Això de l'Iran

És important, i profund, això que passa aquests dies a l'Iran. Per una banda, perquè posa en relleu que, fins i tot si la majoria dels iranians prefereix de continuar en un règim teocràtic, ja hi ha una part copiosa de la població que no s'hi vol avenir més. I és la primera vegada que això es veu en aquesta dimensió tan clara. Però dins la cúpula del règim iranià passen coses, també molt importants, que podrien explicar una part del caos i de la pèrdua del control del carrer que hem vist a Teheran.

A l'Iran, els menors de trenta anys no han conegut res més que el règim teocràtic dels aiatol·làs. De setanta milions d'iranians un poc més de vint milions tenen aquesta edat. A Teheran, Mashad, Isfahan o Tabriz són pràcticament la meitat de la població i solament han conegut el règim dels clergues, implacables en la intromissió de la religió en la vida privada, especialment de les dones. Tota aquesta massa enorme de gent no recorda, no pot fer-ho, el règim podrit del xa, base per oposició de la peculiar 'legitimitat' dels teòcrates.

Ells no han conegut cap més Iran que el que viuen. Però saben que el món no és com això que tenen i, encara que probablement la majoria de la població continua sostenint els aitol·làs i la seua interpretació reduccionista de l'Islam, sembla fora de dubte que, per primera vegada en dècades, una part de la població iraniana n'està prou cansada per a no aguantar-ho més.

I ací entra en joc la segona part de la crisi. Des de la mort de Khomeini, la direcció de l'Iran no ha estat mai monolítica i absolutament consolidada, però tampoc no ha estat mai tan esquerdada com avui. L'elecció de Mahmoud Ahmadinejad, el 2005, després dels llargs anys de poder del 'moderat' Khatami, han desencadenat una tensió enorme entre les faccions que donen suport al govern, pressió que es concentra aquests dies especialment en l'aitol·là Khamenei, que des de fa dues dècades representa el pivot del poder de Pèrsia.

Khamenei va demanar dilluns al Consell dels Guardians que revisara el resultat de les eleccions. No podem esperar-ne res d'aquesta revisió, però el seu gest no ha passat desapercebut: amb això ha guanyat deu dies, que són els que calen per a fer les revisions. I en aquests dies observarà amb atenció què passa al carrer. Però, com que no ha estat contundent a l'hora de defensar el procés electoral, ha obert una fractura en la cúpula del país de conseqüències difícils de preveure. Als reformistes, el gest no els serveix gens, i denuncien que el Consell és a les seues mans a través de l'aiatol·là Khanati. Un teatre, doncs. I els conservadors s'ofenen pel dubte sobre la netedat del procés. En aquestes condicions, el gest del cautelós Khamenei no té cap més explicació que la de voler guanyar temps per maniobrar personalment en un temps tan difícil.

Però enutjar el clergat té conseqüències, especialment quan qui ho fa té la cua de palla. Khamenei no va entrar en les travesses de la successió de Khomeini perquè era considerat massa liberal..., tant que va arribar a oposar-se a Khomeini criticant el sistema autoritari del cap suprem. En aquesta oposició, també va tocar el rebre a Hussein Mousavi, el sorprenent cap reformista d'avui, que era aleshores el primer ministre. Aquest episodi llunyà ha tornat ara: Moussavi ràpidament ha invocat els clergues de Qom perquè desautoritzaren Khamenei. Aquest moviment no és, de cap manera, imprevist.

Khamenei va arribar al poder després d'un canvi, polèmic i mai no explicat, de la jerarquia clerical, que el va fer passar en un temps rècord, i d'una manera irregular, de la categoria d'hojjat ol-Islam (diguem-ne de rang mitjà) a la de gran aiatol·la (rang suprem, ocupat solament per una trentena d'escollits en tot el món). La irregularitat responia, evidentment, a un ascens polític. I va ser acatada, però no acceptada, perquè els sectors més conspicus del clergat ho continuen vivint com un insult a la religió, més encara si tenim en compte que la gran víctima de l'ascens fou el gran aitol·lah Ali Montazeri, que havia topat amb Khomeini pels drets civils.

Mentre Khamenei controlava el país amb mà dura tothom ha callat, però aquesta setmana la història de la seva ascensió a l'aiatol·lanat ha tornat a fer-se viva, fins al punt que l'ha invocada en públic el seu antic aliat Rafsanjani, enfadat encara per la campanya contra seu del 2005.

A l'Iran, doncs, hi conflueixen dos factors que tard o d'hora acaben originant grans canvis: una part substancial de la població que demana canvis i un poder que no pot reaccionar unit. Cal parar-hi atenció, doncs.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet