Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<22/88>

Marta Rojals

20.05.2014

Twitter no és cap barra de bar

Diumenge al vespre, quan els usuaris de Twitter ja no hem de fingir una vida apassionant, la xarxa social bull a tot gas. El tema d'abans-d'ahir, ja ho sabeu, era l'Eurolliga que havia guanyat el Maccabi i els madridistes a qui la derrota havia despertat un instint genocida irrefrenable. Res, allò que passa: que el teu equip perd i, si fos per tu, recuperaries els camps d'extermini perquè el rival sàpiga qui mana fora del terreny de joc.


Doncs diumenge era un d'aquells dies per a fregar-te els ulls. Des del perfil 'Israel a Catalunya' demanaven pantallades de piulets i piuladors feixistes per denunciar-los al fiscal general de l'estat, i els qui hi volíem col·laborar no sabíem per on començar. Servidora va triar a l'atzar una noieta amb cara d'àngel i cabellera Pantene que s'expressava sense nom identificable: 'Los judíos picados. Esto con Hitler no pasaba.' Ni tan sols va tenir la imaginació de reformular allò que ja havien piulat uns altres nazis més ocurrents.


Em demano si el grau de xenofòbia que tolera Espanya a les xarxes --'putos judíos', 'putos catalufos', 'Mas, cámara de gas'-- seria un cas únic al món o si m'equivoco de gaire. El perfil @apuntem, per exemple, nascut per a registrar l'odi quotidià contra els catalans, té cap equivalent en cultures de fora? El fet que existeixi i sigui tan profusament nodrit no és un símptoma del mal que ningú no vol afrontar?


La conseqüència immediata és l'acceptació d'una normalitat inacceptable. Arriba un dia que, per fatiga, per impotència, per costum, quan llegeixes l'enèsim piulador que desitja l'execució dels catalans amb armes de foc, armes blanques, armes químiques, ja no et queda energia ni per a ofendre't: bah, la mateixa cançó de sempre; bah, com aquest n'he llegits mil. El nostre mesellisme esdevé la seua primera impunitat. I, com diuen els tertulians indulgents, Twitter ja se sap, l'espontaneïtat, la barra de bar, l'escalfada, l'anonimat, els idiotes amb megàfon que són a tot arreu.


Doncs no. Twitter no és cap barra de bar, tret que als bars hom hi vagi a discutir amb un altaveu i un passamuntanyes si cal. Allò que és delicte fora de la xarxa també ho és a dins, avisen els qui s'hi dediquen. Tots els ordinadors deixen rastre. Una IP és una prova. Una captura de pantalla és un document. Un usuari anònim no ha de ser forçosament un 'hacker' de tres parells. Si ara m'obro un compte a nom de la Monyos i em dedico a emprenyar el ministre Fernández Díaz, demà tindré trenta policies armats tombant-me la porta de casa abans d'esmorzar. Juga-t'hi un pèsol.


Doncs tornant a la piuladora dels cabells llargs i la cara angelical: a l'hora del delicte tenia 2.160 seguidors. Parlo en passat perquè avui, per la raó que sigui, el seu perfil ja no existeix. Demà podrà obrir un altre compte, evidentment, però haurà de tornar a guanyar-se la clientela. I, com ella, tots els xenòfobs que la xarxa hagi deixat de tolerar. A casa seua, a l'institut, a la comunió del seu cosí, continuarà proclamant les mateixes coses, però aquí hi ha la diferència entre Twitter i el bar: la petita feixista feina rai tindrà a trobar un local on puguin escoltar-la 2.160 parroquians.

Editorial