Opinió

 

<66/88>

Marta Rojals

31.07.2008

Invasions quotidianes

Si ningú ens parla de la invasió d’un espai aeri, probablement entendrem que es refereix a l’acció d’un objecte volador, identificat o no, que irromp en la jurisdicció atmosfèrica d’un territori sense autorització. Però n'hi ha variants menys aparatoses, més subtils, si tu vols, igual d’efectives a l’hora de tocar allò que no sona, o, segons com, allò que sona: es tracta, ni més ni menys, de la invasió de l’espai aeri personal per la intrusió d’ones acústiques no desitjades.

Un cas de resolució exemplar d’aquesta mena d’abús és la condemna a quatre anys de presó del responsable d’un bar musical nocturn barceloní per contaminació acústica reiterada i reincident. Els equips de so del Macumba, un nom que només de pronunciar-lo ja et retrunyen les parets del crani, van ser el turment de les denunciants durant centenars de nits en blanc i tones de decibels rosegant-los la salut. I l’individu encara té la barra de recórrer la sentència: massa poc!

Vejam: si cada nit que em vingui de gust em prenc la llibertat de traspassar la finestra de cal veí per posar-me la MTV o l’Operación Trumfo a tota castanya, o si l’assalto a quarts de deu d’un matí dominical armada amb la Black&Decker per col·locar-li un quadre al capçal del llit, segur que la víctima em denunciarà per violació de domicili i la llei em caurà a sobre com un sac de plom. Ara: si aquesta violació domiciliària, en comptes de ser física, és acústica, una modalitat que no deixa empremtes digitals ni deixa que se'n puguin acumular les proves en bossetes precintades, encara que el resultat final acabi essent el mateix (taquicàrdies, nervis de punta, ràbia, impotència, insomni, migranyes), aleshores ja no parlem de delicte, sinó de molèsties, a tot estirar. És més, pot passar fins i tot que el veí que se’n queixa sigui acusat pel delinqüent acústic de perepunyetes amargat, intolerant i remugaire que no sap viure la vida prou intensament.

Com que el silenci, el teu silenci, no fa remor, ni té olor, ni color, ni sabor, tothom es creu amb el dret de ficar-hi el nas. I no només te’l vénen a envair a domicili, sinó també a l’espai públic, que encara pot resultar més irritant. Abans ens queixàvem del típic cap de soca motoritzat que et fa perdre el fil d’una conversa o d’un pensament amb el petarram infernal d’un canó d’escapament trucat; actualment, els viatgers del metro es poden trobar atrapats a l’andana dins una voràgine de megafonies, fils musicals i pantalles amb crides publicitàries que impedeixen d'exercir un mínim de recolliment personal voluntari. I sents música, i no saps d’on ve. I sents una veu, i no saps d’on surt. De l’omnipresència dels mòbils i les seues circumstàncies, també se’n podria escriure una antologia, encapçalada per aquest costum que han agafat alguns adolescents amb cara de pomes agres d’asseure-se't al costat amb el volum de l’aparell a petar, posant al teu mal dia la banda sonora més incongruent a còpia de 'reaggeton' o dels últims hits de l’estiu. Mala època tenim, doncs, per a reivindicar el dret del propi silenci, o, dit des de l’altre cantó, el respecte al silenci dels altres. Seguint el corrent actual, hauríem de provar, potser, de reclamar-ho cridant.

Editorial