la vista dels resultats, és vergonyosament inútil. Cal un debat profund, polític, social i intel·lectual.

Editorial