Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<3/88>

Oriol Izquierdo

01.06.2015

Xiularàs, xiularàs... fins que la porta enfonsaràs

Potser la cosa més raonable, si més no la més pietosa, seria no dir-ne res. Però és tan simptomàtic, tan significatiu, tan gros al capdavall, que potser, al contrari, tenim el deure de donar-hi importància.


Vet aquí la seqüència dels fets. En el moment que vivim, i vistos els precedents, tothom va preveure que la final de copa entre el Barça i l'Athletic començaria amb una sonora xiulada a l'himne espanyol que es fa tocar quan el rei d'Espanya arriba a la llotja de l'estadi. I, en vista aquest pronòstic tan previsible, es van activar diversos engranatges esportius, polítics i mediàtics amb l'objectiu de desactivar la xiulada utilitzant un recurs prou conegut: la por. Amb l'efecte, no menys previsible, d'alimentar les ganes de xiular i les adhesions a la xiulada fins a convertir-les en una veritable festa compartida. Però el més bo encara havia de venir: dissabte a la nit la pilota no havia acabat de rodar que el Ministeri de la Presidència del govern espanyol va emetre un comunicat que és un prodigi de cap a cap. Un prodigi que dóna unes quantes raons del punt on ens trobem i de per què és un cul-de-sac segurament sense retorn. Vegem-ho.


Segons el comunicat, la xiulada va ser un atac 'contra los símbolos que representan al conjunto de los españoles, a la democracia que los ampara y a la convivencia que comparten'. Què deu ser el 'conjunto de los españoles' per al redactor del text? No en formaven part, segons ell, els assistents a la final? La més elemental coherència hauria de fer-li dir que sí, que segons ell tots ho eren, d'espanyols: aleshores, si van xiular l'himne potser és perquè consideren que no els 'representa'. En comptes d'escandalitzar-se'n, per què no es demanava quins motius en devien tenir? 


Però quines preguntes de fer-se, deu pensar el redactor en qüestió. Perquè fixeu-vos en la retòrica tortuosa que li permet de relacionar símbols, democràcia i convivència en un bucle impenetrable. La democràcia empara els símbols? Uns símbols que representen la convivència? Però, si la representen, per què hi ha qui els xiula? Quants peus té un gat? No és a través de l'anàlisi lògica del discurs, és clar, que en traurem l'entrellat.


Avancem. Una mica més endavant el comunicat afirma que 'las cuestiones ideológicas o políticas no deben interferir el normal desarrollo de los acontecimientos sociales, culturales y deportivos'. Què deuen ser, per a l'esmussat redactor del text, les 'cuestiones ideológicas o políticas'? Recordeu cap esdeveniment social, cultural o esportiu en què el cap de l'estat ostenti la presidència que no tingui pel cap baix connotacions i si més no alguna lleu intencionalitat política? Perquè, què és la política?


I, ja que hi som, fem el gallet. Quan el comunicat gosa afirmar que 'cualquier muestra o manifestación de intolerancia es siempre reprochable', pensa, per exemple, en la reacció del president del congrés espanyol cada vegada que algun dels seus diputats gosa pronunciar unes paraules, per poques que siguin, en una llengua altra que la que és coneguda ara com a castellà ara com a espanyol?


Se m'acumulen les imatges. Tothom deu tenir poc o molt present el conte dels tres porquets. El llop els amenaça d'ensorrar la porta del seu refugi només bufant, i a fe que l'ensorra almenys dues vegades. En la història que vivim, els porquets som nosaltres, engabiats en una casa massa estreta i tronada. Tant, que hem perdut la por i, invertint la història, som finalment nosaltres els qui, xiulant xiulant amb tota la bufera, estem a punt d'enfonsar-ne la porta. Per recuperar la llibertat.


L'autoritat, com el respecte, no s'imposen ni s'estableixen per decret. Es guanyen. L'estat espanyol fa temps que ha perdut el nostre respecte. Fa massa temps que, per a molts de nosaltres, no té cap autoritat. I cada dia que passa ens fa menys por. Sí, jo tampoc no respecto l'himne d'Espanya ni la seva bandera quan se'm volen imposar com si fossin les meves. Perquè no ho són. Diguin el que diguin les lleis d'Espanya, el sistema judicial que les vetlla i els corifeus que les han convertides en el seu estret terreny de joc.

Editorial