Opinió
-
Barcelona, ciutat del Pirineu
Andreu Barnils
23.06.2015
-
Valencians, mallorquins i nosaltres d'aquí dalt
Joan-Lluís Lluís
22.06.2015
-
Les tres idees de bomber d'Artur Mas
Andreu Barnils
21.06.2015
-
La independència no fa presoners
Pere Cardús
19.06.2015
-
La samarreta i la corbata
Bel Zaballa
17.06.2015
-
Independència sí, però amb tu no
Marta Rojals
16.06.2015
-
De la seguretat jurídica i altres incerteses
Oriol Izquierdo
15.06.2015
-
Ancestres i enemics
Andreu Barnils
14.06.2015
-
2.200 euros el mes
Mercè Ibarz
13.06.2015
-
La llista del president Mas el 27-S
Pere Cardús
11.06.2015
-
No abaratiu el somni
Bel Zaballa
10.06.2015
-
El barcelonista encaixista
Marta Rojals
09.06.2015
-
Si jo fos d'Unió...
Joan-Lluís Lluís
08.06.2015
Oriol Izquierdo
27.07.2015
La ignorància del rei
Diu que no fa gaire el rei va deixar anar unes paraules carregades d’advertiment a la cara del president Mas. Això era a Barcelona, dies després de la primera recepció del president per part del rei —que es veu que es va sorprendre que Artur Mas no s’estovés, si hem de fer cas de la indiscreció oficial del president de l’autonomia de Cantàbria, indiscreció que devia ser promoguda per la mateixa casa reial vist el silenci amb què l’han rebuda—, i diu que va ser en un acte de final de curs de la nova promoció de jutges.
Busco les paraules del nou rei Felip i les cito tal com les reprodueix algun diari de Madrid: “El respeto a la Ley nunca ha sido ni es ni debe ser un simple trámite, una mera formalidad, una alternativa", i així tan en abstracte costaria discutir-ho. Si no fos que a continuació va deixar anar: "En su raíz más profunda, respetar la ley es la fuente de legitimidad y la exigencia ineludible para una convivencia democrática en paz y libertad". I ja hi som: diu que la llei és la condició de la convivència i de la democràcia. Doncs que llegeixi una micona més, el rei.
Si estiguéssim parlant d’un esport de pilota o d’un joc de taula, diríem que les lleis delimiten formalment el terreny de joc i regulen els moviments, les accions, que els jugadors hi poden fer. Si, per aquelles coses, sorgeix un moviment o una acció no prevista i, pert tant, no regulada, els jugadors podran fer-la mentre no entri en contradicció amb alguna de les normes preexistents o generi un conflicte nou. I quan és el cas que sigui així, molt probablement caldrà reinterpretar la norma o ajustar-la per encabir, i regular, el nou moviment.
Què vull dir? Que ni en el joc de cartes més elemental la norma és, en ella mateixa, paraula sagrada establerta des de la nit ancestral i fins a la fi dels temps. No, és un ordenament pràctic que val mentre funciona i es corregeix quan, per la raó que sigui, resulta insuficient.
Però no, segons el rei, o qui sigui que li escriu aquestes coses, la llei legitima la convivència democràtica. I, com sempre, embolica que fa fort. Aviam, l’ordre dels factors sovint altera el producte. Perquè, si de debò ens creiem la democràcia, és a dir, l’autoritat del poble, la cosa va exactament a la inversa. És per regular i protegir la convivència que ens dotem de lleis. I és per això mateix que tenim el deure de discutir-les, corregir-les o canviar-les quan ja no serveixen per promoure, continuo glossant els mots majestàtics, la pau i la llibertat. Que és on som.
Perquè, avui per avui, i sense entrar en detalls, l’ordenament jurídic espanyol, la llei, ja no és per a nosaltres, els catalans, el conjunt de normes que delimita el terreny de joc i regula els moviments i les accions que hi són possibles, sinó, cada dia més, una gàbia. El candau que tanca la gàbia que és Espanya, aquesta Espanya on no hi cabem essent com som, sentint-nos com ens sentim, necessitant el que necessitem per continuar treballant, existint, essent.
Si el rei no ho veu, deu ser que és molt ignorant. I potser això no hauria de sorprendre, si fos el cas que entén, com defensaven els monàrquics premoderns, que el dret de successió és previ a l’ordenament jurídic i emana sense discussió d’alguna instància sagrada. Ara, també podria ser que no, que ell ja fos modern, i que no fos per ignorància, que ha dit el que va dir. I aleshores les seves paraules serien molt més greus.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015