En un comunicat breu, el fiscal del rei al Tribunal Penal de Casablanca ha explicat que la fiscalia ha decidit deixar-lo en llibertat després de revisar la documentació del cas, a l’espera de completar la investigació i fer les perícies tècniques necessàries.

La detenció de Lmrabet, considerat un dels periodistes més crítics amb la política marroquina, havia suscitat una onada de condemnes per part d’organitzacions internacionals.

Barcelona tindrà un dia majoritàriament assolellat, amb alguns núvols i una màxima de 35 graus. València arribarà als 38 graus sota un avís vermell de temperatures màximes i risc de tempestes. Palma s’acostarà als 38 graus i Perpinyà, als 36, totes dues amb sol i núvols escadussers.

Catalunya: calor intensa a tot arreu, amb avisos carabassa a la major part del territori

La calor serà dominant a tot Catalunya. Ponent viurà un dels dies més calorosos, amb màximes entre 38 graus i 41 –el Segrià pot arribar als 41– i cel majoritàriament assolellat. Hi ha actiu un avís carabassa de temperatures màximes per a tota la zona. La Catalunya Central, amb el cel cobert però sec, també estarà sota avís carabassa, amb màximes entre 36 graus i els 41 a què es pot arribar al Bages.

Al Pirineu i el pre-Pirineu, el dia serà assolellat amb alguns núvols i temperatures que oscil·laran entre 33 graus i 40 segons l’altitud i la vall. La major part del bloc té avís carabassa de temperatures màximes, mentre que la Vall d’Aran queda sota avís groc. La Franja tindrà un perfil similar —sol amb alguns núvols i màximes d’entre 37 i 40 graus—, amb avís carabassa a tot arreu; al Matarranya hi pot caure algun ruixat feble.

El Camp de Tarragona tindrà el cel cobert i les màximes oscil·laran entre 32 graus i 39, amb avís carabassa a l’interior i avís groc al litoral. Les Terres de l’Ebre també estaran ennuvolades i seques, entre 33 graus i 40, i avís carabassa a la Terra Alta i la Ribera d’Ebre.

Al litoral central i el pre-litoral, el dia serà assolellat amb alguns núvols i ambient sec. Les màximes aniran de 32 graus a 36 al litoral —el Barcelonès i el Maresme tenen un avís groc— i de 38 graus a 40 al pre-litoral, on els dos Vallesos i l’Alt Penedès tenen avís carabassa. A l’interior i el nord-est, les Comarques Gironines estaran ennuvolades i seques, amb 38 graus i 40 i un avís groc de temperatures màximes. Tot l’Empordà, també ennuvolat i sense pluja, tindrà màximes entre 37 graus i 38 graus i un avís groc.

La plana del Rosselló tindrà un dia assolellat amb alguns núvols i una màxima de 36 graus. L’interior i la muntanya –el Conflent, el Vallespir, la Fenolleda i l’Alta Cerdanya– tindran sol i temperatures entre 32 graus i 35, amb mínimes més baixes. El Capcir quedarà molt per sota de la resta, sense superar els 22 graus. Per a tota Catalunya Nord hi ha un avís groc de pluja i inundació actiu.

País Valencià: temperatures extremes amb avisos vermells i risc de tempestes a l’interior

El País Valencià viurà avui el dia més intens de la setmana. A València i l’Horta, en general, les màximes aniran de 33 graus a 38, amb cel poc ennuvolat i ambient sec, però hi ha un avís vermell de temperatures màximes, ja que es podria arribar excepcionalment als 42 graus al pre-litoral. També hi ha actiu un avís groc de tempestes amb risc de ràfegues molt fortes i pedra superior a 2 centímetres.

De fet, l’AEMET ha advertit que no serà una jornada adversa únicament per la temperatura. La convergència de les brises de llevant amb el vent de ponent a l’interior pot fer que hi hagi tempestes a la vesprada i al vespre. Com que l’atmosfera serà molt seca, aquestes tempestes poden deixar poca pluja o gens, però generar ratxes de vent molt fortes i sobtades. Un dels fenòmens possibles són els esclafits càlids, fenòmens molt locals i que no necessàriament s’arribaran a formar. Tanmateix, l’AEMET considera que l’entorn atmosfèric és favorable i demana d’estar especialment amatents durant la vesprada, la nit i la matinada.

A l’interior del País Valencià, les temperatures seran les més altes: entre 38 graus i 42, amb avís carabassa de temperatures màximes a la major part de la zona i avís groc de tempestes en unes quantes subzones. A la Vall de Cofrents-Aiora hi pot caure algun ruixat feble. Les mínimes seran molt variables, de 16 graus a 24.

Les Comarques Centrals tindran un perfil similar: sol, màximes entre 31 graus i 41 i avís roig de temperatures màximes a la Safor i les Riberes, avís carabassa a l’Alcoià, la Marina i el Comtat, i avís groc de tempestes en algunes zones. Al litoral meridional les màximes aniran de 33 a 37 graus, amb avís groc de temperatures. Als Ports i el Maestrat hi pot caure algun ruixat feble als Ports, i hi ha avís groc de temperatures màximes. L’extrem sud del país, amb màximes de 39 graus a 41, té avís carabassa actiu.

Illes: calor notable amb avisos carabassa a Mallorca i groc a la resta

Mallorca tindrà un dia assolellat amb alguns núvols i temperatures que pujaran amb força. El Raiguer, el Pla i el Llevant poden arribar als 40 graus, i hi ha avís carabassa de temperatures màximes per a aquestes zones. La serra de Tramuntana i el Migjorn, amb màximes de 38 graus a 39, queden sota avís groc. No s’espera pluja a cap punt de l’illa.

Menorca tindrà un dia assolellat i sec, amb màximes de 36 graus i avís groc de temperatures màximes. Les Pitiüses es mantindran per sota, amb màximes al voltant de 37 graus, i també hi ha avís groc per temperatures.

L’Alguer: cel cobert i calor intensa

L’Alguer tindrà el cel tapat i un ambient sec, amb una màxima que pot arribar als 40 graus i una mínima de 20.

Els republicans reclamen tant a Lluc Salellas com a Guanyem que facin passes en aquesta direcció i assenyalen “la necessitat d’aplicar mesures concretes que garanteixin aquesta millora fins a final de mandat”.

En un comunicat, Esquerra destaca que la sortida de Junts del pacte de govern obre “una situació d’incertesa institucional” i “posa sobre la taula mancances que no són noves i obliguen a entomar debats pendents des de fa temps”.

ERC ha trigat vint-i-quatre hores a consensuar la resposta al trencament del pacte, arran de discrepàncies internes dins la formació.

Circulació interrompuda a la R1 entre Arenys de Mar i Canet de Mar pel trencament d'una canonada de gas propera a la via.

Prealerta #FERROCAT pic.twitter.com/f7yMuFV9do

— Protecció civil (@emergenciescat) July 15, 2026

El servei de Rodalia ha experimentat alguns problemes a primera hora del dia arran de la vaga del sindicat minoritari SF-Intersindical. També per una incidència que ha complicat la circulació de línies R13, R14 i RT1 a la Plana de Picamoixons.

Consulteu l’estat del servei de Rodalia, ací.

RECORDA!

Vaga convocada pel Sindicat Ferroviari (SF-Intersindical) s'estableixen els serveis mínims del Departament d’Empresa i Treball de la Generalitat de Catalunya:

15 juliol

66% hores punta (6h-9.30) (17 -20.30)
33% resta jornada

https://t.co/PgEc8AtZ7R pic.twitter.com/jv91mCzlr3

— Rodalies Catalunya (@rodalies) July 15, 2026

La mobilització marca el retorn de les protestes mensuals a la ciutat de València, després de la convocatòria de juny a Paiporta. Precisament, aquesta setmana, la jutgessa que instrueix la causa sobre la gestió de la gota freda ha elevat a 231 el nombre de víctimes mortals de la riuada.

La darrera manifestació es va fer el 28 de juny a Paiporta, encapçalada per representants de les principals associacions de víctimes de la gota freda. Durant la protesta es va tornar a exigir la dimissió com a diputat de Carlos Mazón.

La marxa havia estat convocada per més de dos-cents col·lectius cívics, socials i sindicals, juntament amb les associacions de víctimes de la gota freda, els Comitès Locals d’Emergència i Reconstrucció (CLER) i l’Acord Social Valencià (ASV).

L’exèrcit iranià ha informat en un comunicat que les forces nord-americanes havien llançat “tretze míssils contra un centre mèdic i l’allotjament d’una caserna de les Forces de Terra a Bampur”, al comtat d’Iranshahr, amb l’objectiu de causar tantes víctimes com fos possible. Segons el comunicat, set militars de la 388a Brigada d’Iranshahr han mort i uns quants més han resultat ferits i reben tractament mèdic.

L’exèrcit ha condemnat aquest “atac covard” i ha traslladat el condol als familiars dels “valents guerrers”, segons que ha recollit la televisió pública iraniana, IRIB. “La venjança per la sang pura dels màrtirs d’aquest crim és segura i imminent, i l’exèrcit de l’Iran, amb l’ajuda de Déu i el suport de les Forces Armades, donarà una resposta decisiva a aquesta acció agressiva de l’enemic nord-americà”, ha afegit.

El portaveu del Ministeri de Sanitat iranià, Hosein Kermanpur, ha explicat, en un missatge a les xarxes socials, que els atacs també havien causat la mort de dues dones i havien deixat 260 ferits, dels quals 222 ja havien rebut l’alta. “Preguem per la salut dels nostres éssers estimats que continuen a l’hospital”, ha dit.

La portaveu del govern iranià, Fatemé Mohajerani, ha explicat igualment que més de trenta civils havien “estat martiritzats en els atacs dels darrers dies al sud del país”. “El govern serà al costat del poble amb tota la seva força”, ha dit, abans d’expressar el condol als familiars de les víctimes.

“El sud de l’Iran és el cor bategant d’aquesta pàtria. El sud de l’Iran és l’ànima de l’Iran”, ha dit Mohajerani, que no ha facilitat cap balanç detallat de víctimes ni dels indrets atacats pels Estats Units.

Les forces nord-americanes han llançat nombrosos bombardaments contra l’Iran aquestes darreres hores. El Comandament Central dels Estats Units (CENTCOM) ha indicat que aquesta onada d’atacs s’havia dirigit contra “capacitats militars” iranianes i ha anunciat el restabliment d’un blocatge naval als ports i costes del país.

En resposta, l’Iran ha reivindicat atacs contra interessos militars nord-americans al Llevant, concretament contra una base aèria a Jordània, una altra base a Bahrain i una tercera a Kuwait.

Comín no ha volgut entrar en detalls sobre la situació de la investigació interna a Junts per aquest cas argumentant, precisament, que ha de respectar el principi de confidencialitat. Així i tot, ha tornat a negar “rotundament” que hagi comès cap mena d’assetjament. “Estic encantat de demostrar la meva innocència davant de qui sigui i quan sigui”, ha afegit.

Les acusacions per assetjament sexual i psicològic contra l’eurodiputat electe de Junts es van fer públiques el gener del 2025, quan un ex-assistent parlamentari de Junts va presentar una denúncia davant del Comitè Consultiu del Parlament Europeu.

El març passat es va fer pública una resolució del Parlament Europeu que confirmava que hi havia “prou proves” per a denunciar l’eurodiputat electe per assetjament sexual i psicològic. Segons Comín, és un informe “preliminar” i no pas les conclusions finals. En aquest sentit, ha denunciat que l’eurocambra ha vulnerat el seu dret de defensa, i ha afegit que “s’haurà de revisar”.

Comín ha explicat que el Parlament Europeu havia fet un “estudi preliminar” sobre el seu cas, però que no podia fer la investigació perquè no li reconeixia el dret d’exercir com a eurodiputat.

Tothom a Sant Martí d’Empúries! pic.twitter.com/oF83QViKMk

— Coord.AntimonàrquicaC.Gironines (@CACCGi) July 15, 2026

Quan passaven pocs minuts de les nou del matí, els concentrats han desplegat una pancarta amb el lema “Fora la monarquia. Visca la Terra” i s’han situat davant del fort cordó policíac desplegat pels Mossos d’Esquadra, que les ha impedit d’avançar. Els congregats han cantat consignes contra els monarques.

Tell ha dit que no havien demanat permís ni pel tall ni per la manifestació que hi ha convocada uns metres més avall a les onze del matí. “M’han amenaçat amb una denúncia per sembrar temor, però la resposta ha estat contundent”, ha dit.

Per la seva banda, el president de l’Assemblea, Josep Vila, ha explicat que ahir eren a la protesta de Barcelona i que avui hi tornaven a l’Escala. “Amb les visites volen normalitzar una monarquia que és la imatge nítida de l’espoliació, el menyspreu i la colonització de Catalunya. A cada visita sortirem a dir que no el reconeixem i que Catalunya no té rei”, ha afegit.

A la protesta, hi ha uns quants diputats i representants polítics, entre els quals Salvador Vergés (Junts), Etna Estrems (ERC) i Dani Cornellà (CUP).

És previst que la princesa Leonor i la infanta Sofia arribin al jaciment cap a les onze del matí per fer-hi una visita cultural acompanyades de joves d’uns quants programes de la Fundació Princesa de Girona i membres del Consell Assessor Jove.

Els reis espanyols s’hi afegiran cap al migdia, quan participaran en la presentació de les conclusions del consell i hi haurà una trobada amb els premiats.

Segons que ha informat el Consorci Provincial de Bombers de València, l’avís es va rebre cap a les 22.01, quan els veïns d’un immoble del carrer de les Amèriques van alertar de l’aparició d’esquerdes i sorolls a l’edifici.

Benetusser, ya estaba desalojado, sin víctimas… pic.twitter.com/NHFyfwYOba

— David® (@David_Alfafar) July 14, 2026

L’immoble, de planta baixa i tres pisos, amb un habitatge per planta, és contigu a un solar on es construeix un altre edifici. Fins al lloc s’hi han desplaçat dues dotacions dels parcs de Torrent i Catarroja, un sergent de Torrent, un oficial i l’inspector en cap del consorci.

Vídeo dels treballs anit dels @BombersValencia a la finca col·lapsada a Benetússer. Un edifici que es va afonar minuts després de ser desallotjat. Afortunadament, ningú va patir danys. pic.twitter.com/7jl094jBjO

— Bombers Consorci VLC (@BombersValencia) July 15, 2026

Quan hi han arribat els primers efectius, els residents ja havien sortit de l’edifici. Els bombers han establert un perímetre de seguretat i, pocs minuts després, l’immoble s’ha ensorrat completament.

El consorci destaca que no hi ha hagut cap dany personal, ni entre els veïns ni entre els equips d’emergència, i que s’ha descartat que hi pugui haver persones atrapades entre la runa.

Per precaució, posteriorment també s’ha desallotjat un altre edifici pròxim, pendent de la revisió dels tècnics municipals de l’Ajuntament de Benetússer.

Els bombers treballen coordinadament amb les autoritats municipals, les empreses subministradores de gas i electricitat i la resta de serveis implicats.

Atès l’estat en què ha quedat l’immoble, totalment ensorrat, i l’absència de víctimes, el consorci descarta de fer-hi tasques d’apuntalament.

The time has come… pic.twitter.com/wZONsEIhcU

— Fabian Picardo (@FabianPicardo) July 14, 2026

Tots dos dirigents han travessat el pas, cadascun des del seu costat de la frontera, i s’han convertit en els primers ciutadans que ho fan sense haver de presentar el passaport. L’acte ha despertat una gran expectació entre els veïns i ha estat acompanyat per la interpretació de l’Himne de l’Alegria.

Pocs minuts després, Picardo ha destacat en una entrevista a TVE que havien “lluitat moltíssim per això” i ha valorat els esforços de Londres i de Gibraltar per construir “una relació nova i diferent amb Espanya”.

“Avui han prevalgut les persones, ha prevalgut que els pobles tinguin l’oportunitat d’estar junts. L’actitud del govern d’Espanya, del govern del Regne Unit, de la Comissió Europea i també, humilment, del govern de Gibraltar, ens ha permès d’arribar fins a aquest moment”, ha remarcat.

També ha celebrat que Gibraltar tindrà “accés a un gran mercat de 480 milions de persones” que podran visitar el territori i esdevenir nous clients. “Gibraltar és un lloc interessant, hi arribarà més turisme, s’hi comprarà més i sóc molt optimista sobre allò que pot portar el futur”, ha dit.

L’acte arriba una volta la Unió Europea i el Regne Unit han signat l’acord que normalitzarà les relacions de Gibraltar amb el bloc comunitari, després de quatre anys d’incertesa arran del Brexit.

El comissari europeu i negociador de les relacions amb el Regne Unit, Maroš Šefčovič, ha estat l’encarregat de signar el tractat en nom dels vint-i-set estats membres. Per part del govern britànic, l’ha signat el secretari d’estat per a Europa, Stephen Doughty.

L’acord ha entrat provisionalment en vigor, pendent de la ratificació formal tant de la Unió Europea com del Regne Unit perquè tingui caràcter permanent.

Segons un portaveu de la Patrulla de Carreteres de Florida (FHP), agents de l’ICE i d’Investigacions de Seguretat Nacional (HSI) van localitzar un grup de persones dins un vehicle en un aparcament. Quatre ocupants del vehicle van fugir corrents. Un d’ells, diuen, va travessar la carretera estatal 16 i es va situar davant un camió amb remolc, que el va atropellar al carril dret. L’home va morir arran de l’impacte.

L’ICE també ha confirmat la mort de l’home, que ha dit que era de nacionalitat mexicana. En un comunicat, diu que les forces de seguretat del Departament de Seguretat Nacional (DHS) duien a terme un operatiu prop de St. Johns, a Florida, i que tant la Patrulla de Carreteres de Florida com l’HSI investigaven els fets. També ha dit que facilitaria més informació quan estigui disponible.

Fa pocs dies, dues persones més, una de nacionalitat colombiana i una altra de mexicana, van morir per trets de l’ICE en dues actuacions separades als estats de Maine i Texas.

Poques hores després dels fets, i abans que les autoritats en fessin una comunicació pública, l’ICE va anunciar que havia ordenat de suspendre temporalment les detencions de vehicles durant els operatius a tot arreu dels Estats Units. La mesura pretén permetre una formació addicional dels agents sobre aquest tipus d’intervencions i no s’aplica als casos que impliquen presumptes delinqüents d’alt risc.

Els bombers han explicat que l’incendi podria haver amenaçat una àmplia massa de bosc amb una vintena de masies disseminades, que van ser confinades a les 19.35 per evitar la mobilitat dels residents i protegir-los del fum. Els agents rurals treballen per esbrinar les causes de l’incendi.

#bomberscat hem donat per estabilitzat a les 06.00h d'avui l'incendi forestal #IFRubió, sorgit a les 16.27h d'ahir

Informació ampliada https://t.co/O2XHGcFqlX

— Bombers (@bomberscat) July 15, 2026

Cunit, també estabilitzat

Ahir es va originar també un incendi a Cunit (Baix Penedès), que es va donar per estabilitzat cap a les 20.44. El foc va començar a les 19.24 prop de la urbanització Mas Tradé i va obligar a confinar els residencials Costa de Cunit, Jardins de Cunit i Trencarroques, a Castellet i la Gornal (Alt Penedès), durant aproximadament una hora. Els efectius van treballar sobre una superfície de tres hectàrees.

Extremar les precaucions

Els agents rurals demanen de no abaixar la guàrdia atès el perill molt alt i extrem d’incendi forestal en uns quants municipis de Catalunya. En concret, 111 municipis de 20 comarques es troben en el nivell 4 del pla Alfa per perill extrem d’incendi forestal i 273 localitats de 23 comarques en el nivell 3 per perill molt alt. Arran d’això, han dit que calia extremar les precaucions i evitar qualsevol activitat que pogués comportar un risc d’ignició al medi natural.

L’exèrcit americà ha assenyalat que les seves tropes es preparen “per a reprendre el blocatge naval contra els ports i les zones costaneres iranianes”, una mesura que, segons el comandament, entrarà en vigor a les 16.00 (22.00, hora dels Països Catalans).

Poc després, el mateix comandament ha informat que les forces nord-americanes han restablert a l’hora anunciada “el blocatge naval contra els vaixells que transiten cap als ports i zones costaneres iranianes i des d’aquests” i ha precisat que la marina té desplegats a la zona més de vint vaixells de guerra i centenars d’avions militars actuant a tot l’Orient Mitjà.

Per una altra banda, les autoritats iranianes han confirmat, en declaracions recollides per l’agència de notícies Tasnim, que un projectil dels Estats Units ha impactat prop de la ciutat de Sirik, a la província de Hormozgan, tot i que, fins ara, no s’han registrat víctimes ni danys en les infrastructures.

Com que les portes del recinte ja s’havien obert, a les 20.00, l’ajuntament ha ordenat de desallotjar les instal·lacions.

La Unitat Tècnica d’Anàlisi de Prevenció de la Generalitat ha informat que hi havia una gran probabilitat que, al vespre i a la nit hi hagués esclafits càlids, un fenomen que pot causar una pujada sobtada de la temperatura i ratxes fortes de vent.

A banda, la policia local ha comunicat als organitzadors d’actes privats a l’aire lliure que els havien de cancel·lar arran de les noves circumstàncies meteorològiques. La mesura afecta especialment la fira d’atraccions i el concert de la Marina, on els agents també han col·laborat en les tasques de desallotjament.

És el segon concert suspès als Jardins de Vivers. Aquesta tarda també s’ha cancel·lat el d’UB40, que s’havia de fer demà, dimecres 15 de juliol, per la situació meteorològica excepcional i els avisos emesos per l’Agència Estatal de Meteorologia.

L’Ajuntament de València ha convocat el CECOPAL a causa de l’alerta vermella decretada per la Generalitat per a demà, arran de la previsió que les temperatures puguin superar els 40 graus a la ciutat.

El tractat signat a Brussel·les es presenta com la fi del darrer mur de l’Europa continental, i ho és. Quinze mil treballadors transfronterers deixaran de fer cua cada dia. Però convé llegir-ne la lletra menuda, i sobretot mirar-ne la fotografia. Qui signa no és Espanya: és la Unió Europea, per mitjà del comissari Maroš Šefčovič, davant el secretari d’estat britànic Stephen Doughty. El ministre espanyol Albares hi era, de la mateixa manera que també hi era el ministre principal de Gibraltar Fabian Picardo. Cap dels dos no ha estampat la signatura.

I el text ho diu sense embuts: l’acord s’entén “sense perjudici” de les posicions de cadascú sobre la sobirania i no podrà invocar-se mai per reclamar-la. Traduït: Espanya renuncia, per tractat i per una generació si més no, a l’instrument de pressió que ha fet servir durant tres segles. La verja era l’última expressió física de la reclamació espanyola sobre Gibraltar. En derruir-la, Madrid admet implícitament allò que la diplomàcia espanyola no dirà mai en veu alta: que Gibraltar és britànic i que ho continuarà essent.

Pedro Sánchez anirà ara a veure com tomben el pas fronterer. La imatge serà celebrada com una victòria del sentit comú, i en bona part ho és. Però la ironia és evident: el president espanyol assistirà, somrient, a l’enterrament d’una reivindicació que cap govern espanyol no havia gosat abandonar d’ençà d’Utrecht. En aquesta Pissarreta us expliquem per què la cerimònia d’avui és important.

Quan el meu fill va començar a anar a l’escola, a partir del 2010, em va cridar l’atenció que alguns infants de famílies castellanoparlants tenien noms catalans: Àlvar, Adrià, Ferran, Joan Manel, Marc, Laia… També he tingut alumnes en facultats d’Educació del país, una mica més grans (de principi de la dècada del 2000), amb el mateix patró. Recordo especialment una Mercè, que pronunciava el seu nom amb A i E tancada, i una Gisela que pronunciava el so inicial com una Y castellana, E tancada i A.

No sé si això continua passant actualment, però sospito que sí tenint en compte els noms dels nadons més posats. D’acord amb l’Idescat, el 2024 hi havia nou noms indubtablement catalans entre els vint-i-cinc més freqüents: Martí, Biel, Marc, Nil, Jan, Ona, Pau, Pol i Arnau. A més, n’hi ha una colla que es distingeixen només per l’accent i hi trobem juntes totes dues versions: Sofía/Sofia, Júlia/Julia, Àlex/Álex, Olívia/Olivia. També hi podríem afegir Mia, perquè hi apareix sense accent. Uns altres són iguals en una llengua i l’altra: Martina, Emma. També tenim uns quants noms en castellà: Mateo, Lucía, Hugo, Bruno i Leo (probablement per Messi). I alguns noms d’uns altres orígens: Enzo, Liam, Luca. No hi trobem, entre els primers vint-i-cinc, cap nom de tradició àrab, xinesa o d’alguna altra de les principals comunitats immigrades. Hem de baixar fins al número 62 per trobar Mohamed; al 63 hi ha Amira; al 133, Imran; al 139, Ussaid, etc. No és fàcil de destriar noms emprats entre els hispanoamericans: el que sembla més clar és Abigaïl/Abigail, en la posició 406.

Pot ser que aquest fenomen tingui alguna implicació sociolingüística, com una certa adscripció simbòlica a la catalanitat, a més d’una qüestió de gust: t’agrada aquell nom, com sona, i decideixes de posar-lo al fill. Perquè, com trien els pares els noms dels fills? Segurament hi ha motius ben variats, però entre els més habituals hi ha la tradició familiar, el significat i la sonoritat, o un referent que ens agrada (Leo, Elna). Carme Junyent, a partir de l’observació dels noms més freqüents històricament, aconsellava d’anar a buscar inspiració en els avis si no volies un nom dels més posats. Deia que, encara que et semblés que posaves un nom poc triat, resultaria ser molt usual i trobaries uns quants infants amb el mateix nom a l’escola. He de dir que vaig seguir el seu consell, perquè tenir un nom d’època com el meu fa que molt sovint no sigui prou distintiu i t’hagin d’anomenar pel cognom sencer o abreujat (jo era la Barri, a l’escola). Quan vaig fer treball de camp per a la tesi, el nom de Mònica era una novetat a la comunitat on vaig anar. A més, hi vaig trobar una altra investigadora, de Valladolid, que es deia Mónica, de manera que vam esdevenir “les Mòniques” i a algunes nenes els van posar el nostre nom. Una novetat, un nom que sonava bé en la seva llengua.

Però els noms també poden ser vists com una amenaça. La prohibició dels noms tradicionals ha estat un element de repressió habitual per a negar la identitat individual i col·lectiva. A França, per exemple, no es poden posar noms amb accent o amb caràcters inexistents en francès: per tant, no pots inscriure un fill com a Martí o Artús –res de noms catalans o occitans–, però sí que el pots inscriure com a Steven o Johnny. La Xina va prohibir fa uns quants anys els noms islàmics per als nens uigurs, de religió musulmana. També es van prohibir els noms tradicionals a l’Amèrica colonial i postcolonial: en moltes comunitats, com l’aimara, la recuperació dels noms forma part d’un procés de reconstrucció de la identitat, de retorn a la història i cultura pròpies.

Igualment, durant la dictadura franquista només era permès d’inscriure un fill amb el nom en castellà. Justament a la generació dels meus pares, nascuts a la dècada del 1930, hi havia molts noms castellans catalanitzats adaptant-ne la fonètica. Recordo, d’entre el veïnat i la família, noms amb neutralització de les O finals: Fernando, Antonio, Alfredo, Francisco…; també Asunción i Pepita, amb fonètica catalana. De fet, la incorporació dels noms de pila castellans en el parlar col·loquial és antiga: noms com ara Domingo, Jacinto, Rossendo, Francisco, etc., adaptats fonèticament, s’acceptaven com a catalans. És d’aquests noms, aparentment, que van sorgir els hipocorístics Mingo, Cinto, Sendo, Cisco, etc.

En canvi, al tardofranquisme i la transició comencen a aparèixer noms que beuen de la història i que tenen un caràcter d’especificitat catalana, com ara Arnau, Roger, Jofre i Guifré; presos d’alguna Mare de Déu, com Queralt i Txell (abans potser populars localment) o de topònims, com per exemple Aran, Pol i Isona. Justament alguns d’aquests es mantenen entre els vint-i-cinc noms més posats ara mateix.

De la Pepita a l’Ona i de l’Alfredo a l’Arnau o el Leo, passant pel Jorge i després el Mohamed, tot de canvis polítics i socials. De fet, els noms de les persones ens diuen moltes coses de la situació sociolingüística de les comunitats, més enllà dels motius particulars que duen els pares a triar un nom per als fills. Aquesta tria hauria de poder ser lliure (a excepció de noms considerats ofensius o denigrants), i caldria garantir que totes les comunitats puguin exercir aquest dret, sobretot en relació amb l’antroponímia pròpia i tradicional.

Mònica Barrieras és membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)

En aquesta sèrie d’estiu hem volgut descobrir-vos deu autors andorrans per mirar d’entendre aquest petit territori pirinenc on viuen poc més de vuitanta mil persones, però que a la vegada és tan singular i original. Perquè estem convençuts que una de les millors maneres de descobrir un territori (entendre’l ja és una altra cosa) és llegir-ne la literatura. Una bona manera d’estimar-lo.

Ens centrarem en la literatura contemporània andorrana i començarem la selecció –és inevitable que s’escoli aquest mot en any de Mundial– per Antoni Morell (1941-2020). Segurament és un dels noms més coneguts més enllà de les fronteres estatals, i en part és culpa d’haver-se dedicat a la política: entre més càrrecs, fou ambaixador d’Andorra al Vaticà. Entre les seves novel·les se’n destaquen dues de vinculades amb aspectes històrics: Set lletanies de mort, que té com a fons la darrera pena de mort al país –el 1943– i que es va publicar el 1981; i Borís I, rei d’Andorra, publicada el 1984, que narra de manera novel·lada la història de Borís Skóssirev, que es va anomenar rei d’Andorra durant un breu període. Morell ha estat autor de llibres de no-ficció i de prosa. Una de les millors maneres d’endinsar-se en la seva literatura és a partir de les narracions de La neu adversa. Aquest llibre va guanyar el premi Carlemany el 1999 i la contraportada de la reedició ens explica què conté: “És una crònica de la transformació de l’Andorra contemporània al llarg del segle XX a través del diàleg entre una padrina i el seu net, fills de mons diferents. Ella, testimoni d’un temps de duresa, dificultats i misèries, i ell, hereu d’una Andorra moderna que gaudeix de totes les comoditats. La neu esdevé el símbol d’aquest canvi, adversa per a les generacions passades, símbol de prosperitat i progrés per a les presents.” Un llibre que serveix molt bé per a conèixer un autor, però també la idiosincràsia de les transformacions del país de cap a cap del segle XX.

El segon autor de la nostra llista és Albert Salvadó (1951-2020), un escriptor molt diferent de l’anterior. Ferm defensor dels gèneres literaris, destacà en la novel·la històrica per al gran públic i, en grau més baix, en la novel·la negra i en la narració d’enjòlit. Va obtenir els èxits principals a final de la dècada de 1990 i començament dels anys 2000, i és ben cert que a les seves obres va parlar poc o gens d’Andorra. Es destaquen dues trilogies que va dedicar a la figura de Jaume I i d’Alí Bei, respectivament; i l’any 2000 va publicar una novel·la negra força interessant: El rapte, el mort i el marsellès, a l’editorial Planeta. Salvadó va intentar sempre d’arribar a un gran públic amb aquests gèneres populars i publicà molt i molt intensament durant quinze anys, però amb un ascens fulgurant que després acabà en el no-res.

Teresa Colom (1973) va començar la trajectòria en el camp de la poesia. És una de les poetesses més destacades de la seva generació, la que es va donar a conèixer amb el canvi de mil·lenni. Va assolir un èxit molt ràpid no sols amb les publicacions, sinó també amb la posada en escena, i per això va rebre nombroses invitacions per tot Catalunya i l’estranger. Ara fa deu anys que va fer el salt a la narrativa (sense deixar de conrear la poesia) amb La senyoreta Keaton i altres bèsties, a l’Editorial Empúries, un èxit important amb traduccions al castellà i al francès. En aquest últim cas, va publicar el llibre en una de les principals editorials de França, Actes Sud. Colom va demostrar un gust per la precisió lèxica i estilística que havia treballat durant quinze anys confegint versos, i va acabar bastint un conjunt de relats interconnectats d’allò més sorprenents i inquietants i amb una qualitat literària fora mida. Colom va ser una de les elegides per a continuar el projecte Temps Obert de l’Editorial Comanegra i el 2025 va publicar Tot va passar alhora, la dissecció d’una família que podria ser de qualsevol lloc, però amb essència andorrana, i també de resquitllada del món bancari, un dels elements que singularitzen, sens dubte, aquesta terra al mig dels Pirineus.

El cas de David Gálvez (1970) és un dels més especials de la literatura andorrana per la tirada que té per camps tan singulars com la ciència-ficció i la fantasia, tot això combinat amb obres de no-ficció ben concretes. Va ser membre fundacional del col·lectiu la Portella i creador de la revista homònima i ara és editor de Medusa Edicions, un dels segells que s’han de seguir gràcies a una proposta molt interessant. Tot i que la millor opció és llegir l’obra de ficció completa de Gálvez, que és un dels escriptors més interessants del panorama literari català, us en recomanem sobretot Proliferen les calandres (2024), publicada a Spècula, el segell de narratives no realistes de Delicte. Aquesta distopia es destaca per moltes coses, com ara l’ambientació rural i tota la riquesa lingüística que desplega l’autor, com un castell de focs artificials, que converteix la lectura en una aventura de primer ordre. Gálvez busca complaure i sorprendre els lectors més exigents i és una troballa de la literatura nostrada.

El cinquè escriptor que hem decidit d’incorporar a la nostra llista de tresors andorrans és Josep Enric Dallerès (1949), que ha tocat molts aspectes de l’àmbit literari: poesia, narrativa, edició… El 2007 va ser el fundador de l’Editorial Anem. Ha estat professor i ha ocupat càrrecs polítics al govern andorrà, com per exemple el Ministeri d’Educació, Cultura i Joventut, entre el 1991 i el 1993. Dallerès va començar la trajectòria en el camp de la poesia ja fa més de cinquanta anys, el 1974, amb l’obra de debut, 33 poemes. Posteriorment va publicar vuit poemaris més. Del 1995 al 2018 va tenir un silenci poètic, que es va correspondre tant amb el desenvolupament de la seva editorial com amb la seva obra narrativa. A banda els vuit poemaris, Dallerès ha publicat prosa com la novel·la Frontera endins, del 2007, que sí que és ambientada a Andorra i n’explica, de fet, els canvis viscuts. L’editorial la resumeix així: “La novel·la narra la vida de Manela, nascuda amb l’inici del segle XX a Andorra. A través del periple vital de la protagonista a Andorra, la Seu i Barcelona, es pot resseguir l’evolució i modernització de la societat andorrana al llarg de la centúria passada. Un relat personal i històric que, a través de la protagonista, ens acosta a l’amor romàntic i familiar; una oda a l’amistat i a la família i un lament per l’enfonsament dels vincles comunals en la societat contemporània. Una novel·la que ha captivat centenars de lectors de dins i de fora de les valls d’Andorra i que permet de conèixer la transformació radical que ha viscut aquest territori andorrà i pirinenc al segle XX.”

El 1974 va néixer Iñaki Rubio, un dels autors andorrans que ha tingut més projecció aquests darrers temps. Això és gràcies, com en el cas de Teresa Colom, al fet d’haver passat per l’Editorial Comanegra, la qual cosa li ha donat una molt bona projecció a tots els Països Catalans. Rubio es va començar a destacar com a contista de primera divisió al bloc que mantenia a internet. Una prova del domini absolut que té de les distàncies curtes és un llibre en què el Pirineu pren un protagonisme molt important i on subverteix el gènere del bestiari. Es tracta de Bestiari pirinenc, que va publicar el 2021 amb Pagès Editors. Tot i això, Rubio ja havia publicat el primer llibre el 2007. Els dos texts que l’han donat a conèixer a un públic més ampli són Morts, qui us ha mort?, del 2021, i Pau de Gósol: Picasso al Pirineu, del 2023. A Morts, qui us ha mort? tenim una revisió del crim més conegut de la crònica negra andorrana i la darrera condemna a mort al país, el 1943. És el mateix tema que ja havia tractat Morell en la seva obra de debut, però narrat amb un tremp especial per Rubio, que fa servir tots els recursos per a fer una obra de no-ficció a mig camí entre els crims reals i la història.

Un dels factors que pot indicar que una literatura presenta un bon estat de salut és que hi hagi relleu generacional, d’una banda, i sobretot que hi hagi gent disposada a treballar per continuar creant nous lectors, cosa que s’aconsegueix essencialment amb la literatura infantil i juvenil. És aquí on entra en joc doblement Mariona Bessa. D’una banda, és una autora de la nova fornada –va néixer el 1994– i, d’una altra, domina a la perfecció les tècniques per a seduir els lectors més joves amb una combinació de novel·les més fantasioses o distòpiques amb unes altres de més realistes. Cal destacar que el 2022 va ser la guanyadora del premi Guillem Cifre de Colonya amb La captura, publicada per Barcanova. Així doncs, tenim el relleu garantit i, a més, amb una autora que escriu per al públic més exigent.

Una de les novel·les d’autoria andorrana més coneguda a casa nostra és Últim estiu a Ordino, de Joan Peruga (1954), publicada el 1998. Era un dels moments culminants de la novel·la històrica, però aquesta tenia la peculiaritat de combinar la ficció amb la no-ficció per mostrar-nos la vida de la noblesa andorrana a final del segle XIX (i, per extensió, la barcelonina), per mitjà d’un personatge inoblidable com era Sumpta d’Areny-Plandolit. En el seu viatge a Barcelona, hi podem trobar tots els trets de les novel·les d’iniciació, però també un coneixement profund i una gran recreació d’un moment concret de la història andorrana i les seves transformacions. Joan Peruga és llicenciat en història i ha estat professor d’institut d’aquesta matèria, ha col·laborat regularment en la premsa andorrana, va ser un dels fundadors del col·lectiu Portella i, a banda aquesta novel·la primigènia, ha publicat nombrosos estudis sobre història andorrana, reculls d’articles en premsa, llibres d’història i relats de viatges i tres novel·les més. Per tant, tenim un escriptor eclèctic, capaç de tocar moltes tecles i autor d’un dels llibres més llegits de la literatura andorrana contemporània. No podia faltar a la nostra llista.

Eva Arasa (1976) viu a Andorra d’ençà del 2009 i tota la seva trajectòria literària l’ha feta aquí. Ha treballat com a periodista i és una de les noves veus, perquè va començar a publicar el 2020 en poesia i el 2024 en narrativa. De fet, L’ànima separada del cos, el seu títol més recent, és el que l’ha començada a popularitzar en l’àmbit literari. El resum que en fa l’editorial a la contraportada ens explica molt bé el llibre: “Matinada de l’1 de novembre de 2019. Un grup de nois decideix allargar la festa al berenador dels Prats de la Farga, a tocar del riu d’Os de Civís. Quan un d’ells s’allunya de la resta, descobreix el cos nu d’una noia amb signes evidents de violència. La inspectora Elisa Blanch, del grup de delictes contra les persones, rep l’encàrrec de coordinar la investigació. La víctima és la Clàudia Bosch, una noia de divuit anys que, com ella, havia sofert assetjament escolar. Les coincidències obren la porta a records que l’Elisa preferiria no haver de reviure: els crits dels companys –Bruixa, bruixa, bruixa!– i una experiència traumàtica que es remunta a la nit de la castanyada de quinze anys enrere. Una novel·la sobre els silencis còmplices i les cicatrius que no es veuen.” És una magnífica carta de presentació d’una escriptora que ha debutat fa poc, però que atresora una gran qualitat i una manera diferent d’explicar les històries. Per això mereixia ser a la selecció.

Albert Villaró (1964) és el darrer nom que incorporem a la llista d’autors andorrans que heu de llegir. L’hem deixat per al final perquè és, sens dubte, l’escriptor més conegut i reconegut del país. Va debutar el 1993 amb un llibre de relats, La selva moral, però no va ser fins el 2000 que va començar a publicar novel·la i llibres de no-ficció. En aquests vint-i-cinc anys de trajectòria, ha guanyat el premi Nèstor Luján de novel·la històrica, el Carlemany, el Prudenci Bertrana i el Josep Pla. Aquest darrer guardó el va obtenir per una novel·la ucrònica de gran volada i ambició titulada Els ambaixadors, que és molt recomanable. Parteix del fet que el 1934 Catalunya ha aconseguit la independència amb els Fets d’Octubre i que a Espanya el cop d’estat de Sanjurjo ha triomfat. Mossèn Farràs haurà de treballar amb un grup d’espies singular –entre els quals, Josep Pla– per desactivar les amenaces contra la República. Una obra que sens dubte heu de llegir. Ara, si us ve més de gust conèixer alguns aspectes de l’Andorra contemporània, Villaró va publicar el 2006 Blau de Prússia, la primera de les aventures d’Andreu Boix, el policia andorrà que es va inventar per esbudellar l’Andorra actual i alguns dels seus traumes contemporanis, com el segrest de la marededéu de Meritxell als anys setanta. L’obra de Villaró té en alguns moments punts d’humor molt divertits, un molt bon coneixement històric i un domini de la creació de personatges envejable.

Així doncs, malgrat que ens hem deixat molts noms més com ara Manuel Gibert, Nil Forcada, Ludmila Lacueva, Núria Gras i Marta Déu, tenim aquí una panoràmica que ens permet de veure que la literatura andorrana gaudeix de molt bona salut: té autors clàssics, creadors de grans vendes, alta volada literària tant en prosa com en poesia, en crònica i en no-ficció, literatura infantil, llibres que han arribat al gran públic, noves veus i autors consagrats. És una literatura normal que a vegades explica un país petit, però fascinant. Ara només calen dues coses: que les seves editorials arribin amb més normalitat a la resta del país –és un gran problema que afecta tothom, no sols les editorials andorranes– i que els lectors hi fem més confiança. Teniu tot l’estiu per a descobrir-los o rellegir-los.

Conversem amb Borrell quan tot just s’ha estabilitzat l’incendi d’Aiguamúrcia, en un moment que sembla que ha baixat la intensitat d’aquests dies. Parlem d’aquestes darreres jornades, de la gestió dels boscs, de les dificultats que presenten les urbanitzacions i cases disseminades i de confinaments, entre més qüestions.

—Com esteu?
—Amb molta satisfacció d’haver aconseguit passar tots aquests darrers dies amb una situació duríssima. Des dels anys noranta que no teníem una situació amb aquest nivell d’intensitat.

—És un dels estius més complicats, doncs?
—Sí. El 2022 també vam tenir una simultaneïtat dura, però ens hauríem de remuntar al 1994, que va ser un any dur.

—A què ho atribuïu?
—Queda clar que té a veure amb els factors que acaben portant a aquesta setmana tan dura. El primer, sense dubte, és meteorològic, atribuïble a l’emergència climàtica. Ja és la segona onada de calor aquest estiu. Després hi ha l’estat dels boscs, no tenim aprofitament, no estan gestionats i, a més, tenim la dificultat que cada cop hi ha menys terra cultivada, que és la que ens dóna oportunitats per a poder aturar els incendis i que no se’ns facin grans.

—La gestió dels boscs és al centre del debat públic. De qui és responsabilitat?
—Tenim més boscs que mai i més abandonats que mai. Per aconseguir que els incendis no se’ns facin grans i no siguin gaire destructius, hem d’aconseguir que els boscs no siguin tan grans com són i, per tant, cal tenir terreny agrícola ben gestionat, ben cultivat i llaurat i amb les condicions de prevenció que toquen. Si el bosc no és productiu i únicament la gestió s’ha de fer aportant-hi diners, això acaba esdevenint un problema. Si s’aconseguís de gestionar i no signifiqués un cost afegit, tant en l’àmbit econòmic com burocràtic, la situació no seria igual. Necessitem que hi hagi un canvi. Si no, ens anirem trobant incendis destructius que ens canviaran els paisatges que tenim avui. En el moment que els incendis surten de la capacitat d’extinció, fan piroconvecció, actuen amb violència, nosaltres hem d’aplicar moltes més mesures de contenció. Ara tenim boscs que responen més al clima que teníem abans de l’era industrial i, per tant, són boscs que no estan adaptats a la situació, al canvi climàtic d’avui.

—La clau és que la gestió sigui una cosa rendible, que hi hagi una activitat econòmica darrere.
—La qüestió és com es fa aquest canvi. Si es va fent aquesta substitució fruit de l’emergència climàtica de manera controlada, de mica en mica, preservant boscs nous, amb els boscs tradicionals nostres, o si realment es fa d’una manera abrupta, sobtada, violenta, com han patit en uns altres llocs del planeta, on han cremat incendis amb desenes o centenars de milers d’hectàrees, que, per sort, aquí no hem tingut encara. De moment, hem tingut sort de no haver tingut cap megaincendi. Però no temptem la sort. I un megaincendi, amb desenes de milers d’hectàrees o centenars de milers d’hectàrees, és una de les amenaces que tenim. Són incendis molt destructius que poden afectar grans àrees urbanitzades. En aquesta part, hi anem treballant.

—Què feu?
—En la gestió interna del bosc, no hi ha una solució ara mateix damunt la taula com a país. Els pagesos no guanyen terreny al bosc, més aviat al revés. Som en una situació de regressió, d’abandonar terres, no pas de recuperar-ne. Fruit dels incendis de l’any passat, el govern ens va preguntar als bombers què calia fer respecte de la prevenció d’incendis. I ara es treballa en dues grans àrees. Una, la protecció de la població, aconseguir que tothom tingui una franja perimetral ben gestionada. Aquí hi ha d’haver un esforç perquè totes les urbanitzacions tinguin aquesta protecció, que ara com ara no passa. I una altra és intentar d’evitar els megaincendis, que poden afectar més d’un massís. Hi ha un pla a set anys vista a tot el país perquè un incendi no pugui entrar en un altre massís, que els bombers tinguem capacitat d’extinció. És generar oportunitats perquè els bombers els puguem combatre. Es generen unes faixes molt grans, uns eixos de contenció, a vegades d’amplades fins a dos quilòmetres, on s’han de recuperar camps, bosc ben gestionat en l’interior… Si l’incendi arribés allà, perdria intensitat i ens donaria oportunitat per a combatre’l. Som pioners de gestionar els nostres massissos. No hem trobat la recepta per a gestionar el bosc internament, per a aconseguir que els pagesos s’arrelin i tornin a recuperar terres. Però sí que és molt bona notícia que, com a mínim en els megaincendis, en un termini raonable de set anys, puguem tenir-ho anticipat..

—Per tant, en el pitjor dels casos, l’incendi només cremaria un massís, i no hi hauria un efecte cadena.
—Exacte. L’any passat en parlàvem. Imagina’t un incendi que afecti el Pirineu i acabés cremant tot el Pre-pirineu de punta a punta. Això ja ha passat al món. Es prioritzen els massissos més poblats, per garantir la seguretat de les persones, que també és el primer dels objectius.

—En els darrers incendis us heu trobat dificultats amb cases i urbanitzacions disseminades. Martí Boada, gran expert en medi, deia: “Hem fet una cosa que és una barbaritat: construir dins els boscs”. Ho compartiu?
—Totalment. No tenim problemes en els pobles. Són compactes, és com una peça de pedra, amb terres al voltant treballades. El problema és quan l’incendi arriba a cases disseminades. No ho era quan arribava als masos d’abans. Hi havia aquest espai de conreu, llaurat segons l’època de l’any, tot estava pensat. Però, en canvi, les urbanitzacions s’han posat literalment dins el bosc. Hi ha pins que entren dins els jardins, hi ha una continuïtat que no saps què és bosc i què és jardí. Per nosaltres, defensar aquestes cases pot arribar a ser impossible.

—La pitjor situació sempre són els episodis de simultaneïtat. Ja us hi heu trobat més d’una vegada. Com actueu en aquests casos?
—El sistema de comandament, el SISCOM, és fonamental. No tan sols treballem amb aspectes de coordinació, que en emergències són molt importants, sinó que afegim una cosa que per a nosaltres és indispensable, que és el comandament. Això permet de marcar clarament quines són les prioritats, a quin incendi se li atribueixen més recursos. Necessitem una molt bona anàlisi, saber exactament quin és el potencial de l’incendi, quins són els riscos i què ens costarà les estratègies. Unifiquem els comandaments dels incendis en un d’únic. En un sistema més clàssic, passaria que en un primer incendi hi enviaries els recursos que reclamés el cap d’intervenció. En un segon incendi, hi acabaries abocant els recursos que quedarien. En un tercer o quart, acabaries col·lapsant. Aquest sistema, el vam incorporar en els episodis de simultaneïtat del 2022.

—En un incendi, hom pot tenir la temptació d’agafar el cotxe i fugir de casa pel seu compte. Vosaltres dieu que ens hem de quedar a casa. Per què és tan important, el confinament?
—És molt fàcil: perquè no hi ha perspectiva. Que ningú no faci una autoevacuació. Això és molt diferent d’una evacuació endreçada. En l’incendi d’Aiguamúrcia n’hem fet. Amb temps, coordinats amb els Mossos, amb acompanyament de Protecció Civil. La gent ha d’entendre que una autoevacuació, marxar sense saber ben bé on és l’incendi ni què passarà, és jugar a la ruleta russa. Hi ha dues receptes. Una, feu cas de les instruccions que us passen les autoritats. I dues, no feu una autoevacuació. Si no hi ha informació, confineu-vos. És la millor opció en una casa amb bons tancaments, de maons o pedra, tradicional. Si la casa és de fusta i al mig del bosc, malament. Si l’incendi t’agafa en un cotxe o caminant, molt probablement tindràs conseqüències fatals. A casa, si el pati el tens bé, endreçat, l’incendi arriba, impacta i passa de llarg. Pot ser que cremi alguna cosa al jardí, o alguna porta, però l’incendi continua i pots sortir.

—I l’evacuació en quin moment s’activa?
—Quan realment cal i sempre que hi ha prou temps per fer-ho ordenadament i en coordinació amb els Mossos d’Esquadra. Per exemple, quan hi ha un disseminat de cases dins el bosc i protegir-les no és fàcil ni segur. Si la urbanització és compacta, no pensem a evacuar, sempre és millor confinar. O enviem la gent de les primeres files de cases enrere.

—Hi ha cap norma homogènia entre els cossos quant a l’evacuació? A Trevillac, la setmana passada, els bombers nord-catalans van optar molt més per l’evacuació que no pas el confinament.
—Depèn molt de les tipologies constructives de les cases. Als Estats Units, a Califòrnia, hi ha incendis on tenen cases de fusta: allà no et pots confinar. Però aquí, a Catalunya, amb el tipus de construcció que tenim, és el més aconsellable. En general, a tot el Mediterrani.

—Per acabar, quina previsió feu de l’estiu?
—Anem molt dia a dia. No creiem gaire en aquests terminis que marquen en l’àmbit europeu i americà, que parlen a mitjà termini. No són gaire fiables. Sí que és molt fiable el seguiment diari. Avui hi haurà una entrada de ponent que també farà augmentar el risc demà. Sembla que pot haver-hi tempestes seques i veurem si deixen llamps, que és una complicació afegida. Segons com vagi demà, dijous i divendres, tindrem un cap de setmana més tranquil o amb una situació més difícil una altra vegada.

San Francisco, Estats Units. D’ençà de l’època d’Isaac Asimov, als anys cinquanta, la ciència-ficció sovint s’ha qüestionat si es pot responsabilitzar una tecnologia –i, de retruc, l’empresa creadora– dels possibles delictes que pugui cometre. L’arribada dels xatbots i els agents de IA, tanmateix, ha fet saltar aquest debat al món real.

Aquest darrer any, les demandes contra les empreses de IA pels danys derivats de l’ús de la tecnologia s’han multiplicat, tant als Estats Units com a la resta del món. Moltes d’aquestes demandes acusen els xatbots d’instar els usuaris a autolesionar-se, o bé d’aconsellar-los sobre com cometre certs delictes. Ara, a mesura que el sector passa dels xatbots a agents de IA més sofisticats, capaços de dur a terme tasques complexes autònomament durant períodes llargs, la qüestió de qui ha de retre comptes quan les coses es torcen ha esdevingut més urgent.

Les línies mestres del debat són clares. Les famílies d’usuaris que s’han llevat la vida després de mesos d’interactuar compulsivament amb els xatbots de IA afirmen que les empreses que els gestionen han d’assumir la responsabilitat de la seva mort. Els experts en IA, preocupats pel perill d’hipotètiques IA superintel·ligents capaces d’eludir control humà, afirmen que cal obligar els gegants del sector a alentir el ritme de desenvolupament de la tecnologia. Les empreses de IA, per una altra banda, diuen que treballen diligentment per reforçar la seguretat dels seus productes i que, veient com funciona la IA moderna, no sempre és possible d’impedir que els usuaris manipulin els xatbots i els convencin de fer coses que no haurien de fer.

“És un afer molt espinós”, diu Andrew Yoon, membre de l’equip tècnic de CivAI, una organització sense ànim de lucre que analitza les capacitats de la IA i els riscs potencials que té. “Hi ha arguments vàlids a favor d’ambdues posicions.”

Una cosa segura és que hi ha molt en joc. Centenars de milions de persones arreu del món fan servir xatbots de IA en el seu dia a dia; sovint per demanar-los consells sobre salut o sobre vida personal. Però els xatbots ja són cosa del passat a Silicon Valley, que ara treballa per a perfeccionar agents de IA complexos que es puguin fer servir per a allò que calgui, d’ajudar un pare a organitzar els horaris de casa fins a crear una estratègia d’inversió per a un banc. Mentrestant, la IA es continua obrint pas en més esferes de l’economia i la societat.

Empreses del sector com ara OpenAI i Anthropic han esdevingut més importants a mesura que empreses i consumidors n’han anat adoptant la tecnologia. Ambdues tenen previst de sortir a la borsa aviat, amb valoracions que es preveu que superin el bilió de dòlars. Una allau de sentències que obligui les empreses a pagar indemnitzacions milionàries, tanmateix, podria amenaçar el sector sencer. Els grups de pressió del sector tecnològic sostenen que endurir les normes de subsidiarietat civil a les empreses de IA nord-americanes posaria traves a la innovació del sector i concediria avantatge a la Xina en la competició amb els Estats Units per la supremacia tecnològica.

Un factor que complica encara més les coses és que els sistemes de IA moderns són intrínsecament impredictibles. A diferència del programari tradicional, que es programa línia a línia per seguir regles específiques, els models de IA són probabilístics, i responen a les preguntes dels usuaris a partir de connexions derivades del processament de quantitats enormes de dades. Aquests darrers anys, les empreses de IA han fet grans avenços a l’hora d’evitar que els seus xatbots repeteixin continguts ofensius o perjudicials, però els usuaris més experimentats sovint són capaços d’eludir-ne els controls de seguretat.

“Senzillament no crec que sigui possible que el creador d’una IA pugui controlar exactament com se’n fa servir el producte”, diu en una entrevista de Politico David Sacks, un inversor de capital de risc que fins fa poc era un dels principals assessors de la Casa Blanca en matèria de IA. De la mateixa manera que Microsoft no té l’obligació de retre comptes quan algú fa servir un full de càlcul d’Excel per a emblanquir diners, raona Sacks, les empreses de IA tampoc no haurien de fer front a responsabilitats penals quan un algú en faci servir la tecnologia per a finalitats delictives o immorals.

Durant dècades, les grans tecnològiques han estat exemptes de responsabilitat penals per les declaracions i accions dels usuaris que en fan servir els productes. Als Estats Units, aquesta immunitat deriva de la secció 230, una llei aprovada l’any 1996. Així i tot, els crítics de les empreses del sector sostenen que els envits de la IA són fonamentalment diferents dels de tecnologies com ara les xarxes socials. Els xatbots i les altres eines de IA, defensen, són interactius, es relacionen amb els usuaris i expressen els punts de vista propis, cosa que tecnologies anteriors no fan.

“Això és totalment nou”, diu Jay Edelson, un advocat que representa unes quantes famílies que han presentat demandes per homicidi contra empreses de IA. Entre aquestes famílies hi ha la d’Adam Raine, un jove nord-americà de setze anys que es llevà la vida després de passar-se setmanes xatejant amb ChatGPT durant unes quantes hores cada dia, sovint sobre la possibilitat de suïcidar-se.

En resposta a la demanda de la família de Raine, OpenAI va dir que l’adolescent havia eludit les mesures de seguretat de ChatGPT per a poder-hi parlar del suïcidi. El xatbot, assegura l’empresa, l’instà a adreçar-se a una línia d’atenció al suïcidi setanta-quatre vegades durant de cinc mesos.

Edelson també representa la família de Jonathan Gavalas, un nord-americà de trenta-sis anys que es llevà la vida després d’entaular una relació sentimental amb el xatbot Gemini de Google, segons que recull la demanda presentada pel seu pare. “Aquest cas és molt diferent, perquè la sensació que tenim és que el xatbot aïllà socialment l’usuari a còpia de simular-hi una relació personal”, diu Edelson.

En resposta a les preguntes de The Washington Post, un portaveu de Google ens remet al comunicat que l’empresa publicà quan la família de Gavalas presentà la demanda. “En aquest cas, Gemini aclarí en tot moment que era una IA, no una persona real, i remeté l’usuari a una línia d’atenció de salut mental unes quantes vegades”, diu el comunicat.

Cap dels casos no ha arribat encara a judici, però els jurats de Califòrnia i Nou Mèxic estan disposats a imputar a les empreses tecnològiques càrrecs per responsabilitat civil per danys no relacionats amb la IA, com l’addicció a les xarxes socials.

Aquest abril, el fiscal en cap de l’estat nord-americà de Florida anuncià l’obertura d’una investigació penal contra OpenAI, tot al·legant que ChatGPT donà consells a l’home que assassinà dues persones a trets a la Universitat Estatal de Florida l’any passat. Concretament, el va aconsellar sobre quan i on havia de dur a terme el tiroteig. “Si a l’altra banda de la pantalla hi hagués hagut una persona, ara l’acusaríem d’assassinat”, declarà James Uthmeier, aleshores fiscal en cap de Florida. Segons que explica el portaveu de l’empresa, Drew Pusateri, OpenAI continua col·laborant en la investigació del cas.

“El tiroteig de l’any passat a la Universitat Estatal de Florida fou una tragèdia, però ChatGPT no és responsable d’aquest crim terrible”, diu Pusateri. “En aquest cas, ChatGPT oferí respostes objectives a les preguntes de l’usuari, tot repetint informació que es podia trobar fàcilment a internet, i no fomentà ni promogué cap activitat il·legal o perjudicial.”

Gabriel Weil –investigador principal de l’Institute for Law & AI, un laboratori d’idees que estudia les implicacions legals de la IA– explica que és probable que, si els demandants aconsegueixen de demostrar que els xatbots cometeren actes que haurien estat il·legals si els hagués comès un ésser humà, els jutges dictaminin en contra de les empreses responsables. Un possible filó legal per a fer retre compte les empreses de IA pels danys relacionats amb l’ús de les seves eines, diu, és la legislació que regula la responsabilitat penal de les empreses per productes defectuosos.

No obstant això, explica Weil, la legislació vigent pot resultar insuficient a l’hora d’abordar les responsabilitats penals derivades de l’ús de la IA, especialment a mesura que la tecnologia esdevingui més eficient i autònoma. Un exemple: si la propietària d’una empresa demana a un agent de IA que l’ajudi a augmentar els beneficis de la seva empresa i, en resposta, el xatbot l’acaba impulsant a cometre frau fiscal, en seria responsable la propietària que “contractà” el xatbot, o la companyia que el dissenyà i entrenà originalment?

Un dels envits a l’hora de legislar sobre les repercussions penals de l’ús de la IA, segons que afegeix Weil, és que les persones que més saben sobre els riscs de la tecnologia són precisament els treballadors de les grans empreses del sector. Per això l’investigador recomana de redactar lleis que deixin clar que la responsabilitat última de l’ús de la IA recau en els creadors de la tecnologia.

“Cal fer-los assumir aquest risc legal, perquè els incentivarà a treballar per a reduir els danys que es puguin derivar de l’ús de la IA”, sentencia Weil.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Fins i tot s’endevinen dues vies d’espionatge diferents i simultànies contra David Fernàndez: una a càrrec de la Guàrdia Civil, declarada (inclosa en el sumari i, per tant, accessible a les parts) i autoritzada per l’Audiència espanyola, entre el desembre del 2019 i el març del 2020; i una altra a càrrec del CNI, que tenia l’autorització del Suprem, però que era secreta i no revelada fins ara, que també va començar el desembre del 2019 i que es va allargar, amb pròrrogues successives, fins al juny del 2020.

Les revelacions sorgeixen de la querella de Fernàndez i dos ex-diputats de la CUP més, Carles Riera i Albert Botran, per espionatge amb Pegasus, que investiga el jutjat número 32 de Barcelona. El magistrat havia demanat al consell de ministres que desclassifiqués tota la informació del CNI relativa a tots tres. El CNI reconeix haver espiat els dos primers, però no pas l’últim, i la raó amb què ho pretén justificar és per “activitats contràries a la seguretat nacional”. El consell de ministres s’avé a desclassificar les dates en què els van espiar perquè el jutjat d’instrucció pugui interrogar convenientment l’ex-directora del CNI Paz Esteban sobre aquestes activitats. Però hi posa límits, i no va més enllà de les dates; no ofereix cap informació més, ni sobre “mitjans ni procediments concrets, ni la capacitat i l’abast que tenen”. En paraules de la ministra de Defensa, Margarita Robles, que és qui signa la desclassificació parcial, això “faria perillar i podria donar lloc a greus perjudicis per a la seguretat nacional (la de tots els espanyols) i podria comprometre seriosament la defensa nacional.”

Un exemple d’abús judicial i policíac

David Fernàndez no va arribar a tenir la condició d’investigat en cap moment, no el van encausar, i, tanmateix, fou investigat i espiat amb punxades telefòniques i amb programari espia com Pegasus tant per la Guàrdia Civil en una causa per terrorisme com pel CNI per raons de “seguretat nacional”. És un cas paradigmàtic que palesa com ha funcionat la persecució contra moviments socials com l’independentisme, tot mantenint persones espiades, víctimes d’espionatge i seguiment sense la condició formal d’investigats, amb la indefensió que això implica: perquè, com que no poden personar-se a la causa, no hi poden accedir, no poden saber tot allò que els investiguen ni les intromissions de què són víctimes en cap moment del procediment, ni tan sols quan s’aixeca el secret de sumari.

En el cas de David Fernàndez, la Guàrdia Civil deia que havia de ser un ideòleg del Tsunami, i sospitaven d’ell perquè tenia molta visibilitat i influència en el moviment, perquè havia utilitzat el terme “tsunami democràtic” anys abans, perquè feia crides a participar en les mobilitzacions del Tsunami, perquè havia tingut relació amb Arnaldo Otegi i perquè tenia vinculació amb la iniciativa En Peu de Pau, per a coordinar manifestacions pacífiques de desobediència civil. Amb aquests arguments, la Guàrdia Civil va demanar al jutge de l’Audiència espanyola de punxar-li el telèfon, i li ho va autoritzar, el 16 de desembre del 2018. Era una intervenció de les converses telefòniques, que va permetre als investigadors d’escoltar i d’incloure en els atestats converses amb la seva parella i amb la seva mare.

Ara hem sabut que només dos dies després, el 18 de desembre, el CNI va rebre l’autorització del magistrat del Tribunal Suprem per a espiar Fernàndez, tot i que no especifica amb quina tecnologia. Tenint en compte que la desclassificació d’aquesta setmana respon a una petició d’informació sobre l’ús de Pegasus per part del CNI, es pot entendre que aquella autorització tenia a veure amb l’ús d’aquest programari. Però és una suposició, perquè aquesta informació resta classificada.

En la causa contra el Tsunami a l’Audiència espanyola, la Guàrdia Civil no va obtenir l’autorització per a instal·lar el programari espia al mòbil de David Fenàndez fins el 13 de gener de 2020. Però van tenir dificultats tècniques i no se’n van sortir. Van demanar una primera pròrroga, que el jutge els va concedir, i no hi van reeixir. La Guàrdia Civil va insistir a provar-ho, amb una nova petició de pròrroga el 13 de març de 2020, però aleshores el fiscal Carballo va dir prou; s’hi oposava –deia– “mentre no incorpori informació suplementària sobre la persona que és objectiu de la intervenció, perquè, en cas contrari, la resolució que es dicti difícilment podria complir el requisit constitucional de la motivació ni el de proporcionalitat”. La denegació del jutge va ser el 16 de març de 2020.

En la documentació del sumari contra el Tsunami, consultada per VilaWeb, consta un informe de la Guàrdia Civil, datat el mes de maig, en què confirma que va deixar d’investigar David Fernàndez aquell 16 de març. Formalment, ja no l’espiaven, si més no dins la dinàmica policíaca de la causa del Tsunami al jutjat número 6 de l’Audiència espanyola. Però ara hem sabut que, durant tres mesos més, fins el mes de juny, el CNI el va continuar espiant. I l’argument de la ministra Robles, que els responsables del govern espanyol no cessen de repetir, és que fou legal, perquè comptava amb l’autorització del jutge del Suprem que supervisa l’activitat del CNI. Però, tal com han fet notar alguns advocats dels represaliats, no és cap mena de garantia, perquè no hi ha cap control judicial eficaç ni real, no és discutible ni impugnable; és un secret, i, per tant, un forat negre.

Ho dic amb aquest temps verbal perquè quan escric aquest article editorial el partit no ha començat encara. Però, com cada dia, a les deu del vespre els subscriptors d’aquest diari rebran a la bústia de correu l’editorial per a poder llegir abans que la resta de lectors tots els continguts propis i opinions que publicarem demà. De manera que un bon grapat de milers de persones el llegiran mentre es juga el partit. És una raó, en definitiva. Però també ho faig –i aquesta és l’altra– per explicar abans no se sàpiga el resultat que a mi –com a català conscient– tant me fa que guanyen els uns com els altres. Perquè de fet voldria –i el caprici del sorteig ho fa impossible– que perdessen tots dos.

La casualitat –que algú que no recorde qui és va definir com la gran humorista de la història– ha volgut que el partit es jugue un 14 de juliol, dia de la presa de la Bastilla i diada d’exaltació nacionalista i patriotera dels veïns de Salses enllà. Si guanya França, per tant, els telenotícies de París ho explicaran gairebé com un senyal del destí. I si guanya Espanya seran els de Madrid que diran que han conquerit París el dia que París es pensava que era invencible. En ambdós casos, ho sabem tots, no sentirem parlar de futbol i prou, de la piloteta i dels onze senyors en calça curta. Car sentirem parlar –també!– de gestes, d’himnes, de destí i d’orgull nacional, d’una manera que habitualment és tan exagerada com grotesca.

Que conste que no dic tot això perquè jo siga indiferent al futbol, que és un joc que respecte i que fins i tot m’agrada. És, altrament, una qüestió de geografia, i de política. Elemental i bàsica. El meu país –parle per mi, per si algú es molesta–, és ocupat per aquests dos estats exactament. No per un de sol: per tots dos. La ratlla que els separa la van dibuixar el 1659 uns senyors amb perruca en una illa del Bidasoa, sense demanar res a ningú de Font-romeu ni de Puigcerdà què en pensava. I d’aleshores ençà cada estat ha fet la faena amb els mètodes propis. França, amb aquella eficàcia administrativa que fa que les coses més brutals semblen un tràmit: l’escola, la prefectura, les guerres mundials, el menyspreu cortès. Espanya, amb un estil més aparatós i groller, més de decret i de tribunal, d’assassinats sumaríssims. Però tots dos amb el mateix objectiu final, al capdavall. Les mans que ens ofeguen poden ser diferents l’una de l’altra, però el coll que intenten d’ofegar és sempre el mateix.

Havent dit això, entenc perfectament les simpaties regionals i les urgències de cadascú –sóc valencià i ben orgullós de ser-ho. Entenc, per tant, que qui viu, posem per cas, a Girona té l’estat espanyol damunt cada dia, i és natural que, posats a haver de guanyar algú, preferesca que guanye França. I entenc que a Perpinyà passe exactament a l’inrevés: allà la pressió que ofega és la francesa, la que tanca escoles en català i esborra topònims, i per això no és estrany que més d’un català mire amb una certa esperança la samarreta roja. Tot això és humà, comprensible i, si voleu, fins i tot divertit d’observar. Però és una manera de mirar el món des de la finestra de casa, no pas des del mapa del país, ni des de la consciència de nació.

Perquè per a qualsevol persona que se senta catalana i prou, que no necessite cap altra adscripció nacional per a justificar allò que és, hauria d’haver-hi en bona lògica una línia inesborrable de discurs: ni França ni Espanya. De la mateixa manera. I no parle d’equidistància -que és una paraula que deteste, ans parle de simetria. Tots dos estats han fet la mateixa cosa amb el meu país i mereixen, doncs, el mateix grau, exacte, d’entusiasme: ni mica ni gens. Jo no sóc un català del sud quan sóc al nord, allí jo sóc un dels d’ací. I no considere mai que algú del nord siga diferent de mi quan és al sud: és un dels d’ací. I em fa l’efecte que, sense tenir això clar, difícilment tirarem endavant, perquè sempre restarem paralitzats en les xarxes administratives –autonòmiques o departamentals.

Ara, que ningú no confonga això amb cap maximalisme paralitzador –ni faça la crítica barata i simplista a què estem tan acostumats els pancatalanistes. Una cosa és la nació i una altra l’estat, i convé no embolicar-les. Per tant, és perfectament acceptable que la independència s’assente tan sols sobre una part del país. De fet, els catalans ja tenim un estat independent: es diu Andorra, funciona de fa segles amb una discreció admirable i ha participat en aquesta Copa del Món, cosa que ni França ni Espanya no podran dir mai d’una altra selecció catalana mentre depenguem d’elles. D’acord amb això, demà Catalunya podria ser, doncs, un altre estat, o el País Valencià un altre dia, i cap d’aquestes independències parcials no trairia res en relació amb la nació dels catalans. Els estats –tots els estats del món– es fan on es poden fer i quan es poden fer i nosaltres no trencarem la regla.

El problema és el contrari: el problema és reduir la nació a la mida de l’estat que ens administra. Aquest és –ho pense de fa molts anys– el gran defecte històric d’un catalanisme que ha acabat confonent la catalanitat amb la comunitat autònoma de Catalunya i així ha reduït allò que significa ser catalans a una manera de ser espanyols. Confonent la nació amb una peça de l’engranatge administratiu espanyol. Acceptant acríticament que som allò que els espanyols diuen que som. 

I no –i avui per això del futbol segurament és un bon dia per a dir-ho. No. Una nació retallada amb les tisores de l’ocupant no és una nació: no és sinó una regió que es fa il·lusions. I això val igualment per a qualsevol altra autonomia, i per als departaments francesos, que això també ho fan igual aquests dos estats: dividir-nos en trossos i esperar que cada tros acabe estimant més el seu amo que aquest ell mateix que resta a l’altra banda de la ratlla imposada.

Aquest vespre, doncs, mentre els subscriptors lligen l’editorial, jo miraré el partit. El futbol té aquestes coses: es pot mirar amb interès tècnic i amb el cor perfectament fred, que és, molt probablement, la posició més civilitzada en una semifinal entre els dos estats que t’ocupen. Si marca França no patiré. Si marca Espanya, tampoc. I si algú em demana amb qui vaig, respondré la veritat: jo vaig amb Andorra, vaig amb la selecció que no deixen jugar i, circumstancialment, diumenge aniré amb l’Argentina o amb Anglaterra. Tot esperant que guanyen contra qui siga dels dos que acabe passant avui.

PS. Els lectors que encara no són subscriptors tenen aquest estiu una oferta especial que els permet de provar sense compromís durant dos mesos els avantatges de ser subscriptor de VilaWeb. Simplement deixant el correu electrònic podran gaudir durant aquest temps de llegir avui el diari de l’endemà, de navegar sense veure publicitat, de llegir els comentaris dels subscriptors i de tots els beneficis que implica ser subscriptor del diari nacional dels Països Catalans. Ho podeu fer ara mateix, ací.

Una frontera, val a dir, que no sempre va ser tan present com havia estat fins ara. De fet, no hi va haver tancat físic fins al principi del segle XX, aixecat sobretot per mirar d’aturar el contraban que s’ha desenvolupat tradicionalment a la comarca d’ençà mateix de l’ocupació britànica. Posteriorment, amb els conflictes bèl·lics del 1936-1939 i la Segona Guerra Mundial, la frontera es va consolidar fins a convertir-se, ja a les acaballes del franquisme i el començament de la transició, en una arma de pressió de les autoritats espanyoles per a mirar d’estrangular el penyal. Però, paradoxalment, amb el tancament unilateral de l’anomenada tanca, entre el 1969 i el 1982, Espanya va aconseguir justament l’efecte contrari: va unir encara més la població gibraltarenca entorn del Regne Unit i va introduir amb força el sentiment britànic dins la identitat llanita local.

Així com la frontera física, doncs, ha marcat el segle XX i el primer terç del XXI (amb cues eternes de cotxes i vianants segons els vents que bufaven a Madrid), al XIX pràcticament no va existir més enllà dels punts de control de pas i al XVIII apareixia únicament, de manera nítida i letal, al ritme dels setges periòdics imposats per les tropes hispano-franceses, com el del 1779-1783, el del 1727 i el del 1704-1705, just després de l’ocupació anglo-neerlandesa de la plaça fortificada en el context de la guerra de Successió al tron hispànic. En aquest episodi fundacional del Gibraltar britànic, ja és prou sabut, hi van participar més de dos centenars d’austriacistes catalans, seguint els passos del príncep Jordi de Hessen-Darmstadt, antic virrei de Catalunya i comandant en cap de l’estol anglès i neerlandès que va assetjar i prendre el penyal els primers dies d’agost del 1704 en nom de l’arxiduc Carles.

D’aquest contingent austriacista, ens en va donar notícia sobretot l’advocat i historiador Narcís Feliu de la Penya i Farell (1642-1712), que a Anales de Cataluña (1709) va incloure una llista amb el nom de més d’un centenar de militars i voluntaris catalans, valencians, aragonesos i castellans que van participar en la sorpresa de Gibraltar. A més de soldats com el sergent Ignasi Trebò, el capità Pere Freixes, Josep Pi i l’artiller Dídac Boix, Feliu de la Penya també hi esmentava milicians voluntaris com el “capità de cavalls” Francesc Armenter i Pujol, Martí Andreu, Joan Nebot i el montbuienc Josep Corrons. Els catalans, com es detalla a Soldats, guerrers i combatents dels Països Catalans (2014), van formar dues companyies, l’una comandada pel capità Francesc de Casamitjana, secretari personal del príncep Jordi, i l’altra de miquelets capitanejada per Jaume Burgoy.

La participació d’aquestes dues companyies, juntament amb la dels aragonesos i castellans dirigida per Francisco de Sandoval, va ser intensa tant en l’ocupació mateixa de la plaça com en la defensa posterior durant el primer contracop borbònic, de l’octubre del 1704 a la primavera del 1705. Per exemple, van intervenir decisivament a aturar una incursió enemiga per un paratge de la muntanya anomenat Salto del Lobo, el novembre del 1704, que podria haver agafat del tot desprevingudes les forces aliades dins de Gibraltar. En aquell episodi en concret, es va destacar “amb singularitat” Francesc Armenter i fou ferit Enric de Hessen-Darmstadt, germà del príncep Jordi. Alhora, els fusellers catalans van excel·lir al vessant nord del penyal, en posicions d’artilleria elevades per mirar de mantenir a ratlla les aproximacions de l’enemic, com també en una tasca molt específica fora de les defenses de la ciutat: alguns d’aquests milicians van rebre l’ordre dels generals de la plaça de controlar l’istme, com a sentinelles, en un moment en què es temia que si s’encarregava aquesta funció als soldats anglesos, no dubtarien a desertar a causa de les dures condicions de vida imposades pel setge. Delegar la vigilància d’aquesta terra de ningú als miquelets catalans, partidaris convençuts –i aferrissats– de la causa del pretendent Carles d’Àustria, era la solució idònia, perquè era del tot impensable que intentessin de passar al bàndol filipista.

La majoria de membres de les companyies d’austriacistes van abandonar Gibraltar al final de l’agost del 1705, un any després d’haver ajudat a ocupar la plaça i haver-la defensada, embarcats en l’estol aliat que va sortir de l’estret en direcció cap al Regne de València i el Principat de Catalunya, amb la intenció de decantar aquests dos territoris cap a la causa de la Casa d’Àustria. Enrere deixaven un grapat de caiguts en combat, com el mataroní Josep Pi, mort el 7 de setembre de 1704, Josep Fonollós, Josep Clavell, el valencià Albert Viudes i el mateix Jaume Burgoy, que “va morir lluitant contra la gent del camp enemic el dia 15 de maig de 1705” i fou substituït, com a capità dels miquelets, per Pere Goy.

Abans de salpar, cal dir, Jordi de Hessen-Darmstadt va designar dos catalans, Josep Corrons i Alfons de la Capella, com a administradors del port i de la justícia de Gibraltar, respectivament. En el cas de Corrons, va mantenir el càrrec d’“alcaid de mar i després capità del port i sergent major de la plaça” fins i tot després de la signatura del tractat d’Utrecht, el 1713, pel qual Felip V cedia “per sempre” a la monarquia britànica la ciutat i fortalesa a l’extrem sud de la península ibèrica.

Però a Gibraltar també va restar, val a dir, el record dels militars i milicians voluntaris, en forma de traces presents en la documentació local d’aleshores ençà. És el cas dels esments en alguns mapes i dietaris de les anomenades bateries catalanes, més o menys localitzades a la zona de Willis actual. O també de les Miquelet Huts o Chozas de los Migueletes, unes denominacions recurrents durant el segle XVIII amb què es designaven els llocs de guàrdia avançats dels miquelets que controlaven l’istme i l’accés a l’antiga Caleta de la Almadrabilla, al vessant de llevant del penyal, que durant les primeres dècades de sobirania britànica va començar a ésser coneguda justament com a Catalan Bay.

Sobre l’origen d’aquesta badia dels Catalans, circulen dues hipòtesis principals: a Gibraltar mateix, els historiadors que ho han estudiat es decanten per vincular el nom a les onades de pescadors catalans que, durant bona part del segle XVIII, es van escampar per les costes de la Mediterrània occidental en cerca de zones de pesca més abundants que no pas els caladors sobreexplotats del Principat. Com seria el cas de l’estratègica Caleta de la Almadrabilla, a l’estret de Gibraltar, amb sardina, seitó i tonyina en abundància. De Catalunya estant, en canvi, sovint s’ha privilegiat la idea que la Catalan Bay actual no fos sinó una referència directa al lloc on devien desembarcar aquells voluntaris catalans que van participar en la presa de Gibraltar, l’estiu del 1704. La primera hipòtesi topa amb una contradicció clara: la zona de Catalan Bay no es va començar a poblar fins a la darreria del segle XVIII amb pescadors provinents de Gènova, l’origen d’una part important de població arribada a la plaça ja en període britànic. I la segona també topa amb un escull gens negligible: per l’orografia del penyal, la Caleta és probablement el lloc més desaconsellable per a desembarcar-hi soldats i material bèl·lic amb l’objectiu d’envair la plaça de Gibraltar.

Entre aquests dos corrents, l’historiador local Richard Garcia ha trobat una tercera via d’explicació del topònim tot encaixant algunes proves disponibles sobre el terreny. Si abans dels anglesos la platja de llevant era coneguda tradicionalment com la Caleta de la Almadrabilla, això només podria significar que els suposats pescadors catalans –no documentats– s’hi van establir en un moment tan poc versemblant com just després de la signatura del tractat d’Utrecht, en què aquest racó del penyal era inhòspit i sotmès a tensions bèl·liques periòdiques. Llavors, qui podien ser aquells catalans dels primers anys del període britànic que van quedar immortalitzats al topònim? Doncs els mateixos que, com hem vist, van deixar rastre documental a la part alta de la muntanya i també a la zona baixa de l’istme: els miquelets. Fins i tot, afegeix, no seria forassenyat de pensar que alguns d’aquells fusellers s’haguessin arrecerat de tant en tant a les coves al fons de la platja, especialment durant les grans llevantades.

Com diu Garcia, no hi ha dades sobre el nombre ni la posició exacta d’aquelles Chozas de los Migueletes, però sí que es pot deduir –per la documentació històrica– que constituïen una línia de construccions efímeres avançades que controlaven la totalitat de l’istme per evitar desercions d’anglesos i, alhora, per prevenir aproximacions de l’enemic cap a les defenses de Gibraltar. I també sabem que aquelles Miquelet Huts eren situades a un tret de canó del castell, que és aproximadament on queda una frontera que, avui mateix, passarà a la història.

A parer dels impulsors de la iniciativa, “és necessari fer una demostració de força col·lectiva que evidenciï que el projecte polític d’Aliança Catalana no representa la majoria de l’independentisme ni del catalanisme popular”. Sobre això, la convocatòria vol aplegar organitzacions polítiques, moviments populars i el conjunt del teixit associatiu del país “al voltant d’una reivindicació clarament antifeixista i antiracista”.

Finalment, Alerta Solidària, Arran, COS, Endavant i SEPC alerten que el projecte d’Aliança Catalana suposa una “amenaça per al conjunt del poble treballador català”, ja que es tracta d’una proposta “autoritària, favorable als interessos de les elits econòmiques i orientada a restringir drets col·lectius, especialment els de les persones immigrants”.