Opinió

 

<66/88>

Joan Mir

29.09.2008

Misèries illenques

Biel Majoral no havia publicat mai res al Diari de Balears, i aquest estiu es va estrenar amb la crònica del seu viatge a Montpeller. Va anar amb Tomeu Mestre a veure on havia nascut el rei en Jaume. Edifici descurat, on hi havia hagut una tintoreria i ara hi ha una hamburgueseria. Tant honora la ciutat el seu fill que li ha dedicat dos carrers, 'Rue du carrer du roi Jacques', diu, literalment, un dels rètols. Us podeu imaginar que això passi a un rei espanyol? Aquesta és la conclusió lúcida de l'article de Mestre i Majoral. Sort en tenim, per això, del govern de Progrés, que va inaugurar la legislatura amb la novetat d'una portaveu de parla estrictament castellana (originària, això sí, del País Basc). També a les bugades que fem nosaltres sabem perdre llençols.

El rebombori d'aquest estiu ha estat la negativa de la consellera de Cultura (PSOE) de subvencionar les Escoles Bressoles de Catalunya Nord ('el govern no ha de subvencionar cap llengua en un altre estat'). Naturalment, la directora general de Política Lingüística, que era del PSM, posà el crit al cel. I el director de les Bressoles, Joan Pere Le Bihan, entre l'espasa i la paret, afirmava que gràcies per les subvencions, si arribaven, però que no volia moure polèmiques. Llàstima que el desenllaç de tot plegat hagi resultat una mica ridícul per culpa d'un rumor que diu que era la directora general nacionalista qui tenia un bon romanent d'euros en Normalització Lingüística, però que, per fer cas de les consignes d'austeritat sortides de la Conselleria d'Economia, volia encolomar la factura a la consellera socialista. Criatures.

Per a acabar, la darrera misèria nacionalista és la lluita a mort que s'ha desfermat a Unió Mallorquina. L'ex-presidenta, Maria Antònia Munar, dirigia amb comoditat el partit, però hi havia dues faccions minoritàries crítiques amb la direcció: l'anomenada Lliga Nord (perquè controlava els ajuntaments de Pollença i d'Alcúdia, a més del de Porreres), i els partidaris de l'actual president, Miquel Nadal, que controlaven Palma. Incapaç de trobar un hereu entre els seus adeptes, Munar hagué de cedir la presidència i una bona part de la Comissió Executiva a Miquel Nadal. Els nacionalistes crítics del nord, Josep Melià i Miquel Ferrer, també obtingueren quotes de poder i aviat s'entengueren amb el nou president. Però Munar encara controla el grup parlamentari i conselleries importants que no acaten les directrius (bàsicament de designació de càrrecs) de la direcció del partit. El desenllaç de la crisi és previsible: els munaristes tebis es col·locaran al costat del president, i la facció de Munar passarà de tenir una majoria relaxada a constituir una minoria crispada. I és amb aquest oratge que el partit s'ho haurà de jugar tot a les eleccions vinents. Probablement, els nacionalistes (PSM, UM, ERC...) deixaran per sempre de ser determinants per a la formació de majories governamentals. El País Valencià fa anys que es troba en aquestes condicions. Les Illes Balears poden entrar aviat en aquesta dinàmica. I al Principat tothom fa tant com pot per arribar en aquest nirvana.

Editorial