Opinió

 

<80/88>

Martí Estruch Axmacher

27.10.2006

Trist país

La campanya electoral ja enfila la recta final. Resten encara el cap de setmana, les últimes entrevistes, els darrers actes, els mítings finals, un dia per a reflexionar i després, poca broma, la festa de la democràcia. Sí, sí, és de les poques coses en què coincideixen tots els partits: reprovar l'abstenció i qualificar les eleccions amb una expressió tan fleuma com aquesta. Que les llistes electorals siguin tancades, que ens haguem quedat sense un cara a cara entre els dos principals candidats i que la participació ciutadana es limiti a anar a les urnes cada quatre anys deuen ser els efectes col·laterals d'aquesta gran festa.

Doncs bé, abans de mudar-me per assistir a la festa (o no), voldria plantejar una qüestió d'etiqueta. És la següent: mai abans no havia observat tants dubtes sobre quin vestit triar entre un determinat tipus de convidats. Els convidats sobiranistes, per entendre'ns. L'altre dia, Carles Puigdemont els anomenava sobiranistes indecisos. Salvador Cardús, molt encertadament, els 'sense nom'. I jo, com el Dupont, encara diria més: els 'sense partit'. En un exercici de sociologia barata, diria que són els que es van manifestar pel dret de decidir, a l'estiu es van alegrar de la derrota espanyola al mundial de futbol, per la Diada van posar l'estelada al balcó i quan van a un bar demanen una Moritz. Potser no són gaires, però cada dia són més.

Aquests sobiranistes, que abans anomenàvem independentistes, sempre s'havien repartit entre CiU i ERC. No tots, que consti: n'hi ha molts, d'aquests, que per sistema no assisteixen a la famosa festa de la democràcia o van a festes alternatives. Però els integrats, els heterodoxos, els que encara creuen en la política, acostumaven a triar l'un o l'altre. Després dels anys d'amistançament entre CiU i PP, a les darreres eleccions els republicans en van arreplegar molts, d'aquests, i els convergents, molt pocs.

I dimecres, què faran els 'sense nom i sense partit'? Segurament que d'allò que facin dependrà que Artur Mas obtingui un resultat més o menys ampli sobre Montilla. Però tinc la sensació que la majoria encara no saben què fer: com als interrogatoris, la por que el seu vot pugui ser utilitzat contra seu és molt gran. Entre els que se senten atrets per CiU, sobreviu la por de la sociovergència explícita, que ja s'aplica 'de facto' a molts àmbits. I que el sobiranisme demostrat d'alguns dels seus membres s'aigualeixi en arribant al poder i les estelades que ara apareixen als mítings es desin fins d'aquí a quatre anys. Entre els qui són temptats per ERC, no sé si és més grossa la por que repeteixin el tripartit i facin Montilla president (si s'hi avé) o que tornin a repetir els errors d'aquests darrers anys i acabin cornuts i pagant els beures i els plats trencats.

En definitiva: trist país és aquest, en què els qui se'l creuen i el voldrien lliure, no saben qui votar. En què els dos partits que haurien d'estirar el carro per fer-lo més lliure, estiren en direccions oposades. En què encara ens hem de manifestar al crit de 'som una nació' i, quan arriba un mundial de futbol, l'únic al·licient és d'anar contra la selecció del país que ens impedeix de tenir-ne una de pròpia. En què cal fer quilòmetres per veure un film en català, i que quan el conviden a anar a Frankfurt no sap quins escriptors ha d'enviar-hi. Trist país aquest, en què els ciutadans són obligats a exercir solidaritat econòmica amb el país veí i, malgrat ser acusat d'insolidari, no és capaç d'exigir un rebut en forma de balances fiscals. Que potser paguem en negre? Trist país aquest, que prefereix ser colònia a ser país, i a sobre mutilada, allunyada de valencians i illencs. Trist país aquest, que encara no té estat: ni sòlid, ni líquid, ni tan sols gasós.

Editorial