A Fraga

Ara que Crist ha ressuscitat i parlat amb Magdalena, qui així és qui, des de fa dos mil anys, té la clau de les paraules del fill de Déu i de sa mare, Maria, és bon moment per dir que les obres sacres de la Franja s’han d’estar a Fraga. Ni a Lleida ni a Barbastre. L’art que ha mantingut intacta la història de les contrades fronteres arago-catalanes ha de ser visible a la capital més rica, complexa i desballestada de les comarques franjines. Per tal que així sigui no hi ha ni el problema, diguem-ne, d’on ni de quin espai ha d’acollir les quaranta-nou obres en disputa: el Palau Montcada. El mateix museu que acull la pintura de Miquel Viladrich i el palau on Diego Velázquez va pintar dos quadres memorables mentre acompanyava el rei de torn.
Mentre escric aquestes ratlles, Crist no ha pas encara ressuscitat però Magdalena aconsella. Recorda que la Verge de Saidí és també la Mare de Déu, raó suficient per dir-hi alguna cosa des de la Franja. Sí, és clar. Figura que els alcaldes de les poblacions “afectades” ja ho han dit, que tanta gent ha dit la seva, fins el papà de Roma, que ja em direu vosaltres si no hauria de tenir altres qüestions on ficar el seu majestàtic interès i la seva persona. I vés per on, la majoria, el de Roma sobretot, diuen que les obres han d’anar a Barbastre. Guaita què bé. A la ciutat de l’Opus Dei, per més desastre que sigui per a tants dels seus habitants carregar aquest pes. A la ciutat i les contrades que més penitència han hagut de fer a l’Aragó, al costat de Jaca, la primera vila que va promoure la República amb una insurrecció que encara coneixem tan malament com el poder vol. Barbastre, Jaca, Saragossa, Osca, tot l’Aragó, han hagut de penar, i penen, per pagar pel passat republicà i llibertari que és el seu. Quin calvari.
La Franja, en conseqüència, ha hagut de penar doblement: per aragonesa i per fronterera, per catalanoparlant i per emprenedora. La pena capital ha estat l’anòmia, el no saber qui s’és ni com se’n diu. És llarg de parlar-ne i més d’enraonar. Fraga ho coneix bé: tot se’n va cap a Barbastre. L’hospital comarcal, les residències geriàtriques, les estructures culturals públiques, ara les obres sacres d’un passat que no pot anomenar. No pateix pas, Fraga: tant se li’n dóna. Té la Florida 135, la gran discoteca europea, té un munt de diners que no sap a què dedicar i té així mateix immigrants d’arreu, des de fa vint anys pel cap baix, que li asseguren la mà d’obra i li regeneren el casc antic.
Amagar l’ou. Fugir de les responsabilitats. Ara: som al vint-i-un. És temps de reconstruir allò que Miquel Viladrich va conèixer una mica i fou destruït. Allò que en un costat de la frontera se’n diu societat civil i que, fins Lleida, que vaja una altra capital marejada fins els límits històrics pel que la psiquiatria coneix com “doble vincle” (haver d’acomplir a la vegada dues ordres oposades), allò que fins Lleida, deia, ja va fent. Societat civil, sisplau, a la Franja. Les obres sacres, a Fraga. Comencem per elles i amb elles, que quasi ens hem carregat el Cinca i encara no l’estem netejant. Diria que la Verge de Saidí hi podria ajudar.

merce.ibarz@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet