Opinió

 

<77/88>

Andreu Barnils

20.02.2007

La xifra

Beuria. Només de recordar-la, beuria. L’escena, trista, la vaig viure fa uns quants vespres: un jove em va ensenyar un pis de 9 metres quadrats. 9m2. Llit, cuina, armari, lavabo-dutxa i un sofà Ikea per muntar. Hi cabia, tot plegat, hi cabia. Joel, l’amo, ho tenia ben muntat. En demanava 300 euros el mes. Quan va veure que la nostra cara, a l’entrada, s'empetitia, va murmurar: 'Ja us vaig dir que era mini.' Era un pis que entraves i ja està. Res de caminar. Era un espai pensat per a estar-hi quiet. L'amo Joel ho va confirmar: 'Sí. 9 metres quadrats. Aquest edifici era, abans, un convent de monges. Allà hi havia les cel·les. I aquest pis és tan petit perquè això era el lavabo.' Molt llest, el pàhkaro: allà on abans hi orinaven monges, ell hi troba un pis. I ara vol fer-se d'or. Però, el joc brut del Joel també és detallista: al pis les parets eren grogues. Puah!

Llàstima, però, que sols es pogués llogar fins el juny. 'Després se n’haurà d'anar perquè la meva xicota americana vindrà a viure aquí... Diu que necessita espai propi ... Crec que aquí estaria bé...' El Joel. L’hauríeu de veure: jove de trenta anys, raça blanca, pell clara, ulls foscos i cabell ros fort. Si el veiéssiu pel carrer. no el reconeixeríeu, perquè és com molts. Però, a mi, la seva cara m'ha quedat gravada. Solament de recordar-la, beuria. I ho faria per oblidar el sàdic que lloga pisos de 9 metres quadrats, l'immoral que fa negoci així, el bèstia que vol construir una gàbia per al seu ocellet americà, l'animal que vol tancar la xicota. Però sobretot beuria a la salut de la persona que jo acompanyava aquell dia, la noia que buscava pis. I brindo per ella, perquè ella l’hauria llogat. El volia, però el Joel el devia llogar a algú altre. Ella s’hauria quedat el de 9 metres quadrats. Si per ella fos, hi viuria.

- A mi, Juanjo, posa’m un santcugat.

Sort n'hi ha, del Negroni. Aquesta cocteleria, si no existís, s’hauria d’inventar. Acostumats al bluf superficial imperant al Raval, aquest bar auster té les tres coses bàsiques: entre setmana tanca tard, no és car pel mam que dóna i la clientela és de fácil entrar. Els clients no són gens pesats. T’expliquen la seva i t’oblides del jazz. Anit, sense anar més lluny, hi havia un grup especialment animat de quatre: un representant separatista d’orquestra de Cornellà, el seu amic periodista i assessor de José Montilla (sí, família, Sagalés ha tornat!), la veneçolana Renata i una altra de Costa Rica de la 'troupe' de l’orquestra a qui no em van presentar. Vam parlar de 'santería' sud-americana. Va ser gràcies a ells, i no pas a l’alcohol, que em vaig oblidar del Joel i de la seva cara. El Juanjo, el cambrer, també ha estat bé, anit. Ha deixat que un client begut i tardaner li dormís al sofá. Si et coneixen, al Negroni et tracten com de la família. Però no em treia del cap la xifra. 9 metres quadrats. I encara menys sabent que aquesta setmana 54.000 barcelonins s'han apuntat al sorteig de 1.500 habitatges de protecció oficial. Als guanyadors, felicitats.

Felicitats a tots, però sobretot al meu germà. Ha durat trenta-un any a ciutat. Se’n va viure a Torelló, en una casa que li surt més barata que no pas un pis aquí. I només el racó que tenen pensat per a posar-hi el menjar del gos (aquelles horribles galetes marrons), la manteta per si té fred i el gibrell d’aigua, allò, Joel, ja fa 9 metres quadrats.

Si badem, tots farem com ell. Acabarem fugint de la ciutat. Només hi quedaran els gossos i els Joels. Tots els Joels del món.

Editorial