Opinió

 

<66/88>

Marta Rojals

06.10.2008

Els nous il·lustrats

Aquest cap de setmana passat s'ha celebrat a l'Hospitalet de Llobregat una fira internacional del tatuatge, tan internacional que s'anomena Tattoo Expo Barcelona, perquè dir-ne tatuatge d'un tatuatge i dir-ne fira d'una fira no és prou 'underground', i ja no parlem de referir-nos a l'Hospitalet amb l'Hospitalet, perquè, pel que fa al màrqueting, queda directament de poble. Doncs si vostè, amable lector, és dels pocs insulsos que encara no ha sucumbit a la injecció de tinta, potser li interessarà saber, de cara a repensar-s'hi, que la tendència que es va imposant són els motius japonesos en detriment dels tribals, que ja són més passats que no el clàssic i desdibuixat 'amor de madre'.

Avui, que qui més qui menys ja porta el seu tatuatget, l'èxit d'aquesta classe d'esdeveniment és garantit. Ja queda lluny la imatge marginal, carcerària i inadaptada d'aquest fenomen. Ara mateix, fa cent anys justos, l'arquitecte Adolf Loos, un dels precursors del moviment modern, deia en el cèlebre article 'Ornament i delicte' que l'home modern tatuat (en contraposició al primitiu) era 'un delinqüent o un degenerat'. En el text teoritzava que l'evolució cultural havia d'implicar per força l'abolició de tot ornament, ja fos sobre totxo o sobre dermis, perquè era un romanent de costums bàrbars. Doncs si el senyor Loos avui aixequés el cap, encara que fos per presenciar el Sònar o un càsting de 'Fama: a bailar', on qui no va dibuixat va foradat, prou li agafaria un cobriment.

Per sort o per desgràcia, tot i que els xarons que es van tatuar unes (ja ràncies) sanefes d'inspiració maorí un bon dia no ho van saber preveure, els temps canvien. Una servidora, per exemple, ja pot dir que pertany a la primera generació de mares tatuades sense antecedents penals. Mares que empenyen cotxets mostrant una espatlla o un turmell bru i tibant il·lustrat amb algun detallet, posa-hi una estrelleta, un solet, una papalloneta, o qualsevol element suposadament estètic i susceptible d'adoptar el diminutiu. De la mateixa manera, també pertanyo a la primera promoció del futurs jubilats tatuats, que, on avui llueixen un esplèndid lliri florit o l'ideograma del restaurant la Gran Muralla, demà hi portaran un pebrot escalivat o una poma al forn d'estil realista. Deixeu-me que me'n meravelli un moment, d'aquest desafiament obert al respectable concepte de la 'permanència'.

Som, doncs, la generació del present continu, que viu en la il·lusió que tot passa menys nosaltres. De fet, som com totes les generacions de jóvens que s'han succeït des que el món és món, però amb la diferència que ara podem exhibir el deliri de l'eterna joventut d'una manera gràfica: així, creiem que serem permanentment tremendes com el dimoniet que portem al maluc, o que sempre semblarem tan desafiants com el drac que tenim encaragolat al bíceps, i que aquestes icones de tinta ens acompanyaran igual de llustroses el dia que anem buscar el nét a la guarderia, o quan paguem l'última quota de la hipoteca a quaranta anys, ai, segur que també de bracet del mateix 'partenaire' amb qui vam pagar-ne la primera. I és clar que sí, per somiar no fan pagar.

Així som els nous il·lustrats, vet-ho aquí. Però, malgrat que ens pesi, el temps ha de fer la seua feina, com també l'ha feta la Tattoo Expo programant, amb un ull posat al futur, una conferència sobre eliminació de tatuatges titulada (recordem que és una fira internacional) 'Eliminación de tatuajes', que podríem traduir una mica lliurement per 'Així també em tatuo jo'. D'aquesta manera, el negoci continua, sí, però el romàntic 'per sempre', garant de la valentia i del mèrit dels antics afeccionats, se'n va de pet a l'extinció.

Editorial