Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<81/88>

Maria Antònia Oliver

20.11.2006

Dones i assassins

Vaig veure per la tele les imatges de les dones i els nens de Gaza, corrent cap a la càmera, espaordits. Vaig sentir els trets dels soldats israelians. Vaig sentir que el locutor (o la locutora, no ho sabria dir) deien alguna cosa però no ho vaig poder escoltar: tenia la sang glaçada. Aquelles imatges eren tan esbalaïdores que em varen deixar atònita. Fins que no varen passar uns minuts no vaig ser capaç de fer res, de pensar en res, com no fos reviure dins meu les corredisses de les dones totes negres, els ulls oberts con taronges d'un xiquet a primer pla, dos cossos caiguts a terra i les bales que semblava que sortien de la pantalla.

Després vaig fer zapping per veure si alguna altra televisió ho donava. I sí. Vaig escoltar la informació parlada, que deia que les dones, seguint una crida de Hamas, havien anat cap a la mesquita on s'amagaven, encerclats per les tropes israelianes, uns terroristes palestins (terroristes ho deien a la tele, no jo). I que els soldats israelieans havien disparat contra les dones desarmades perquè entre elles hi anaven alguns homes armats.

Em vaig fixar que, a primer terme de la imatge hi havia els llums de dues ambulàncies. I just darrere hi devia haver la càmera que les filmava. I vaig pensar que aquelles dones, totes de negre, amb la cara i el cap tapat de negre, havien anat allà perquè els homes de Hamas els havien dit que hi anassin. I no vaig veure cap home armat, tot i que l'endemà un amic em va dir que ell sí que n'hi havia vist. No ho sé.
Però ja em vaig preguntar qui eren més assassins de les dues dones caigudes, ¿els soldats israelians o els homes de Hamas?

L'endemà vaig veure unes altres imatges. I la sang em va bullir de ràbia i d'impotència. Un home palestí deia, amb la tristor a la cara, que la seva dona li havia demanat permís per anar a la manifestació, ell li l'havia donat i ara era morta. Una dona palestina donava les gràcies a Alà perquè ara ja tenien una màrtir al poble. I em vaig tornar a preguntar qui eren els assassins, ¿els israelians, els de Hamas, el marit, que li dóna permís per anar a la manifestació; la dona, que ha de demanar permís al marit per seguir una crida de Hamas; la companya que agraeix a Alà o a Déu que l'hagi feta màrtir?

El dia 25 de novembre és el dia de la lluita contra la violència contra les dones.

Jo també resaré contra la violència que les dones exercim contra nosaltres mateixes. Sigui de qui sigui la culpa.

Editorial