Opinió

 

<66/88>

Xavi Sarrià

14.10.2008

La desmemòria militant

Hi ha un jutge de Madrid, d'aquells que s'enllustren d'ego davant els flaixos, que ha dit que potser havia arribat l'hora d'identificar les fosses comunes de la guerra civil. I em sembla coherent, perquè, si aquest mateix jutge ho ha impulsat a l'altra banda de l'Atlàntic, és lògic que ho faça al lloc on treballa. Però també em sembla vergonyós, perquè el fet que ho investigue ara, trenta anys després de la mort del dictador, sense voler esclarir responsabilitats i amb un forta oposició política, diu ben poc de la salut democràtica de l'estat on ens fan viure.

Vivim en país perplex, diuen. En un país que no acaba d'entendre l'estat de les coses. Però jo crec que vivim en un país dolgut, incapaç de pair les coses de l'estat. Com ara la llei de la memòria històrica promulgada per un govern que es limita a demanar permís, a preguntar si es pot, a encobrir un perdó per a actuar. I a vegades ni això. Al País Valencià, per exemple, ha estat una entitat cívica qui ha hagut de defensar la immensa fossa comuna del cementeri de València, que l'ajuntament pretenia cimentar, i qui ha hagut de rescatar el nom de les 26.000 persones que hi foren sepultades des de l'1 de abril de 1939 al 31 de desembre de 1945. Al seu torn, una iniciativa popular s'ha encarregat de denunciar i d'assenyalar la presència de més de cinc-centes plaques, estàtues, monòlits i escuts dels amics de Hitler i Mussolini que encara es veuen pels carrers valencians.

Sempre m'he demanat per què es permetia aquesta simbologia. Per què no hi ha museus dedicats als horrors de la dictadura. Per què no s'emeten documentals sobre aquest tema a la televisió pública estatal. Per què encara perviu el mausoleu de la barbàrie, lloat recentment pel president de la Conferència Episcopal Espanyola, i en canvi no hi ha cap rèplica dels camps de concentració franquistes, on de manera didàctica , com passa a tot Europa, s'ensenyen als nostres joves les conseqüències de la intolerància que brota en temps de crisi com els que vivim.

La resposta és més trista encara: l'estat espanyol es fonamenta en la desmemòria militant. I si no, com s'explica la bel·ligerància demostrada per una bona part de la seua classe política, església, estament judicial i comentaristes d'opinió contra la recreació del mapa del dolor d'una de les dictadures més cruels i prolongades del continent? I encara hi ha els qui se'n burlen i els qui demanen reparació per als vencedors que durant quatre dècades aplicaren la justícia ordenada pel general Mola: 'Hay que sembrar el terror [...], hay que dar la sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensan como nosotros.'

Tots tenim familiars, amics o coneguts que sofriren la repressió franquista. I encara sort dels testimonis. Gràcies a ells hem pogut saber el drama de les fosses comunes, els judicis sumaris, els presoners esclavitzats i la resta de tragèdies que es visqueren aquells dies. Però avui els darrers supervivents es moren. I ens dol. I no solament pel buit personal. Ens dol perquè la seua memòria és com un tresor que s'oxida i es perd, de dia en dia, dins l'oceà on alguns aboquen les derrotes de la vida.

Editorial