Opinió

 

<80/88>

Xavier Montanyà

23.01.2007

La ciutadania contra el poble

En el llenguatge dels polítics i dels mitjans de comunicació hi ha implícit el discurs del poder, amb llums i ombres, intencions evidents i tendències ocultes. L’ús abusiu de certs mots, sobretot quan sonen a correcció política, és sospitós. Fa temps que els termes 'ciutadà' ('ciutadà/ana', perdó) i 'ciutadania' s'empren fins a la perversió, cosa que ha fet que m'allunyés íntimament de la paraula. I he descobert que no em sento ciutadà, ni membre de la ciutadania. Per l’ús que se’n fa, han esdevingut conceptes buits de contingut, que fan honor a la profunditat mental dels qui en tenen sempre la boca plena. Si cada vegada sembla que hi hagi més gent que se sent al marge del procés polític, o, més ben dit, dels canals habituals de participació i que desconfia de l’efectivitat d’intervenir-hi, no puc evitar de pensar malament dels qui ressusciten, des del poder, els termes 'ciutadà-ciutadania' per tal d’aparentar la contrària.

Les ciutats eren llocs habitats per molta gent pobra, que, pel fet de conviure en el mateix espai geogràfic amb uns quants rics i les institucions del poder, es manifestaven i es revoltaven contra la realitat imposada. Les barricades del primer terç de segle passat a Barcelona o les del París del maig del 68, o de Praga, o Berlín, o Tiananmen, o la crema de cotxes de la 'banlieue' de París de l’any passat, són expressió de la lluita contra la injustícia, per la recuperació de la dignitat i de l’espai urbà, en reivindicació dels drets socials i dels ciutadans. A Barcelona, la protesta es manté viva: les plataformes contra la guerra, els okupes, els moviments alternatius i antisistema, les jornades antiglobalització, etc. Sí, però, curiosament, pel sistema, els qui lluiten i es manifesten al carrer per exigir els seus drets de ciutadans i criticar el món en què vivim, no són tan ciutadans com els qui callen. Se'n poden violar els drets. I si són joves, encara més. Per saber més detalls de l’actual repressió, molts anys després d’aquell 'la calle es mía' de Fraga, i gràcies a una 'transició modèlica', llegiu 'Cròniques del 6 i altres retalls de la claveguera policial', de David Fernández, publicat per Virus editorial.

No em considero ciutadà. Prou feina tinc a anar pel carrer amb el cap alt, sense ensopegar amb unes obres, trepitjar una merda de gos o la vomitera d’un turista. D’ençà de les Olimpíades i del frau del Fòrum, es fa una gran inversió publicitària perquè estiguem alegres, i ens adaptem, submisos, a la nova realitat que ells ens han imposat, com sempre, pel nostre bé. 'Barcelona posa’t guapa', 'La millor botiga del món', 'Barcelona batega'... Per molt que ells diguin la contrària, ja no som ciutadans. Ens han convertit en una altra cosa: espectadors de dubtoses reformes urbanístiques i arquitectòniques, ciclistes, comerciants amb franquícia, servents i animadors de turistes, cangurs de gossos, 'gourmets' de carmanyola, col·leccionistes de multes, futurs especuladors, humans hipotecats per tota la vida, o recicladors compulsius de vidre i plàstic. I si no hi estem d’acord, ens convertim immediatament en sospitosos permanents, en enemics de l’únic patró de conducta ciutadana: la seva. Quin futur ens tenen preparat? Aquell que farà que les guies turístiques de Barcelona diguin: 'És una ciutat de gent hospitalària, amable, volenterosa i servil, sempre disposada a acompanyar un turista fins a la parada de metro més pròxima, uns ciutadans asèpticament habituats a menjar entrepans del dia abans, cafès aigualits i canyes de cervesa mal tirades, pràctiques habituals en el dinàmic gremi de l’hoteleria d’una de les ciutats més segures del món, sense pobres a la vista, ni delinqüents, ni protestes cíviques, ni manifestacions...' Serem una ciutat bombolla, el paradís terrenal del turista, i dels negocis immobiliaris i hotelers, finançats a base d’explotar treballadors immigrants i locals, com sempre, però amb una diferència: que ja ningú no es queixarà. Serem, finalment, ciutadans modèlics i sortirem de casa ben pentinats perquè les càmeres de vigilància del carrer constatin la nostra autoestima i felicitat col·lectiva, i ho reciclarem tot en contenidors de colors 'divertits' per estalviar feina i diners als amos de les empreses. I estarem contents de tenir cada dia més obligacions absurdes i menys drets, i de fer cues eternes per veure una exposició o banyar-nos a mar. Amb mi, que no hi comptin. Ja no sóc, ni vull ser ciutadà. Em sento més del poble. El del poema 'Saltamartí' de Joan Brossa:

'Saltamartí
Ninot
que porta un
pes a la base i que,
desviat de la seva posició
vertical, es torna a posar
dret.
El poble,'

Editorial