Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<3/88>

Pere Cardús

24.07.2013

Pere Navarro, frustració o fracàs

'Hi ha molts catalans que es pensen que el 2014 serem independents, i que serà el paradís i no hi haurà desocupació. I no serà així. Veurem una gran frustració a Catalunya.' Aquestes paraules en boca d'un conservador o un reaccionari serien ben lògiques i coherents. Quan les diu algú que porta l'etiqueta d'esquerres i de progressista no sé si fan riure o plorar. El cas és que l'autor d'aquesta reflexió és ni més ni menys que Pere Navarro, primer secretari del PSC.

Navarro no és cap prodigi de la retòrica. No ho dic jo. Ho sap tothom i és profecia. Així i tot, per la responsabilitat del càrrec se suposa que abans de fer declaracions les ha pensades. Hem de suposar, doncs, que no ha estat un comentari fet d'improvís.


Hi ha un principi democràtic fonamental que és el respecte a la voluntat majoritària del poble. Tots els estudis i sondatges, els faci qui els faci, indiquen una majoria aclaparadora a favor de la creació d'un estat propi a Catalunya. I el senyor Navarro, en lloc d'interpretar aquesta dada en clau democràtica i actuar servint el seu país, creu que la seva funció és de torpedinar la voluntat majoritària. Un bon reaccionari diria: 'Tant me fa la voluntat de canvi de la gent. Aquí no es mou res.' Doncs el senyor Navarro fa això. I anuncia la frustració de la voluntat majoritària del poble de Catalunya, el poble que diu que vol servir.

D'entrada hi ha aquest escrúpol democràtic, que potser no hauríem de tenir en compte en algú que sent admiració per homes d'estat com Felipe González, el president espanyol dels temps del GAL i de l'operació Garzón contra l'independentisme, just abans dels Jocs Olímpics del 92. Però, deixant de banda aquesta qüestió de respecte democràtic, hi ha una altra consideració que cal fer en vista de les reveladores declaracions del cap dels socialistes de Catalunya. Algú que s'anomena socialista i diu que és d'esquerres pot oposar-se a la independència de Catalunya?

Si la independència fos tan sols una reivindicació de caràcter cultural, lingüístic i històric, no em semblaria estranya l'oposició d'un partit d'esquerres. Però ningú no pot posar en dubte el caràcter també social i econòmic de la demanda d'un estat propi. I aquí és on no puc comprendre l'oposició d'un socialista. La màxima prioritat de les esquerres –segons el credo tradicional– és el benestar social i la creació d'oportunitats per als més desfavorits. I, observant l'opció de Navarro i el seu PSC, això no ho veig enlloc. Podria ser que la màxima prioritat del PSC de Pere Navarro no fos el benestar social? Tindria gens de sentit que un partit d'esquerres i 'socialista' anteposés a aquest objectiu de justícia social una lleialtat nacional i identitària amb els qui van guanyar una guerra fa tres-cents anys?

Tan sols hi ha dues possibles respostes d'aquestes preguntes. O bé és mentida que l'objectiu prioritari de les esquerres sigui la justícia social i el benestar, o bé el PSC de Pere Navarro no és un partit d'esquerres. Ep! Encara hi ha una tercera opció: que les esquerres i les dretes ja no siguin com abans i que calgui establir un eix més precís que tingui en l'un cap els partidaris del canvi i en l'altre els partidaris de mantenir l'statu quo. Però d'això ja ens vagarà de parlar-ne...


Tornant a les declaracions del cap dels socialistes catalans que han motivat aquesta reflexió, tan sols em queda dir una cosa. Senyor Navarro, la frustració de la voluntat majoritària de Catalunya serà el fracàs del futur i de la consciència. De la vostra consciència, del futur dels més desfavorits i de tot un país.


'Sense la independència no hi ha possibilitats de crear a Catalunya una política justa, honesta i regenerada' (Antoni Gaudí).

Editorial