Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<80/88>

Martí Estruch Axmacher

20.12.2006

Oleguer Presas i la despolitització

Oleguer Presas té vint-i-sis anys i juga amb el Barça i amb la selecció catalana. Amb l'espanyola, de moment, no. Dijous va rebre el premi President Companys 2006, que atorga la Plataforma pro Seleccions Esportives Catalanes. El jurat va valorar la seva implicació en la defensa de les seleccions esportives. La seva darrera aportació va ser de convèncer els jugadors catalans perquè es fessin una fotografia en favor de les seleccions el dia abans del partit Catalunya-Euskadi del mes d'octubre passat. Si no, ens hauríem trobat amb la trista paradoxa que els jugadors bascos feien la seva feina: sortir al camp amb una pancarta reivindicativa, i els catalans sols es retrataven davant els logotips dels patrocinadors del partit. Els diners del premi, 25.000 euros, els ha donats a Escola Valenciana. 'Chapeau'.

L'actitud pública d'Oleguer Presas fora del camp és lloable i, per infreqüent en l'àmbit de l'esport, doblement lloable. A dins el camp, també, però se suposa que dins el camp tothom xuta tan bé com sap. Entre els personatges anomenats públics, si més no a casa nostra, els músics i els actors de teatre són els qui, de sempre, han tingut menys pudor a l'hora de mostrar i demostrar el seu compromís social o nacional. A alguns, aquest proselitisme més aviat els molesta. Són els qui arrufen el nas als 'sermons polítics' que fa Lluís Llach en els seus concerts abans de cada cançó. A mi, em semblen fantàstics. Com deia aquell, la política és massa important per a deixar-la en mans (i en boca) dels polítics i prou.

Entre els esportistes, aquesta actitud és menys habitual. A can Barça, que és una plataforma mediàtica immillorable, Guardiola anava més enllà dels tòpics del futbol. També llegia llibres i també va defensar les seleccions. I ara n'hi ha un altre que tampoc no amaga els seus ideals, tot i que quan jugava a França tenia més repercussió: Lilian Thuram. Aquest jugador, que volia ser capellà, va criticar obertament l'actitud de Sarkozy durant els episodis de violència social de final del 2005. Oleguer ha pres el relleu de Guardiola i tampoc no parla únicament del rival i de com és el futbol, que és així, que això ja ho hem après, sinó que, de tant en tant, també parla del país on viu i de la realitat que l'envolta. Demostra que llegeix alguna cosa més que premsa esportiva, i fins i tot escriu textos de collita pròpia. Llegint 'Camí d'Ítaca' descobreixes que volia ser pagès, que és un somniador i que els seus referents són gent com Víctor Jara, Pere Quart, Ovidi Montllor, Che Guevara, Maria Mercè Marçal, García Lorca, Rosa Parks, Xesco Boix i Quico Sabaté. Una bona alineació, sens dubte.

En el decurs de l'acte de lliurament del premi, el vice-president del govern, Josep-Lluís Carod-Rovira, va dir que un dels camins per a aconseguir que les seleccions catalanes poguessin competir internacionalment era d’evitar l'intervencionisme, deixar que les federacions fessin la seva feina i despolititzar l'esport. Com la llengua, que es veu que també farà més via despolititzada. Més despolititzada. Potser sí. Potser aquesta és l'estratègia adequada. Però em fa l’efecte que ens passarà com amb les banderes: nosaltres vinga col·locar estanqueres als edificis nostrats, mentre els edificis dels organismes espanyols de la colònia la bandera catalana no saben ni de quin color és. Nosaltres despolititzem les seleccions i ells actuen com a Fresno: diplomàcia sobre la taula, amenaces per sota i la Brunete mediàtica ben formada i en posició d'atac. En el fons, el meu dubte és: despolititzar la llengua i l'esport és una manera de fer avançar el país o de no fer enfadar el Montilla?

Editorial