Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<80/88>

Xavier Montanyà

18.12.2006

Ha mort el gos, però la ràbia encara el sobreviu

Mort Pinochet, continua el procés de transició a Xile, que, si bé ha estat lent i imperfecte, supera, i de bon tros, l’espanyol. Tant quant a reconeixement de les víctimes (de nombre molt inferior a les del franquisme) com a la voluntat de restablir la veritat i la justícia, investigant legalment tots els crims comesos i demanant-ne responsabilitats als criminals. El general ha mort processat per delicte econòmic (Riggs Bank) i cinc causes de drets humans: Villa Grimaldi, Operació Colombo, Cas Prats, Caravana de la Mort i Operació Còndor. No ha estat mai sentenciat, però el patètic espectacle que ha ofert per tal d’esquivar la justícia, mentint covardament, l’ha humiliat davant el món i l’ha fet culpable davant la història. A ell, a la seva família, i als seus subordinats, militars i policies, molts dels quals sí que han passat i passaran pels tribunals.

S'ha mort el gos, però no pas la ràbia. Els seus honoren el cadàver sense el més mínim pudor. Encara hi ha molta impunitat a Xile. Ara que ja no hi ha la bèstia, caldria prendre noves mesures perquè la justícia anés a fons. Les forces armades i policíaques són encara les de la dictadura. No sols no han estat depurades, sinó que gaudeixen de privilegis insòlits en democràcia. Pinochet, quan era al poder, va aprovar una descarada llei d'amnistia, encara vigent en bona part, que impedia i impedeix d'exigir responsabilitats legals profundes als executors de les seves ordres criminals. La democràcia hauria de revocar-la totalment. I més, des que l’any 2004, poc abans de la publicació de l’Informe de la Comissió Nacional sobre Presó Política i Tortura, el general Juan Emilio Cheyre, cap de l’exèrcit, va reconèixer públicament, per primera vegada des del cop d’estat del 1973, la responsabilitat institucional de les forces armades en les violacions de drets humans comeses durant la dictadura, amb què invalidava, doncs, les explicacions habituals fins aleshores, que qualificaven els crims provats de 'excessos individuals' o de 'fets aïllats'. És obscè, en conseqüència, que la justícia militar xilena encara pugui tenir oberts sumaris polítics de l’època de la dictadura.

Però actualment molts casos de lluita contra el règim fan vint anys i, per tant, prescriuen. Encara que el pas del temps ho resolgui, la democràcia ha permès que molts antipinochetistes visquin o hagin hagut de viure fins ara a l’exili o en la clandestinitat per haver lluitat contra el terrorisme d’estat. No obstant això, la prescripció dels càrrecs penals que pesaven contra molts exiliats i clandestins no implica pas l’anul·lació d’antecedents penals, la qual cosa impedeix que trobin feina i es reintegrin a la vida normal. Els empresaris no els volen, senzillament, i els condemnen a la marginació. A més a més, els qui es van avenir a canviar les penes de presó per l'exili, no tenen possibilitat de retorn fins que no compleixin, en dies d’exili, els dies que els tocava de presó. La democràcia xilena ja hauria d’anul·lar, per sempre, les causes pendents de la justícia militar de la dictadura.

Hi ha tres mil detinguts-desapareguts comptats, perquè sols els familiars directes poden fer denúncies; però, i si no resta família? Si es flexibilitzés la normativa i poguessin fer denúncies amics i companys, la xifra arribaria a vuit mil, segons l’associació que se n’ocupa. Per què no es permet, d'una vegada? I això sense comptar els casos que sorgiran quan es perdi la por definitivament. Solament així, aprofundint en la línia de la veritat i de la justícia, s’aconseguirà la restitució de l’honor a les víctimes: els morts, els torturats o els detinguts-desapareguts. Únicament així s’acabarà de perdre la por i es tancaran les ferides obertes. Ara, això que s’ha aconseguit a Xile és molt, si ho comparem amb allò que passa aquí, on, trenta anys després de la mort de Franco, la democràcia encara té por d'anul·lar la legalitat de la dictadura. Som a anys llum, vergonyosament.

Editorial