Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<5/88>

Marta Rojals

19.05.2015

Pariràs amb dolor

Pariràs amb dolor, va dir Nostrosinyó. Fins que l’home es va inventar l’epidural. Ja tornarem a aquesta idea, però abans la notícia: ‘El govern espanyol preveu apujar fins a un 15% les pensions contributives a les dones amb dos o més fills.’ L’apujada seria efectiva l’any que ve, així que les treballadores a qui no se’ls hagi covat l’arròs encara poden optar a millorar-se unes pensions que, si no hi posen de la seua part, continuaran essent com són ara: un 30% més baixes que les dels seus companys hòmens.


Aquí teniu el rànquing per als vostres càlculs: si us feu mares de dos fills, tindreu un 5% més de pensió; si sou mares de tres, un 10%, i les de quatre o més fills, l’augment és d’un 15%. Una progressió espectacular, enhorabona a les premiades. Penso, demagògicament, en les afortunades de les parts altes que cada matí embarquen al 4x4 una corrua de nanos uniformats, i també en les afortunades de les parts baixes que a la mateixa hora arrosseguen tres o quatre xiquets mal esmorzats per... D’acord, no faré trampa: les segones probablement no cotitzaran mai, i per tant, si no hi ha manetes, no hi ha galetetes.


Però no ens quedem amb el detall, perquè darrere de la mesura hi ha molta filosofia. O ideologia, ja que parlem de política. En primer lloc, gratificar la femella més (re)productiva fomenta la vella idea que la dona-mare és la dona bona, la sacrificada, i que per tant mereix ser premiada, i la dona no-mare és la dona egoista, individualista, que mereix ser discriminada. El càstig per no fer la feina per a la qual ha vingut al món —pariràs amb dolor— el tindrà present cada mes al compte corrent de la pensió. I la ingrata que es pensava que amb un fill ja complia, que sàpiga que la contribució és insuficient. Massa fàcil, espavilades, que sou unes espavilades. I una mica egoistotes també.


El ministre espanyol de la cosa ha presentat la mesura com un reconeixement ‘del paper de la família com a institució bàsica d’articulació social’ perquè ‘la família és una qüestió primera i de tots’. Ahà. Si de debò pensés que la família és una qüestió ‘de tots’, per què no intervé en l’arrel del problema, en lloc d’esperar-se i actuar sobre les conseqüències? Vull dir: per què no es retribueix la maternitat (o la paternitat) en el moment cronològic que toca? Se m’acudeix que aquests increments de pensions a unes àvies que ja no crien podrien anar a parar a progenitors que crien. Potser jo ho veig tan fàcil perquè em falten unes quantes ‘manis’ del Foro Español de la Familia, no us diré que no.


De tota manera, que mesures així no són cap favor per a les dones seeempre s’ha d’explicar. Doncs començo: quin sentit té, una ajuda exclusiva per a mares, si no és perquè s’espera que continuïn sent elles, les qui carreguin el pes més feixuc de la criança? Quin sentit té, compensar només les mares, si no s’espera que continuïn sent elles, les qui sempre supediten la carrera laboral a les responsabilitats familiars? Per què no s’ofereix la mateixa ajuda als pares hòmens, si no és perquè es dóna per fet que ells continuaran treballant ‘de debò’ i ja tindran la pensió ‘arreglada’?


I encara més: com anirà, la llei, amb les famílies de dues mares? I amb les de dos pares? I amb qui vol tenir fills i no s’ho pot permetre? I amb qui n’hauria volgut tenir més, i no va poder? En tot cas, restringir l’ajut a un sol membre del nucli familiar ja pressuposa que n’hi ha d’haver un altre de ‘sacrificat’, perpetuant el model clàssic de família sostinguda per les renúncies (professionals o personals) d’un dels membres, que ja sabem quin és.


En fi: que una vegada més, les dones som instades a complir un determinat paper en la que el PP anomena ‘institució bàsica d’articulació social’. El paper de sempre: servir i donar servei a la societat. Dèiem al començament que el pla de Nostrosinyó era pariràs amb dolor, fins que algú es va inventar l’epidural. És cert que de moment les femelles no poden gestar els fills en una torreta, com si fossin geranis, però per a tota la resta, si us plau: Mastercard. L’ajuda, com l’epidural, que sigui quan toca. El premi per haver tingut tants fills trenta anys enrere és una medalla al sacrifici, un ‘gràcies pel servei’, un t’agraïm la utilitat.

Editorial