Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<81/88>

Xavier Montanyà

13.11.2006

Guinea-Espanya: corrupció i cinisme

Miguel Ángel Moratinos ha anunciat la visita a Espanya, el 15 de novembre, del dictador equatoguineà Teodoro Obiang Nguema. S’inaugura així, sens dubte, una etapa de mentides cíniques, eufemismes i abaixades de pantalons del govern espanyol davant un dels tirans més corruptes del món, violador compulsiu dels drets humans. Per què? Perquè Repsol vol una mica del seu petroli. Ras i curt. La paraula democràcia té un significat a l’Irac i un altre al Golf de Guinea, un dels focus petroliers amb més possibilitats de futur. Obiang és, actualment, home de confiança de les petrolieres nord-americanes, principalment Exxon Mobil. Repsol, collada a Bolívia, intenta d’ampliar la seva participació en el petroli guineà. Ja té una concessió, però encara no se sap què pot rendir. Espanya no pinta ja gairebé res a l’ex-colònia. Obiang té la paella pel mànec. No li cal Espanya per a res. Moratinos dissimula, es menja els principis democràtics que tant valora en unes altres geografies, i demana caritat al monstre. En canvi, Obiang guanya credibilitat i li fa el favor de continuar mentint. Diu que no torturarà mai més, i ve Moratinos i ens ho diu perquè ens ho creguem. I a més a més, afirma que la relació ‘contribueix a la millora dels drets humans’. Quina pudor!

Guinea Equatorial és el tercer país productor de petroli de l’Àfrica subsahariana, amb una producció de gairebé un barril diari per habitant. Teodoro Obiang és el dirigent més ric de l’Africa i el vuitè del món, beneficiari únic (ell, família i amics) dels dividends del cru, que, generalment, no ingressa al país. Li han trobat uns quants comptes corrents multimilionaris al Riggs Bank nord-americà a nom dels seus familiars, però la impunitat és total. Pinochet és processat per això. Obiang, no. L’informe del Senat dels EUA constata que, per exemple, el govern espanyol, emparant-se en el secret bancari, ha blocat la investigació d’unes transferències fetes des d’aquells comptes al Banc de Santander, i no ha investigat les probables inversions fraudulentes que deuen fer aquí Obiang i els seus sequaços.

Quan els diners del petroli arriben a Guinea, s’inverteixen en capricis demencials: sumptuosos xalets, cotxes blindats, helicòpters, un aeroport inútil al mig de la selva, construït per una empresa de la dona del dictador, Constancia; una empresa privada de seguretat propietat del seu sinistre germà, Ermengol, el nom del qual, a Guinea, inspira terror; una televisió i una fàbrica de cervesa propietat del seu fill, Teodorín, ministre d’Infrastructures; companyies aèries de la família, iots, una presó d’alta seguretat, etc... Al mateix temps, a les ciutats pràcticament no hi ha aigua corrent ni clavegueres, i la sanitat i l’educació són sota mínims. Del 2000 al 2005, els anys de més enriquiment, l’esperança de vida ha baixat de 49 anys a 43. I, segons Amnistia Internacional, són esfereïdors els casos de tortura, assassinat, desaparició, judicis sense garanties, repressió generalitzada i condicions infrahumanes a les presons. ‘Què té a veure la democràcia amb els drets humans?’, va dir un ministre guineà a una delegació d’A. I.

Metges sense Fronteres i el relator especial de l’ONU dels drets humans s’han retirat de Guinea per impossibilitat de treballar-hi. Reporters sense Fronteres el considera un dels països del món on menys es respecta la llibertat d’expressió. No obstant això, Obiang ha forjat una falsa pantalla democràtica, per amagar-se ell i justificar la cínica col·laboració dels països democràtics, Espanya inclosa. Les eleccions no són lliures, es fan molt sovint sota la coacció del PDGE d’Obiang, que vertebra una munió de partidets similars que obeeixen les consignes del dictador. Hi ha, tanmateix, alguns diputats de partits realment opositors. Dos, per exemple, del CPDS (en la línia del PSOE) que no poden fer res i que existeixen per fer de coartada democràtica als observadors internacionals. A vegades, als recomptes electorals, és tanta ‘l’adhesió popular’ al PDGE que obté més vots que no electors hi ha al cens.

Cinisme, corrupció, impunitat i la violació constant de la llei són les línies mestres d’un govern que ja compta cinquanta ministres, triats per a adular el dictador, en canvi d’una part del botí de l’or negre. El parlament es reuneix poc, i no aprova lleis, sinó que discuteix qüestions de justícia. Hom governa per decret, deté i empresona arbitràriament i sense càrrecs. La vida humana no val res. La gent es mor d’anèmia o per manca d’oxigen als hospitals. El cost de la vida és molt per damunt del poder adquisitiu del poble. Mentre la màfia familiar que governa s’enriqueix acceleradament, el poble ha de fer miracles per beure aigua potable.

L’Agència Espanyola de Cooperació Internacional (AECI) endega projectes educatius, que, de retruc, encobreixen la nul·la inversió del govern guineà en una educació catastròfica. Els metges cubans mantenen com poden una estructura sanitària insuficient i ineficaç, sota mínims. La cooperació (ajuda?) internacional serveix de res, a banda encobrir la dictadura guineana i la corrupció? Mentrestant, Obiang es gasta els diners del país comprant propietats i fent inversions als EUA i a Espanya. Com es pot permetre que Espanya col·labori en educació, quan se sap que el dictador té els diners del país en comptes fraudulents a l’estranger? Per què l’AECI va subvencionar la cerimònia de nomenament de doctor honoris causa d’Obiang, que quan més a prop ha estat de la cultura és quan va estudiar a l’acadèmia militar de Saragossa? Pretén Moratinos que ens creguem la promesa d’Obiang de no torturar? Se la creu ell? De què serveix que no torturi, si la gent es mor de gana? Tant se val. Mana Repsol i els seus interessos. I Obiang, és clar, tot i que hauria de ser detingut tan bon punt trepitgés Barajas.

Editorial