Opinió

 

<77/88>

Marta Rojals

12.04.2007

Diu que plou

La canalla que venim de pagès tenim una frase gravada a foc roent al mig del cervell: Calleu, que fan lo temps! Nosaltres arronsàvem el nas, mentre els pares i padrins formaven les orelles davant el Castejón, l’àngel anunciador del futur simple meteorològic amb alguna nota del condicional. I s’acabava el famós espai i no re, ja poden anar dient aigua, que si el Pep de cal Padró ha dit que ras, serà ras com lo cap d’un frare. I així cada dia, començant per Calla, que fan lo temps!

No sé si m’ho sembla a mi, però d’uns anys ençà, això del temps ha assolit les elevacions pròpies d’un afer d’estat. Ara, si et neva prou a la porta de casa, pots interposar la denúncia corresponent a les autoritats que toquin. Si et quedes encallat en un col·lapse de circulació perquè cauen quatre gotes, pots demanar la dimissió del conseller d’Interior. En ple segle XXI, no ens cap al cap que encara hi hagi al món un factor tan remot i aleatori del control humà. Que a aquestes alçades de la revolució tecnològica encara no plogui a gust de tothom, és un anacronisme. Perquè la gent té vacances, els hotelers, les barraques per emplenar, i, per tant, que plogui per Setmana Santa hauria de ser declarat il·legal. On són, els polítics? On és, l’Estatut dels Treballadors?

Els Molines i els Mauris, amb les seues prediccions, s’hi juguen la pell cada dia, no em voldria trobar pas dins la seua americana. A tots ens ha arribat en una hora o altra la llegenda urbana (o no) de l’existència d’un telèfon vermell al Servei de Meteorologia de 'la nostra', amb fil directe que ve dels Pirineus o de la Costa Brava. Jo no vull dir res...

Ara mateix figura que hi ha sequera, ho anuncien a la tv a bombo i plateret. Els pagesos, en aquesta matèria, en tenen la carrera feta i amb grau. Res de nou sota la capa del sol. Quan la sequera era només sequera, cosa del terròs, no se’n feien tants escarafalls. Que recordi, no he sentit mai cap informatiu anunciar el preu de l’oliva i de l’ametlla que resulta d’un any de pluviometria curta o d'extrems tèrmics inclements. Però avui, en plena era de l’oci, sembla que l'escassetat de pluja ha agafat una nova dimensió. Perquè, si tu tens tantes hectàrees de pereres per regar, jo tinc dues piscines per omplir i un quatre per quatre de cinc metres d’eslora per ensabonar. Estem empatats. La sequera, ara, ja és cosa de tothom. Al temps, hi ha arribat la democràcia. Posi-me’n tres telenotícies ben plens, i alerta on em feu caure l’aigua, si la cosa ha de petar.

I així ha estat que hem fet de la meteorologia aplicada el nostre horòscop diari, l’horòscop dels profans que volem saber si divendres hi haurà la conjunció cirrus-cumulunimbus o sol-i-serena i, per tant, si tirarem cap a la costa o enfilarem muntanya amunt. O si això que en diuen el canvi climàtic, que ara es veu que va de veres, ens decantarà a vendre’ns la casa de Planoles o la de Palafrugell. I dels pagesos, ja no en parlo, perquè, vingui la cinquena glaciació o ens arribi el Sàhara a peu de tros, tot va costa avall, com diria el Pep de cal Padró.

I això ve a tomb perquè avui, si vols anar a l’última moda, meteorològicament parlant, deixa’t estar de sequeres tronades: allò que es porta és el canvi climàtic. Ja ens podem calçar. En cosa d’un any, n’han sortit detractors i incondicionals arreu, com si es tractés d’un equip de futbol amb una prometedora projecció internacional. Tothom hi té alguna cosa a dir, les tertúlies en treuen fum, els experts van de bòlit d’una emissora a una altra, amb el dinar entravessat. Els meteoròlegs que dèiem més amunt, que es queixaven que a l’ascensor els demanaven què, quin temps farà?, a hores d’ara ja deuen tremolar per la nova pregunta que els espera a peu de replà: què, el canvi climàtic?, com aquell qui diu: què, la Champions?

En fi, que tenim tema per dies i, si no, el temps ho dirà.

Editorial