Opinió

 

<84/88>

Juli Peretó

02.10.2006

El piano de Llach

Hem anat al que diuen que és el darrer concert de Lluís Llach a l’Horta Nord. Durant més d’una hora el cantant de Verges ens estimula les neurones més íntimes de la memòria amb noves versions de velles cançons. Però també ens manté ben amatents amb cançons que ens són desconegudes, per bé que sonen com el millor Llach. Al Mercat Vell de Montcada de l’Horta l’acompanya un grup de músics esplèndid i, al final, no saps si et commou més la música i la lletra o les explicacions que precedeixen cada cançó. Llach és un bon músic i un gran poeta, però també és un eficaç incitador a la reflexió sobre la injustícia, l’imperi de la mentida o la banalitat del món que ens ha tocat de viure. El seu cant a l’humanisme més tendre i vital és d’una dignitat rara en aquesta vida dominada per la competència descarnada, si no per la violència gratuïta.

La referència directa al color dels governs ens revela una realitat molt crua: 'Si governa la dreta, em fico sota el piano… si governa l’esquerra, al principi et poses contentet, després vermell, i content, i més vermell… i acabes també sota el piano.' El comentari venia a compte de les peripècies del tripartit i les rebaixes madrilenyes de l’estatut català.

Però al País Valencià ja fa molts anys que no eixim de sota el piano. I, la veritat, haurem de fer-nos a la idea que potser n'hi haurem de passar molts més. Els socialistes valencians han balafiat l’escassa credibilitat que tenien, després d’haver-se prestat a aprovar un estatut a la mesura de les dèries més conservadores i apuntar-se a les renúncies abans d’hora. Ací la dreta cavernícola i urbanicida hipoteca impunement el nostre futur i, mentrestant, les esperances de desallotjar-la de la Generalitat semblen esvair-se a cada moment: els grups d’esquerra i nacionalistes, més enllà del PSPV, continuen embolicats en discussions estèrils, consumint els darrers brins d’il·lusió del sector més escèptic i perplex de la ciutadania. Siga com siga, vista l’experiència dels tripartits catalans i balears, la perspectiva valenciana, amb Joan Ignasi Pla al capdavant d’una Generalitat devastada, és desoladora. Seria com eixir de sota el piano per a prendre una mica la fresca i tornar corrents a cobert. No s'hi viu gens bé ací, sota el piano. Però, en tot cas, encara continue pensant que una única alenada d’aire fresc pagaria la pena. Perquè les eternitats han de tenir data de caducitat.

Editorial