Opinió

 

<3/88>

Xavier Montanyà

18.01.2013

La traïció dels líders d'una generació

Quan es va morir Franco acabaven la carrera. S’havien compromès, uns més, uns altres no tant, en la lluita contra el règim. Havien llegit molt. Duien barba i cabells llargs, ells. Cabàs i espardenyes, elles. Ja havien trencat uns quants tabús. Sexuals, familiars, morals, de vida quotidiana. Tots anaven justos de peles. Tant era. Hi havia valors prioritaris. El país demanava una regeneració. Era una oportunitat històrica. Ells eren la clau per a construir una nova època. Un nou país. Una vida nova per als fills, els néts, els besnéts. Un punt a part. 


Trenta anys desprès, és ben clar que no ha estat així. El mite de la modèlica transició, que tants d’ells van construir, es desintegra com un castell de sorra. És la farsa que ells han alimentat i sostingut com si els hi anés la vida. I ara cau pel propi pes. Assistim, en directe, dia a dia, al fracàs d’una generació traïda pels seus líders. No era fàcil. Gens. És cert. Però, per què ho han fet tan malament? Amb quina facilitat han prostituït les quatre idees fonamentals!


L’ultracapitalisme, l’especulació, la impunitat bancària, la corrupció, la feblesa dels governs, han estat les causes de la gran crisi sense fons que vivim. Sí, ja ho sabem. Però el sistema no funciona sol. No avança sense l’acció humana. Quan ells van arribar als despatxos del poder, a l’administració, als mitjans i als centres de decisió, es van relaxar. Van oblidar els esforços i sacrificis de tants, tantes batalles, i es van deixar enlluernar pels diners, el poder, els cotxes, els xalets, els premis i la manera de viure dels rics de les telesèries. Els va agradar que els adulessin, com als d’abans, com als de sempre. Van prostituir les velles plataformes, emprant-les en profit seu i dels seus amics. Van abraçar la corrupció i l’estultícia. Les van fer sistema. 


Pel camí, van abandonar els principis socials, les idees republicanes, la noblesa i la justícia. Els embriaga ser importants. Manar. Enriquir-se. Parlar de collites vinícoles, gastronomia de disseny, i mirar-s’ho tot amb aires de grandesa. Comprar a Vinçon i estiuejar a l’Empordà o a la Cerdanya. Uns altres, que no manaven, ni decidien, servien per a decorar el relat, com gossos de Lladró. Abraçaven la frivolitat social i cultural, els capricis masturbatoris, la gracieta estúpida i còmplice. Callaven. En contrapartida, cobraven i, de passada, feien d’obstacle per a molts de la mateixa generació que en dissentien i, a la vegada, de tap generacional per als qui venien darrere.


I ara, què? Els capdavanters d’una generació sencera han fracassat, i han facilitat, per activa o per passiva, l’actual estat de coses. I han deixat els seus fills desarmats. Els han aviciats i ultraprotegits. Els han acostumats a viure en una bombolla còmoda, de consum i capricis, de ginys tecnològics i vida regalada. De què ha servit tanta plastilina, tanta moqueta i tanta calefacció central? I les consoles, els mòbils, els videojocs i la tecnologia 3D? I tanta llaminadura espiritual, consumista i xarona? De res, no ha servit. Quan ha petat la bombolleta idíl·lica en què vivien, i han hagut de respirar a la intempèrie, han agafat una pneumònia. 


Els seus papàs, la generació que ha fracassat, han desfet tota estructura que, si en un passat va ser trinxera, podria algun dia, en el futur, tornar a ser-ho.  I les que no interessaven, les han marginades i ofegades. Ara ressorgeixen, però. Cal tornar a començar. Les tecnologies també són trinxera. Convé recuperar el nom de les coses, sortir al carrer i mirar-se a la cara. Parlar sense estereotips importats. Denunciar. Anar contra. Decapitar mandarins. Deixar de ser uns provincians insatisfets i acomplexats, d’una minúscula regió del capitalisme globalitzat. Deixar de copiar l’estupidesa flatulenta dels més rics, dels ídols de la societat de consum. Posar fi a la impostura dels qui imposen idees i modes, tendències i hàbits. Això ja ho han fet els seus papàs. Han actuat com a nou-rics en tots els àmbits de la vida i dels valors socials. I ves què n’hem tret. 


I ara no els agrada que les noves generacions tornin a aixecar el puny. Els sembla lleig perquè els recorda la seva traïció, o és que ells van comprar-ne l’exclusiva?

Editorial