Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<81/88>

Julià de Jòdar

08.11.2006

No costa gens somiar?

Intentem de mirar la jugada d'ERC pel cantó positiu, d'ordre intern i extern. D'ordre intern: a) fan president un andalús catalanitzat i 'escenifiquen' a escala de poder les possibilitats d'ascens de tothom en un racó de societat capitalista mundialitzada; b) permeten que l'independentisme continuï exercint el poder i, per tant, preparant les condicions d'una futura sobirania; c) demostren que el país és governable sense CiU a l'executiu, arraconen les pràctiques caciquils, i creen una unitat 'transversal' a tot el territori; d) mantenen la dialèctica Espanya o Principat en el marc de la lluita pel poder territorial, traient-lo de la mera ideologia que amaga impotència o de l'enrenou mediàtic que embolica la troca; e) neutralitzen les tensions del populisme anticatalà demostrant als seus clients que l'independentisme no és solament patriòtic, sinó que també implica polítiques socials per a tothom a través de l'estatut, legitimat per la seva capacitat de millorar la vida de la gent, que falta li fa; f) posen la llengua i la cultura al capdavant de les polítiques de reconstrucció nacional dels Països Catalans des del Principat, i també n'activen l'expansió exterior sense mitges tintes.

D'ordre extern: a) sostenen la sobirania del Principat per decidir-ne les estructures de poder en conjuntures internes i externes desfavorables; b) aguanten el desafiament del grans centres de decisió de Madrid i Barcelona, conjuminats per a imposar la 'sociovergència'; c) rearmen moralment l'independentisme velant sense manies la foto de la Moncloa; d) situen el Principat com a pol dialèctic internacional sense perdre pistonada respecte de la situació d'Euskadi; e) fugen de la dialèctica PSOE-PP i posen de manifest la subordinació de CiU al bipartidisme espanyol; f) munten el cavall de la política del Principat i no deixen que els perxerons de Madrid li marquin el pas.

Totes aquestes coses es podrien resumir en dues: estima el país com a tu mateix i els qui hi viuen com si fossis tu. Però només era un somni. Un cop despert, em demanava: que manaran de debò, els d'ERC? Que els deixaran manar de debò, als d'ERC? Que sabrien manar de debò, els d'ERC? I, sobretot, que són capaços de creure en tot això, els d'ERC, i fer que el poble també els cregui de debò?

Editorial