Opinió

 

<84/88>

Martí Estruch Axmacher

18.04.2006

Catalunya i Euskadi, miralls i miratges

Hi ha hagut canvi de peces al tauler d’escacs que oposa Euskadi i Espanya. A l’un costat del tauler, Alonso ha passat a Defensa per controlar els peons del Centro Nacional de Inteligencia, no fos cas que emprenguessin jugades incontrolades pel seu compte en un moment delicat de la partida. Pérez Rubalcaba, una vegada enllestida l’esquilada de l’estatut català, abaixa la persiana de la barberia i s’incorpora a Interior per tenir les torres de la guàrdia civil i la policia espanyola sota control. El rei del ‘talante’ (dir-ne la reina seria potser més adequat des del punt de vista escaquístic, però podria semblar ofensiu) fa cara de prendre-s’ho seriosament i deu pensar que d’aquí al Nobel. A l’altra banda del tauler han hagut de pagar per recuperar un alfil eliminat injustament, Otegi, i lluiten per aconseguir que els legalitzin el conjunt de les peces. La partida, com sempre, es proposa desigual.


I, malgrat tot, cal jugar-la, perquè segurament que és l’única opció realista que tenen els independentistes bascos en aquests moments, i perquè el dèbil sempre ha d’acabar acceptant les regles de joc que imposa el fort. A més, en política, com en els escacs, una jugada inspirada o un moviment que desconcerti el contrari pot fer guanyar la partida. Els sobiranistes bascos són plenament conscients que el govern espanyol, fins i tot amb un president somrient, no els regalarà res i intentarà d’escamotejar-los-ho tot. També han comprovat, per més que ho sospitessin, que quan un president del govern (espanyol el govern i somrient el president) diu que respectarà una decisió d'un parlament com el català, no mereix gens de credibilitat. N’hi ha que fan blufs fins i tot jugant a escacs.

De totes maneres, no és pas cap a Catalunya que miren els bascos. Nosaltres sí que mirem els bascos: ens hi hem emmirallat i els hem envejats, obertament o en secret. No la violència, és clar. Però sí la tenacitat, la valentia, la capacitat de plantar cara, la talla de molts polítics, la consciència ciutadana, el model de finançament, la capacitat de mobilització… Acció-reacció: els tanquen el diari Egunkaria i recullen 4.6M d’euros per fundar Berria, un diari encara més potent i més llegit. És només un exemple. Molt en consonància amb el caràcter dels catalans, la nostra admiració de les virtuts dels bascos desemboca en frustració i en un ‘si fóssim com ells’ que no porta enlloc. És la impotència de qui no té projecte propi clar. Som com dos germans: el petit, Catalunya, segueix el gran i l’admira; al gran, Euskadi, més aviat li fa nosa el petit. Per no parlar del menyspreu constant d’ETA per Catalunya, que ens ha utilitzat sempre segons els seus interessos i considerant-nos una regió més d’Espanya. Hipercor va ser el punt roent i la ferida encara cou, gairebé vint anys després.

Ara, els bascos tenen la sort que no s'han d'embrancar en la redacció d'un estatut, amb un calendari que, com sempre, acaba depenent dels calendaris electorals. No, el procés que ara comença a Euskadi és un procés llarg, sense data final, complicat i incert, que, per una banda, ha de tractar dels presos i del desarmament i, per una altra, ha d'incloure una negociació política. La diferenciació ben clara d’aquests dos aspectes ja palesa que el model a seguir és el d'Irlanda del Nord, salvades les distàncies i les diferències, que òbviament n'hi ha. És un model que els bascos han seguit de prop, que coneixen bé i del qual poden aprofitar encerts i intentar d’evitar errors. Potser nosaltres hauríem de mirar cap a Escòcia: aquests també tenen una partida d’escacs en marxa que algun dia guanyaran.

Editorial