Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<80/88>

Enric Casasses

22.11.2006

Malalts de poesia...

Aquest dissabte i diumenge 25 i 26 de novembre, a Barcelona, a la plaça formada pel que resta dels carrers Allada i Vermell, gran lectura maratoniana de Liost, Carner, Riba, Papasseit, Foix, Pere IV, Bartra, Espriu, Vinyoli, Brossa, Ferrater i Estellés, a més de Salvà, Arderiu i Leveroni, convocada pel mexicà Orlando Guillén i l’autòcton Enric Casasses...

Davant de l’espai Brossa, a tocar del monument a Rusiñol, a partir de les 10 del matí i fins a l’hora d’anar al llit, muntarem un ciri dedicat al segle d’or de la poesia catalana (el XX), i llegirem com a mínim un llibre sencer de cada un dels dotze primers, i d’algun d’ells, dos llibres (cas de Ferrater i d’Espriu), i de Vinyoli, tres (‘Vent d’aram’, ‘Tot és ara i res’ i ‘Domini màgic’). De Riba, a més del seu segon llibre de ‘Les estances’, en llegirem el plec de ‘Versions de Hölderlin’. N’hi haurà per llogar-hi cadires i també per convidar tothom qui vulgui a dir un poema o dos o els que siguin, perquè no és qüestió que ens quedem sols el mexicà i jo per a llegir més de dues mil pàgines de poesia...

Tot serà bilingüe, perquè es tracta de mostrar i d’oferir al món les traduccions castellanes de primera categoria que Guillén ha fet de tots aquests poetes. No són traduccions, així en genèric i indeterminat. És un senyor llibre de llibres en el qual es troben traduïts sencers llibres com ‘Vacances pagades’, ‘El poema de la rosa als llavis’, ‘La ciutat d’ivori’, ‘Menja’t una cama’, ‘Teoria dels cossos’, ‘El cor quiet’, ‘Final del laberint’, ‘Cròniques de l’ultrason’ i uns quants més...

El llibre en qüestió, Doce poetas catalanes del siglo XX, con tres añadiduras y un apéndice de varia intención, llibre de llibres conjuminat i presentat per Orlando Guillén (que a pesar de tots els mitjans de comunicació és un dels més importants poetes avui a Mèxic), que hi ha estat treballant els darrers 25 o 30 anys, de moment no troba editor, i ja fa més de cinc anys que en busca. No sé què pensar-ne. Que ell a la seva terra hi tingui problemes, perquè allà ja el coneixen i no és de la corda dels cacics locals és una cosa. Però el caciquisme literari mexicà no hauria en principi d’influir sobre el món cultural i editorial de la península ibèrica. Potser els gestors culturals d’avui, tant catalanets com acastellanats, no volen una presentació que per si sola ja demostra que això no és una coseta minoritària i folkloritzada que fa la viu-viu entre el gallec i l’asturià sinó una cultura amb totes les de la llei, al costat de la castellana, la francesa i la italiana, per dir només les veïnes...

El fet és que a la poesia en llengua castellana (el 90 per cent de la qual es fa a Amèrica) li anirà molt bé una alenada potent d’aire nou com la que representarà la publicació d’aquest llibrot, perquè d’una banda coneixerà per fi amb una certa amplitud un seu veí cultural que a ella la coneix força bé i de l’altra descobrirà un univers amb una pluralitat de mons molt diferents del que es pensen per aquí fora que és la línia única de la poesia occidental. La poesia catalana és molt diferent de la francesa, castellana, anglesa, alemanya, italiana o brasilera. En diàleg amb tots, encara que ni francesos ni anglesos ni argentins per regla general en sàpiguen res, els catalans en el segle XX han ofert una poesia de primera línia que pot obrir moltes portes i molts paradisos als germans europeus i americans (els de la nostra cultura, diguem, o sia, occident). Com fruiran i patiran els ianquis el dia que es tradueixi Bauçà! Amb quina avidesa no s’empassarien els alemanys una bona traducció de Maragall o de Vinyoli! Com xalen els mexicans quan senten ‘El gran foc dels garbons’ d’Estellés... Com hauran de revalorar els francesos moltes idees sobre llur pròpia història quan vegin què representa Foix, com s’exalten els italians amb el futurisme de Papasseit...

Josep Carner, Maria Antònia Salvà, Gabriel Ferrater, Joan Vinyoli... són mons que la cultura occidental d’avui no se’ls espera. I sembla talment que Europa no els vulgui conèixer: seria massa fort, per ells, immadurs que són, adonar-se que han estat segles sense veure el tresor que tenen al costat mateix de casa. Prefereixen continuar-lo ignorant. Haurà hagut de venir un americà, un poeta de la nissaga de Darío, per ensenyar-los-ho. Darío va ser amic de Joan Alcover i de Santiago Rusiñol, i havia llegit Llull i Verdaguer, poc o molt. És gairebé l’únic, entre els poetes de gran voltatge. És clar que si Europa, en el darrer parell de segles, no ha sabut pràcticament res de la cultura catalana (tret d’alguns pintors com Miró o Dalí) és perquè Espanya li ha fet sempre de pantalla i, fent veure que no se n’adonava, l’ha estada tapant tot posant-s’hi de cul i amb una pistola carregada a l’altra butxaca, puix no cap altra és la nostra història dels últims segles i dels darrers decennis...

Però nosaltres, a diferència d’altres pobles i tribus, no volem exterminar cap llengua ni cap cultura. Aquest dissabte, el que volem, és que ens publiquin unes traduccions magnífiques dels nostres poetes a un castellà de regust mexicà i fonda respiració poètica, perquè no són traduccions fetes per sortir del pas per aspirants al Nobel que no s’hi veuen de feina i ho fan a cuita corrents i sense fixar-s’hi, ni són traduccions de barcelonins que no saben escriure ni en castellà ni en català: són l’obra de vida d’un autèntic foraster cultural que s’ha abocat a la nostra poesia i ha vist visions: quina poesia!, ha exclamat entusiasmat. M’hi quedo, ha dit. I encara hi és. Ara està acabant de traduir el comte Arnau de Maragall...

Més informació a l’associació cultural d’intercanvi català-mexicà ‘Flores de Uxmal’, a www.floresdeuxmal.com o a l’adreça floresdeuxmal@yahoo.com.mx

Editorial