A quina hora es fa el sorteig?

El sorteig de la Grossa de Sant Jordi se celebra avui cap a la una del migdia (13.00), com és habitual en aquesta rifa de Loteries de Catalunya. Tot i que no sempre hi ha una hora exacta fixada, tradicionalment es fa al voltant del migdia, i enguany es manté aquest horari orientatiu. A més, la venda de bitllets es tanca el mateix dia a les 12.00, just abans de l’inici del sorteig.

On puc saber el número guanyador?

Un cop acabat el sorteig, hi ha diverses maneres de consultar els resultats:

D’una banda, el web oficial de Loteries de Catalunya, el canal principal per comprovar si el teu número ha estat premiat. D’altra banda, podeu fer-ho a través dels comprovadors en línia, que permeten introduir el número i saber en segons si té premi. També podeu consultar mitjans digitals i premsa. Molts portals fan seguiment en directe i publiquen els números guanyadors immediatament.

Els resultats oficials solen estar disponibles pocs minuts després del sorteig, tot i que es van coneixent progressivament a mesura que es fan les extraccions.

Fins quan es poden cobrar els premis?

Si tens un número premiat, recorda que el termini per cobrar-lo és de noranta dies des de la data del sorteig.

“Sabem que la despesa militar real de l’estat espanyol és molt més elevada a la declarada i, de fet, segons els càlculs d’aquesta entitat seria superior a l’anunciada, arribant a una xifra de 39.476 milions, que representaria el 2,42% del PIB d’Espanya”, insisteix, “tot i partir d’un pressupost prorrogat, el creixement respecte a l’any anterior seria d’un 35%”.

El Centre Delàs denuncia que “encara que s’estigués parlant de la xifra del govern espanyol –de 33.123 milions– mantenir la despesa militar requeriria un nou exercici d’enginyeria pressupostària en un moment d’evidents necessitats per a la població com són l’habitatge, la salut, l’educació, les pensions o els serveis socials”.

En aquest sentit, també lamenta que per arribar als objectius de l’OTAN s’han aprovat una quarantena de projectes armamentistes a desenvolupar els pròxims quinze anys sota una xifra colossal que suposa un compromís enorme de despesa per a les arques públiques. Finalment, el Centre Delàs apunta que és alarmant la falta de transparència respecte als programes vigents en els quals participen empreses o filials vinculades a Israel.

“Veiem que els compromisos adquirits pel govern espanyol no només hipotecaran bona part dels recursos dels pròxims pressupostos, sinó que possiblement beneficiaran a empreses vinculades a Israel, així com a tota la indústria americana”, conclou.

Mas ha denunciat una voluntat d’escarn i considera que “si no es digués Jordi Pujol i no hagués estat la persona que ha estat, avui no seria a Madrid”. Quant al seu estat de salut, assegura que el president “no està en condicions de poder-se defensar en absolut”. I ha afegit que en té coneixement de manera directa perquè el veu sovint.

Avui és quan ha de començar la prova pilot, i els equips de treball dels dos centres han mostrat el seu rebuig. Consideren que la decisió “és un insult” i que s’ha pres d’esquena a la comunitat educativa. També han denunciat una manca total d’informació sobre el desplegament i la manera com es durà a terme. Pepa Vidal, professora del Margarida Xirgu, diu: “No hi trobem cap justificació. Evidentment que tenim problemes, però tenim una convivència sana.” Diversos alumnes han acusat la mesura de ser “un atac racista i estigmatitzador”. Els estudiants remarquen que l’arribada de policies de paisà qüestiona el treball fet als centres i reforça prejudicis sobre la comunitat educativa d’aquests instituts.

Les assemblees de treballadors dels dos instituts de l’Hospitalet han fet públic un comunicat conjunt en el qual reclamen al govern la retirada del pla, que consideren que no ajudarà a resoldre el problema de la conflictivitat. “No s’arregla amb mesures policíaques, sinó socials”, diuen, i reivindiquen que cal contractar professionals especialitzats a acompanyar els alumnes en situacions complexes, com educadors socials, orientadors i cuidadores.

El Departament d’Educació i els Mossos d’Esquadra van anunciar dijous passat l’inici d’una prova pilot per a desplegar agents de policia de paisà en instituts per reduir conflictes, una mesura que ha estat criticada pels sindicats docents, que al·leguen que no han estat consultats. El pla s’activarà aquest mes de manera experimental a tretze centres de secundària, on els Mossos aniran de forma regular, vestits de paisà i sense armes, per intervenir quan calgui. En concret, la prova es farà a les zones educatives de l’Hospitalet de Llobregat i Vic (Osona), Alta Ribagorça-Vall d’Aran i Tàrrega (Urgell), i a dos centres del Prat de Llobregat i Sabadell (Vallès Occidental).

L’anunci del pla s’ha fet en un moment de plena tensió entre el Departament Educació i els sindicats docents amb més pes a Catalunya. A començament de març el departament va pactar amb CCOO i la UGT, minoritaris al sector, un acord per a desconvocar les vagues que hi havia hagut, contra el qual s’han posicionat la USTEC, la Intersindical, la CGT, i el sindicat Professors de Secundària (Aspepc-sps).

La decisió s’ha adoptat prop d’una hora i mitja abans de la compareixença com a testimoni del primer ministre, arran d’una petició de l’advocat de Netanyahu, Amit Hadad, que presentarà en les pròximes hores una sol·licitud formal.

Tot i que, ara per ara, no han transcendit els motius de la petició, mitjans israelians assenyalen que el motiu és la seguretat de Netanyahu. Aquestes darreres setmanes, les vistes han estat suspeses precisament per aquests motius, d’ençà que el tribunal va acceptar les reclamacions de la defensa.

La fiscalia, que de moment no s’ha pronunciat sobre la suspensió, ha argumentat en els casos anteriors que no hi havia “necessitats de seguretat urgents o concretes” que justifiquessin aquests ajornaments, i ha remarcat que hi havia “un interès clar i notori” que el judici avancés.

Ahir, el president d’Israel, Isaac Herzog, va demanar que Netanyahu pactés alguna mena d’acord amb la fiscalia sobre els càrrecs pels quals és jutjat abans de decidir si li concedeix un indult, tal com ha reclamat fins i tot el president dels Estats Units, Donald Trump.

Netanyahu està implicat en tres causes per un conjunt de delictes, entre els quals hi ha el frau i l’acceptació de suborns, tot i que ha denunciat que tot formava part d’una persecució política.

Durant la intervenció institucional, el president executiu de la companyia, Demetrio Carceller Arce, ha reivindicat el paper de l’equip humà en la trajectòria de l’empresa i ha destacat la capacitat de Damm per a adaptar-se als canvis. Per la seva banda, Illa ha subratllat l’arrelament de la companyia i la seva contribució a generar prosperitat.

La gala, conduïda pels actors Sílvia Abril i David Verdaguer i produïda pel Terrat, ha recorregut els principals eixos de la companyia. La música hi ha tingut un paper central, amb direcció del compositor Lucas Vidal i interpretacions vinculades a les campanyes “Mediterràniament”.

També hi han participat personalitats com Ferran Adrià, Andrés Iniesta i Clara Segura. Un dels moments destacats ha estat l’actuació de Rigoberta Bandini, que ha interpretat una versió d’una cançó de Joan Manuel Serrat.

La celebració s’ha completat amb una projecció a la Torre Glòries i amb una segona part al Mercat de la Boqueria, on s’ha ofert un sopar amb productes i elaboracions de la gastronomia catalana. En aquest espai, hi han participat els xefs Carme Ruscalleda, Albert Adrià i Nandu Jubany.

La fiscalia espanyola li demana nou anys de presó perquè el considera el cap d’una trama corrupta: Pujol és acusat d’haver aprofitat la seva posició política “per teixir una xarxa de clientelisme” a fi d’enriquir-se ell, la seva família i uns quants empresaris afins a Convergència. Després de gairebé mig any de judici, avui comencen finalment les declaracions dels acusats, i encara no és clar si haurà de declarar Pujol, que està molt delicat de salut.

Al novembre, quan va començar el judici, el tribunal va citar Pujol per videoconferència i va ajornar la decisió. Dimarts passat, el tribunal presidit per José Ricardo de Prada va decidir que aquesta vegada el citava presencialment per tornar-ne a avaluar l’estat de salut i determinar si podia declarar. Així doncs, l’han forçat a anar fins a San Fernando de Henares, la vila prop de Madrid on es farà el judici. L’examen mèdic serà a dos quarts de deu i, mitja hora més tard, quan comenci la sessió, el jutge anunciarà la decisió.

La decisió del tribunal de fer desplaçar Pujol va aixecar polseguera per les raons que va esgrimir el jutge: que “no parteix del prejudici” i que “no vol caure en l’edatisme”. Els metges que n’han avaluat l’estat de salut han estat rotunds, fins ara: han conclòs que té un deteriorament cognitiu moderat, cosa que posa en dubte que estigui en condicions físiques ni mentals de comparèixer en un judici i que tingui capacitat processal de defensar-se. La defensa també va al·legar en el seu moment que tenia marcadors en la sang de la malaltia d’Alzheimer. Un dels arguments esgrimits és que Pujol té una “greu alteració de la memòria verbal que fa que confongui fets i persones”.

Al començament del judici es va veure clarament la imatge que cercava el tribunal: el president al costat dels seus set fills a punt d’ésser jutjat. Ell, per videoconferència, en un requadre superposat en l’emissió, visiblement envellit; ells, al banc dels acusats, a San Fernando de Henares. El pronòstic més estès és que Pujol, finalment, no haurà de declarar, perquè el veredicte dels metges consultats és ben clar. Ara, atès el fort component polític del procediment, la decisió del tribunal no es pot avançar amb certesa.

Els germans Pujol Ferrusola, a punt de trencar el silenci

Sigui com sigui, a partir de demà la fase de declaració dels acusats farà que els germans Pujol Ferrusola trenquin el silenci després de molt de temps. N’hi ha que han parlat en entrevistes comptades: Oriol Pujol va parlar just abans de començar el judici en una entrevista a Catalunya Ràdio en què va reconèixer que havia estat una vergonya per a la família de tenir diners a l’estranger; i Josep Pujol va defensar el llegat del seu pare al documentari La sagrada família. La resta no han parlat en públic de fa molts anys, particularment l’acusat principal, en Jordi, el primogènit, que després de la famosa intervenció al Parlament de Catalunya no ha piulat.

Segons l’escrit d’acusació de la fiscalia anticorrupció espanyola, els diners que la família atribueix a la deixa són, en realitat, els beneficis d’unes comissions que cobraven en canvi de concedir concursos públics a empreses de confiança. El fill gran va cobrar factures molt elevades d’aquestes empreses per uns serveis d’intermediació –alertar-los d’oportunitats en negocis privats– que li reportaven una comissió. Fins ara, bona part dels interrogatoris als testimonis s’han centrat a esbrinar si els serveis eren reals o no. El fiscal Fernando Bermejo no se n’ha acabat de sortir, mirant de demostrar que no ho eren.

Segons la fiscalia, els diners s’emblanquien a còpia de crear múltiples societats domiciliades en paradisos fiscals, comptes oberts a nom de terceres persones i nombroses transferències i ingressos en efectiu. Tot plegat “va permetre a la família Pujol Ferrusola de repartir els fons il·lícits i de disposar-ne mitjançant els comptes a Andorra”. Els empresaris, al seu torn, són acusats de cooperació necessària en l’emblanquiment de capitals perquè, per tancar el cercle, van falsejar –suposadament– documents mercantils.

La família, al seu torn, ha admès que va tenir diners no declarats a l’estranger –cosa que és delicte. Tanmateix, segons la tesi de les defenses, la fortuna de la deixa va créixer no pas amb comissions ni maniobres fraudulentes, sinó amb inversions que es feien per mantenir els diners en circulació. Unes quantes vegades, a més, els fills han argumentat que el motor del procés judicial havia estat la voluntat de “matar Pujol” políticament, cosa que formava part de l’operació Catalunya. L’ex-conseller delegat de la Banca Privada d’Andorra, Joan Pau Miquel, ha declarat a Prada –ja ho havia explicat abans– que el cap d’afers interns de la policia espanyola, Marcelino Martín Blas, el va amenaçar perquè vulnerés el secret bancari de la família Pujol. “Estem en guerra contra el nacionalisme català”, diu que li va dir.

Què ha passat d’important fins ara?

En les qüestions prèvies, els advocats de la defensa van denunciar que tots aquests anys s’havien produït un bon grapat de vulneracions de drets fonamentals i van criticar que l’escrit de la fiscalia era “indeterminat, vague, laberíntic, críptic i obscur”. La majoria d’acusats tenen una línia de defensa molt tècnica, però els advocats de Josep i Oriol Pujol hi van imprimir un matís molt més polític. Tots dos van recordar que l’autèntic començament de la instrucció fou l’operació Catalunya, perquè el xantatge de l’anomenada policia patriòtica a la banca andorrana va desembocar en la vulneració del secret bancari, la famosa portada del diari El Mundo i, finalment, la confessió del president. A més de la declaració de Miquel, també van declarar els agents implicats en l’operació Catalunya, com ara l’ex-comissari José Manuel Villarejo, que van fer l’orni.

El testimoni més sucós ha estat segurament el d’Álvaro Ibáñez, l’inspector de la UDEF que va signar gairebé tots els informes que han fonamentat l’acusació. Ibáñez ja va començar la declaració amb el peu esquerre perquè va admetre que sentia “animadversió” pels Pujol, i després, durant unes quantes sessions, es va acabar veient obligat a admetre llacunes metodològiques importants. Fins ara, les acusacions no se n’han sortit, a l’hora de constatar una corrupció a gran escala. Hi ha diners no declarats a l’estranger, hi ha contractes i concursos sospitosos, hi ha operacions estranyes i lligams curiosos, però ni els agents, ni el fiscal ni els advocats de l’estat no han sabut provar –ni, de fet, definir gaire– quins concursos públics es van adulterar –ni qui, ni com– per tal que Jordi Pujol Ferrusola arribés presumptament a cobrar les comissions que després hauria repartit entre els germans.

El fiscal Bermejo no ha aconseguit pràcticament cap testimoni substancial –cap funcionari ni cap representant d’una empresa que pagués serveis a Jordi Pujol Ferrusola– que hagi declarat en contra seu. Així doncs, s’ha hagut d’agafar com un ferro roent als informes de la UDEF i a les proves pericials. Aquests últims dies, els inspectors d’Hisenda han argumentat que els serveis d’intermediació pels quals va cobrar Pujol eren ficticis, cosa que apuntala la tesi de la fiscalia. En canvi, els professionals contractats per la defensa han sostingut que els pagaments corresponien, en efecte, a serveis reals de subministrament d’informació comercialment valuosa. Segons els primers, és una anomalia que no hi hagi rastre de documents que acreditin aquestes tasques; els segons han declarat que és habitual al sector, perquè la intermediació és essencialment una feina verbal.

Quines penes els demanen?

La fiscalia demana 9 anys de presó al president Pujol per associació il·lícita i emblanquiment de capitals; 29 anys per al fill gran, Jordi, per associació il·lícita, falsedat documental, emblanquiment de capitals, frustració de l’execució i delictes fiscals; 17 anys a la seva ex-dona, Mercè Gironès; 14 a Josep Pujol Ferrusola; 8 per a la resta de germans, Marta, Pere, Oriol, Mireia i Oleguer; i 5 per als nou empresaris: Carles Sumarroca (EMTE), Josep Cornadó (COPISA), Luis Delso (Isolux), Gustavo Buesa i Josep Mayola (Gestió i Recuperació de Terrenys), Alejandro Guerrero Kandler (Famguega), Jorge Barrigón (Cat Helicòpters), Bernardo Domínguez Cerecedes (Malpaso) i Francesc Robert Ribes (ex-director de la Ràdio Televisió Andorrana). Un altre dels acusats, Carles Vilarrubí, es va morir fa pocs mesos.

Sobre l’atemptat frustrat al sopar de corresponsals, que va obligar a evacuar-lo, a ell i a bona part del seu gabinet, ha dit que no estava preocupat perquè entén com és la vida. Trump diu que l’acte s’hauria de tornar a fer abans de trenta dies, i ha avançat que tindrà “encara més seguretat i un perímetre de seguretat més ampli”.

“Crec que és molt dolent que un boig pugui cancel·lar una cosa com aquesta –ha dit el president—. També hi ha gent fantàstica a la premsa”, ha dit, sense esmentar ningú, mentre era entrevistat en el programa 60 minutes de la CBS, en el qual era entrevistat.

Trump no ha dubtat a atacar l’entrevistadora del programa, Norah O’Donnell, que ha criticat per haver llegit una part de la nota que va deixar escrita l’autor de l’atac, Cole Allen, abans d’irrompre en el sopar. En aquesta nota, Allen titllava el president de ser “un pedòfil, violador i traïdor”.

El mandatari ha negat les acusacions. “Ja esperava que ho llegíssiu, perquè sabia que ho faríeu, perquè sou gent horrible. Gent horrible”, ha dit. I ha remarcat que ell que no havia violat ningú. “Aquesta brossa te l’ha explicada algun malalt. M’han relacionat amb tot un afer que no té res a veure amb mi. Me n’han exculpat completament.”

O'DONNELL: In his manifesto, he wrote that 'I'm no longer willing to permit a pedophile, rapist, and traitor to coat my hands with his crimes.' What's your reaction?

TRUMP: I was waiting for you to read that because I knew you would because you're horrible people. I'm not a… pic.twitter.com/zaZhcRwbWJ

— Aaron Rupar (@atrupar) April 26, 2026

Finalment, Trump ha assegurat que el policia que va resultar ferit en l’atac està bé. Segons que ha dit, l’agent ni tan sols volia anar a l’hospital.

Tothom sabia que el sopar dels corresponsals de la Casa Blanca d’enguany seria memorable. El president Donald Trump hi tornava per fer una volta triomfal per la sala on, quinze anys enrere, l’havien esquarterat amb tan bon humor. S’esperava que parlés una hora, potser per explicar el seu menyspreu pels periodistes que, en teoria, havia anat a homenatjar.

El titular que esperàvem era molt diferent del que vam acabar escrivint.

La meva feina era escriure sobre les festes, i a això m’havia dedicat els dos dies anteriors: d’un acte a un altre, durant aquell cap de setmana inflat de celebracions que envolten el sopar dels corresponsals. Cobrir aquestes festes és una llarga tradició de la secció d’estil del Washington Post –arrambar-se al taulell per recollir trossets sucosos de xafarderia, descriure l’ambient per als lectors que volen entendre per què aquest cap de setmana és alhora tan glamurós i tan indecent.

Aquest cap de setmana en concret oferia totes dues coses a parts iguals, atesa l’esperada presència de Trump. Divendres havia assistit als actes fastuosos de l’osteria Mozza, a la residència de l’ambaixador britànic i al Four Seasons, entre més, amb marques corporatives i patrocinadors desmesurats. I a algunes d’aquelles festes hi havia gent que havia acusat repetidament els meus col·legues de mentiders o de difusors de notícies falses –com ara Kari Lake, l’assessora de Trump que va titllar els periodistes de “monstres” i havia maldat per desmantellar la Veu d’Amèrica, però que, en canvi, semblava passar-s’ho d’allò més bé en un acte patrocinat per la revista Washingtonian i l’ambaixada de Catar.

L’ambient de dissabte al vespre era, doncs, estrany però elèctric mentre ficava els peus cansats en un parell de sabates de taló i els adreçava cap al Washington Hilton, amb un vestit plisat de color blau cel. L’any passat, que també hi vaig anar, no hi havia president ni cap espectacle. Enguany hi havia molta més gent, i els corredors de l’hotel eren plens de soroll i de moviment. Agents armats i unitats canines hi patrullaven mentre jo observava el secretari de Salut, Robert F. Kennedy Jr., i la seva dona, l’actriu Cheryl Hines, desfilant per la catifa vermella. Clayton Weimers, director nord-americà de Reporters Sense Fronteres, repartia fullets contra Trump.

El sopar “és una tradició, i entenc aquest punt de vista”, em va dir Weimers. “Però jo, personalment, no retria honors a un home que ha fet tant de mal a la llibertat de premsa en aquest país.”

Per entrar al saló de banquets, els convidats havien de mostrar l’entrada, però no pas cap identificació personal. A fora plovia, però hi havia una paperera plena de paraigües en un dels controls –perquè els paraigües  grans no hi podien entrar. Una possible amenaça, suposo. 

Vaig lliurar la meva bossa argentada i la jaqueta als agents del servei secret per a la inspecció, vaig passar pels arcs de metalls i vaig avançar cap a les taules, aturant-me a fer fotografies amb uns quants amics periodistes, com ara un que treballa per al Daily Mail. El director de l’FBI, Kash Patel, era assegut a la taula 123. M’hi vaig acostar, a ell i a la seva xicota, la cantant de country Alexis Wilkins, per fer-los unes preguntes, però tots dos em van fer fora amb un gest: “Aquí no fem entrevistes, sap greu”, va dir Patel. “Ho passem molt bé”, va afegir Wilkins.

Jo era asseguda en una de les taules del Post –la número 26, a la dreta de l’escenari, cap al mig de la sala–, al costat del meu col·lega Cleve Wootson i d’alguns convidats corporatius de Capital One i Instacart, que no eren periodistes. D’esquena a l’escenari i mirant cap a les portes –el pitjor lloc de la taula, però el lloc just per a entreveure una mica allò que era a punt de passar.

El president va entrar amb els acords de “Hail to the Chief” a les 20.15 i es va plantar sota una pancarta gegant que deia “Celebrant la Primera Esmena”. Ens vam posar drets quan va sonar l’himne nacional i van entrar les banderes, i després vam seure per al primer plat, que ja era servit (burrata amb pèsols, cogombre i festucs). Hi havia ampolles de vi a cada taula. Algú va passar una cistelleta de panets.

A la presidència, la primera dama, Melania Trump, amb un conjunt negre de Dolce & Gabbana, seia al costat de la secretària de premsa de la Casa Blanca, Karoline Leavitt (embarassada de nou mesos, amb un llarg vestit negre de lluentons). Trump somreia mentre xerrava amb la presidenta de l’Associació de Corresponsals, Weijia Jiang, una periodista de CBS News que havia menyspreat unes quantes vegades. Tots plegats observaven com l’animador de la vetllada, el mentalista Oz Perlman, mostrava alguna cosa en un quadern –un avançament, potser, d’allò que havia de venir.

Quan fèiem les primeres queixalades, vaig sentir uns quants esclats secs que venien de les portes del fons de la sala. Llavors vaig veure que una colla de gent es posava a córrer. “Tirador!”, vaig dir als meus veïns de taula, i em vaig ajupir sota la taula amb el telèfon. Ells em van seguir. A les 20.36, vaig enviar un missatge al canal de Slack dedicat a coordinar la cobertura del sopar per part del Washington Post: “Disparen trets.” (Més tard vaig pensar que era mala pràctica periodística: hi havia d’haver afegit: “no confirmats”.)

Les veus van anar emmudint, però de l’altra banda de les estovalles de taula que ens cobria se sentia el rebombori de cadires capgirades i plats i copes que queien. Agents d’algun cos –el servei secret o la policia– van passar a tota velocitat en direcció al centre de la sala. Un va llançar una cadira sota la nostra taula, que va fer mal a l’esquena a una de les meves companyes. Van empènyer una taula plegable de servei cap a nosaltres. Traient el cap per sota de les estovalles, vaig poder veure el terra sembrat de panets, i una sola sabata de taló d’agulla abandonada, guarnida de pedretes brillants.

Més passos, més cadires tombades. Vam restar amagats durant deu minuts –em van semblar molta més estona–, fins que vam veure que hi havia gent que s’alçava. Quan ens vam posar drets, tota la presidència havia estat desallotjada.

Com que la sala era plena de periodistes, una bona part de la multitud es va posar immediatament a cobrir la notícia. Els periodistes de premsa escrita entrevistaven testimonis. Els de televisió enregistraven vídeos amb el mòbil, enquadrats amb la presidència –ara buida– al fons. Els qui no eren periodistes bevien una mica de vi, per calmar els nervis.

En aquells primers moments, ningú no sabia exactament què havia passat: si el tirador havia mort, si hi havia un cos al vestíbul, si convenia estar-se allà o anar-se’n, perquè l’hotel s’havia convertit en un escenari del crim. Alguns treballadors de l’hotel van començar a desallotjar la gent, però llavors va sonar un anunci que deia que el programa es reprendria al cap de poc.

Ens vam mirar els uns als altres amb incredulitat. Qui podia seure tranquil·lament a menjar un filet en les mateixes taules que havien estat el nostre refugi? Però jo vaig quedar-me –enviant novetats als col·legues que eren fora del saló– mentre s’anaven filtrant les primeres informacions sobre els fets. La gent aprofitava l’espera per trucar i enviar missatges als seus éssers estimats per fer-los saber que estaven sans i estalvis.

A les 21.25 ens van dir que tornéssim a lloc, que el servei de sopar es reprendria. Un aplaudiment alleujat va sorgir de la sala. Jo no tenia gaire gana. La sala, en aquell moment, ja era mig buida.

El menjar no va arribar mai. A les 21.39, Jiang va agafar el micròfon i va dir: “Aquesta sala és plena de periodistes, de manera que sé que ja heu vist el piulet del president.”

Tenia raó. Ja havíem vist el missatge de Trump a Truth Social: “Les forces de seguretat han demanat que abandonem les instal·lacions, d’acord amb el protocol establert, cosa que farem de manera immediata.”

Jiang va continuar: “Gràcies a Déu que tothom està bé, i gràcies per haver estat aquí aquesta nit.”

Els convidats van ser conduïts a fora de l’hotel, cap a la nit freda. Els altaveus del vestíbul encara emetien música pop alegre –”Rock With You” de Michael Jackson, en el moment en què jo passava–, cosa que donava a tot plegat un aire encara més irreal. Alguns convidats van decidir d’anar a les festes posteriors, que s’havien reconvertit precipitadament en espais de trobada per estar en comunitat amb més periodistes. Molts van tornar a casa.

Els carrers havien estat tallats en unes quantes illes al voltant de l’hotel. Vaig caminar cap al barri d’Adams Morgan, i una noia jove, quan em va veure amb el vestit de gala, em va aturar per preguntar-me si havia estat al saló. “Vols una abraçada?”, em va oferir, amablement. Va tornar a ploure i jo em vaig recordar dels paraigües a la paperera que ningú no havia pogut entrar, per por que no fossin usats com a arma.

Imágenes de los trabajos de extinción del incendio industrial de la planta de reciclaje de #Onda.
Todo el dispositivo movilizado por @BombersDipcas continúa trabajando. pic.twitter.com/2VVvKMWYVK

— Bombers Dipcas (@BombersDipcas) April 26, 2026

En concret, el foc afecta dues naus i fins al lloc, a la partida Regall l’Abellar, s’hi han desplaçat sis dotacions dels parcs de la Plana Baixa, Espadà-Millars i el Baix Maestrat. També un camió nodrissa articulat de 35.000 litres, dues unitats de bombers forestals i una unitat de comandament i una de prefectura.

També s’han mobilitzat dos vehicles de bombers voluntaris d’Onda. La policia ha informat que a la planta només hi havia un treballador, que es troba bé.

L’incendi afecta uns quants materials de reciclatge i que, davant l’evolució de les flames, s’ha procedit al desallotjament preventiu d’uns quants habitatges a la partida Bovalar per possible afectació de fum.

“L’ex-primer ministre Naftali Bennett i l’ex-primer ministre Yair Lapid anuncien el primer pas del procés per a la recuperació de l’estat d’Israel: la fusió del partit Yesh Atid i el partit Bennett 2026 en una formació unificada encapçalada per l’ex-primer ministre Naftali Bennett”, han dit en un comunicat.

“Aquesta iniciativa uneix tot el ‘bloc de la reforma’, posa fi a les lluites internes i permet concentrar tots els esforços en una victòria decisiva a les pròximes eleccions per a portar Israel cap a les reformes que necessita”, continua el comunicat. La presentació s’ha fet a Tel-Aviv.

Lapid ha defensat que sigui Bennett qui encapçali la llista, dient que “és de dretes, però liberal i respectuós amb la llei”. I ha afegit: “Estic orgullós que dos dirigents amb opinions diferents puguin lluitar junts pel bé d’Israel. La nostra unitat és un missatge.”

Per una altra banda, Bennett ha promès que, si formen govern, crearan una comissió d’investigació sobre l’atac del 7 d’octubre de 2023 llançat per milícies de la franja de Gaza. La fusió amb el partit de Lapid, ha dit, és la decisió “més sionista i més patriòtica”.

Una enquesta del diari Maariv situava el partit de Bennett empatat amb el Likud de Netanyahu, amb 24 escons al parlament israelià, i el centrista Yesh Atid n’obtenia 7. Bennett també ha mantingut contactes amb el partit Yashar de Gadi Eisenkot amb vista a la possible formació d’un nou partit anomenat Nou Israel.

Després de l’anunci, Netanyahu ha publicat un vídeo en què apareixen Bennett i Lapid caricaturitzats com dos nens en un cotxe conduït per Mansur Abbàs, dirigent de la Llista Àrab Unida, principal formació política araboisraeliana. “Fins i tot junts, queda clar: el dirigent és Mansur. Tant se val com es reparteixi el vot l’esquerra. Bennett i Lapid tornaran a aliar-se amb els Germans Musulmans, que donen suport al terrorisme”, ha escrit.

El nou primer ministre d’Hongria, Péter Magyar, ha fixat l’entrada del país a l’euro com una de les grans prioritats del seu govern, cosa que comportaria l’ampliació més important de l’espai monetari europeu d’ençà de l’adopció de la moneda única a Grècia, l’any 2001.

Però, per molt marge que l’aclaparadora victòria electoral d’aquest mes hagi donat a Magyar a l’hora de desmantellar l’autodenominat “sistema il·liberal” del seu predecessor, encara caldran anys de preparació abans el país no pugui entrar a la zona euro.

El procés sol allargar-se uns quants anys, atès que els candidats han de complir requisits estrictes quant al control de les finances públiques i la inflació per poder entrar a l’euro. Tanmateix, l’economia hongaresa ha quedat afeblida després de setze anys de govern d’Orbán, cosa que fa difícil de mantenir a ratlla del dèficit pressupostari d’Hongria.

Sigui com sigui, l’optimisme generalitzat per l’europeisme de Magyar ha impulsat considerablement el valor del florí, la divisa hongaresa, d’ençà de les eleccions d’aquest mes. En aquest sentit, molts inversors s’han mostrat impressionats per la fermesa amb què el nou govern del país defensa l’adopció de l’euro.

Quins plans té el govern Magyar sobre l’entrada a l’euro?

Magyar ha situat l’entrada a l’euro com a part d’una millora més àmplia de la relació amb la UE, després de més d’una dècada de mala maror entre Brussel·les i el govern Orbán.

Encara que el calendari exacte del procés d’adhesió tan sols es fixarà després d’un examen més ampli de l’economia hongaresa, András Karman –el ministre de Finances del nou govern– ha afirmat que Hongria treballarà per complir tots els que calen per a entrar a la zona euro l’any 2030, a tot estirar.

Tres quartes parts dels hongaresos donen suport a l’adopció de la moneda única, si bé tan sols una cinquena part de la població creu que el país està llest per al canvi, segons un sondatge de l’Eurobaròmetre del 2025. Una majoria àmplia dels hongaresos creu que la pertinença a la UE ha estat beneficiosa per al país.

És probable que la millora de les relacions entre el govern Magyar i el banc central del país també faciliti el procés d’adhesió a l’euro. Encara que el governador del banc, Mihály Varga, exercí durant anys com a ministre de Finances d’Orbán, ambdós semblen estar d’acord sobre els avantatges de l’euro.

Quines condicions ha de complir Hongria per entrar a l’eurozona?

Els països que vulguin entrar a l’eurozona han de complir els criteris de referència de la UE en matèria de deute, dèficit pressupostari i inflació, entre més. L’any 2024, Hongria no complia bona part d’aquests criteris, segons les avaluacions de la Comissió Europea i el Banc Central Europeu (BCE).

Hongria té un dels dèficits més alt de la UE, tot i que el desblocatge del fons europeu retingut per Brussel·les hauria d’ajudar a reduir considerablement aquest forat pressupostari. Quant a la inflació, que sovint s’ha situat molt per sobre la mitjana de la zona de l’euro, el banc central hauria de rebaixar el seu objectiu d’un 3% a un 2% del BCE.

També caldria actualitzar el marc jurídic hongarès, atès que el BCE considera que no és prou garantista amb l’autonomia del banc central del país. Un altre requisit clau és que el florí tingui un tipus de canvi estable durant dos anys, pel cap baix, mentre s’enllesteix el procés d’adhesió.

Quant de temps pot durar el procés d’adhesió a l’euro?

La durada del procés d’entrada a l’euro pot variar molt. Eslovènia adoptà l’euro l’any 2007, tan sols tres anys després d’haver entrat a la UE, mentre que Croàcia no l’adoptà fins el 2013, una dècada després d’haver-hi entrat. Bulgària trigà gairebé vint anys.

Els analistes de mercat consideren realista l’objectiu de complir els criteris d’adhesió a l’euro per al 2030, l’any final de la legislatura de Magyar. “La voluntat política hi és, i el fet que tot avanci tan de pressa indica que hi estan molt compromesos”, explica Mai Doan, economista del Bank of America.

Quins són els riscs d’adoptar l’euro per a Hongria?

L’adopció de la moneda única a Hongria pot tenir repercussions arreu del bloc en cas de crisi, com passà amb Grècia durant la crisi de la zona euro de la dècada passada.

Un altre risc és que els hereus polítics d’Orbán tornin al govern en les següents eleccions i posin bastons a les rodes del procés d’entrada a l’euro. Per una altra banda, formar part de l’eurozona pot ajudar Hongria a contenir crisis financeres en el futur, atès que en facilitaria l’accés al fons de rescat del bloc.

Què opinen els responsables europeus sobre la possible entrada d’Hongria a l’euro?

La presidenta del BCE, Christine Lagarde, ha dit que està “encantada” amb “l’enfocament positiu” de Magyar sobre l’euro. La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, tot i que no esmenta de manera específica la qüestió de l’adhesió a l’euro, ha assenyalat que Brussel·les col·laborarà amb Magyar amb tot allò que calgui, tot afirmant: “Ens queda molta feina per a fer, ara que Hongria reprèn el camí d’Europa.”

Quins altres països poden entrar a l’euro?

Aquests darrers anys, uns quants estats membre de la UE que fins ara havien optat per ajornar l’obligació d’entrar a l’euro han començat a mirar-se la moneda única amb uns altres ulls. La moneda única ha ajudat els països de la zona euro a atraure més inversió; també els ha conferit més influència en el procés de presa de decisions al bloc.

La ministra de Finances sueca, Elisabeth Svantesson, ha reobert el debat de l’euro amb la promesa d’un estudi sobre els avantatges i els desavantatges de la moneda única en cas que el govern del país sigui reelegit. Uns quants partits han donat suport a la proposta, tot remarcant la necessitat d’estrènyer vincles amb Brussel·les en un context internacional marcat per la inestabilitat geopolítica.

A Romania, tant el president, Nicușor Dan, com el governador del banc central, Mugur Isărescu, han afirmat que l’euro pot ajudar a estabilitzar un país amb un clima polític volàtil. Tanmateix, els desequilibris econòmics del país –inclosos un dèficit i una inflació alta– continuen endarrerint el procés d’entrada del país a l’euro.

Tanmateix, tots aquests membres de la UE poden ser avançats per Montenegro, que aspira a incorporar-se al bloc l’any 2028. El país empra extraoficialment la moneda única d’ençà del 2002, que originalment adoptà en un intent desesperat d’estabilitzar l’economia del país poc després de la desintegració de Iugoslàvia.

“Els criteris formals importen”, explica el president del Banc Central de Bulgària, Dimitar Radev, “però la clau és si les institucions hi estan preparades”.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Aprofitarem el premi concedit per la Universitat de Vic per repassar una mica la trajectòria de l’autor i per centrar-nos, sobretot, en la seva darrera contribució al gènere, la novel·la El punt de ruptura, publicada per Delicte. De fet, va ser el primer títol escollit per Marc Moreno per a la refundació de l’editorial i per a tots els canvis que se n’han derivat d’ençà del setembre, i Dausà li agraeix la confiança dedicant-li el text.

Tot i això, abans d’entrar en l’anàlisi de l’obra de Dausà, cal explicitar la importància que la UVic (és a dir, una representació de l’acadèmia) hagi decidit de continuar explorant les literatures populars, i especialment el gènere negre, perquè això implica donar una pàtina de respectabilitat a un gènere molt llegit, que gaudeix de molt favor popular, però que encara és tractat en molts llocs com un subgènere. Evidenciar aquest interès pel món real i per una literatura cada dia amb més lectors, demostra que la UVic està disposada a trencar les barreres entre l’acadèmia i el món contemporani que l’envolta i aprofitar-se’n per investigar-lo i per entendre’l.

Jordi Dausà (Cassà de la Selva, 1977) també intenta de fer exactament això, i es val d’unes novel·les que mostren la cara més fosca de la societat. Al contrari que en moltes obres farcides de sang i de crims esgarrifosos, les seves són molt més efectives perquè ens parla, precisament, d’un món que tenim a tocar, a la vora, i que és molt més real que no ens pensem. I aquí no calen grans crims ni trames rebuscades, sinó simplement deixar que tot flueixi per tal que els personatges, amb els seus actes i els seus posats, aconsegueixin que el lector es remogui inquiet durant una temporada llarga després de la lectura.

Quins són els temes que apareixen sovint a les obres de Dausà? La marginalitat, les drogues, el fracàs, la malaltia mental i la solitud. I la violència, és clar. Diria que aquests són els principals, o com a mínim la base amb què treballa la majoria de vegades aquest autor. Tot això ho trobem en aquest darrer text, El punt de ruptura, que comença amb un home al voltant de la quarantena que ha estat pare recentment i que un bon dia, cansat de suportar els plors de la criatura i les discussions amb la dona, surt de casa i agafa l’autocaravana per anar a recórrer món (bé, per anar-hi a dormir i no gaire lluny de casa). Ho fa just abans d’una onada de fred polar que fa que senti simpatia per un rodamon abillat d’una manera una mica estrafolària que es troba en un banc on s’ha assegut casualment, prop de l’aparcament d’un centre comercial. A partir d’aquí, comencen les aventures de tots dos: una baralla en un bar, un robatori, la història fascinant del sense-sostre i tot de coses que no us podem anunciar per no aixafar-vos la guitarra. En aquests dos dies que dura la novel·la, el nostre protagonista –escriptor de novel·les de poc èxit i professor de religió en un institut– haurà de viure les aventures presents, recordar alguns fets del passat i preparar el text que estem llegint i que se suposa que és la nova novel·la que ha redactat.

Com que el protagonista és professor de religió, com hem dit, són nombroses les referències bíbliques que apareixen a El punt de ruptura, i també a unes altres religions, i aquest fet és interessant perquè afecta l’estructura de la novel·la, atès que molts capítols són titulats amb noms de sants (no pas tots), la qual cosa ajuda a reforçar encara més el context en què ens trobem.

Si hi ha una cosa en què Dausà excel·leix és en la construcció de personatges i espais. Quant als primers, destaca aquest protagonista, que té alguns trets autobiogràfics –tant el personatge com l’autor han boxejat i tots dos són professors i també escriptors– i, sobretot, el grandíssim personatge secundari que és en Santi, el rodamon que es troba en les seves aventures nocturnes, una autèntica troballa que segurament hauríem de qualificar de coprotagonista, perquè sense ell res no s’entén. Quant als segons, novament zones innominades que podrien ser a qualsevol ciutat, rotondes, centres comercials, un cafè regentat per un xinès nostàlgic del feixisme o una antiga fàbrica ocupada, que gairebé podrien entroncar amb els nous no-llocs promulgats per l’antropòleg Marc Augé en el seu cèlebre assaig. Això ens fa entroncar amb la poesia de les urbanitzacions terciàries.

I què són, doncs, aquests espais? Doncs, ni més ni menys que un munt de llocs que existeixen en tots els països, però ben especialment a casa nostra. Les urbanitzacions primàries són aquelles que es varen erigir arran de mar, a tocar de la costa, quan tothom volia gaudir d’un apartament a tocar de la sorra, si era possible, a primera línia, i que són les que primer engolirà el canvi climàtic que cada any es menja un bocí de platja i va minant els passeigs marítims dels municipis. Les secundàries eren les que s’enfilaven una mica més amunt, a la falda dels turonets, amb vistes espectacular sobre la mar, molt sovint amb xalets unifamiliars o promocions molt més ben presentades que les primàries, això sí, més allunyades de la costa. Les terciàries eren les que ja s’enfilaven més amunt, pel mig de la natura, sovint sense vistes, i de vegades sense acabar o sense recepcionar pels ajuntaments. Uns espais estranys on s’ha instal·lat gent com més va més pobra i moltes vegades aquells compradors que han convertit el que havia de ser la seva segona residència en la primera foragitats pels preus i per la vida a les grans ciutats. Aquests espais on conviu tota mena de gent, però que fascinen Dausà per totes les possibilitats que ofereixen, i on en els darrers temps les plantacions de marihuana s’han estès de manera notable i s’han convertit en una de les principals fonts de conflicte.

Així doncs, aquesta facilitat que té per trobar personatges inoblidables, la radiografia que fa de la marginalitat i dels propis marges, i la voluntat de retratar la realitat que l’envolten, fan de Dausà un d’aquests escriptors indefugibles i expliquen com i per què la UVic ha decidit de posar-hi el focus a sobre. També ho pot explicar frases com aquestes: “Quan era a la feina em rabejava en el fet de saber-me diferent. Al llarg de la meva vida havia sigut molt cràpula, potser massa i tot. Havia assistit a combats clandestins i jo mateix havia lluitat amb gegants. Havia escrit novel·les i havia fracassat en coses que els meus companys ni tan sols sabien que existien. Em reconfortava pensar que havia estat en llocs tan foscos que farien que aquest pobre xitxarel·lo amb l’americana a les espatlles –i molts altres que amb prou feines em deien bon dia– caiguessin de cul. Però ben mirat, eren pensaments estèrils: quan et trobes dins l’engranatge funcionarial, la teva vida és irrellevant.”

Món negre

Reivindicar la literatura juvenil

De fa un temps, la narrativa negra per a joves passa per un molt bon moment, sobretot gràcies a Delicte i la seva col·lecció específica. Cal recordar que els anys vuitanta i noranta les novel·les negres per a adults entraven sense cap mena de problema als instituts, però també la tasca feta per alguns escriptors, com Joaquim Carbó o Andreu Martín i Josep Ribera. Enric Falguera, de la Universitat de Lleida, va presentar una comunicació al Vic Negre sobre la sèrie de Felip Marlot i la de Flanagan reivindicant les set novel·les de Carbó, que van del 1979 al 2026 i les tretze de Martín i Ribera, del 1987 al 2015. El professor Falguera les va posar en relació amb el boom de la novel·la negra, d’una banda, i de la novel·la juvenil, d’una altra, i ara caldrà llegir les actes per analitzar amb detall la seva proposta. El professor Josep Camps Arbós, per la seva banda, també va reivindicar la literatura juvenil (no cenyida al gènere negre) per explicar els imaginaris de la ciutat de Barcelona. Un acte de justícia perquè sempre en queda bandejada quan es parla de la capital catalana i la literatura.

El luxe dels grans oradors

La primera gran ronda de festivals literaris del país ha passat i ara toca recuperar-se’n, i també del Sant Jordi, i fer una mica de balanç. Al Taradell Negre, del dia 11 d’abril, el luxe va ser una taula rodona amb tres molt bons escriptors que, a més, són oradors excepcionals. Dels qui paga la pena escoltar. Antoni Pladevall –algun dia acabarà escrivint una novel·la negra de tant d’envoltar-se de negrots– va ser l’encarregat de moderar Joan Pinyol, parlant d’Avi, et trauré d’aquí, el llibre que explica el seu periple per treure les despulles del seu avi del Valle de los Caídos, i Xavier Theros, que presentava La verge de la punyalada. Tot un luxe de conversa que hauria pogut durar molta més estona, l’hora es va fer ben curta.

Pròximes parades: Ontinyent i València

El mes de maig, la novel·la negra es trasllada sobretot al País Valencià. A Ontinyent, el festival es farà del 21 al 24 de maig, amb presència ben destacada de Joan Carles Ventura i també d’uns quants autors de Crims.cat per a celebrar que han arribat al número 100 de la col·lecció. Per la seva banda, el València Negra es farà del 18 al 24 de maig, però la presència d’autors en la llengua pròpia del cap i casal és, com en tantes altres ocasions, purament testimonial.

Però la reflexió racional, a partir del coneixement individual, pot posar en dubte, parcialment o totalment, les estructures existents i oposar-n’hi unes altres que també realitzin valors objectius: en això es basa una ètica de la ruptura. Com sigui que l’ordre establert conté enunciats que projecten valors i finalitats transcendents, amb normes que ordenen les nostres accions, l’ètica de la ruptura només es podrà sostenir si l’ordre de valors projectat opera com una idea reguladora de l’acció política, que mai no es pot complir del tot ni es pot esgotar amb cada acció concreta. Contràriament a la utopia, l’actitud ètica comporta una orientació cap al valor objectiu i, alhora, l’acceptació d’una realitat imperfecta; enfront de la ideologia, postula una societat altra; i enfront de la utopia, vol construir la societat que voldria damunt la societat imperfecta de la qual prové: posa en qüestió la moralitat social existent i, alhora, hi projecta una societat justa. Però, per aconseguir-ho parcialment, ha de procurar que els valors ètics s’encarnin en la moralitat social; ha de transformar les institucions i regles que configuren la moralitat social i sostenen les relacions de poder; i ha de construir un àmbit nou de relacions socials incorporant, en una nova moralitat social, els valors projectats per tal que esdevinguin un hàbit comú nou.

A partir d’aquests postulats, una ètica independentista de ruptura s’ha d’encarnar en la moralitat social com a portadora i garant d’un missatge solidari, just i universal. Si l’independentisme troba just i legítim de menystenir les classes socials tradicionals, a fi de justificar una aposta universal capaç d’aplegar les forces de la nació que es diuen disposades a encapçalar l’alliberament col·lectiu, no serà menys just ni legítim de dir que la construcció d’una nova moralitat social ha de significar, alternativament, l’acceptació de les fractures, les desigualtats i les injustícies al si d’una majoria social enfonsada en la precarietat estructural i en la dependència del sector públic. Si, per defensar la nació enfront dels poders opressors, l’independentisme hagués de tolerar que al si de les institucions pròpies hi prevalguessin els interessos particulars, els abusos de poder, les decisions arbitràries, la burocratització i la rigidesa administratives, enfront de la diversitat i la flexibilitat, tinguem per cert que no serà vist com un guardià defensor de l’interès general, sinó com una biga afegida a l’apuntalament de les relacions de poder existents (com ha passat amb Esquerra, Podem, Sumar i Comuns, forces subordinades a l’ordre social i nacional espanyol). Si, per continuar les polítiques de creixement econòmic conegudes fins ara, l’independentisme creu que ha de mantenir els no menys coneguts patrons de relacions socials, que impliquen l’atac continu als interessos de les classes treballadores, la degradació del medi, les desigualtats de gènere, creença i origen, i el protagonisme d’organitzacions sindicals burocràtiques que no tenen per referència l’àmbit nacional català, es pot afirmar que no projectarà una nova moralitat social feta a partir de la cooperació, la justícia, la solidaritat i la universalitat per tal de fer-ne nou hàbit comú.

La construcció i la difusió d’una ètica política de ruptura és la tasca més decisiva, difícil i apassionant que espera a l’independentisme.

Bromera comença l’any que fa quaranta-un amb una nova directora general. Fa divuit anys que Sandra Capsir (Castelló de la Ribera, 1983) està lligada al grup, i ha passat per uns quants departaments. En aquesta entrevista, repassem la situació del segell i els desafiaments en un futur incert per al sector. Capsir afirma sense dubtar-ho que la venda, l’any 2023, del 60% de Bromera al grup Planeta va ser un encert perquè els ha permès, per exemple, d’entomar amb una certa tranquil·litat la pèrdua de més de 300.000 exemplars per la gota freda. Quant a la resta, nega qualsevol interferència i defensa la independència amb què diu que continuen treballant.

—Fem l’entrevista en el vostre despatx, que va ser de Josep Gregori, el fundador, i quan es tanquen els actes de celebració del quarantè aniversari.
—Impressiona. Josep va ser una persona amb una visió molt clara. Crec que el seu encert va ser trobar l’oportunitat en un moment puntual, fruit de la necessitat de normalització lingüística, però ell ho fa amb una visió de futur. És una responsabilitat molt gran i un repte professional important. Però veig una responsabilitat col·lectiva, perquè tinc la sensació que hi ha moltes dones en el sector editorial valencià que durant molts anys han sostingut l’ecosistema. Tenim editores, correctores, autores, moltes gestores d’editorials, però no sé si ha sigut prou visible. I sent una part de responsabilitat de sumar-me a eixa seguida obrint camí i fent visible el treball de les dones en el món editorial.

—Josep Gregori ja n’està del tot desvinculat?
—Continua tenint una part de l’accionariat i és membre dels comitès i dels consells. Està en eixa part més d’assessorament o acompanyament, i no en l’operativa del dia a dia. És positiu que estiga en la part estratègica, perquè seria una llàstima perdre tot el seu coneixement.

—Heu publicat sis mil títols?
—Si tenim en compte tots els segells i els llibres de text, les xifres són més de sis mil títols publicats i, just ara, hem fet un recompte dels exemplars venuts, i eixien 18 milions d’exemplars, incloent-hi els materials educatius, també.

—Eixim a tres llibres per valencià?
—És poc habitual que les editorials tinguen un magatzem propi, però és una de les coses que històricament Josep també ha tingut sempre clares. I ací baix sí que tenim un llibre per cada valencià. N’hi ha prop de cinc milions. [En acabar l’entrevista ens ensenya l’enorme magatzem que té quatre pisos i és operat per grues intel·ligents.]

—De tots aquests divuit milions i sis mil títols, quin és el més venut?
—Tenim uns quants best-sellers, segons la franja d’edat. A l’Eclèctica, Tirant lo Blanc continua essent el llibre més venut. Si anem al circuit de recomanació, tindríem L’últim roder, Mor una vida, es trenca un amor, Joan el Cendrós… Són títols que ja formen part de l’imaginari sociològic.

—Parlem d’un parell de generacions que han crescut amb llibres de Bromera. Anem cap a la tercera generació de gent que continuarà creixent amb Bromera?
—Totalment. Jo em considere generació Bromera cent per cent. Encara conserve alguns títols signats per Josep Gregori i Josep Antoni Fluixà del Micalet Galàctic. Crec que el repte és que hi haja una tercera generació Micalet o Tinta, o Zebra, que són les noves col·leccions que tenim. Però, sobretot, que eixa generació continue. Hem d’aconseguir el salt a la lectura en valencià fora de l’escola. I és un repte compartit per tot el sector, el món editorial no pot treballar sol. Necessitem un sistema de llibreries fort, de biblioteques, de mitjans de comunicació. Tenim la responsabilitat que els lectors continuen essent-ho en l’edat adulta, i he de fer autocrítica, perquè no sé si ho acabem aconseguint.

—Sou el segell amb més varietat de gèneres al catàleg i, a més, publiqueu uns quants premis literaris. Això és sostenible, ara?
—La varietat de gèneres que publiquem ha de ser sostenible. Bromera no s’entén sense eixe compromís cultural i lingüístic que tenim amb l’edició en valencià i, per tant, tot i que és cert que hi ha gèneres que, si els miràrem en termes de negoci, no serien del tot rendibles, és part de l’ADN i de Bromera mantenir el compromís de publicar tots els gèneres per a totes les edats i anar jugant amb els números. Tens col·leccions o llibres més comercials que t’ajuden i et permeten de mantenir eixe compromís. Una cosa que crec que sí que hem de repensar és com estan plantejats els premis literaris i aconseguir captar noves veus. Que els premis literaris servesquen per a reconèixer trajectòries consolidades, però també per a descobrir noves veus. Nosaltres, enguany, amb motiu dels quaranta anys, hem posat en marxa una beca de mentoria, amb Vicent Usó. Rebem una proposta d’originals i fem una mena d’escola d’escriptura per ajudar a la culminació del projecte.

—L’any 2023, a Bromera hi va haver un canvi gros, que va ser la venda del 60% a Planeta. Continua essent aquest, el percentatge?
—Sí, el 60%.

—En aquell moment, Josep Gregori ens va dir que Bromera tindria la mateixa autonomia que tenia quan anava tota sola. Autonomia plena. És així, encara?
—És així. Més enllà de les prevencions ideològiques que puguem tenir, perquè és un gran grup, podem dir, des de la tranquil·litat absoluta, que la independència en el pla editorial, en la missió, en els valors de Bromera, és total. En aquests tres anys, Planeta ens ha aportat recursos, innovació i més professionalització. L’encert de Josep va ser crear un projecte cultural, però amb una mirada professional i una visió empresarial. Bromera és una empresa i el seu objectiu és facturar. Josep ja ho fa. Consolida un equip de professionals estables, de dissenyadors, d’editors especialistes en text, d’editors especialistes en infantil i juvenil, de màrqueting. Planeta ha estat un accelerador de tot aquest procés de professionalització. A més, ens suma tota mena de ferramentes del sector que no solen ser accessibles a les petites i mitjanes empreses.

—En el dia a dia, gent de Planeta treballa físicament a Bromera?
—No. Ací som tots treballadors de Bromera. La nostra relació amb Planeta és, més o menys, la mateixa que amb Josep. Hi ha una sèrie de consells o comitès trimestrals, on compartim com va la marxa de l’empresa. Avancem el pla editorial. Planeta fa un acompanyament estratègic. La llibertat és absoluta. Jo no estaria còmoda en aquesta cadira si no fos així. Ho he de reconèixer. Evidentment, hi ha uns objectius de facturació i de rendibilitat de l’empresa que s’han de complir. Com també els tenia Josep. I, sobretot, el que hi ha és seguiment i acompanyament, però no hi ha una intervenció. Continuem essent la gent de la casa.

—En el sector cultural hi ha una certa preocupació per aquesta concentració d’editorials en un sol grup. Planeta va adquirir Grup 62, Bromera i, fa poc, Periscopi. Són editorials que funcionen, que tenen una personalitat molt pròpia i distingida, i ara formen part d’un conglomerat. Pot arribar a ser un ganivet de doble tall que pot fer mal a les editorials xicotetes.
—Jo crec que és una por compartida, Bromera n’era conscient abans de formar part del grup. És una tendència empresarial generalitzada, la concentració. El risc, per a tot el sector, rau en la concentració i com exerceixen el poder els grans grups. He de dir que també hi ha hagut un cert aprenentatge dels grans grups a l’hora de fer aquestes integracions. Hi ha una inversió econòmica, però la situació és de respecte i d’independència absoluta. Abans, potser, es feien més operacions d’absorció, però no és el nostre cas. Jo sempre dic que nosaltres som un satèl·lit. Hi ha Planeta, i hi ha Bromera, que és un satèl·lit, som a la lluna de València. I, si ho mires bé, som com un petit grup Planeta, en el sentit que tenim segells molt diversos, en molts idiomes. Fem llibres de text, cosa que ells no fan.

—Tradicionalment, hi ha hagut una dificultat perquè les editorials valencianes arribessen al Principat i a les Illes. Bromera també ho va sofrir. El fet de ser dins un gran grup us ha obert portes?
—Ho sofrim encara. La independència i l’autonomia amb Planeta és total. Per tant, no hem notat un canvi especial a Catalunya pel fet de formar part del grup. Continuem en aquesta lluita. I ho dic obertament, amb tots els meus respectes: crec que el lector de Catalunya té molts prejudicis a l’hora de llegir en unes altres variants dialectals que no siguen la pròpia. I en eixe sentit, crec que els valencians i els illencs els portem avantatge, perquè estem acostumats, des de ben menuts, a llegir en qualsevol variant dialectal. La política de Bromera és respectar sempre la variant d’origen dels escriptors. I crec que el respecte cap a la diversitat i la riquesa lingüística és motiu d’orgull. Pensem en els escriptors o escriptores que han triomfat al Principat, en quina variant escriuen? Ferran Torrent, Isabel-Clara Simó, Gemma Pasqual… La batalla de Bromera és reivindicar l’autoria valenciana i cal superar eixa barrera a l’hora de llegir en occidental.

—Ja us heu refet del daltabaix de la gota freda?
—La veritat és que és una qüestió de la qual es parla poc. S’han atès, com és normal, totes les qüestions de primera necessitat, de primera emergència i a les persones afectades, però nosaltres ho tenim per resoldre. Continuem el debat entre distribuïdores i assegurances
sobre el valor de tot el que es va perdre allà. Són entre 300.000 i 350.000 llibres, perquè després se’n varen recuperar uns quants.

—De quants diners parlem?
—Si parlem del preu al públic, són uns quatre milions.

—I això són xifres roges en el balanç del 2024?
—Això és allà, en un buit. I en això, Planeta ens dóna tranquil·litat. Realment, jo no sé com hauria afrontat un  propietari –Josep, per exemple– el fet de tenir eixe buit sense resoldre durant més d’un any. En eixe moment, crec que tots els treballadors de la casa vàrem respirar i vam dir, bé, tenim l’estaló de Planeta, no ens faltaran les nòmines, no tindrem ERTO. Això ens ha donat tranquil·litat i també acompanyament, perquè el procés és llarg. Estem en negociacions…

—Sou capdavanters en venda de llibres de text. La darrera polèmica amb la conselleria té a veure amb la no-inclusió dels autors nascuts fora del País Valencià al temari de literatura de batxillerat. Bromera ha canviat els texts, o oferireu una visió completa de la literatura catalana?
—Nosaltres això ho tenim clar. Hem de fer els llibres de text amb rigor acadèmic, amb visió filològica i partint de la unitat de la llengua. Nosaltres no hem canviat els llibres. En els nostres llibres d’ESO i batxillerat sempre estan representats els autors del territori lingüístic, però sempre hem posat més l’accent en els nostres autors, en els valencians. Per una qüestió també de criteri acadèmic, que l’alumnat conega els seus autors més pròxims. Però, per descomptat, no podem renunciar als autors de la resta del territori lingüístic. Enguany renovem els llibres de text i no hem canviat ni una coma. Ens hem de mantenir al marge de sorolls polítics o aquestes línies que busquen la confrontació. Nosaltres fem llibres de text des del rigor acadèmic que demana que s’estudien tots els autors d’un territori lingüístic.

—Per la musiqueta que us arriba dels comercials que van als instituts, com veieu la disposició dels professors quant a aquest tema?
—Jo crec que els professors comparteixen la línia de les editorials. No només de Bromera. La resta d’editorials que fan llibres ací també ho tenen clar, comparteixen que l’educació ha d’estar al marge d’aquests sorolls ideològics o polítics. I crec que acolliran molt bé que hàgem respectat l’estructura dels nostres llibres.

—La conselleria va anunciar que llevaria els ajuts i les subvencions a entitats que anomenava catalanistes i us incloïen a vosaltres. S’ha confirmat que és així? Quina és la situació real?
—Va haver-hi certa confusió entre la Fundació Bromera, que com a entitat sense ànim de lucre, igual que altres entitats com Escola Valenciana o Acció Cultural, rebia una ajuda directa a la seua tasca, i l’editorial Bromera. L’editorial continua mantenint les ajudes a la producció tal com estaven. Hi ha hagut retallades en les ajudes a la difusió i a la promoció. Bromera, com a empresa, no ha sofert retallades. Però sí que participàvem en un programa de promoció del valencià, més per la tasca de dinamització de la lectura que no per la tasca empresarial, i sí que ho han retallat.

—Malgrat aquests inconvenients i la manca de suport institucional, la fundació continua fent la seua tasca?
—La fundació no forma part del Grup Planeta. Es va quedar fora del contracte. Continua treballant i buscant línies de subvenció. És cert que algunes les han retallades, però n’han mantingut d’altres i, a priori, continua la seua activitat amb normalitat. La campanya de Llegir en Valencià, la de llegir en espais que no són estrictament biblioteques… De moment, continua la seua activitat normal.

—M’agradaria aprofundir en una afirmació que heu fet. En quin moment, els xiquets i joves lectors deixen de ser adults lectors?
—Hi ha diverses qüestions. Hi ha una part natural del creixement de les persones quan els interessos es dispersen. Quan parles amb els professors de valencià, t’ho diuen. Xiquets que han llegit moltíssim de menuts, quan entren en eixa etapa en què l’oferta d’oci i els interessos personals augmenten, l’hàbit lector pot trontollar. El repte és enganxar-los, que troben eixe gènere, eixe autor que mantinga eixe hàbit lector. Ací crec que l’escola continua tenint molt de pes com a mediador i prescriptor, però quan ixen d’eixe àmbit, potser hi ha cert buit. I hi ha molt de treball de biblioteques, de llibreries, de manera aïllada, però potser faltaria una visió més conjunta on s’incloguera també el paper dels mitjans de comunicació. Jo ho trobe a faltar moltíssim, i ho envege del Principat, on detectes una mena de star system literari. Al País Valencià no el veus als mitjans, eixe star system. Has d’estar molt dins del sector per conèixer-lo i per ser capaç de dir dos o tres noms d’escriptors.

—En algun moment us he sentit parlar de la condemna de l’algorisme de les xarxes socials.
—És molt difícil encertar quines tecles hem de tocar. Al departament de màrqueting van bojos intentant buscar la manera que apareguem als nostres lectors. Es necessita una professionalització important, perquè l’algorisme et tinga en compte, i has de tenir una sèrie de visualitzacions, d’interaccions, per a entrar en la roda i aparèixer als teus lectors. Si no, estàs condemnat a la publicitat de pagament, però això també penalitza. Això de l’algorisme és un món. Requeriria un pòdcast.

—També hi ha la baralla per a tenir un lloc en la taula de novetats, que va lligada a l’eterna pregunta de si es publica massa.
—Publicar molt és l’única manera de mantenir viu el mercat i la facturació. Potser sí, que es publica massa. I després hi ha la tirania.

—…
—Dic tirania perquè ens dol moltíssim veure que llibres o autors que es mereixen una vida més llarga tenen una oportunitat tan curta en la taula de la llibreria. I sort que, malgrat les meues queixes sobre com funciona l’algorisme, tenim més canals per a poder recuperar eixos llibres i continuar-ne parlant. Fer un llibre requereix un gran esforç de l’autor. I dol molt explicar a un autor que comença que el seu llibre no estarà un mes sencer en la llibreria si no hi ha un fenomen extraordinari i esdevé un supervendes.

—Com a editors, ja heu rebut algun original que hàgeu detectat que està fet amb intel·ligència artificial?
—De moment, no.

—Temeu que arribe eixe moment? El moment, per exemple, que un jurat s’adone que una novel·la l’ha feta la IA?
—No ho temem perquè, a mesura que la utilitzes, crec que som capaços de detectar què s’ha fet amb IA. És una ferramenta excel·lent per a agilitar processos, per a conversar i ajudar a resoldre dubtes. A un escriptor el pot ajudar a detectar incoherències en la narració. Crec que és una ferramenta i hem de saber pujar al carro i posar-nos al dia, però no podrà substituir eixa mirada literària o eixe treball de l’editor. Serà difícil, crec, que una novel·la estiga escrita cent per cent per la IA, encara que tots tenim cert respecte. L’altre dia, un escriptor, no recorde el nom, deia, m’he espantat perquè li he demanat una cosa i l’ha escrita exactament com jo ho hauria fet. M’agradaria fer-te aquesta pregunta com a escriptora.

—Com a periodista, la utilitze per a cercar fonts i informació. Per a fer ficció, no l’he provada.
—Jo estic convençuda que no substituirà la mirada literària ni el treball dels editors, però també des del respecte.

—El llibre sempre serà de paper?
—Sí. Jo n’estic convençuda. En les persones que llegim en digital i en paper, està molt diferenciat com uses el digital, però la lectura en paper forma part del ritual de llegir un llibre.

—Heu pensat d’experimentar en el món audiovisual?
—Hem començat a fer provatures, sobretot, amb els àlbums il·lustrats, i fem audiocontes. Tenim el pòdcast de l’adaptació teatral de Júlia, d’Isabel-Clara Simó, i el Vi i veritat, de Natàlia Gisbert. No ho hem fet encara com a línia de comercialització, sinó que ho gastem com a eines de promoció o de foment a la lectura, o de difusió de tècniques d’escriptura, com el de L’arquitectura de la ficció, que fem amb Vicent Usó. Encara no ho hem vist com una via de negoci. Però és una qüestió a explorar i a aprofundir. Això també ens passa en la línia educativa. A banda de fer llibre de text en paper, ara hem estrenat al Supercampus de 3Cat dues sèries de contingut audiovisual vinculat a l’aprenentatge del català. Una sobre lèxic, i una sobre sociolingüística, fetes i produïdes per Bromera. En À Punt tenim la plataforma Apunts de Llengua, on nosaltres documentem cada píndola audiovisual i aportem tots els recursos didàctics, perquè és una plataforma per a l’aprenentatge del València. És a dir, estem atents, de moment. Sense renunciar mai al paper.

—A partir d’ara, què ha de ser, Bromera?
—Bromera té el repte de continuar creixent com a empresa. Sense renunciar al que ens defineix, que és el compromís cultural de publicar tots els gèneres per a totes les edats i en valencià. Sí que hem d’apostar pel creixement. Bromera també ven drets a l’estranger. També exporta moltíssim. Tenim el repte i l’oportunitat de continuar creixent amb totes aquestes ferramentes que diem i el que ens aporta estar en un gran grup. Hem de poder fer una escolta activa del mercat per trobar eixes noves veus, eixos nous canals, eixa nova manera d’arribar al públic. Bromera ha de continuar treballant com fins ara, però adaptant-se als temps per continuar essent una editorial capdavantera en valencià.

El govern ha preparat una agenda carregada d’actes que combina diplomàcia, simbolisme i projecció pública. Macron arribarà cap a les 16.00 en helicòpter, i aterrarà a l’Estadi Comunal d’Andorra la Vella. La seva arribada activarà un ampli dispositiu policíac i logístic, amb restriccions de trànsit a la zona i control d’accessos. L’ús de l’helicòpter respon tant al fet que no hi ha aeroport com a criteris de seguretat, i permet un control total del desplaçament. Aquesta mateixa via s’utilitzarà també per a sortir del país, quan acabin els actes, des de la zona del Tarter.

La primera jornada tindrà un marcat caràcter institucional. Quan arribi, Macron es reunirà amb el cap de Govern, Xavier Espot, per parlar de qüestions estratègiques, entre les quals la relació amb la Unió Europea, l’economia i la cooperació bilateral. Sobre això, Espot ha avançat que proposarà una connexió ferroviària amb l’estat francès. Posteriorment, Macron visitarà instal·lacions com la central de FEDA, en un gest que posa l’accent en l’energia i la transició energètica.

També participarà en trobades diplomàtiques, inclosa la presentació conjunta de cartes credencials d’una quinzena d’ambaixadors davant tots dos coprínceps, una imatge poc habitual que reforça el caràcter compartit de la funció de cap d’estat. La jornada es clourà amb un sopar oficial a l’Andorra Park Hotel amb autoritats, representants institucionals i membres de la societat civil, amb la voluntat de projectar una imatge de cohesió i obertura, i amb presència destacada de joves.

Dimarts: Andorra s’atura

Demà, dimarts, es concentraran els moments més destacats i simbòlics. La jornada començarà a primera hora del matí, amb les visites a centres educatius: el Lycée Comte de Foix i l’Escola Andorrana de Segona Ensenyança de Santa Coloma, tots dos a la parròquia d’Andorra la Vella. En aquests centres, els alumnes participaran en actes de benvinguda, inclosa la interpretació de l’himne nacional.

Tot seguit, Macron visitarà el centre històric d’Andorra la Vella. L’acte institucional al Consell General començarà amb un recorregut a peu pel carrer de la Vall, amb presència d’autoritats, dispositiu de seguretat reforçat i participació simbòlica de la ciutadania i escolars. A l’arribada a la Casa de la Vall, serà rebut pel copríncep episcopal, Josep-Lluís Serrano Pentinat, abans d’entrar a l’edifici històric.

A l’interior, Macron signarà el Llibre d’Honor i participarà en la sessió solemne del Consell General. Aquesta sessió tindrà un caràcter històric: per primera vegada, els dos coprínceps presidiran conjuntament el parlament andorrà, una imatge carregada de simbolisme. A l’exterior, es faran honors a la bandera i es farà la fotografia oficial amb les autoritats.

El moment central de la visita arribarà cap a les 12.45, amb el discurs de Macron a la plaça del Poble d’Andorra la Vella. L’espai s’ha preparat com a gran escenari institucional obert, amb control d’accessos, zones delimitades i presència policíaca reforçada. Es preveu que el discurs duri uns vint minuts i que inclogui referències al futur d’Andorra, la relació amb França i el context europeu.

Per facilitar l’assistència a l’acte i garantir-hi una participació multitudinària, el govern ha decretat una aturada obligatòria de l’activitat econòmica entre les 12.00 i les 14.30. Comerços, oficines, indústries i administracions hauran de tancar, i les hores es consideraran festives, retribuïdes i no recuperables. És una mesura excepcional que afecta pràcticament tot el teixit econòmic i que no té precedents recents d’aquesta magnitud. Solament quedaran operatius els serveis essencials, com ara els sanitaris, turístics, hotelers, de restauració i les estacions de servei.

La jornada continuarà amb un dinar institucional a l’antic Hotel Rosaleda d’Encamp, ofert pel cap de Govern, i amb una breu atenció als mitjans. Finalment, la visita culminarà amb un acte solemne al santuari de Meritxell, on els coprínceps Macron i Serrano Pentinat rebran la Creu dels Set Braços, la màxima distinció de l’estat. Amb aquest acte es tancarà una agenda concentrada en poc més de vint-i-quatre hores.

Durant tota la visita, s’aplicaran mesures excepcionals de seguretat: restricció temporal de l’espai aeri, prohibició de vols i drons, limitacions de mobilitat en diferents punts i suspensió de l’activitat de caça.

Una visita ajornada i amb precedent històric

La visita d’Emmanuel Macron s’havia de fer inicialment el mes d’octubre, però es va ajornar arran de la inestabilitat política francesa, marcada per les dificultats del govern per assegurar majories parlamentàries i aprovar el pressupost.

La presència del copríncep francès s’inscriu en una tradició consolidada, segons la qual el president francès visita Andorra pel cap baix una vegada durant el mandat. Macron esdevé el setè cap d’estat francès que ho fa en qualitat de copríncep. Van haver de passar més de sis segles perquè un copríncep francès visités per primera vegada Andorra: Charles de Gaulle ho va fer el 23 d’octubre de 1967. No va ser fins sis anys més tard, l’agost de 1973, que hi hagué la primera trobada entre els dos coprínceps, el bisbe d’Urgell, Joan Martí Alanis, i el president Georges Pompidou, tot i que aquesta reunió no es va fer a Andorra, sinó a Caors, a Occitània.

D’ençà d’aleshores, tots els coprínceps francesos han visitat Andorra i han mantingut contactes regulars amb el seu homòleg episcopal, consolidant així una pràctica institucional que reforça el caràcter singular del coprincipat.

La darrera visita institucional de Macron va ser el 2019, poc després d’arribar a l’Elisi, en un viatge que ja va servir per a reforçar els vincles bilaterals i el paper del coprincipat en l’equilibri institucional.

Protestes enmig de la visita

Tota aquesta voluntat de solemnitat, amb una agenda mil·limetrada, topa amb la crida del Sindicat d’Habitatge d’aprofitar la visita per visibilitzar el conflicte pels lloguers i la por creixent d’una expulsió de residents del mercat immobiliari. Després de la reunió el dia 21 d’abril de l’entitat amb la ministra Conxita Marsol, en què el govern va descartar de modificar la llei de desintervenció dels lloguers, el col·lectiu considera que cal intensificar la pressió.

La portaveu del sindicat, Rebeca Bonache, ha apel·lat directament a la mobilització ciutadana durant el discurs de Macron. La voluntat és que el copríncep “sàpiga què passa al país” i que el malestar arribi també a l’escena internacional. El sindicat no amaga la voluntat de convertir l’acte institucional en un altaveu de protesta.

Les mobilitzacions del 2023 ja van forçar mesures temporals sobre els lloguers, però el sector denuncia que la situació s’ha agreujat. L’augment dels preus, l’escassetat d’habitatge assequible i la proliferació de pisos de luxe alimenten la percepció d’una crisi estructural que afecta especialment la població treballadora i els joves.

En aquest context, el focus mediàtic no se centrarà solament en els actes més protocol·laris, sinó també en el moment social que viu Andorra, i quan falta menys d’un any per a les eleccions generals. Entre la solemnitat institucional i el risc de protesta, l’estat es prepara per a una jornada d’alt voltatge polític i simbòlic.

El comitè de vaga, integrat per la Confederació Espanyola de Sindicats Mèdics (CESM), en què participen Metges de Catalunya (MC) i el Sindicat Mèdic de les Balears (SIEMBAL), manté les protestes arran de la reunió amb el Ministeri de Sanitat espanyol del 17 d’abril passat.

Segons les organitzacions convocants, la proposta del ministeri no resol els problemes estructurals del col·lectiu ni garanteix millores reals en les condicions laborals. Tot i que inicialment la proposta havia aixecat expectatives, posteriorment han dit que era insuficient.

Les reivindicacions principals

El comitè ha presentat una contraproposta centrada en uns quants eixos considerats clau. D’entrada, exigeixen la creació d’un estatut propi per a metges i facultatius, adaptat a la formació i responsabilitat del col·lectiu. També demanen l’establiment d’un àmbit de negociació específic amb garanties jurídiques i sense dependència de les altres taules.

A més, volen una jornada laboral de 35 hores setmanals, amb el reconeixement i la compensació de l’excés de jornada; que la classificació professional s’ajusti al nivell formatiu i la responsabilitat clínica, i un model de jubilació flexible i sense penalitzacions.

Les organitzacions alerten que el marc legal actual impedeix la creació d’una taula de negociació pròpia sense una modificació de la normativa espanyola, cosa que consideren imprescindible per a avançar.

El comitè també acusa Sanitat d’haver difós un relat “que no s’ajusta a la realitat” sobre les negociacions i sosté que la falta de canvis normatius bloca qualsevol acord viable. Per això, demana una reforma legislativa prèvia com a pas necessari per a desencallar el conflicte.

A Barcelona, manifestació de Sant Pau fins a la Sagrada Família

A Catalunya, Metges de Catalunya (MC) ha convocat una manifestació avui a les 10.30 que començarà a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona i recorrerà uns quants centres sanitaris dels districtes d’Horta-Guinardó i l’Eixample.

Passarà per la Fundació Puigvert, l’Hospital Dos de Maig i el CAP Sagrada Família fins a arribar a la basílica de la Sagrada Família, on els manifestants tenen previst de fer una acció reivindicativa amb un mural amb missatge de protesta.

Manifestació
Dilluns 27 d'abril
10.30 h

Hospital de Sant Pau Sagrada Família pic.twitter.com/Q5nku7ibvt

— Metges de Catalunya (@metgescatalunya) April 24, 2026

Al País Valencià, el plat fort serà el 29 d’abril

El sindicat mèdic del País Valencià, el CESM-CV, també participarà en la vaga d’aquesta setmana. La protesta tindrà un caràcter general i afectarà tot el sistema sanitari públic, amb participació de metges d’atenció primària i hospitalària.

El CESM-CV denuncia que els compromisos de millora anunciats en l’àmbit polític no s’han complert i que, fins i tot, la situació ha empitjorat. Assegura, de fet, que les consultes cada vegada estan més saturades i que les agendes dels professionals estan desbordades, amb un augment sostingut de la càrrega de treball.

El moment més destacat de les mobilitzacions serà el 29 d’abril a València, quan és prevista una asseguda a les 18.00 a la plaça de la Reina i, posteriorment, una manifestació a les 19.00 que recorrerà el centre de la ciutat fins al Palau de la Generalitat.

Vaga també a les Illes

La vaga també tindrà seguiment a les Illes, on els facultatius s’han afegit a les mobilitzacions en coordinació amb la convocatòria estatal. Amb el lema “Sense metges no hi ha sanitat”, el col·lectiu protestarà el dimecres, 29 d’abril, a Eivissa i a Palma a les 17.00 i 18.00, respectivament.

Els convocants insisteixen que el conflicte no s’adreça als pacients, sinó que respon a la defensa de les condicions laborals i a la qualitat del sistema sanitari. El Comitè de Vaga també fa una crida a la unitat del col·lectiu mèdic i avisa que, sense avenços concrets del Ministeri de Sanitat espanyol, les mobilitzacions continuaran.

A quina hora serà el sorteig de la Grossa?

El sorteig de la Grossa de Sant Jordi es farà al voltant de les 13.00, una hora després del tancament de la venda de bitllets. No s’emetrà en directe per televisió, però VilaWeb informarà dels números premiats tan bon punt es publiquin els resultats.

On podreu comprar els bitllets?

Els bitllets es poden adquirir en els punts de venda de la xarxa comercial de Loteries de Catalunya i en els suports digitals (web i aplicació mòbil). A més, els punts de venda que disposin de terminal permeten als compradors d’escollir un número preferit i imprimir-lo al moment, sempre que sigui disponible.

Quins premis reparteix la Grossa de Sant Jordi?

En total, es reparteixen cinc premis.

• Premi extraordinari: 2.000.000 d’euros. Quan les cinc xifres de la butlleta coincideixin amb la primera extracció i el número de sèrie (de l’1 al 35) coincideixi amb les xifres obtingudes en la segona extracció.
• Primer premi: 50.000 euros. Quan les cinc xifres de la butlleta coincideixin amb la tercera extracció. També es premiaran totes les terminacions d’aquest número guanyador (llevat de la darrera xifra) i el número anterior i el posterior.
• Segon premi: 20.000 euros. Quan les cinc xifres de la butlleta coincideixin amb la tercera extracció. També es premiaran totes les terminacions d’aquest número guanyador (llevat de la darrera xifra) i el número anterior i el posterior.
• Tercer premi: 10.000 euros. Quan les cinc xifres de la butlleta coincideixin amb la quarta extracció. Igual que en els premis anteriors, es premiaran totes les terminacions d’aquest número guanyador (llevat de la darrera xifra) i el número anterior i el posterior.
• Quart premi (segon reintegrament): 5 euros. Quan la darrera xifra de la butlleta coincideixi amb la cinquena extracció del sorteig, entre el 0 i el 9.

Premis relacionats amb el 1r premi

• 2.000 euros: els números anterior i posterior al 1r premi
• 500 euros: les quatre últimes xifres
• 100 euros: les tres últimes xifres
• 30 euros: les dues últimes xifres
• 5 euros: l’última xifra

Premis relacionats amb el 2n premi

• 500 euros: els números anterior i posterior al 2n premi
• 200 euros: les quatre últimes xifres
• 30 euros: les tres últimes xifres
• 10 euros: les dues últimes xifres

Premis relacionats amb el 3r premi

• 200 euros: els números anterior i posterior al 2n premi
• 100 euros: les quatre últimes xifres
• 20 euros: les tres últimes xifres
• 5 euros: les dues últimes xifres

On i quan es poden cobrar els premis de la Grossa de Sant Jordi? 

Els premis fins a 120 euros es poden cobrar a qualsevol establiment autoritzat a vendre aquesta rifa que tingui terminal. L’import es pot rebre al comptat o per transferència bancària, a CaixaBank –a partir de 120 euros i fins a 150.000– i a l’Oficina d’Atenció, Informació i Pagament de Premis de Loteries de Catalunya.

Els premis caduquen noranta dies després de la data del sorteig.

És una votació important per a ERC, que al mateix temps prova de tancar un altre acord amb els socialistes per a incrementar la participació de la Generalitat en la governança dels aeroports malgrat la resistència explícita d’AENA i del Ministeri de Transports espanyol. El conveni d’inversions és una via més amb què el partit de Junqueras intenta de mitigar el dèficit fiscal crònic que experimenta Catalunya. Un forat que, segons els darrers càlculs del govern, va ser de 21.092 milions el 2022, l’equivalent al 8,2% del PIB. L’altra via és l’acord de finançament, que el nou ministre d’Hisenda encara no ha concretat en forma de llei ni l’ha presentat al Consell de Política Fiscal i Financera, potser tot esperant que l’ex-ministra María Jesús Montero examini el suport que rep com a candidata del PSOE a les eleccions d’Andalusia del 17 de maig.

La falta d’inversions va condemnar el servei de Rodalia al col·lapse i a la prestació crònica d’un mal funcionament, a més de la conservació deficient de l’AP-7, entre més greuges. En l’exposició de motius, la proposició de llei presentada per ERC subratlla que els problemes greus que han aflorat recentment no s’han d’atribuir als responsables polítics i tècnics actuals, sinó que són el resultat de “dècades d’una priorització qüestionable de les inversions i una planificació, execució i gestió deficient de les infrastructures”, agreujades pel context d’emergència climàtica. La comissió bilateral ja va apuntar l’any passat a la creació d’un consorci paritari entre tots dos governs per a agilitar la planificació i l’execució de les inversions en infrastructures. Ara la llei d’ERC proposa de constituir-lo i crear igualment una societat mercantil de filiació estatal i participada pel govern espanyol i la Generalitat a parts iguals. El consorci seria un instrument de governança, de direcció estratègica i de supervisió, i la societat mercantil executaria els projectes i les obres.

Es tracta, per tant, d’un consorci adscrit a l’administració general de l’estat, amb la participació del Ministeri de Transports i de la Generalitat. Dependrà, així, de Madrid. La llei preveu que elabori un pla plurianual de les inversions de l’estat a Catalunya, abans que l’aprovi el consell de ministres, i que també redacti els programes anuals i sectorials que el desenvolupin. El consorci ha de controlar i avaluar les inversions de l’estat i reprogramar les actuacions “en cas que els nivells i terminis d’execució de les inversions en curs no siguin els acordats”. A més, podrà participar amb representants propis, designats pel seu consell rector, en els consells d’administració de les principals entitats estatals que executin les inversions a Catalunya. En concret, durant els tres mesos posteriors a la constitució del consorci, un representant seu s’haurà d’incorporar a ADIF.

El capital social de la societat mercantil, segons la llei registrada per ERC, serà de l’administració de l’estat i de la Generalitat segons allò que determinin els estatuts, però la proporció, en tot cas, haurà de garantir “la participació majoritària del sector públic estatal i la integració de la societat en el sector públic empresarial estatal”. A més, el règim pressupostari dependrà de l’administració espanyola i se sotmetrà als seus mateixos òrgans de control i del Ministeri d’Hisenda, per mitjà de la intervenció general de l’estat. Del govern espanyol sortiran els diners per a finançar el consorci i la societat mercantil, que no es deslliuraria d’un hipotètic ofec pressupostari sotmès a voluntats polítiques. Segons la llei, el consorci s’hauria de constituir abans de l’1 de gener de l’any vinent, quan hauria de començar a funcionar. Abans, amb tot, haurà d’aprovar els estatuts de funcionament.

En el pacte d’investidura, ERC i el PSC es van comprometre a dotar el consorci d’un finançament que tingui com a referència la mitjana d’inversió pública sobre el PIB al conjunt de l’estat. Un barem que no es concreta a la llei i que tot apunta que quedarà a mercè del govern espanyol.

Les imatges que ens deixa el Correllengua –com aquesta– són espectaculars. Les entrades a Barcelona i València, el pas per les ciutats i poblacions, la companyia de tota mena de grups locals, associacions i colles que s’han sabut agrupar i treballar junts, i l’enorme quantitat de gent jove que saltant totes les fronteres autonòmiques i estatals ens retorna l’entusiasme pel país i pel futur. Amb la flama i les estelades i les senyeres. Amb les muixerangues i els castells. Amb els clubs de futbol i de rugbi i els de pilota i bàsquet. Amb les escoles i les associacions de defensa del territori. Amb l’independentisme revifat que apareix sota la mirada sorpresa dels qui havien interioritzat tant la derrota que ja no es veien capaços ni de creure-hi.

Però no és solament el Correllengua. Per Sant Jordi, el llibre de no-ficció en català més venut ha estat el Manual de defensa del català, d’Òscar Andreu. Un llibre magnífic, directe i sense disfresses, en què la paraula “defensa” no és innòcua. Perquè implica que hi ha un atac. I implica que la cosa atacada val la pena que siga defensada. 

Tota aquesta revifada que vivim intensament aquests dies –també amb el Sant Jordi per la Llengua i les respostes directes i ben fonamentades a totes les brofegades espanyolistes–, la visc com un contrast molt encoratjador amb un passat que no s’hauria de repetir. 

Parle, concretament, d’aquells anys en què el moviment independentista –o els seus dirigents– va decidir, sense atrevir-se a enunciar-ho en públic, però deixant-ho clar en la pràctica, que la llengua era un problema. 

No ho deien amb aquesta cruesa, naturalment. Ho deien d’una altra manera. Deien que la república catalana seria “integradora”. Afirmaven, sense haver-ho consultat amb ningú, que tindria dos idiomes oficials i un seria el castellà. Que calia no “excloure” ningú. Van insistir-hi tant, que va arribar a semblar una cosa raonable, formulada amb la millor bona voluntat del món. Però el resultat pràctic consistí a fer que el català fos relegat a la condició de particularitat folclòrica, d’element identitari tolerat però no central.

Vaig sentir dir –i no una vegada ni dues–, de boca de dirigents independentistes, que el castellà “també” era una llengua catalana i la cosa va arribar a l’extrem durant el judici del Tribunal Suprem, quan els presoners van declarar en castellà, sense oposar-hi ni la mínima resistència. Tots. Aquella actuació va fer un mal immens al prestigi social del català i va donar ales a tots els qui el volen atacar: ens vam presentar en societat com uns covards que, enfront del poder i la violència, ens doblegàvem.

Això no ho dic, avui, per retreure-ho. Ho dic perquè crec que aquell gest –o aquella absència de gest– va ser el símptoma clar que una idea havia calat massa fort dins l’independentisme: la idea que la llengua, en realitat, era secundària, que la forma era secundària, que allò que comptava era el contingut polític i no calia expressar-lo en català.

Va ser un error gravíssim. Monumental. Que, sentint-me molt sol, vaig criticar ja aquells anys –per exemple en aquest editorial del 2014. I per això ara estic tan content de veure que el país es desperta sense tornar-se a equivocar i l’alegria amb què ho fa.

Pompeu Fabra es va morir a Prada de Conflent, exiliat, el 1948. Havia dedicat tota la vida a una sola cosa: a posar ordre a la llengua, a codificar-la, a fer-la apta per a tots els usos moderns. Sense ell –clarament– no seríem on som avui. Era un home discret, metòdic, sense gens de temperament de tribú ni de màrtir. Per això, quan els joves del Correllengua Agermanat van decidir que la flama que travessarà tot el país tan sols es podia encendre davant la seua tomba, aquell gest va ser un reconeixement que Fabra hauria entès perfectament: els del Correllengua ens deien a partir del primer minut que la llengua és l’únic fonament que no s’enfonsa i que, per això, per a guanyar la llibertat, cal començar per la llengua.

Tota la resta es pot enfonsar. Els partits s’enfonsen un dia o un altre. Els programes polítics s’enfonsen. Els discursos s’enfonsen. Les coalicions s’enfonsen. Els dirigents s’enfonsen –de vegades lentament i de vegades amb una rapidesa que agafa tothom de sorpresa. La democràcia i tot es pot enfonsar. Però la llengua aguanta, ens aguanta com a nació, ens ha aguantat sempre com a nació. Nosaltres no som la nació dels qui Espanya diu que tenim veïnatge català perquè vivim en la seua comunitat autònoma. Nosaltres som la nació dels qui parlem català. La nació del català.

La flama del Correllengua ha passat aquests dies per Barcelona i per València, amb un èxit espatarrant, i ara va cap a Elx, d’on salparà a Formentera, Eivissa, Mallorca, Menorca i Sardenya. Arribarà a l’Alguer el 5 de maig després de 1.500 quilòmetres, 17 etapes i més de 80 municipis. I haurà aconseguit que, per primera vegada, tots els territoris de parla catalana ens hàgim unit en un recorregut comú. 

I cal valorar que aquesta magnífica epopeia l’han organitzada els joves. Joves que el 2017 eren xiquets, però que ara que han crescut han decidit que la independència es comença a fer defensant la llengua. El contrast de la seua actitud, la seua decisió i la seua rotunditat amb l’enèsim desengany de la generació anterior –Ester Capella (ERC) va defensar a Ràdio 4 que el català no fos un requisit per a renovar al cap d’un any el permís de residència dels immigrants– té molt de valor i diu molt a favor d’ells. No repetirem l’error. No ens tornarà a passar.

PS1. Andorra rep avui, dilluns, i demà la visita del copríncep francès, Emmanuel Macron. La presència del cap de l’estat –càrrec que comparteix amb el bisbe de la Seu, Josep Lluís Serrano Pentinat– té un enorme valor polític i simbòlic en un moment difícil per al país, tant per les polèmiques internes com per l’acord d’associació amb la Unió Europea. S’ha decretat que demà, dimarts, durant dues hores totes les empreses i botigues hauran de tancar obligatòriament per permetre l’assistència al gran acte popular de rebuda. Per primera vegada hi ha, també, convocada una protesta, a càrrec del Sindicat de l’Habitatge. Tota la informació sobre aquesta històrica visita la trobareu, a càrrec d’Alexandre Solano, en aquest article.

PS2. Els metges i facultatius encaren una nova setmana de mobilitzacions i protestes en el context del conflicte obert amb el Ministeri de Sanitat espanyol després de més d’un any de desacords sobre el nou estatut marc i sense avenços substancials en les negociacions. Avui comença una jornada de vagues a Catalunya, el País Valencià i les Illes que s’allargarà fins dijous. Ens n’informa Pol Baraza en aquest article. 

PS3. Edicions Bromera, l’editorial fundada a Alzira (Ribera Alta) per Josep Gregori, acaba de tancar els actes de celebració dels quaranta anys. Quatre dècades en què han publicat vora sis mil títols, convertits en divuit milions d’exemplars venuts. Esperança Camps ha parlat del passat i del futur amb la nova directora general de l’editorial, Sandra Capsir: “El lector de Catalunya té molts prejudicis a l’hora de llegir en unes altres variants dialectals”.

ÚLTIMA HORA | Dos morts i un ferit greu en un accident a Ontinyent després de caure un cotxe al riu Clariano.

El vehicle ha caigut bolcat des del pont de la Costa, a la CV-6680, amb tres ocupants d’uns quaranta anys veïns de la localitat, i a la zona ha acudit un ampli… pic.twitter.com/P4KxA1rUf3

— À Punt NTC (@apuntnoticies) April 26, 2026

L’accident ha passat a les 17.25, quan els serveis d’emergències han estat mobilitzats per la caiguda d’un vehicle des del pont del camí del Carril al riu Clariano, segons que han indicat fonts del Consorci Provincial de Bombers de València.

Fins al lloc dels fets, a la CV-668, s’hi han desplaçat tres dotacions dels bombers de Xàtiva i Ontinyent, el sergent d’Alzira, rescatadors del Grup Especial de Rescat en Altura (GERA) i l’helicòpter de rescat del consorci amb un metge a bord.

Imatges de la intervenció @BombersValencia diumenge de vesprada a l'accident a Ontinyent, on un cotxe va caure al riu Clariano i van perdre la vida dos persones. pic.twitter.com/QdQ0rNo2yt

— Bombers Consorci VLC (@BombersValencia) April 27, 2026

També hi han anat dotacions del Consorci d’Alacant, a causa del protocol d’actuació en zones limítrofes entre demarcacions.

Els bombers han extret del vehicle accidentat les tres persones que hi havia a l’interior, de les quals finalment dues han mort: una dona de 41 anys i un home de 45 anys, segons que ha informat el Centre d’Informació i Coordinació d’Urgències.

“No tinc cap intenció de permetre que un pedòfil, violador i traïdor embruti les meves mans amb els seus crims”, va escriure Allen a la nota, filtrada als mitjans de comunicació nord-americans. “Sento ràbia quan penso en tot el que ha fet aquesta administració”, continua.

A més de Trump, Allen pretenia atacar “càrrecs públics, sense incloure [el director de l’FBI, Kash] Patel”. “Són l’objectiu, tot prioritzant del càrrec més alt al més baix”, explica.

En canvi, assenyala que el personal de seguretat i de l’hotel “no són objectius, si és possible”. Tot i això, en el cas dels agents del Servei Secret expressa la intenció de “incapacitar-los de manera no letal, si és possible”, perquè són “objectius només si cal”. El document també explica que utilitza perdigons i no bales per evitar danys majors.

La missiva recull una part de preguntes i respostes sobre les seves intencions, i en una fa referència al precepte cristià de posar l’altra galta. No obstant això, considera que “posar l’altra galta quan una altra persona és oprimida no és cristià, sinó complicitat amb els crims de l’opressor”. Així, cita “violacions en centres de detenció”, “pescadors executats sense judici” i “l’adolescent violada per molts criminals d’aquesta administració”.

Sobre el fet mateix de l’atac, argumenta que els Estats Units són un estat de dret, però que “quan els representants i jutges no compleixen la llei, ningú no els deu res”.

Allen demana reiteradament perdó a la seva família, amics i entorn en general i argumenta que “si hi hagués hagut una altra manera de fer-ho, ho hauria fet”. El text va ser enviat per Allen als seus familiars instants abans de començar l’atac.

A Allen, un professor de 31 anys amb domicili a la ciutat de Torrance, a Califòrnia, li poden atribuir dos càrrecs: ús d’una arma de foc en un crim violent i agressió a un agent federal amb arma de foc.

Novament, el lema de la mobilització era “Mazón, a presó” i els concentrats han exigit que l’ex-president de la Generalitat lliure l’acta de diputat i es presente a declarar al jutjat de Catarroja. “L’aforament no pot servir per a escudar-se rere un privilegi […] Dimecres 29 fa divuit mesos que ens van usurpar els nostres familiars. Els nostres familiars no van morir, van ser assassinats, no de manera voluntària, però va ser un homicidi imprudent”, han dit les portaveus de les víctimes.

Les portaveus també han lamentat que s’eternitzin els processos perquè les famílies rebin les indemnitzacions. “Per descomptat, continuarem donant suport a la jutgessa, continuarem amb la querella, amb tots els passos que facen falta i, en última instància, arribarem al Tribunal Europeu si cal”, han afegit.

La concentració també ha servit per a reivindicar la plataforma estatal de suport a les víctimes de la gota freda, integrada per associacions de tot l’estat espanyol. Durant l’acte s’ha llegit també un fragment de l’obra de teatre L’aigua, els morts i les mentides, de Joan Cavallé, i Carmina Estellés, visiblement emocionada, ha recitat “Cançó de bressol”, del poeta de Burjassot.

Les associacions de víctimes han convocat una nova concentració dimarts a les 15.30 a les Corts Valencianes, quan declararan la vice-presidenta Susana Camarero i més consellers a la comissió de la gota freda.

“La dimissió no és suficient”

Els convocants, en el manifest, han reiterat que la dimissió de Mazón no és prou per a les víctimes. “Davant la seua indecència, la de l’anterior consell i la de l’actual, que sosté l’ex-president, el poble valencià ens hem organitzat per exigir justícia i acompanyar a les víctimes i persones afectades”, han dit.

“No hi ha una altra opció que organitzar-nos i donar-nos entre nosaltres el suport mutu i la humanitat que els responsables del nostre dolor ens han negat”, han afegit sobre la presència de 7291 Veritat i Justícia i AMAMA Sevilla. “La nostra lluita és una lluita compartida. No esteu soles. No estem soles. Ja n’hi ha prou. Prou de la manca de transparència en les institucions de govern”, ha afegit.

“Per totes les víctimes, per totes les afectades, per totes les persones solidàries i, sobretot, per nosaltres: Mazón, a presó. Veritat, justícia i reparació”, han conclòs.

Segons que expliquen, el 15 d’abril algú va arrencar la placa commemorativa, va destrossar espelmes i pedres i va malmetre l’espai. El memorial formava part d’un espai de record, creat el 18 de juliol de 2025 pels veïns, amb una olivera com a símbol de pau i de dol col·lectiu.

Actualment, denuncien que l’espai ha estat profanat: la placa és a terra, les teules estan trencades i els elements commemoratius destruïts o dispersos. Hi figurava el lema “Ni oblit ni perdó”.

Consideren que l’acte pretén esborrar la memòria i el qualifiquen d’atac a la dignitat de les víctimes de la tragèdia.

Els veïns han convocat un acte el 8 de maig a les 20.00 al parc per restaurar el memorial, tornar-hi a posar una placa i homenatjar les víctimes.