Segons ha informat la companyia, propietat de Meta, aquests comptes inclouran per defecte configuracions més estrictes. L’objectiu és que les famílies puguin guiar els menors en les primeres experiències digitals, limitant l’ús de l’aplicació a missatges i trucades, que són les funcions més bàsiques del servei.

Les comptes hauran de ser creades i gestionades activament per un pare, mare o tutor i estaran vinculades al seu propi compte de WhatsApp. Per configurar-les, caldrà tenir el telèfon del menor i el del progenitor o tutor al costat, de manera que es puguin enllaçar els dos dispositius.

Control de contactes i grups

Un cop configurada el compte, els adults podran decidir qui pot contactar amb el menor i a quins grups pot unir-se. També podran revisar les sol·licituds de missatges de persones que no formen part dels contactes i gestionar les opcions de privadesa del compte. Els controls parentals estaran protegits per un PIN específic, de manera que solament el pare, mare o tutor podrà modificar els ajustaments o revisar determinades funcions.

En el cas dels contactes desconeguts, els missatges es dirigiran per defecte a una carpeta de sol·licituds. Aquestes solament es podran obrir introduint el codi parental, cosa que permet als adults revisar abans qui prova de contactar amb el menor. El control també s’estendrà als grups. Per defecte, solament el pare o tutor podrà afegir el menor directament a un grup. Les invitacions procedents d’altres usuaris es convertiran en enllaços que hauran de ser aprovats abans que el menor hi pugui entrar.

Missatges protegits amb xifratge

Tot i el control parental, WhatsApp assegura que estarà disponible a final d’any i que la privadesa de les converses es mantindrà intacta. Les comunicacions continuaran protegides amb xifratge d’extrem a extrem, de manera que ni la plataforma ni tercers poden accedir al contingut dels missatges o de les trucades. La companyia ha explicat que aquest sistema forma part d’un conjunt de mesures amb què les grans plataformes tecnològiques provaven respondre al debat creixent sobre l’ús de mòbils i xarxes socials entre menors, una qüestió que cada vegada preocupa més famílies, educadors i administracions.

Segons WhatsApp, els nou compte no seran permanents. Quan el menor arribi a l’edat mínima per utilitzar l’aplicació sense supervisió, és a dir, a catorze anys, segons la normativa de protecció de dades— tant el jove com els seus tutors rebran un avís per transformar el compte en un de convencional. Els pares, però, podran retardar aquesta transició fins a dotze mesos si consideren que el menor encara no es troba preparat per utilitzar l’aplicació sense control familiar.

Michael Barnes, que aquesta setmana va deixar el càrrec de cap de la Comissió contra la Delinqüència de l’estat de Nova Gal·les del Sud, a Austràlia, té un missatge per als professionals amb calers que han convertit el país en la capital mundial de la cocaïna: els seus hàbits de consum financen empreses criminals que es dediquen a assassinar innocents, al tràfic de persones i a l’extorsió.

El darrer Informe Mundial sobre les Drogues de l’ONU calcula que prop d’un 4,5% dels australians consumeixen cocaïna cada any, el percentatge més alt del món. L’anàlisi d’aigües residuals feta per la Comissió Australiana d’Intel·ligència Criminal mostra que el consum de cocaïna al país va augmentar d’un 69%, fins a xifres de rècord, els dotze mesos previs a l’agost del 2024.

“M’angoixa profundament la normalització del consum de drogues”, diu Barnes, que va exercir a la Comissió contra la Delinqüència de Nova Gal·les del Sud durant més de cinc anys. “Els advocats, comptables i metges se senten molt còmodes comprant cocaïna. Són les mateixes persones que després cerquen xocolata de comerç just, però que no tenen cap problema a comprar cocaïna ben xopa de sang”, afirma. “La ‘cocaïna de comerç just’ no existeix, ras i curt.”

L’augment del consum de cocaïna ha convertit Austràlia en un mercat altament lucratiu per als grups criminals de tot el món, malgrat la distància que separa el país dels grans centres de producció. A Sydney, un gram de cocaïna pot arribar als 300 dòlars australians, l’equivalent a uns 180 euros, gairebé el doble del preu que se’n paga en una ciutat com Londres.

L’impacte econòmic d’aquest hàbit creixent és cada vegada més alt. L’any 2024, els delictes relacionats amb les drogues il·legals van costar uns 82.300 milions de dòlars australians (l’equivalent a 50.000 milions d’euros) a l’economia del país, un 20% més que no pas l’any anterior, segons l’Institut Australià de Criminologia (AIC). La xifra eclipsa el pressupost anual en defensa, per exemple.

El tràfic de drogues és el nexe comú que connecta una epidèmia de delictes a Austràlia que inclou assassinats, incendis provocats i centres d’estafa a l’estranger, segons l’AIC. Aquests darrers mesos, Sydney ha estat l’escenari de tot un seguit d’atacs a plena llum del dia i tiroteigs de vehicles en marxa entre bandes criminals que lluiten per repartir-se el control del tràfic de drogues a la ciutat. Dimarts de la setmana passada, la policia va anunciar que havia localitzat restes humanes que es creu que pertanyen a un home de vuitanta-cinc anys segrestat a casa seva, a Sydney, per una banda criminal fa dues setmanes, en un presumpte cas de confusió d’identitat.

L’extensa costa australiana facilita que la majoria dels enviaments il·legals esquivin els controls fronterers: les bandes sovint recluten treballadors de l’aerolínia Qantas, o bé personal portuari, com a informants fronterers. Els funcionaris de duanes tan sols intercepten una quarta part de tota la droga que entra al país, segons un informe parlamentari publicat l’any 2024.

El complot per a importar 100 quilograms de cocaïna al vol de Qantas de Johannesburg a Sydney del 7 d’octubre de 2023 mostra el grau de sofisticació d’aquesta xarxa d’importació, segons que revelen documents judicials a què ha tingut accés Bloomberg.

La trama era formada per un grup de treballadors amb accés a zones restringides a l’aeroport de Sydney. Un d’ells era Michael James McPherson, gerent de Jets Transport Express, una filial de Qantas que s’encarrega de transportar mercaderies provinents de l’estranger. El càrrec de McPherson li permetia d’accedir a zones restringides, incloent-hi la terminal internacional de càrrega de Qantas.

Mesos abans del dia del vol, McPherson es va reunir amb una altra persona per tractar els detalls del pla. Aquella persona era Darren Steven Bragg, que havia perdut la feina en una empresa de logística local el juny d’aquell mateix any.

Bragg i un altre home van oferir a McPherson 10.000 dòlars australians (uns 6.000 euros) i una “gran bossa de cocaïna” perquè cerqués feina al primer a Jets Transport i, d’aquesta manera, poder introduir drogues de manera encoberta a les instal·lacions de l’aeroport. McPherson va contractar Bragg aquell agost.

Ja contractat, Bragg va col·laborar amb uns quants socis estrangers per introduir cinc bosses carregades de cocaïna en un contenidor de càrrega a la bodega del vol que sortia de Johannesburg. Era previst que l’enviament arribés un dissabte, dia en què Bragg solia treballar. Bragg i McPherson van recollir el contenidor i en van descarregar la droga, que van introduir en un vehicle que era a l’aeroport.

Però la Policia Federal Australiana ja els esperava. Bragg, McPherson i un tercer home, el conductor del vehicle, van ser detinguts. Bragg va ser condemnat a deu anys de presó; McPherson, a tres.

McPherson va declarar a la policia que li havien promès 150.000 dòlars australians (uns 90.000 euros) i una bossa de cocaïna per la participació en la trama. Una volta va acceptar d’embutxacar-se 10.000 dòlars australians pel contracte de Bragg, ja es va veure incapaç de fer-s’hi enrere. “Has acceptat els diners, ja no et queda més remei”, va dir Bragg a McPherson, segons que revelen els documents judicials.

Unes altres bandes opten per crear negocis d’importació que treballen de manera completament legítima durant mesos o anys, i no és fins que es guanyen la confiança de les autoritats que comencen a amagar drogues als enviaments sistemàticament. Moltes empreses de transport del tot legals també es veuen sovint implicades en el tràfic de drogues sense el seu coneixement o consentiment. Sigui com sigui, en aquestes situacions són sempre les bandes criminals les que hi surten guanyant.

“Si he de ser honest, dubto que s’intercepti més d’un 30% de la droga que arriba a Austràlia”, diu Barnes. “I molta gent et diria que la proporció és encara més baixa.”

La cocaïna no és l’única droga a l’alça al país. Austràlia i Nova Zelanda registren, amb diferència, les xifres més altes de consum per càpita d’èxtasi –també conegut com a MDMA– del planeta, segons l’informe mundial de consum de drogues de l’ONU. Prop d’un 12% de la població d’Austràlia consumeix cànnabis, una xifra que pràcticament triplica la mitjana mundial (4,6%).

El tràfic de drogues a Austràlia ha crescut gairebé a mesura que han deixat d’arribar exclusivament a través del Pacífic i han començat a circular per unes altres rutes. Avui, la cocaïna sud-americana arriba a Sydney via Europa, l’Àsia, l’Àfrica i el Llevant; els carregaments de drogues comissats són com més va més grans.

Les autoritats australianes continuen fent mans i mànigues per aturar l’allau de drogues. A partir del juliol, les autoritats encarregades de lluitar contra els delictes financers començaran a investigar amb més detall les activitats dels agents immobiliaris, advocats i comptables, sovint sospitosos d’ajudar els delinqüents a amagar els ingressos procedents de la importació i la venda de drogues. Aquests darrers dos anys, la policia de Nova Gal·les del Sud ha confiscat una flota de cotxes de luxe, safates de lingots d’or, vaixells, joies i rellotges que pertanyien a presumptes traficants.

Els agents duaners, d’una altra banda, han aconseguit algunes intercepcions sonades. El maig de l’any passat, per exemple, la policia va interceptar una llanxa motora uns 500 quilòmetres al nord de Sydney que transportava més d’una tona de cocaïna.

Al novembre, la policia va acusar el capità d’un vaixell de transport de bestiar d’haver ideat un pla per a importar més de 525 quilograms de cocaïna a Austràlia. El pla, segons les autoritats, consistia a llançar la droga per la borda del vaixell quan s’acostés a Perth, a l’estat d’Austràlia Occidental: la policia, de fet, va trobar paquets lligats a bidons flotants a uns 30 quilòmetres de la costa.

Però les autoritats saben que lliuren una batalla perduda contra els traficants de cocaïna i Barnes no té gaires esperances que la situació canviï a curt termini.

“Sempre hi haurà algú que trobarà la manera de subministrar-ne mentre la gent continuï disposada a pagar-ne tants diners”, sentencia.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Maria Antònia Oliver París, portaveu de l’associació Memòria de Mallorca, ha estat la cara visible d’una lluita per a tancar ferides i dignificar les víctimes i els familiars. Ella va viure el ple de dimarts amb tristesa i impotència, però sap que la lluita continua. També va voler deixar un regal a la presidenta Marga Prohens, que no s’ha acostat mai als familiars de les víctimes. Parlam amb ella de tot això, de com es troben les famílies i de quines conseqüències tindrà l’eliminació de la llei.

—Com estau després de dimarts?
—Un poc cansada, però amb força. Tenc clar que si es tanca una porta, se n’obre una altra. Ja preparam iniciatives que seran bastant potents, que no puc dir encara. Seguirem endavant, com hem fet sempre. No teníem lleis i vam fer moltes coses. 

—Què diuen les famílies? Quins missatges envien i quins sentiments tenen?
—Tristor, no puc dir res més… Indignació també, però sobretot tristor. Dins el parlament ja es notava. Perquè començaven a confiar una altra vegada en les institucions; i ara et fan això. Veus que toquen el moll de la memòria, que són les víctimes. Perquè la memòria abraça moltes coses, però les víctimes en són el centre. I això que fan és fer mal a aquestes persones, és dolorós. Ara, els dic que es poden derogar lleis, però no aconseguiran mai esborrar la memòria. Perquè viu en les famílies, en la societat, en qualsevol moviment, en qualsevol persona que lluita contra les injustícies. Això és memòria, també, aprendre dels errors del passat. Per tant, això no ho podran esborrar, i ho hem de veure clar. No ho han pogut fer en vuitanta anys. 

—Com definiríeu l’actitud dels partits?
—El PP menteix, menteix, menteix. El que més em dol són les mentides del PP, perquè menteixen i ho saben. Saben perfectament que la llei de memòria espanyola no pot substituir la nostra. Saben que ja no queden pràcticament més fosses per exhumar. I tot això ho fan amb traïdoria. Surten a xerrar de les víctimes ocasionades pels bombardejos republicans, però i les altres? Nosaltres volem totes les víctimes. Són ells que no les volen totes. 

—Justament aquest és un dels seus arguments: que no s’hi inclouen totes les víctimes.
—Però sí que hi són, totes, dins la llei. Passa que els altres no ho reclamen. Saps per què? Perquè ja ho tenen tot. Què han de reclamar? Els que reclamam som nosaltres, que no tenim res. Ells diuen que són generosos, que han tengut eines per a perdonar… Nosaltres no les hem tingudes. Les mentides del PP són alarmants. Jo no vull que aquesta gent vengui mai més a cap acte. És que no els vull. Perquè han derogat la llei de memòria. Ara, hem de continuar i no tenim cap més remei que aixecar-nos, perquè mentre lluitem no ens guanyaran.

—Vós com vàreu viure el ple, personalment?
—Molt malament. Havia de tenir paciència pels altres, però em costava molt. Quan es va posar a parlar Vox i el PP vam sortir fora, perquè si no, no hauríem aguantat. A la sala de les Passes Perdudes [just al costat de la sala de plens] hi havia gent de Vox, també. L’ambient era pitjor. Fins i tot una persona que seia devora jo, va dir: “I encara no els van matar tots.” No, encara som aquí alguns. Hi havia un ambient tens, no va ser gens agradable.

—Varen venir a provocar.
—A provocar, sí. A fora, quan ateníem els mitjans i llegíem el manifest, vam penjar els noms de les víctimes a les reixes del parlament. Va sortir el diputat de Vox Sergio Rodríguez a fumar i sempre fa igual: es posa al nostre costat i se’n riu, mirant-nos als ulls, sense cap mania. Després va sortir Jorge Campos, davant els familiars de les víctimes, fent la salutació romana amb el dit cap avall. La gent li va començar a dir feixista, i ell va dir que Memòria de Mallorca l’havia intentat agredir. D’agressió, no n’hi va haver cap. Menteixen. I això de posar el dit cap avall? Sort que no va fer així [es passa el dit d’un costat a l’altre del coll]. Però això què és? Què incita? Això és un delicte d’odi. És dir: “Us tornam a matar, us tornam a enterrar.”

—I ho fan amb impunitat.
—I tant. Però també ho hem dit al nostre advocat. No se sap mai què pot passar. També hi ha pendent el judici de Le Senne, que es destorben molt. Amb el fiscal general van fer via… però mira, tenim un president allà, encausat, pendent que l’Audiència Provincial decideixi quan li obri el judici oral. I ja va passant la legislatura, per veure si es pot jubilar i després cobrar el que hagi de cobrar. 

—Vàreu deixar un regal a Prohens.
—L’actitud del PP és ofensiva. Ni es van acostar a nosaltres. Jo sí que em vaig acostar a la presidenta del govern. Va ser una vegada ella va baixar a votar, perquè no hi era, no es va presentar en tot el debat. Només a votar i a donar la mà a en Campos, rient. Vaig poder dir-li “veritat, justícia i reparació” i li vaig deixar un mocador de Memòria de Mallorca. A veure què en farà. El cremarà? El llençarà? Estaria bé que li demanàssiu. Què en farà d’un mocador que només diu això: “Veritat, justícia i reparació”? El pensa penjar al dormitori, guardar com un tresor o llençar els drets humans, com han fet amb la memòria? Perquè això que han fet amb la memòria és derogar els drets humans. El va retirar tot d’una, el va ficar a la bossa, supòs. Tret que el llençàs dins la paperera, com va fer Le Senne amb la foto d’Aurora Picornell i les Roges del Molinar. M’agradaria saber què en farà.

—Ja us ho diré, perquè hi era en aquell moment: quan va veure els fotògrafs, el va amagar davall la taula. I es va queixar que li fessin fotos del moment.
—Et va increpar, mira. No li va agradar gens, aquesta era la meva intenció. Posar-la en evidència.

La presidenta, Marga Prohens, va amagar el mocador que la portaveu de Memòria de Mallorca li va deixar a l’escó (fotografia: Martí Gelabert).—Sabia que feia alguna cosa mal feta.
—Sí. Ho sap perfectament. I sap perfectament què és el mocador. El coneix perfectament, malgrat que no ens ha volgut rebre mai. No ha tengut mai temps en la seva agenda. 

—En quina situació ens trobam ara, amb la derogació de la llei? Quins drets es perden?
—Tot és més mal de fer. Els recursos que tenim com a associació són limitats. Abans teníem un canal de comunicació directe amb el govern d’aquí, que col·laborava també amb l’espanyol. Es perd l’accés directe a la gent que pot treballar en la memòria. Cada territori té les seves característiques, que es coneixen perquè investigadors i gent experta hi ha treballat. Nosaltres no podem dir a Madrid: “Heu de posar una pedra a en Joan Bibiloni, de Binissalem.” Perquè et diran: “Qui és aquest senyor?” Aquí sí que ho podem fer, perquè tenim un govern que ho sap. No és tan complicat d’entendre.

—S’hi pot fer res?
—Ara el govern espanyol sembla que recorrerà contra la derogació, com en altres territoris. Nosaltres no ho podem fer. El Tribunal Constitucional ha suspès cautelarment algunes derogacions.

—La darrera vegada que us vam entrevistar, el desembre del 2024, va ser quan el parlament va salvar la llei del primer intent de Vox de derogar-la. Però em vau dir que al PP no li hauria tremolat la mà, si tot li hagués anat bé, per fer-ho. Ni per tornar a ser amics amb Vox, atès que s’havien romput relacions en aquell moment. Això ha passat un any i poc després.
—Sí, perquè el PP defensa la seva butaca i ja està. No li importa la memòria, ni les víctimes. És claríssim. Ells van votar aquesta llei, però no els ha tremolat la mà. 

—Posen d’excusa que ja hi ha la llei de fosses.
—La complementa. La llei de fosses tota sola no val. No poden exhumar una fossa i lliurar les restes a les famílies en privat. Posen d’excusa que no venguin els mitjans a molestar i les famílies, és clar, diuen que d’acord. Però no s’han fet actes d’homenatge, llevat que un municipi en concret ho hagi volgut. Ells miren de no molestar els socis de govern, per tenir tot en silenci. És una manera d’enterrar una altra vegada aquestes víctimes i la seva memòria. Aquests actes han de ser públics, recuperar els cossos perquè ens diuen una veritat: que hi ha uns impactes de bala, volem recuperar una gran injustícia. No només és enterrar-les dignament, és que tota la societat reconegui aquestes persones. 

—Us volia demanar pels vint anys de Memòria de Mallorca, que feis enguany.
—És ver que hi ha coses molt complicades, com aquesta que diem ara. Però si mires enrere, t’adones que hem fet moltes coses. L’agenda política recull sempre les lluites que la societat duu endavant. Jo no hauria pensat mai trobar tantes víctimes, identificar-les i poder-ne tornar els cossos als familiars. Hem aconseguit que l’avinguda de Joan March, el financer de la guerra, canviés de nom. Hem aconseguit moltes coses que no pensàvem aconseguir i n’aconseguirem més. Des de la primera denúncia que vam posar, el 2006, que va tocar el jutge Garzón, a quan vam anar a l’Argentina a denunciar. Hem recollit milers de testimonis…

—Hi ha també temes pendents, com la Feixina.
—És una creu que tenim damunt. L’ull que ens mira, el gran germà. Insistirem al govern espanyol perquè la incloguin al cens de simbologia franquista. Perquè qualsevol simbologia que tengui cap classe de protecció, s’ha d’eliminar. A partir d’aquí podrem obrir un nou procés judicial i continuarem batallant.

—Voleu deixar un darrer missatge?
—És una pena, perquè el Partit Popular hauria d’abraçar la memòria. Es confonen, es pensen que només eren radicals. Emili Darder era un home d’esquerres, però moderat. Pacifistes, no era gent exaltada. M’ofèn moltíssim, també, que al parlament es parlàs d’Heriberto Quiñones, posant entre cometes que era la parella d’Aurora Picornell i que era un assassí. Però no van dir que haiva tengut un judici il·legal, que havia estat torturat, que no s’aguantava dret, que li van rompre la columna i que el van baixar amb una cadira per afusellar-lo. Si jo no puc jutjar l’assassí del meu padrí, no em posis tu una sentència franquista i em diguis que és legal, perquè no ho és. Després van dir que Lluís Companys era un assassí. Vaig quedar morta. 

—[…]
—És que és una ofensa. Tot són ofenses i les ofenses són dolor. Això és revictimitzar les víctimes. A en Lluís Companys, a n’Heriberto Quiñones, a n’Aurora Picornell, al meu padrí, a totes les famílies que érem allà. Això és el que ha fet el PP. Que ho tengui dins la seva consciència, aquesta senyora. Quan vegi un mocador o el vagi a llençar o a mocar-s’hi, que sàpiga que deroga drets humans i fa mal a gent que viu a les Illes, que són ciutadans que també representa i ens té completament marginats. I pensa que continuarem marginats com en temps del franquisme. No, sortirem al carrer i li direm ben clar a la cara què ha fet: ha traït els seus ciutadans.

La pàgina era especialment agra i dolenta. Ortega hi elucubrava, amb aquella prosa de marbre que tant admiraven els seus deixebles, que Castella era l’única que havia pensat Espanya i que havia de continuar pensant-la. Els catalans, deia, i els bascs no hauríem arribat mai a res. Érem, en el millor dels casos, particularitats pintoresques. El filòsof de la modernitat espanyola, el liberal de capçalera, el reformador, l’home del Museu del Prado i de la generació del catorze ens oferia, en definitiva, la mateixa visió peninsular que els generals africanistes imposaren poc després amb la metralleta i els canons. Més ben dit, posava les bases d’allò.

El nacionalisme espanyol modern no és medieval ni romàntic: és una fabricació de començament del segle XX, consagrada per Ortega i els seus, i conduïda després pels falangistes i tota la tropa feixistoide, el general Franco i la seua cort de criminals, la dictadura que va resultar del seu cop i, finalment –amb les arestes llimades però amb l’estructura intacta–, a la constitució del 78, que hi ha qui diu que sembla orteguiana. Detalls a banda, és una línia contínua. I la idea de fons és sempre la mateixa: Espanya és Castella –ara ja en diuen Madrid, perquè de Castella no queda res– i la resta hi ha de participar en la mesura que s’hi dissolga. I únicament a partir de la dissolució.

Fa anys que hi pense, i no em deixa de sorprendre encara que una certa progressia espanyola, i fins i tot una certa esquerra catalana, continue tractant Ortega de liberal. Si agafeu els seus texts sobre la nació, sobre la unitat d’Espanya, sobre la missió històrica, sobre els pobles perifèrics, i els traduïu a l’italià, la prosa sembla directament de Mussolini. I no és una exageració retòrica, això, és una constatació literària: “Il castigliano è la lingua dell’Impero; una lingua di cultura superiore, destinata a presiedere lo spirito degli altri popoli ispanici.” El voluntarisme de la unitat, la missió imperial de la raça central, la perifèria com a contingut que ha de ser organitzat per un centre que pensa –tot això és feixisme de manual. I en aquest sentit, el fet que Ortega no portés camisa negra és, si de cas, un detall de guarda-roba, no d’ideologia, si el llegeixes en la seua concreció.

Ara, la cosa més interessant d’aquesta idea orteguiana no és la seua brutalitat filosòfica, sinó la seua incongruència pràctica. Si resulta que només els castellans poden pensar Espanya, aleshores tots els altres hauríem d’estar-hi sotmesos i ser obedients. Hauríem d’acceptar que se’ns pensés des de fora. En definitiva, hauríem de renunciar a tenir un pensament propi sobre el lloc on vivim. Un atreviment, aquest, que pot funcionar un temps i tan sols a base de la violència que Ortega enaltia. Però que genera un problema irresoluble per a qualsevol que vulga fer un estat que funcione, perquè exigeix la submissió perpètua. I la submissió perpètua és –a la llarga i en qualsevol part del món– una quimera irrealitzable.

I per desfer-la, tan sols cal reconèixer que ací, concretament, tenim Barcelona. Més i tot que amb Catalunya o els Països Catalans, la quimera orteguiana topa ací amb la realitat concreta, física i tossuda de Barcelona. Una ciutat que sempre ha competit. Que sempre ha volgut ser capital de coses. Que sempre ha tingut burgesia, banca, indústria, universitats, teatre, arquitectura. Una ciutat que, per molt que Espanya i el seu estat ho haja intentat, no ha acceptat mai de bon grat el paper de filial, de figurant de segona. Per entendre’ns: ni els espanyolistes barcelonins més fervorosos volen que l’aeroport de Barcelona siga una sucursal de Barajas. La contradicció els travessa de dalt a baix.

I ací és on entra en joc amb una claredat enlluernadora el futbol. Un esport en què tot es fa visible amb una claredat que cap discurs polític no assoleix. Quan el Reial Madrid i el València van jugar la final de la Champions ara ja fa molts anys, vaig viure l’actitud dels madrilenys de prop, i va ser tant irritant com instructiva. Eren insidiosos i molests. Ens tractaven com un simple decorat de la seua festa. Pretenien que no els molestàssem en una celebració que van començar sense gens de pudor abans que xiulessen l’inici del partit. Els valencians érem, en la seua lògica, un accident provisional del calendari, una comparsa que hauria de tenir la gràcia de saber estar-se al seu lloc. Aquella actitud –ho vaig pensar aleshores i encara ho pense avui– no era arrogància esportiva: era la doctrina d’Ortega feta mentalitat de grada.

Però amb el Barça –d’ençà que Johan Cruyff va fer el gran canvi de mentalitat que ha transformat el club de dalt a baix–, la cosa és diferent. Amb el Barça no poden. Ho han intentat per totes les vies. Per la via arbitral, que és la més discreta. Per la via judicial, que és la més brutal. Empresonant directius, provant de destruir la credibilitat econòmica davant de bancs i inversors. Amb un sistema de mitjans goebbelià, capaços d’inventar-se la més grossa. A Madrid han fet tant com han pogut per reduir el club a la impotència i no ho han aconseguit. El Barça continua essent el Barça. I d’alguna manera continua essent, en un sentit que va molt més enllà del futbol, el principal argument empíric contra la tesi d’Ortega. Quin culer, per més espanyolista que puga ser, acceptaria resignadament la subordinació al Reial Madrid?

Perquè si Espanya només pot ser el Madrid –el Madrid com a metàfora d’un poder centralitzat que pensa per als altres–, aleshores el Barça és, per definició, un escàndol ontològic. Un club que no accepta de ser sucursal. Que ha construït una identitat pròpia amb una consciència clara que aquella identitat és nacional i no simplement esportiva. Que porta el nom de Catalunya al món en condicions d’igualtat –i molt sovint de superioritat– respecte dels clubs espanyols. Una cosa simplement intolerable per a la lògica orteguiana, per al nacionalisme de l’altiplà.

Per això, en setmana d’eleccions al club, i gràcies a l’anècdota bibliogràfica, avui m’ha semblat oportú recordar que la batalla que es lliura a les urnes no és nova i no és merament esportiva. És civilitzatòria. La qüestió és si els catalans podem existir com a subjecte –si podem pensar-nos– o si acceptem que ens pensen de Madrid estant. Ortega ho va exposar fa un segle i, en general, la nostra resposta ha estat, d’aleshores ençà, variada, però sempre persistent. De vegades fent servir la política, de vegades fent versos, pintant quadres o fent música, sovint innovant en la indústria, en la tecnologia, a les universitats. Però també –i ja em perdonareu la digressió un pèl fanàtica d’avui– dins un camp de futbol, passant la pilota de l’un a l’altre i fent jugar un equip, de fa dècades, d’una manera única que reconeix i singularitza el món sencer.

PS1. Dimarts el parlament balear va viure un episodi especialment terrible, amb la derogació de la llei de memòria històrica per part de la majoria del PP i Vox. Martí Gelabert en parla amb Maria Antònia Oliver París, portaveu de l’associació Memòria de Mallorca, que ha estat la cara visible d’una lluita per a tancar ferides i dignificar les víctimes i els familiars: “Poden derogar lleis, però no aconseguiran mai d’esborrar la memòria”.

PS2. Diumenge hi haurà eleccions municipals a Catalunya Nord, amb el focus posat sobretot en Perpinyà. Lluís Dagues ens explica avui un element molt especial de la campanya electoral, que és l’ús a gran escala de les xarxes socials que fan els partits polítics, un fet que pot canviar la sociologia del país: “Entre l’abstenció i l’algorisme: la nova sociologia electoral dels nord-catalans“.

PS3. A VilaWeb Televisió ahir es va emetre La taca d’oli. Ot Bou ens hi presenta un debat molt interessant amb el periodista israeliano-català Paul Sánchez Keighley. Imprescindible per a entendre millor què passa al Llevant. Vegeu-ne el vídeo. Una conversa sobre l’estratègia israeliana en la guerra contra l’Iran i el pes de la figura de Benjamin Netanyahu.

PS4. Després de nou anys de silenci discogràfic, Brams presenta Tornar-hi, tornar-hi i tornar-hi, un disc amb cinc cançons que naix del desencís posterior als fets del Primer d’Octubre i de la tardor del 2017. Pere Millan ha parlat amb Francesc Ribera, Titot, un home decisiu per a aquest país i que no decep mai: “Volíem advertir del risc que el moviment d’alliberament es convertís en una croada antiislàmica”.

El sintagma prové d’un article publicat a Serra d’Or l’any 1972. Duia per títol “Una carència singular”, el signava en Joan Fuster i començava així: “Fa temps que hi penso, i miro de plantejar el problema als meus amics. Es tracta d’això: el País Valencià actual no té una novel·la pròpia.” És interessant per moltes coses, aquest article, també per a constatar com, de cadascun dels temes que proposava en Fuster perquè fossin desenvolupats en narrativa (l’efusió de l’estraperlo, el drama de l’emigració a Europa, l’erotisme litoral i l’especulació de terrenys, la desolació del secà, els negocis tèrbols de la nova burgesia ascendent i els tristos negocis de la burgesia descendent, la guerra, la postguerra, el clero amb amenes variants i tallo la citació desordenada perquè no acabaríem), de tots i de cadascun i també dels punts suspensius, ja en tenim novel·la. Novel·les. I bones. Molt bones.

De fet, aquella carència ha estat superada amb escreix, i des d’aquest nostre començament de mil·lenni ja podem parlar de la potència de la narrativa que ens emana del País Valencià i celebrar la Isabel-Clara Simó i en Joan Francesc Mira i en Martí Domínguez i en Manuel Baixauli i en Josep Lozano i en Joan Benesiu i la Raquel Ricart i en Xavier Aliaga i en Ferran Torrent i no sóc exhaustiva.

Sé que és una evidència, però val la pena de recordar-ho de tant en tant (sobretot per ajudar el barcinocentrisme a resituar-se en la realitat, que és més àmplia, més rica, més plena que el seu interessantíssim melic): sense el conjunt, sense les veus que la modelen des de Llucmajor o Sueca o Lleida o Perpinyà, no és que la literatura ens quedi incompleta, és que no és.

Una de les conseqüències del fraccionament en autonomies és també la compartimentació dels circuits culturals, de distribució i de crítica i de coneixement general i de tot. No és camp exclusiu del món dels llibres, això: ara penso en l’esplèndid film d’en Vicent Monsonís, La invasió dels bàrbars (premi del públic al FIC-CAT l’any passat, per cert, i tot un fenomen que ja han vist més de trenta mil persones i que s’obre pas amb la força del boca-orella), i no sé si goso preguntar si la coneixeu, al nord o a l’est, si és que se n’ha parlat o s’ha projectat prou o com pot ser que costi tant (veig cartells amb projeccions d’un sol dia a Cardedeu, Tàrrega, a Inca…: si en teniu notícia, no la deixeu escapar!).

Si tornem a la cosa novel·lística, però, i per acabar de fer feliç Joan Fuster, és important també d’assenyalar que, a més a més dels valors consolidats, com que som una literatura viva i creativa i forta (i algun dia, espero, ho començarem a assumir), dia sí i dia també n’apareixen de nous, de valors. I ara penso en l’Emma Zafón o en la Irene Klein o en en Vicent Flor. Per exemple. Tan diferents. Tan interessants.

Tot just l’he acabat, aquest Terres bàrbares (Edicions 62) que ha publicat en Vicent Flor, i visc amb la pruïja que se m’apodera de tot quan passo el darrer full d’una bona novel·la: la necessitat de compartir-la, de dir que no te la deixis perdre, que llegeix i emociona’t i pensa i evoca i imagina i riu i tantes coses (tantíssimes) com ens pot oferir la literatura!

Pot ser que conegueu Flor per l’assaig polític i de pensament nacional (Noves glòries a Espanya, per exemple, o el més recent Contra la llengua dels valencians): ell és sociòleg i n’exerceix. També és un gran lector, amant del coneixement, del raonament, dels llibres i la conversa. I fa anys que ha caigut en la temptació de la literatura (visca!). Als assaigs ja s’hi perfilava el tremp literari, en començar la dècada s’hi va llançar de cap, va escriure El carrer de baix, i aquella història crua que bevia directament de l’experiència i la transformava en novel·la va guanyar el premi Joanot Martorell. Com que és un home ponderat, ja deia, poc després, que ara veurem què passa, que la prova definitiva és la segona novel·la, la que costa, la més difícil.

I des d’aquesta premissa, aquesta responsabilitat, va escriure, i reescriure, Terres bàrbares. I acaba de sortir. I demostra que Flor hi era perquè és i es consolida. I ho fa amb una novel·la fonda i suggeridora que recorre València i que la ficciona i que ens la mostra tal com va ser (les grisors tamisades de la puta postguerra, les enviscades del franquisme fortificat) i tal com és (durícies i esperances i més), una novel·la que ens recorda que els fets són els fets i que hi ha veritats. Més enllà de les distorsions i dels jocs de miralls, hi ha el tema de la veritat, la necessitat i la dificultat de la veritat: ens les presenta, necessitat i dificultat, des de la nostra història recent i estrafeta per les continuïtats del franquisme; colgades sota els silencis premeditats de la família (veritats doloroses, veritats complexes: veritats); reclamant professionals (periodistes, sí: d’això parla també la novel·la, d’aquest retrat tan real i tan cru) que les treguin a la llum. I tot això ho fa Vicent Flor amb un estil característic que barreja citacions i situacions i personatges reals amb altres que diu que li han nascut a la imaginació, i llegeixes i llegeixes i aconsegueix que creguis que això que et conta és una crònica documentada.

Perquè és que ho és.

O inventada.

Tot alhora.

Literatura.

(Informació de servei: si el 18 de març correu per Barcelona, mireu d’arribar-vos a la llibreria Ona, que hi parlarem de Terres bàrbares –del títol també– i junts trinxarem, de passada, les maleïdes separacions autonòmiques.)

Qui és Juan Luis Gandia?

Juan Luis Gandia Cabedo (Ontinyent, Vall d’Albaida, 1965) és catedràtic d’economia financera i comptabilitat de la Facultat d’Economia, i llicenciat i doctor en ciències econòmiques i empresarials per la UV amb premi extraordinari. Ha fet classes en diversos graus i postgraus, ha encapçalat projectes i coordina un grup d’innovació docent. La seua recerca se centra en l’impacte de les noves tecnologies en la transparència i fiabilitat de la informació corporativa, la relació entre auditoria i qualitat de la informació financera i l’anàlisi textual de la no financera.

En l’àmbit professional, ha estat vocal del Consell d’Administració de Caixa Ontinyent i de la comissió executiva d’aquesta entitat, i va ser vocal del consell directiu de l’Associació Espanyola de Professors Universitaris de Comptabilitat (ASEPUC). En gestió, ha exercit càrrecs com ara el de vice-rector d’Economia, Infrastructures i Tecnologies de la Informació (2014-2018), i vice-rector d’Economia i Infrastructures (2018-2019). És membre del claustre d’ençà del 2009, ininterrompudament.

Qui és Ángeles Solanes?

Ángeles Solanes Corella (Tavernes de la Valldigna, Safor, 1972) és catedràtica de filosofia del dret. Ha impartit docència en grau, doctorat, màster oficial i títols propis, i també coordina un grup d’innovació docent. Encapçala el grup de recerca Multihuri i ha participat en nombrosos projectes, com ara “Racisme i discriminació: els drets humans sota amenaça”. Ha publicat vint-i-set llibres, vuitanta-vuit capítols de llibre i més de setanta articles científics en revistes nacionals i internacionals. 

En l’àmbit de la gestió, ha assumit responsabilitats com ara la de vice-rectora de Formació Permanent, Transformació Docent i Ocupació de la UV (2022-2025), vice-degana de Relacions Internacionals de la Facultat de Dret (2010-2018) i directora del Departament de Filosofia del Dret i Política (2019-2022). A més, va ser la primera dona presidenta del Consell per a l’Eliminació de la Discriminació Racial o Ètnica del Ministeri d’Igualtat espanyol (2018-2020), i actualment és presidenta del Fòrum per a la Integració Social dels Immigrants (Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions espanyol). 

El 2023 va rebre el premi del Consell Valencià de Cultura pel seu treball en la lluita per la igualtat de gènere. Forma part del comitè assessor del Centre d’Estudis Ètnics de la Universitat de Mont-real (CEETUM), de la Xarxa Amèrica Llatina, Àfrica, Europa i Carib (ALEC), i del Patronat del Consorci d’Entitats per a l’Acció Integral amb Migrants (CEPAIM). També dirigeix l’Anuari de Filosofia del Dret, la revista més antiga en aquesta disciplina.

Els resultats de la primera volta

A la primera votació, Gandia va guanyar entre el personal docent i investigador (PDI) doctors amb vinculació permanent, amb un 23,40% dels vots, enfront del 18,80% de Solanes. En canvi, Solanes va guanyar entre el PDI no doctors o sense vinculació permanent, amb un 5,66%, contra el 5,10% de Gandia. Solanes també va guanyar entre els membres del personal d’investigació en formació amb un 0,59% –0,47% de Gandia–, i entre els estudiants, amb un 11,98% –7,89% de Gandia.

El percentatge total de participació va ser del 15,17%. Hi havia un total de 57.920 electors convocats a les urnes, la major part dels quals són estudiants de grau i postgrau (49.246). No obstant això, el percentatge més alt de participació va ser entre el PDI doctors amb vinculació permanent (2.359), amb un 82,79%. Dels estudiants, tan sols un 8,43% va anar a votar. Entre el PDI no doctors o sense vinculació permanent (2.693), hi va participar un 36,65%; del personal d’investigació en formació (661) va votar un 24,51%; i del personal tècnic, de gestió i d’administració i serveis (2.961), un 51,67%. 

Els resultats es computen pel sistema de vot ponderat per sectors de la comunitat universitària: el vot dels doctors amb vinculació permanent té el valor d’un 51%; el de no doctors o sense vinculació permanent compta un 12,67%; el dels estudiants un 25%; el del personal d’administració i serveis un 10%; i el dels investigadors en formació un 1,33%. 

És la segona vegada que quatre candidatures han optat al rectorat de la UV. El 2010 es van presentar per ocupar el càrrec Esteban Morcillo, Maria Antonia García Benau, Vicent Soler i Antoni Furió. Van arribar a la segona volta García Benau i Morcillo, que va resultar guanyador i fou proclamat rector. El 2018 n’hi va haver tres, de manera que es va tornar a trencar la tradició de les eleccions al rectorat, on la major part de les vegades només hi ha hagut dues candidatures enfrontades. En aquesta ocasió, van ser Maria Vicenta Mestre, Vicent Martínez i Maria Antonia García Benau, i també es va arribar a una segona volta, en què es van enfrontar Martínez i Mestre, que es va convertir en la primera rectora en la història de la Universitat de València.

Polèmica a la Facultat de Medicina

Aquests darrers dies s’ha fet palès el malestar entre les candidatures. El focus s’ha centrat en els resultats de la primera ronda a la Facultat de Medicina, que va tenir una participació notablement més alta que en la resta (un 32,75%, en contrast amb la mitjana del 8,43%), amb gairebé la totalitat dels vots per a la candidatura de Solanes (739 de 817, el 90,45%), cosa que no va passar desapercebuda. 

El Bloc de l’Estudiantat Agermanat (BEA), tot i que ha dit que no pren posició per cap candidatura, ha denunciat suposades “accions antidemocràtiques” per part de la candidatura de Solanes. Diuen que a la Facultat de Medicina els van oferir la cotització de les pràctiques en canvi de vots. “La resta de carreres no tenim dret a una cotització justa de les pràctiques? Som estudiants de segona?”, es qüestionen. També assenyalen que la delegació d’alumnes de Medicina s’ha manifestat a favor de Solanes i n’ha demanat el vot, a més d’oferir sorteigs als estudiants que hagen participat en la votació al rectorat. Així mateix, critiquen que en el programa de la candidata es recull una proposta per a substituir el C1 de català en favor del C1 d’anglès en concursos de promoció i selecció. 

La publicació s’ha omplert de comentaris contraris contra el BEA i defensant la candidatura de Solanes. Molts usuaris de Medicina han remarcat que en el programa de la candidatura la proposta de la cotització de les pràctiques hi figura amb caràcter general, i no específic per a cap grau en concret. També retrauen al sindicat que no prenga posició obertament per una de les dues candidatures, però que en critique una.

Quatre museus de Barcelona han vist com plegaven o plegaran les seves respectives direccions. Casualitat? Jorge Luis Borges deia que allò que denominem “atzar” no és més que la nostra ignorància dels complexos mecanismes de la causalitat. Em sembla que, almenys en aquest cas, tenia raó.

1. El Museu del Disseny té nou director: Lluís Nacenta. El conec, havíem compartit espais docents. I li desitjo tota la sort del món. La llàstima és que el concurs que ha guanyat ve ennuvolat per un jurat administratiu –sense la participació de gent entesa i independent– que treu credibilitat al nomenament. Una cosa similar va passar quan, ja fa uns mesos, Imma Prieto va guanyar la direcció de la Fundació Tàpies. Aquell concurs el van decidir els membres del patronat de la institució, només hi havia una persona de fora. Fa tota la sensació que Prieto està regenerant la institució. I jo que me n’alegro. Però que els òrgans gestors dels museus vulguin controlar tot el que allà hi passa (després hi tornaré) és un símptoma alarmant. He de recordar que Nacenta substitueix José Luis de Vicente, que va marxar, entre més coses, perquè un seguit d’historiadors de l’art conservadors (d’aquests n’hi ha, a fe de món) van fer molt de soroll perquè no els agradava el projecte amb què Vicente havia guanyat el seu concurs. Espero que Nacenta no es deixi intimidar i faci que el Museu del Disseny acari el seu futur amb la modernitat com a bandera.

2. Del Museu Picasso marxa Emmanuel Guigon. I el mes de gener ja se’n va anunciar la nova directora: Rosario Peiró. Sort per a ella, també. Aquí, un cop més, el concurs va ser decidit per una majoria de membres del patronat de la Fundació Museu Picasso de Barcelona (caram!) i amb la presència de dues persones independents, només una de les quals, Jean-Louis Andral, és especialista en Picasso. Per raons que no s’han explicat –aquí els patronats només expliquen el que volen i si volen–, Guigon continua en el seu lloc malgrat que fa setmanes que se sap qui serà la seva substituta. I tampoc hem de fer gaire cas de les lloances institucionals que el patronat va fer del pas de Guigon pel Picasso. Al sector se saben més coses de les que transcendeixen. I el seu pas pel museu no ha estat tot una catifa de flors.

3. La gran sorpresa és que Marko Daniel ha anunciat que, aviat, deixarà la direcció de la Fundació Joan Miró. I el patronat de la Miró s’ha afanyat a cantar les excel·lències del període en què Daniel l’ha dirigit. Però en aquestes lloances hi ha molta hipocresia i malentesos; primer, perquè alguns membres d’aquest patronat van entrar amb el suport o la influència del mateix Daniel; segon, perquè ha transcendit que el fins ara director del museu Miró marxa perquè el patronat li volia limitar les seves competències. No sabem si res és veritat perquè ja fa anys que la Fundació Joan Miró de Barcelona ha deixat de ser l’espai de llibertat en què havia aconseguit convertir-se. Hi impera una certa opacitat: posar personal de fora que no atresora uns mèrits més grans que els qui ja hi són i, per tant, generar un mal ambient que, els qui hem treballat en aquella casa, percebem només amb la mirada. S’han programat bones exposicions? Sí. Però també se n’han programat algunes que han fet feredat, encara que s’hagin venut amb entusiasmes impostats. I, com a eix vertebrador, un cop més, la poca transparència: la Generalitat ha hagut de donar suport econòmic a la fundació per a garantir-ne la subsistència. Però ningú explica en quina situació econòmica deixa Marko Daniel la institució. Potser la consellera de Cultura ens ho explicarà?

4. Finalment, el MACBA es queda sense la seva última directora. No sabem si Elvira Dyangani Ose marxa perquè vol o perquè li han fet la vida impossible. I, en aquest supòsit, no ha rebut cap mena de suport. I, amb això, Dyangani passa a formar part de les direccions fracassades d’aquest museu antropòfag (si em permeteu l’exageració) que dirigeix un consorci on hi ha totes les institucions públiques, però on qui realment mana és la Fundació MACBA (presidida per Ainhoa Grandes Massa), és a dir, la burgesia catalana que, des de fa més de cent anys, realitza una política artística de baixa estopa. I, com que això no canviarà, veient el jurat que s’ha proposat per a decidir la nova direcció, ja es veu que hi ha un perfil baix, localista, per a intentar conciliar el MACBA amb la mateixa estopa (“filaments de rebuig de l’operació de pentinar el lli o el cànem que hom aprofita per a fer-ne un fil de baixa qualitat”, diu el diccionari) de què està feta aquesta burgesia. Cosa a part és que Elvira Dyangani marxi de Barcelona per dirigir la Biennal d’Abu Dhabi, la capital dels  Emirats Àrabs Units. Es fa difícil entendre que el projecte que la directora sortint ha posat en pràctica a Barcelona (feminista, llibertària, anticapitalista, negra…) pugui conciliar-se en un país com aquell. No perquè en aquell certamen no pugui programar coses molt trencadores, sinó perquè aquests moviments no fan més que blanquejar els règims autoritaris.

Què ens ensenyen aquests quatre episodis? Que en el món de la cultura hi ha la mateixa poca transparència que en els àmbits de la política. S’oculten coses: casos d’embriaguesa en horaris de feina (poca broma!); acomiadaments injustos que es tapen amb acords de confidencialitat; actituds de governança poc democràtics; rumors de casos de bullying que no són solucionats… I si les persones que veuen aquestes coses des de dins no diuen res, la resta no podem fer sinó callar. Però el mal més gros és la irregularitat permanent que suposa la confecció dels patronats de tots aquests museus: es practica el nepotisme entre amics i gent amb diners, gairebé mai es fa servir la meritocràcia i, com a conclusió, tots els òrgans gestors dels museus públics fan servir les lògiques de l’empresa privada: l’obscurantisme.

Aquí hauria d’acabar el meu article d’avui. Però no puc. De fet, hi ha un altre director que plega en les pròximes setmanes. En aquest cas, perquè els reglaments li impedeixen tornar-se a presentar al concurs que se suposa que es convocarà. Es tracta de Valentín Roma, que en els darrers deu anys ha fet de la Virreina un centre d’art de primer nivell. Almenys a mi m’ho sembla. I ho volia consignar. De vegades, no calen grans paraules, sinó mostrar una coherència en la programació. Alguns rumors apunten que Roma pot presentar-se al concurs per a dirigir el MACBA. No ho sé, però ho trobaria sorprenent. Ell ja va formar part del museu quan hi va haver aquell episodi de censura propiciat per l’addicció que la Fundació MACBA (sí, els burgesos que ja he esmentat) sent pel rei emèrit espanyol. Aquella vegada, Roma i Paul Preciado van ser acomiadats injustament del museu. I, aleshores, Ainhoa Grandes ja manava. Vés a saber què pot passar: els museus de Barcelona són un vesper. Els treballadors fan una gran feina, però per la banda alta són un vesper. I prendrem mal.

Les cançons del disc s’han anat publicant progressivament i avui se’n publica la darrera, titulada “Algun dia ens ho agraireu”. A més, Brams tornarà als escenaris amb una ronda curta de concerts a Barcelona, Vic, Berga i Salt. Per parlar de tot plegat, i del moment polític del país, ens atén Francesc Ribera (Berga, 1967), també conegut per Titot, cantant i lletrista de la formació.

—L’àlbum es titula Tornar-hi, tornar-hi, tornar-hi, un gest de complicitat amb la figura del militant independentista Antoní Massaguer. Per què reivindiqueu la seva figura?
—És un personatge que ens ha acompanyat sempre. El vam conèixer abans no es morís i recordo que les primeres accions de militància van ser per a reclamar-ne l’alliberament. Era una figura d’una fermesa inqüestionable i ens va deixar d’herència aquest lema, que prové de quan jugava amb el Berga d’handbol. Era un lema que va néixer en l’esport i es va reconvertir en polític. És clar, a l’hora de la veritat, el 2017 la gent ja vam anar-hi i, per tant, ara és l’hora de tornar-hi, amb aquesta mateixa fermesa i convicció.

—En total, el disc són cinc cançons que han estat publicades individualment cada dues setmanes. Per què ho heu fet d’aquesta manera?
—Per donar el màxim valor a cada cançó. No volíem publicar un disc sencer a veure què passava… Sobretot tractant-se d’un àlbum en què hi ha molta informació condensada, que ja era la voluntat.

—La darrera vegada que vam parlar em vau dir que Brams només feia discs quan tenia molt clar què havia d’explicar.
—Ens va costar molt tenir clar què havíem d’explicar, sobretot perquè Brams havíem estat un grup que històricament havíem empès cap a un lloc que va acabar essent l’octubre del 2017, malgrat que les primeres dècades d’existència no sabíem que aquella aspiració es consolidaria en una data. I després de la derrota del 2017 teníem la sensació que havíem de dir alguna cosa, sobretot perquè el darrer disc, Demà, fet a principis del 2017, era un treball molt lluminós i carregat d’esperança, amb la idea de servir de preparació per a un canvi que implicava iniciar un període de transformació social… Perquè no te’n vas a dormir formant part d’un estat opressor i et lleves lliure, hi ha un període que pot durar fins i tot dècades… I semblava que estàvem a punt d’iniciar-lo. Llavors, es perd i nosaltres com a part implicada o militant vam quedar certament estabornits. Ens va costar d’entendre ben bé què havia passat i què havia fallat. Estàvem decebuts i també una mica enrabiats.

—Però no decidiu de plasmar-ho en cançons.
—Sabíem que no havíem de fer un disc a partir d’aquesta ràbia, d’aquest emprenyament, perquè pensàvem que no ajudaria a construir res i només contribuiria a satisfer la nostra frustració i a escampar culpes. Això serveix per a trobar una certa pau, però no per a constituir res. Al contrari, acaba de trencar-ho tot. Sabíem que a partir d’aquest lloc no podíem fer res.

—Ja us heu recuperat del desencís?
—Sí, i no per un optimisme vinculat a tot això que veiem fora, sinó pel que sentim a dins. Sabem que hi ha un seguit de camins intransitables, com pactar amb l’enemic la derrota de l’enemic. Així no guanyes. El nostre alliberament implica que els estats espanyol i francès renunciïn al seu domini sobre nosaltres. I això no es pacta, sinó que es força. Ningú no renunciarà al domini sobre nosaltres perquè forma part d’uns interessos econòmics vinculats directament a aquesta submissió i perquè el seu imaginari nacional i nacionalista es basa en el fet que nosaltres els pertanyem. Per tant, no hi renunciaran. Poden fer la viu-viu, sobretot si veuen que ens enfortim. Parlaran de pactes, però no hi renunciaran mai. Per tant, només hi ha una manera: tenir prou força per a coaccionar-los. Però això no és una cosa nostra. En general, qualsevol procés d’aquest estil funciona així, en qualsevol lloc del món i en qualsevol moment de la història. A vegades, aquesta força de coacció pot ser externalitzada, però en el fons és així.

—Quan vau veure clar què havíeu d’explicar i, per tant, que havíeu de fer cançons noves.
—El procés de fer les cançons és molt lent. Per tant, ha estat llarg. Per començar, triar entre dotzenes de coses i, un cop elegides, de veure com i amb quina perspectiva es podien explicar. I tot en quatre o cinc cançons, que és el que podem fer ara pel condicionant del temps, perquè tampoc no som un grup en actiu i tots treballem en altres coses. Per tant, hi hem estat un any aproximadament…

—Què explica aquest disc de Brams?
—El disc té quatre cançons, que dibuixen l’espai on se situa tot el discurs. La primera parla de l’energia necessària per a recuperar l’empenta, i seria la més previsible en un disc de Brams. Després també hi ha una cançó cantada amb autoestima, per vèncer el pessimisme, que no ens ajudarà gaire a avançar. I després n’hi ha una altra que es titula “La por i la covardia”, que tracta dels riscos de desviar-nos de l’objectiu que teníem, que era molt clar i prou lluminós per a no necessitar-ne altres de més foscos. I l’altra que ajuda des d’un punt de vista irònic a ressituar-nos en el marc colonial en què estem. I finalment, “Hi ha vi després de la mort” va vinculada a la tradició de cançó de taverna i serveix per a llevar una mica de transcendència a l’assumpte i que no sembli que som una colla de psicòpates que passem els dies tancats en una cova pensant com podem destruir l’estat espanyol i el capital.

—Anem a pams: a la cançó “A cada enterrament” destaqueu la capacitat de resistir i de refer-se del poble català. Recordeu un moment en què políticament tot plegat semblés més apagat que ara?
—Qualsevol moment entre que vaig prendre consciència i em vaig implicar en el moviment polític, posa-hi cap allà el 1985, fins al 2009. Érem quatre gats, en la més absoluta marginalitat. Per tant, no estem tan malament com alguns volen fer-nos veure. Hi havia un moment en què d’independentistes organitzats i que es mobilitzessin se’n podia comptar un miler arreu dels Països Catalans!

—A “La por i la covardia” relacioneu el creixement de l’autoritarisme i l’identitarisme al país i la resta del món amb la voluntat que tenen les elits mundials i l’estat espanyol de desviar l’atenció de l’alliberament nacional. Ho van aconseguint?
—És evident. També cal tenir en compte qui controla els mitjans de comunicació d’avui, que són les xarxes. No és cap sospita, són gent que amb noms i cognoms són partidaris declarats d’un model concret. I tenen a les mans la informació que reben milions de persones i la configuració de la relació entre milions de persones. Per tant, és evident que el fet que hi hagi una percepció creixent que l’enemic és el de baix i no el dalt té relació amb això. Com la gent més miri cap avall, si busca l’enemic a sota, menys miraran cap amunt i, per tant, els que són ben amunt en surten afavorits i se senten més segurs i protegits. No és una estratègia gaire rebuscada.

—Enteneu que el públic relacioni la cançó amb l’aparició d’Aliança Catalana?
—Teníem ganes de fer una cançó advertint dels riscos que implica el fet de desviar el focus. I del risc que implicaria que un moviment d’alliberament nacional es convertís en una cosa tan vulgar com un ramat de gent intentant fer una croada antiislàmica com a la resta del món. Teníem un moviment enlluernador, que era l’enveja de tot el món, i seria molt trist acabar convertint-lo en un ramat conduït per una sèrie de cabdills cap a l’odi endogàmic. A més, ens situaria com a país en un gran risc de desaparició. Si t’impermeabilitzes, no només et falta l’aire, sinó que impedeixes que t’arribi res de fora. I arriba un moment que mors. Sobretot quan ets un país que tens una sèrie d’enemics i renuncies a tenir incorporacions i cada vegada ets menys gent… És un moment en què si t’aïlles sents un cert benestar perquè vius tancat en un món que és el que t’agradaria, però acabes desapareixent… L’única manera és anar-te reproduint. I si no et reprodueixes, has d’incorporar gent. No és cap novetat, el fet d’incorporar gent és un dels trets definitoris del moviment, i gràcies a això hem mantingut uns elements d’identitat i una llengua, i aquestes incorporacions no han estat mai cap impedient. Qui sí que ho ha estat han estat els estats espanyol i francès.

—Que tenen les eines per a defensar la llengua.
—Si nosaltres tinguéssim la capacitat i la potestat de defensar la llengua com fan tots els estats, ningú que vingués la desconeixeria. El problema no és la gent que no la utilitza, sinó els qui ens impedeixen que sigui necessària. Si els qui ens dominen impedeixen que el català sigui una llengua necessària, queda relegada a un resistencialisme que aquesta ultradreta abona. Diuen: “Ens tanquem i viurem l’agonia amb una certa pau i tranquil·litat.” Crec que tenim un cert avantatge de l’experiència que ens atorga la nostra història per a no convertir-nos en un ramat que busca els seus problemes en els més febles, en comptes de combatre l’autoritarisme.

—Darrerament, vivim en un degoteig constant d’enquestes i estudis que alerten del descens de l’ús del català. Ara, també han sorgit iniciatives populars com el Correllengua Agermanat o la campanya “Mantinc el català”. Creieu que la consciència lingüística va creixent?
—A vegades cal un esperó i una tendència per a començar-se a moure, sobretot en aquest moment en què tens molt poc temps per a explicar les coses. L’any passat ja hi va haver la iniciativa de fer una manifestació per Sant Jordi, també altres iniciatives que s’han escampat pels Països Catalans, i em sembla molt interessant. Les organitzacions polítiques més estables són els partits, perquè tenen la capacitat de tenir gent assalariada, i potser això els dóna una importància política més gran de la que tenen. No hauríem d’oblidar que les iniciatives d’emancipació no sorgeixen dels partits. Aquestes iniciatives sorgeixen dels moviments i són els moviments els que creen un discurs, una mobilització i donen una ordre. I els partits tenen la senzilla missió d’executar aquestes ordres en el marc de les institucions. I no necessàriament aquestes ordres han de transitar els camins de les institucions… Però, al cap i a la fi, els partits tenen una feina purament tècnica i la ideologia sorgeix per un altre cantó. Nosaltres en som un exemple. És quan sobrevalorem els partits que ens acollonim perquè puja l’extrema dreta. Això, si passa, serà una expressió electoral, però no hi ha un moviment social al darrere. Hi ha només la reconducció de la ràbia i de la decepció. Per tant, el germen de l’esperança no està en els partits, està en aquestes iniciatives que apareixen arreu. És a dir, a la base de la societat. Hem d’aprendre que no tot comença i acaba en el parlament o les institucions, que formen part de l’entramat polític i administratiu de l’estat espanyol i que s’han construït o s’han permès per evitar que ens alliberem, no per afavorir-ho. I, per tant, si són útils, bé, però potser el pròxim embat no s’ha de vehicular en aquestes institucions i només han de tenir un paper de validació.

—Per fer un símil esportiu, les institucions són el camp del rival.
—El tauler sempre és de l’enemic. Per tant, quan ho creu convenient et dóna i, quan no, et pren. Ja pots estar trenta anys demanant una competència, que després et carden un 155 i tornen a començar de zero. Hem de trencar els esquemes que tot acaba essent un embut cap al parlament. Necessitem idees que no siguin sotmeses a la necessitat d’utilitzar els mecanismes de l’enemic.

Els “Senyors i senyores” són unes galetes tradicionals del Diumenge de Rams, que a Mataró han perviscut amb aquest nom, anomenades “currutacos” en algunes altres localitats. Són unes galetes dures, fetes sense mantega, que reprodueixen unes figures humanes a petita escala. Fa anys, es feien servir de garlandes, és a dir, es penjaven a les palmes i palmons per guarnir-los i, una vegada beneïts, els infants es menjaven aquests dolços singulars.  

Aquestes galetes ancestrals avui dia encara es poden trobar en algunes pastisseries de Mataró, però Camps trobava a faltar la recepta de les que menjava de petit, fetes a la pastisseria de Can Miracle. “Quan va desaparèixer la pastisseria que les venia, em va fer molta pena, perquè a casa cada any en compràvem”, diu. Explica que, quan aquella pastisseria va tancar es va fer un segon intent de recuperar-les, i en venien en una botiga de menjars preparats de la ciutat. “Tenien tant d’èxit que sempre se n’acabaven les provisions. Fins i tot es veu que la gent venia a comprar les engrunes que els sobraven.” Malauradament, els propietaris de la botiga es van jubilar, i les galetes es van deixar de fer.

Per això, amb la intenció de continuar el llegat i de conservar una menja típica de la seva ciutat, Camps va fer mans i mànigues per trobar la recepta perduda de les galetes. De manera que va cercar l’únic treballador de la botiga que era viu i li va demanar que li expliqués la recepta. Explica que no va ser fàcil: “Primer, vaig buscar com es deia l’administrador de la botiga, i després vaig cercar-lo per Facebook. Quan el vaig trobar, li vaig escriure un missatge i, per sort, el va veure i em va respondre!”

@aleixcampsf15/1 M’ajudes a fer algo ÈPIC?♬ sonido original – Aleix Camps

Una volta va tenir la recepta, va fer una crida a les xarxes socials, on va anunciar que volia tornar a comercialitzar les galetes. Sorprenentment, el vídeo va tenir una gran rebuda i va esdevenir viral ràpidament. “No m’esperava aquesta rebuda. No m’hauria imaginat mai tenir un creixement de seguidors tan brutal, i tampoc que els tres primers vídeos que vaig penjar es viralitzessin d’aquella manera!”, celebra Camps. Confessa que, al principi, no tenia gaire clar si podria dur a terme el projecte de recuperar les galetes, per si no interessaven a ningú, però que quan va veure la rebuda de la gent a les xarxes, no va dubtar-ne ni un segon més.

Típics, un projecte per a recuperar productes tradicionals en via de desaparició

D’ençà del novembre que treballa per a donar forma al seu nou projecte, Típics, que té per objectiu continuar el llegat de productes tradicionalment catalans en via de desaparició. I la idea és fer-ho amb una perspectiva actual: acostar aquests productes a la manera de fer d’avui dia, però conservant-ne l’essència. “Jo no vull competir amb les pastisseries de Mataró que fan altres galetes de ‘Senyors i senyores’, simplement ofereixo una recepta centenària rescatada de l’oblit amb un format modern, atractiu i amb un missatge actualitzat. Com un producte 2.0: artesà, quilòmetre zero i amb un toc gurmet”, explica.

Camps explica que enguany té la intenció de recuperar uns tres o quatre productes artesans més. Per exemple, el torró de Sant Pau, un dolç que es menjava pels volts del 25 de gener a Sant Pol de Mar (Maresme) durant les festes d’hivern. “El torró té una història al darrere molt enigmàtica, molt interessant, i que va desapareixent perquè la gent no sap què és. A mi m’agradaria molt agafar aquest producte, retocar-lo, atorgar-li una narrativa i poder-lo vendre a Catalunya, i si pot ser més enllà”, diu. 

Les galetes “Senyors i senyores” que ha impulsat Camps es poden adquirir en línia a partir d’avui mateix a les 12.00, a la web de Típics, on se’n farà una primera venda de 84 caixes. A més, dissabte, 14 de març, a les 18.00 es farà la inauguració del producte a la Confianza Mataró, una botiga emblemàtica de menjar, on hi haurà una actuació musical en directe i es podran comprar les galetes. A partir d’aquí, Camps començarà una ronda per més de cent botigues de Catalunya per a oferir-los de vendre-hi aquest dolç. Ara com ara, col·labora amb tres obradors –un d’artesà i dos d’industrials–, que és on es produeixen les galetes.  

A banda, l’objectiu de Camps és també que la gent mengi aquest dolç tot l’any i no tan sols per Setmana Santa. A més, vol que sigui un producte comercialitzat no tan sols a casa nostra, sinó a fora. 

Camps explica que li fa una mica de respecte veure quina rebuda tindrà, però està convençut que la gent vol productes que ens connecten amb les nostres arrels. “D’ací a deu o vint anys jo no sé si la gent encara consumirà software, si viurà aquí o viurem en comunes, però sí que sé ben segur que continuarà menjant coses dolces, com ara galetes.”

D’ençà del desembre del 2025, els formats d’uns quants segons –com ara els reels d’Instagram i els shorts de YouTube–, les entrevistes dels candidats en pòdcast o els intercanvis en els plecs municipals han envaït la xarxa i aplicacions com per exemple Instagram, TikTok i sobretot Facebook, encara molt utilitzada al nord de l’Albera. Aquesta invasió de les xarxes socials s’explica, d’una banda, per la despolitització de la societat nord-catalana. A les eleccions municipals del 2020, a Catalunya Nord la taxa d’abstenció va pujar fins al 57% dels inscrits a les llistes –un 55% a l’estat francès–, en contrast amb el 2014, en què va ser del 35%. Als pobles al voltant de Perpinyà i els municipis turístics de l’Alta Cerdanya i de la costa, l’abstenció va pujar fins al 50% dels inscrits a les llistes electorals (més d’un 60%, a la capital). Llavors, la crisi sanitària i el confinament explicaven, en part, la gran deserció de votants a les urnes. Però, un any més tard, el “vot fantasma” es va confirmar a les departamentals i regionals, amb un 70% d’abstencionistes a Perpinyà i més d’un 66% en estacions d’esquí del Capcir i de la Cerdanya i a les zones balneàries de la costa.

D’una altra banda, aquests últims sis anys els polítics locals han pogut comprovar l’eficàcia de les pantalles a l’hora d’influir els debats locals. El fenomen va ser impulsat, en primer lloc, per Louis Aliot, del Rassemblement National. El batlle de la capital nord-catalana va aprofitar la xarxa mediàtica del seu partit per a ocupar regularment les cadenes d’informació en continu estatals, CNews i BFMTV, i esdevenir un fenomen mediàtic local.

Aquesta gran presència televisiva va enfortir la xarxa social del batlle d’ultradreta: avui el seu compte d’Instagram té 14.000 seguidors, una fama que el converteix en el polític local més seguit de Catalunya Nord. D’aleshores ençà, les xarxes ja no han parat d’imposar-se en el debat ciutadà nord-català. A Facebook, les publicacions dels elegits d’ultradreta són sistemàticament comentades i difoses per una xarxa potent de seguidors de tot l’estat. Així, qualsevol article penjat al compte d’Aliot assoleix ràpidament un centenar de “m’agrada”, cosa inèdita fins ara a Catalunya Nord.

L’estratègia és calcada del modus operandi del jove portaveu estatal del Rassemblement National, Jordan Bardella, que ha conquerit les xarxes i les conviccions dels més joves en menys de tres anys: en aquest temps ha passat de ser un desconegut a una veritable estrella política i un monstre mediàtic. Ho demostra també el pas recent per Perpinyà, en menys d’una setmana, de tres personalitats polítiques d’abast estatal: Jordan Bardella, Jean-Luc Mélenchon i Raphaël Glucksmann, vinguts expressament de París –i seguits per la majoria dels grans mitjans de comunicació estatals– per a sostenir, respectivament, Louis Aliot, Mickaël Idrac (esquerra) i la llista comuna d’Annabelle Brunet i Agnès Langevine (centreesquerra). Més que per la presència de les televisions, la importància d’aquests mítings s’ha mesurat amb el relleu que han obtingut a les xarxes socials a l’hora de saturar l’espai visual de colors, fragments de discursos i frases contundents.

Però, si a escala estatal els mitjans de comunicació i els polítics han entès –segurament un xic tard– que Perpinyà era el mirall de les eleccions vinents a França, la resta del territori ha quedat descuidat. Un error estratègic, si es vol entendre què s’hi juga, actualment, Catalunya Nord. Perquè entre la geografia de l’abstenció i la presència de llistes d’extrema dreta als pobles de la perifèria de Perpinyà, es dibuixa tota una sociologia del vot que es percep directament a través de les pantalles petites.

D’una banda, els municipis petits i pobles rurals del rerepaís nord-català segueixen la dicotomia tradicional del vot municipal, entre el batlle sortint i qui s’hi presenta en contra, o entre l’esquerra socialista i el centredreta divers. És el cas de Prada, on el famós Jean Castex, que se’n va anar a París, ha designat el successor, el jove advocat Julien Audier-Soria, que té al davant dues llistes d’esquerra, entre les quals n’hi ha una de portada per la socialista Aude Vivès, elegida al departament. A Ceret hi ha dues llistes d’esquerra que s’oposen i a Canet, segona ciutat del departament, l’antic batlle Stéphane Loda (centredreta) és favorit respecte de la llista d’oposició d’esquerra. La resta de bona part dels municipis del Vallespir, de l’Alta Cerdanya i del Conflent hauran d’elegir entre diverses llistes sense etiquetes, d’esquerres i dretes moderades. És cert que aquestes llistes són del tot absents del medi digital, tot i que gaudeixen encara d’un cert relleu a la premsa escrita local. A la majoria dels pobles, la tradicional xarxa electoral local prima sobre la xarxa social digital, i el “toca manetes” del carrer sobre la “premsa pantalla” de l’iPhone.

Per contra, a la plana rossellonesa els candidats als municipis de la perifèria de Perpinyà s’han involucrat en una cursa electoral a les pantalles. Amb la fractura de la pandèmia, els polítics locals s’han adonat aquests últims sis anys de la deserció dels votants al carrer, de la despolitització de l’espai públic i, de retruc, de la impotència de portar el seu programa i la seua veu a les urnes. En donen fe, també, les poques mobilitzacions que hi ha hagut al territori, sempre amb manifestacions amb poca participació.

Això es deu, en part, al model urbanístic de la plana, que privilegia, d’ençà dels anys 1980, l’eixamplament urbanístic dels pobles de la gran perifèria perpinyanesa i la multiplicació dels barris residencials i, a vegades, privatitzats (equipats amb portals col·lectius i sistemes de seguretat amb alarmes i càmeres). El polític, doncs, s’ha vist allunyat dels timbres i, senzillament, és incapaç de poder organitzar un míting públic eficient als anomenats pobles dormitori de la circumval·lació de Perpinyà. I és justament en aquests barris i pobles on viu la classe mitjana local, els votants privilegiats sobretot pels candidats de l’extrema dreta del Rassemblement National d’ençà dels anys 2010. Perquè, si les llistes de l’esquerra més radical opten pel vot de les classes populars dels nuclis antics de les aglomeracions –la població que més esquiva les eleccions locals–, RN ha ben triat el seu electorat predilecte: la classe mitjana desclassada, la dels barris perifèrics i dels afores urbans, la dels centres comercials i dels desplaçaments pendulars, la que finança els serveis públics amb el sentiment de no aprofitar-se’n.

És aquesta classe mitjana i ultraconnectada, també, la que més consumeix els continguts digitals dels polítics. El Rassemblement National, més que cap altre, l’ha encertada, i ha estat el primer partit que ha desplegat una maquinària comunicativa potent. A banda les tradicionals frases xoc habituals del partit populista i d’eixir a les cadenes estatals, RN s’ha aprofitat de la multiplicació de mitjans digitals, més o menys afiliats a la formació. Així, el desembre passat la cadena de YouTube Omerta proposava una entrevista d’una hora a Louis Aliot i al cap de la policia municipal de Perpinyà, per a presentar els resultats de la política de seguretat del batlle. Fragments d’aquell vídeo van inundar les xarxes tres setmanes seguides.

Aquesta necessitat de comunicació digital ha creat un veritable petit mercat local. En tres mesos, els mitjans de comunicació nord-catalans han omplert les xarxes socials amb els mateixos formats curts, tipus pòdcast, que se solen trobar a Instagram i a TikTok. El diari digital Made in Perpignan, per exemple, proposa tot un seguit de “grans entrevistes”, amb un format més curt, que repeteixen les declaracions més destacades dels candidats, tallades en postproducció i convertides en videoclips d’uns quants segons, que els mateixos entrevistats poden compartir fàcilment a les seues pàgines socials.

Paral·lelament, al municipi del Soler, prop de la ciutat digital del poble i de l’IDEM (l’escola d’arts i professions digitals), tres autònoms van crear un estudi de gravació modulable el març del 2024, Plato Production, que va impulsar el febrer passat tot d’entrevistes gravades. El primer intervinent va ser el candidat de dreta extrema a l’Ajuntament d’Elna, Steve Fortel. En tres mesos, la plataforma ha penjat més de seixanta entrevistes, amb intervencions que van de Maria Costa –batllessa dels Banys d’Arles– a Robert Vila –de Sant Esteve del Monestir i president de la mancomunitat de Perpinyà–, passant per la majoria dels candidats de RN de la plana. El decorat de l’estudi és inspirat d’un programa de l’animador de ràdio Guillaume Pley, molt famós a l’estat francès, que es va establir després del confinament com una cadena de YouTube independent. Cortines de color malva, sofàs foscs i llum tamisada, tot és pensat per a tornar a repetir els codis dels continguts digitals de moda. Per captar l’atenció fugaç del consumidor de pantalla, el vídeo es repeteix: primer de tot, la “frase xoc”, que sorgeix sense context, i després una part més llarga de l’entrevista, on es tornen a passar les frases del candidat. La intenció és de convèncer el votant amb menys de deu segons.

De la banda de RN, després dels escàndols de les últimes eleccions –en què molts candidats a les legislatives van haver de ser descartats per haver penjat a les xarxes continguts homòfobs o racistes–, el partit va triar set personalitats allisades, per tal de guanyar set municipis de la plana. En paral·lel, el RN també enforteix les seues candidatures a quatre municipis dels deu més importants de Catalunya Nord: Cabestany, Ribesaltes, el Soler i Cànoes. En aquest últim poble, la llista RN és encapçalada per la jove Carla Muti, electa al departament, que adopta la mateixa posició que Anaïs Sabatini, també jove diputada de RN per la circumscripció de Perpinyà i braç dret de Louis Aliot. Totes dues, de 28 i 31 anys, s’han guanyat les xarxes i el terreny electoral amb una aparença sòbria, sastre blau i pentinat perfecte, i acumulen totes dues més de 5.000 seguidors a les xarxes, tres vegades més que la majoria dels elegits i dels candidats a les municipals i cinc vegades més que la presidenta del departament d’ençà del 2010, Hermeline Malherbe.

Darrere d’aquesta onada digital, l’objectiu és ben real: guanyar com més seients millor a la mancomunitat de Perpinyà, on es vota la planificació urbanística de la plana rossellonesa. Les llistes tradicionals del territori i les personalitats que queden fora dels grans mitjans de comunicació, o que no saben aprofitar-se de les xarxes socials, perdran el poder de decidir el futur urbanístic i econòmic de Catalunya Nord.

Segons el gestor, la primera explicació que Jordi Pujol Ferrusola li va donar sobre els diners, a principi dels noranta, era que eren la deixa de l’avi Florenci, tal com sosté la família –les acusacions, en canvi, creuen que provenien de comissions il·legals per obra pública. Més de cent milions de pessetes. Pallerola també ha disculpat el president Jordi Pujol per la titularitat d’un compte: diu que en realitat pertanyia al fill gran, però que el pare va accedir a posar-lo a nom seu perquè, en el procés de separació amb Mercè Gironès, el fill no hagués de dividir el líquid que hi tenia. “Ella demanava més diners perquè sabia que hi havia més comptes, però [quan el fill havia convençut el pare per a atribuir-se el compte] li vaig ensenyar el manuscrit i se’n va anar”, ha explicat Pallerola.

Pallerola també ha assegurat que, a la pràctica, cada germà es feia càrrec del compte corresponent. “Alguna vegada [Jordi Pujol Ferrusola] els va acompanyar, però normalment venien sols”, ha dit. És una altra dada important per a les defenses, que volen incidir en la tesi que no hi havia cap associació il·lícita, sinó que els diners de la deixa es van dividir i, després, cadascú va tenir marge per a fer-ne allò que volgués, al marge dels múltiples negocis del fill gran. El fiscal atribueix al germà gran –i, en un altre sentit, a un altre germà, Josep– un paper de gestors, raó per la qual els demana una pena més alta. 

La declaració del gestor avala tàcitament la versió de la defensa, però encara hi ha llacunes. Per exemple: per què hi ha desenes de testimonis titulars d’uns altres comptes d’Andbank que suposadament van enviar diners del compte dels acusats o en van rebre, però que afirmen que no en van saber mai res. Pallerola ho ha vinculat amb el sistema de compensacions bancàries que, en aquell temps, era subjecte a menys mecanismes de control financer. “Mai cap client no se’m va queixar que no li quadressin els comptes”, ha dit. Quan Pallerola se’n va anar del banc –que aleshores ja s’havia transformat en Andbank, després d’una fusió–, li agafà el relleu Joan Jové, que no ha donat tants detalls, però ha confirmat que atenia els germans individualment i ha negat que els tractessin com a VIP.

L’any 2010, els Pujol van passar els seus diners d’Andbank a la Banca Privada d’Andorra (BPA). Segons que va declarar l’altre dia Manel Cerqueda, amo d’Andbank, just abans de canviar d’entitat la família els havia demanat que destruïssin la documentació relacionada amb els seus comptes, Andbank ho va refusar i els va oferir “totes les facilitats” perquè deixessin de ser clients. Josep Pujol Ferrusola ja tenia els diners a la BPA on, a més a més, hi feia de gestora la filla de Pallerola, Marta Pallerola, i tot plegat va agilitar el procés. Allí, segons la fiscalia, una xarxa de fundacions va servir per a ocultar l’origen dels diners. Marta Pallerola ha ratificat el testimoni que ahir va donar una altra treballadora del banc, que va dir que l’única raó era mantenir la confidencialitat davant treballadors que poguessin ser imprudents, perquè Pujol Ferrusola tenia por d’un cas Falciani a l’andorrana.

L’escàndol es va destapar quan els Pujol ja tenien els diners a la BPA, que havia estat extorquida per la policia espanyola perquè publiqués informació bancària sobre la família. Avui un dels amos de l’entitat, Higini Cierco, ha declarat en el mateix sentit que ho va fer ahir el seu conseller delegat, Joan Pau Miquel, que va relatar que l’agregat d’Interior de l’ambaixada espanyola a Andorra, Celestino Barroso, i després el cap d’Afers Interns de la policia espanyola, Marcelino Martín Blas, el van pressionar sota l’amenaça de destruir el banc, cosa que va passar de tota manera. Cierco s’ha espolsat més les puces de sobre: ha dit que no tenia funcions executives a la BPA, però ha confirmat el xantatge i s’ha referit als contactes amb Barroso com “una pel·lícula de terror dolenta.”

Avui Barroso, que també ha declarat, ha negat que fos cap pressió, però ha dit que qui li va donar l’ordre de reunir-se amb els directius de la BPA va ser Pedro Esteban, comissari de la Brigada Provincial d’Informació de la policia espanyola a Barcelona.

Els detalls del missatge, segons que va relatar ahir Miquel i avui Cierco, tots dos testimonis en el judici, el va acabar transmetent Marcelino Martín Blas, que aleshores era cap d’Afers Interns de la policia espanyola, un càrrec amb molt de poder, en una reunió amb Miquel a l’Hotel Villa Magna de Madrid. Era molt clar: o bé els donaven informació sobre comptes bancaris de la família Pujol Ferrusola, el president Artur Mas i Oriol Junqueras, o el banc se n’aniria en orris. Al cap d’uns quants dies, va aparèixer a El Mundo la informació bancària sobre els Pujol. La BPA i el Banc de Madrid van ser intervinguts i, en efecte, se’n van anar en orris. Cierco i Miquel neguen que fossin ells qui van trencar el secret bancari. 

Aquell xantatge, pel qual encara hi ha un procés obert a Andorra –on hi ha encausats l’ex-president espanyol Mariano Rajoy i l’ex-ministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz, entre més– embruteix el cas Pujol des dels fonaments. Tanmateix, en públic, tots els policies espanyols que han declarat fins ara eviten d’atribuir-se’n la iniciativa. Avui Barroso ha dit que qui li va fer l’encàrrec va ser Pedro Esteban, en aquell moment comissari de la Brigada Provincial d’Informació de la policia espanyola a Barcelona.

Esteban va estar implicat en l’operació d’assetjament contra trenta-tres jutges catalans, de qui es van publicar les fotografies al diari La Razón el març del 2014, després d’haver signat un manifest en favor del dret de decidir. La causa havia estat arxivada el 2016, però l’Audiència de Madrid va ordenar de reobrir-la el mes passat arran de la difusió d’uns àudios al digital El Món que poden demostrar la implicació de l’anomenada “policia patriòtica” espanyola en la filtració de fotos de carnet d’identitat i dades dels magistrats al diari espanyol.

A l’enregistrament hi apareixien, a més de Barroso i de Martín Blas, Eugenio Pino, aleshores director adjunt operatiu de la policia espanyola, i el comissari jubilat José Manuel Villarejo. A la reunió, a més de defensar la investigació dels magistrats, hi expliquen que es van esborrar els registres de les consultes dels bancs de dades policíacs per no deixar-ne rastre i detallen com s’havia d’explicar la investigació. L’accés al banc de dades del DNI es va fer els dies 13 i 14 de febrer de 2014, quan tres policies identificats van extreure’n les fotografies, les van lliurar a un superior i es van incloure en una nota interna datada el 18 de febrer. El 3 de març, les fotos es van publicar a La Razón i l’endemà es va fer la reunió de caps policíacs per abordar la qüestió.

Ciria, impulsor de la plataforma Moviment 42, no va superar el tall de les 2.337 signatures necessàries per convertir-se oficialment en candidat a la presidència del Barça. La seva candidatura havia presentat un nombre superior de suports, però la junta electoral en va invalidar 598 per irregularitats en les dades o per no complir els requisits formals establerts als estatuts del club.

En el recurs presentat a la federació, el precandidat argumentava que els criteris aplicats havien estat excessivament estrictes i demanava una interpretació més flexible dels requisits formals. Tanmateix, el comitè d’apel·lació considera que la junta electoral va actuar d’acord amb els estatuts del club i amb criteris jurídicament justificats. Segons la resolució, els estatuts del FC Barcelona estableixen de manera clara les condicions que han de complir les paperetes de suport perquè siguin vàlides, i aquests requisits tenen caràcter constitutiu. Per tant, si no es compleixen, els avals no poden ser admesos.

L’organisme federatiu també assenyala que les irregularitats detectades en les dades dificultaven la verificació dels suports i no permetien garantir que els socis haguessin prestat el seu aval amb les dades correctes i amb ple coneixement. A més, el comitè rebutja l’argument que la junta electoral hagués aplicat criteris més restrictius dels previstos. Segons el dictamen, l’òrgan electoral del Barça es va limitar a aplicar literalment els estatuts i no va introduir cap interpretació addicional.

La resolució també descarta l’argument de Ciria que reclamava aplicar criteris propis del dret electoral públic. El comitè recorda que les eleccions del Barça no es regeixen per la normativa electoral pública, sinó pels estatuts de l’entitat, atès que es tracta d’una organització privada. Malgrat aquesta decisió, el precandidat encara té la possibilitat d’esgotar la via jurídica. De fet, Ciria ja anunciat que presentarà un nou recurs davant el Tribunal Català de l’Esport, l’última instància administrativa possible en aquest cas.

Si finalment no prospera cap altra via, la resolució de la federació consolida definitivament la seva exclusió del procés electoral i deixa la cursa presidencial del FC Barcelona amb els candidats que sí que van superar el requisit d’avals.

Vet aquí el contingut del primer paràgraf de les conclusions d’un estudi, “Anàlisi de la concentració del sector bancari a Catalunya”, que ha elaborat l’Autoritat Catalana de la Competència (ACCO) i que analitza la concentració del sector bancari a Catalunya, per donar resposta al punt 4.d) de la moció 84/XV del Parlament de Catalunya, sobre la necessitat d’articular una banca pública de promoció econòmica.

Durant l’any passat vam parlar molt d’aquest aspecte, arran de l’OPA del BBVA al Sabadell. Tot i que ja ha passat la fal·lera mediàtica per a saber quina era la concentració real de poder financer a Catalunya, a causa del fracàs de l’operació, no deixa de ser interessant d’aprofundir-ne alguns aspectes. Aquest és el propòsit d’aquest estudi, que demostra fins a quin punt conviuen, a Catalunya, un oligopoli al mercat bancari i l’exclusió financera d’un feix de municipis, en què els habitants viuen deixats de la mà de Déu.

El document recorda que, a Catalunya, entre el 2008 i el 2024, hi hagué un tancament continuat d’oficines bancàries, derivat de la reestructuració del sector. Se’n van eliminar 6.038, és a dir, el 74%. L’any 2023 hi havia 6.747 caixers automàtics al conjunt de Catalunya, dels quals 5.102 en sucursals, 680 de desplaçats i 965 d’independents. La major part dels caixers eren a la demarcació de Barcelona.

El resultat de la reducció d’entitats ha estat una gran concentració de la xarxa, de manera que els quatre bancs principals esmentats tenen, conjuntament, el 85% de les oficines. Però, alhora, deixa un buit de servei a moltes localitats. A Catalunya hi ha 503 municipis (el 53% del total) que no tenen oficina bancària i 435 (el 46%) que manquen de caixer automàtic. En total, a Catalunya hi ha 947 municipis.

La desatenció de tantes localitats ha esdevingut un problema per a la comunitat. Del punt de vista estrictament econòmic de cada entitat, és lògic que hi hagi aquesta situació d’abandonament, perquè són pobles petits, en termes d’habitants, i, evidentment, de capacitat de negoci. Pensem que a Catalunya els qui no tenen accés a una oficina bancària a la localitat on resideixen són 240.892 habitants, és a dir, “només” el 3,19%.

I aquí ens hem de preguntar si el negoci financer és un negoci i prou o també hauria de ser vist com un servei. En l’àmbit privat és una cosa i en l’àmbit públic, una altra. Per resoldre-ho, l’any 2024 la Generalitat va posar en funcionament un servei itinerant de banca mòbil, amb l’objectiu de portar caixers automàtics i serveis financers als 503 municipis de Catalunya que no tenen oficina bancària permanent. Tanmateix, actualment la prestació d’aquest servei, que fan CaixaBank i la Caixa d’Enginyers, és efectiva en 457 municipis, perquè els altres hi han renunciat.

Un apartat que m’ha semblat interessant de l’informe és l’anàlisi que fa del negoci de cada entitat, tenint en compte el nombre d’oficines i, sobretot, el volum de crèdit. A Catalunya, globalment, CaixaBank és l’entitat amb una quota de mercat més elevada en termes de crèdit total (31,99%), seguida del BBVA (23,48%), el Sabadell (15,47%) i el Santander (11,79%). Conjuntament, els quatre primers bancs, doncs, tenen una quota de mercat pràcticament del 83% del crèdit total. El següent banc és Bankinter, amb una quota de tan sols el 4,76%. Apunta que si s’hagués dut a terme la fusió entre el BBVA i el Sabadell, l’entitat resultant hauria tingut una quota de mercat de gairebé el 39% i s’hauria situat en primer lloc, davant de CaixaBank, i entre totes dues en tindrien el 71%, una xifra molt gran.

Com estan els països europeus en aquest punt, millor o pitjor? Doncs, considerant la quota dels cinc primers bancs a Catalunya (88%) i comparant-la amb els països de la Unió Europea, amb una població relativament semblant a la nostra, resulta que, llevat de Grècia (96%), la concentració de casa nostra és superior que a la resta: Àustria (38%), Suècia (56%), Hongria (59%), Dinamarca (64%) República Txeca (65%), Irlanda (69%), Portugal (71%), Bulgària (77%) i Finlàndia (81%). Això confirma tot allò que es va dir durant el procés de fusió de l’OPA fallida, sobre l’excessiva concentració que ja tenim i l’escassa competència existent.

Però l’informe fa un pas més i separa el crèdit de les famílies (consum i hipoteques) i de les pimes. I aquí hi ha diferències importants entre entitats. En el primer cas, CaixaBank és l’entitat amb una quota de mercat més alta (33,44%), seguit del BBVA (24,20%), el Sabadell (14,07%) i el Santander (11,79%). Sens dubte, en el cas de les hipoteques, es demostra que CaixaBank talla el bacallà, amb un gran avantatge respecte de la resta. Conjuntament, els quatre primers bancs tenen una quota de mercat del 83,50% del crèdit a les llars. Així doncs, segons l’informe, es pot considerar clarament una situació d’oligopoli.

La importància de les entitats canvia una mica en el crèdit a les pimes. Si CaixaBank té també la quota de mercat més elevada (32,19%), el segon banc és el Sabadell (20,23%), davant el BBVA (18,45%) i el Santander (11,79%). Conjuntament, els quatre primers bancs tenen una quota de mercat del 82,66% del crèdit a les pimes. Per tant, l’estudi insisteix a dir que es pot considerar com un oligopoli. Amb la fusió entre el BBVA i el Sabadell, l’entitat resultant hauria tingut una quota de mercat del 38,68%, superior a CaixaBank, i encara hauria reduït més la competència, com es va argumentar aquí ja de primer. Veient aquesta classificació, no ha d’estranyar l’interès del BBVA pel Sabadell, per a situar-se millor a Catalunya (i a l’estat espanyol) en el crèdit a pimes.

L’enumeració de riscs que ara tenim en el mercat financer català ocupa una part de l’informe. Jo en destacaria dos. Un risc potencial per a la competència que implica l’augment de la concentració és que reforça la posició dels principals bancs establerts. Especialment, quan tenen poca pressió competitiva en determinats àmbits geogràfics. D’una altra banda, el fet que hi hagi pocs bancs pot reduir la rivalitat i facilitar l’existència d’acords col·lusoris o la coordinació tàcita entre els bancs presents al mercat. És més fàcil que uniformitzin el seu comportament, cosa que implica també un encariment i un empitjorament de la qualitat dels serveis que reben els usuaris de la banca i especialment els clients particulars i les pimes.

I, finalment, quant a les recomanacions de l’informe, atès que hem vist que el grau de concentració de la banca a Catalunya és elevat, la primera seria evitar l’adopció de noves mesures que puguin fer créixer injustificadament aquesta concentració, especialment en aquells municipis o àrees geogràfiques que presenten uns índexs més elevats.

Quant a l’exclusió, a més dels autobusos itinerants, aconsella de disposar de xarxes de caixers automàtics compartides entre diverses entitats de crèdit, juntament amb caixers independents, perquè poden exercir un paper remarcable tant en la reducció de l’exclusió financera com en el foment de la competència. Així mateix, caldria promoure els acords de col·laboració entre entitats de crèdit i operadors d’uns altres mercats amb una presència territorial extensa (com ara les oficines de Correus, els estancs o les administracions de loteria), que permeten l’accés a l’efectiu i més serveis bancaris.

Tenir més informació detallada com la que acaba d’oferir l’ACCO és molt important per a conèixer una mica més a fons la realitat del nostre país. Sense aquest coneixement de base, en aquest i molts altres àmbits de l’economia, serà impossible de desenvolupar de manera adient la nostra activitat… quan ho puguem fer sense tants entrebancs, és clar.

La USTEC ha convocat una conferència de premsa per a demà per donar les raons de la decisió. El sindicat majoritari entre el professorat manté, però, la discrepància pel que fa a la part de l’acord que afecta el personal docent, que CCOO i UGT sí que han signat al costat d’Educació.

En el cas del personal laboral, el pacte inclou, entre més mesures, un augment entre 300 i 400 euros el mes de mitjana per a professionals educatius no docents.

Segons ha explicat el ministre portaveu, Guillem Casal, la quota general de residència i treball que el govern preveu aprovar a l’abril serà de 800 permisos, cent menys que la quota aprovada l’octubre, cosa que representa una reducció de l’11,1%. El contingent actual ja s’ha esgotat, i per això l’executiu ha aprovat avançar 150 autoritzacions de la quota futura. Aquestes places es restaran de la quota general prevista per a la primavera. Les noves autoritzacions es destinaran principalment a perfils qualificats i a sectors considerats essencials. En concret, podran optar a aquestes places professionals dels grups directius i tècnics altament qualificats, així com treballadors dels sectors sanitari i educatiu, cuidadors de centres sociosanitaris i assistents domiciliaris.

Els requisits també es mantenen estrictes per als treballadors extracomunitaris. Els sol·licitants hauran d’acreditar un mínim de sis anys d’experiència professional en l’activitat que vulguin desenvolupar a Andorra. A més, el govern manté l’obligació d’acreditar coneixements de català: el nivell A1 en la primera renovació del permís i el nivell A2 en la segona. La reducció és encara més significativa en el cas dels permisos de residència i treball per compte propi, que passen de gairebé 400 autoritzacions l’any passat a 200 enguany, una caiguda aproximada del 50%. D’aquestes, 150 es destinaran a inversió estrangera, 30 a professionals liberals —excepte metges— i 20 a professionals liberals de l’àmbit mèdic. A diferència d’anys anteriors, aquestes categories seran tancades i les places sobrants d’una categoria no es podran traspassar a una altra.

Les autoritzacions per compte propi també s’hauran d’acollir als criteris més restrictius de la legislació sobre creixement sostenible, que inclou una aportació de 50.000 euros a fons perdut.

Finalment, el govern també ha reduït el contingent de residències sense activitat laboral, conegudes com a residències passives. Aquest nou contingent serà de 200 permisos, un 6% menys que l’any passat. La major part corresponen a residència sense activitat lucrativa, mentre que una part menor es reserva a professionals amb projecció internacional o a persones amb interessos científics, culturals o esportius. En aquests casos, els requisits econòmics també són elevats. Els nous residents passius hauran d’acreditar una inversió mínima d’un milió d’euros al país i fer una aportació a fons perdut de 50.000 euros per al titular i 12.000 euros per cada persona a càrrec.

La decisió del govern s’emmarca en un context de fort creixement demogràfic. Andorra s’acosta progressivament als 90.000 habitants i les projeccions assenyalen que podria superar els 100.000 residents en els anys vinents.

Els fets han estat comesos mitjançant missatges privats enviats a la xarxa social Instagram. L’altre detingut és de Toledo i té 49 anys. L’operació l’han conduïda agents especialitzats en ciberamenaces de la Brigada d’Informació de Madrid.

Més de 300 missatges intimidatoris

Un dels investigats hauria enviat més de 300 missatges amb contingut vexatori i amenaces a la parlamentària, fets que van donar lloc a una denúncia i a l’obertura de diligències per identificar-ne l’autoria.

La investigació ha permès identificar els presumptes autors i procedir a la detenció. En les operacions, hi han participat les Brigades Provincials d’Informació de Toledo i de València, i la Brigada Local d’Informació de la comissaria de Xirivella.

Els magistrats han confirmat així la decisió prèvia d’anul·lar el cas per un “error tècnic”, perquè el procés judicial no es va engegar en el termini legal establert per la legislació antiterrorista del Regne Unit.

El cantant havia estat acusat el 21 de maig de 2025 per la Policia Metropolitana després d’haver mostrat una bandera de l’Hesbol·là –organització prohibida al Regne Unit– durant un concert el 21 de novembre de 2024 al recinte O2 Forum Kentish Town, al nord de Londres.

Segons la defensa, l’acusació formal es va presentar fora del límit màxim de sis mesos respecte de la presumpta comissió del delicte. El fiscal general britànic, Richard Hermer, no va ratificar els càrrecs fins el 22 de maig, cosa que va portar el jutge Paul Goldspring a anul·lar-los el setembre passat.

La fiscalia va recórrer contra la decisió al gener, argumentant que l’acusació ja era vigent abans de la primera compareixença judicial del raper. No obstant això, dos jutges del Tribunal Superior han ratificat ara el dictamen inicial i han conclòs que el procediment no es va engegar legalment ni en el termini requerit, motiu pel qual el cas queda definitivament anul·lat.

L’advocat de Mo Chara, Darragh Mackin, ha qualificat tot el procés de “cacera de bruixes ridícula legalment” i ha afirmat que la decisió posava fi a “un circ car i inútil”.

Fundat el 2017 a Belfast, el grup Kneecap va guanyar gran notorietat el 2024 amb l’estrena del film biogràfic. El conjunt també ha denunciat reiteradament la guerra a Gaza i ha expressat suport a Palestina, uns posicionaments que, juntament amb el procés judicial, han implicat anul·lacions de concerts i restriccions d’entrada en alguns països.

En concret, fins a les 18.00 s’han acumulat 138,8 l/m² a l’observatori d’Ambra, a Pego; 136,2 l/m² a la Vall d’Ebo; 135 l/m² al Ràfol d’Almúnia; 127,2 l/m² a l’estació del Parc Natural del Montgó, a Xàbia; 116,2 l/m² a Sagra; 113 l/m² a Pedreguer; 104,8 l/m² a Orba, i 100,3 l/m² a l’estació de les Sénies, a Murla.

El Laboratori de Climatologia de la Universitat d’Alacant ha compartit a xarxes vídeos on es veia com corria l’aigua pels rius i barrancs. El laboratori ha detallat que en uns quants observatoris d’Avamet a Pego s’havien registrat més de 130 l/m² de precipitació d’ençà del matí.

Més de 130 l/m² en diversos observatoris d'@avamet a Pego en el que portem de dimecres, la qual cosa està provocant que els barrancs baixen amb més aigua: així estava la situació fa una estona per la Penya del Gat.

Fernando Frau. pic.twitter.com/jncf9iN9Lg

— Climatología UA (@climatologia_ua) March 11, 2026

La pluja ha causat afectacions a la circulació viària. La policia local de Pego ha informat, poc després de les 15.00, que les carreteres CV-700, en direcció al Verger, i la CV-678, tancades al matí pel fort aiguat, ja tornaven a ser obertes. Només resta tallada la CV-728, que uneix aquestes dues vies, i es recomana de conduir amb molta prudència.

Segons que han informat fonts de RENFE, un tren sense passatgers s’ha trobat amb una roca de grans dimensions a la via entre Sant Martí de Centelles i el Figaró, a causa d’una esllavissada, i ha pogut evitar el xoc. ADIF hi ha enviat tècnics per retirar el material i restablir la circulació. Mentrestant, es manté el servei alternatiu d’autobús entre la Garriga i Ripoll.

Hay establecido un plan de transporte alternativo por carretera para garantizar la movilidad de los viajeros.

— INFOAdif (@InfoAdif) March 11, 2026

El restabliment parcial del servei al matí havia estat marcat per trens molt buits i usuaris desinformats a l’estació de Vic. Només hi circulaven la meitat dels combois habituals i els temps de trajecte continuen essent més llargs a causa de les limitacions de velocitat derivades de les obres de millora i manteniment de la línia.

La plataforma d’usuaris “Perquè no ens fotin el tren” ha qualificat la represa de “tímida” i insuficient i ha destacat la necessitat d’accelerar les obres i millorar la informació als passatgers. Segons Montse Ayats, portaveu de la plataforma: “El servei actual és molt capat i poques persones el podran utilitzar; cal deixar clar que el servei de tren és necessari i cal que funcioni amb uns mínims que ara mateix no es donen.”

La llei Molac, impulsada pel diputat bretó Paul Molac, cerca de preservar i promoure les llengües minoritzades a l’estat francès, com ara el català, el basc, el bretó, el cors i l’occità. Inclou un article que diu que cal promoure les llengües de cada regió, com el català al Departament dels Pirineus Orientals. El problema, segons que identificava Molac mateix en una entrevista a VilaWeb el 2025, és la manca de professors de català que puguin ensenyar la llengua, just allò que demana ara al govern francès de corregir.

L’Associació per a l’Ensenyament del Català (APLEC) ha explicat que estava assabentada d’aquesta carta de la presidenta del consell departamental, en la qual insisteix en l’establiment d’una llicenciatura de professorat d’escoles bilingüe català i francès per a assegurar una millor formació universitària. Defensa que seria una “garantia forta per al territori en favor del desenvolupament de la llengua, que és alhora regional i transfronterera”, i ha proposat que s’estableixi un grup de treball sobre el tema a l’Oficina Pública de la Llengua Catalana.

L’APLEC, per mitjà de la Federació per a les Llengües Regionals en l’Educació Pública, s’ha reunit avui amb el ministeri d’Educació francès i també ha transmès la petició d’aquesta llicenciatura, per tal que hi hagi un ensenyament “que prepari eficaçment els futurs professors que intervenen en les classes bilingües i immersives”.

Les entitats veuen exagerat el creixement previst de 1.815 habitatges nous, segons la memòria d’ordenació, i 2.124 segons l’informe de sostenibilitat ambiental, com també la previsió de 434 habitatges en sòls urbanitzables i quatre hotels nous. Segons les entitats, aquestes xifres evidencien un model de desenvolupament “incompatible” amb els valors naturals i paisatgístics del municipi.

Al·leguen també irregularitats en el procediment de tramitació

En les al·legacions, SOS Costa Brava i Salvem la Platja de Pals denuncien irregularitats en el procediment de tramitació del POUM i exposen que el municipi ha sotmès el document a informació pública com a “segona aprovació inicial”, recuperant un expedient obert fa prop d’onze anys. Segons les entitats, aquesta manera de procedir pretén de convalidar tràmits antics i evitar passos essencials com ara l’avanç del POUM, l’anàlisi d’alternatives reals i un programa de participació ciutadana complet, tot d’elements “obligatoris” en la formulació o revisió d’un POUM.

Entre els punts principals, les entitats posen l’accent en la defensa de la pineda i l’hàbitat dunar de la platja de Pals, i exigeixen eliminar els sectors de creixement que afecten aquests hàbitats d’interès comunitari prioritari. En especial, qüestionen l’àmbit de Rodors i exigeixen retirar els sectors Rodors I i Rodors II. El primer preveu 18,92 hectàrees amb 148 habitatges i sostre hoteler, i el segon inclou previsions noves que comporten, entre més coses, el sacrifici de 2,5 hectàrees per a implantar-hi un hotel. Les entitats recorden que el parlament ja va instar el govern a protegir els sectors Rodors-Roca Blanca i a garantir la protecció efectiva de la zona de dunes i pinedes de Pals.

Sol·licitud d’eliminar el vial nord i crítica als estudis d’inundabilitat

Les al·legacions també demanen d’eliminar el vial nord per les afectacions sobre connectors naturals, zones inundables i la pineda mediterrània sobre duna. Alhora, s’oposen a la previsió de creixements en zones amb risc d’inundació. Les entitats diuen que l’estudi d’inundabilitat del POUM és insuficient perquè no analitza adequadament la zona més conflictiva de la platja de Pals ni d’uns altres àmbits sensibles del municipi.

Un altre punt destacat és l’oposició al PAU dels Jonquers, que les entitats descriuen com un àmbit inundable i en zona de flux preferent, a més de la petició de suprimir l’àmbit urbanitzable d’Interpals, que afecta dunes amb pineda i terrenys de valor connector i que funciona com a pulmó verd de la platja de Pals.

Refús a la zona industrial i l’excés d’activitat econòmica

SOS Costa Brava i Salvem la Platja de Pals consideren desproporcionada la previsió d’una gran zona industrial de 9,4 hectàrees i demanen de reduir-la a l’àrea estrictament necessària, evitant sòl agrícola i inundable. També demanen de revisar l’excés de zones d’activitat econòmica i critiquen la manca de justificació de les previsions de creixement del conjunt del planejament.

I avisen de la inexistència d’una “veritable anàlisi d’alternatives reals d’ordenació”. “El POUM de Pals es limita a valorar l’alternativa i consisteix a continuar el PGOU del 1987, l’alternativa 1 corresponent a una versió del POUM aprovada inicialment el 2015 i tombada per la comissió territorial d’urbanisme de Girona i el Departament de Medi Ambient, i l’alternativa 2 amb els creixements desmesurats, que és la finalment seleccionada.”

Els ecologistes consideren que les alternatives 0 i 1 són “inviables i contràries a dret” perquè no s’ajusten al pla director de revisió de sòls no sostenibles del litoral i preveuen creixements en zones forestals, terrenys amb pendents superiors al 20% i en àrees protegides. Per això, exigeixen que es proposin alternatives “reals” amb creixements limitats al 10%, 20% i 30%, i que se seleccioni la de menys impacte ambiental i territorial.

“Ens hi juguem molt [a Pals]: dunes, pinedes i zones inundables no poden convertir-se en moneda de canvi d’un planejament sobredimensionat”, diuen les entitats, que advoquen per un POUM amb creixement mínim, alternatives reals i garanties ambientals.

La xifra és més del doble que l’anterior rècord de la institució, quan al principi de la guerra d’Ucraïna va alliberar 182 milions de barrils. Aquesta vegada l’objectiu és compensar el subministrament que s’ha perdut pel tancament del pas per l’estret d’Ormuz.

Tot i remarcar que la decisió permetrà d’alleujar els efectes immediats de la situació als mercats, Birol ha insistit que la cosa més important per a restablir l’estabilitat en els fluxos de petroli i gas “és la represa del trànsit per l’estret d’Ormuz”.

L’estret, clau per al comerç mundial d’energia

Birol ha subratllat l’impacte “significatiu” del conflicte al Llevant en els mercats mundials de petroli i gas, que té implicacions en la seguretat energètica, el cost de l’energia i l’economia mundial. Ha recordat que l’estret d’Ormuz canalitzava prop de 15 milions de barrils diaris del subministrament mundial de petroli i 5 milions més de productes derivats, cosa que representa al voltant del 25% del comerç marítim mundial de petroli.

Després dels atacs dels Estats Units i Israel contra l’Iran del 28 de febrer i de la resposta iraniana blocant l’estret, els fluxos de petroli, gas i més matèries primeres han quedat pràcticament aturats, segons que ha dit el director de l’AIE. Sense rutes comercials alternatives i sense més opcions d’emmagatzematge, els productors de petroli de la regió ja han començat a reduir-ne la producció.

Reserves acumulades i intervencions anteriors

Els membres de l’AIE disposen ara mateix d’uns 1.200 milions de barrils de reserves d’emergència, a banda 600 milions que tenen les empreses, per imposició dels governs.

D’ençà de la fundació de l’agència, el novembre del 1974 (arran de la crisi del petroli causada per la guerra del Yom Kippur), l’AIE només ha utilitzat cinc vegades les reserves estratègiques: a la guerra del Golf del 1991, durant els huracans Katrina i Rita del 2005, amb la crisi de Líbia del 2011 i dues vegades per la invasió russa d’Ucraïna el 2022.

Suport internacional a la mesura

Uns quants països han manifestat la voluntat de participar en la iniciativa encapçalada per l’AIE. La ministra d’Economia i Energia alemanya, Katherina Reiche, ha anunciat la disponibilitat d’Alemanya d’afegir-s’hi: “Accedirem a aquesta petició i hi farem una contribució.”

També la ministra de Transició Ecològica espanyola, Sara Aagesen, ha confirmat el suport del govern de Madrid a la proposta. “Espanya hi donarà suport, sempre hem estat solidaris i entenem que així també ajudem a relaxar els mercats i a donar resposta a uns altres països amb dificultats de subministrament més greus que les variacions de preus.”

Al seu torn, la primera ministra del Japó, Sanae Takaichi, ha anunciat que el país començaria a alliberar part de les reserves estratègiques de petroli el 16 de març, per iniciativa pròpia.

Un afeccionat del Barça hauria volgut saber abans aquesta diferència, que ara ja no oblidarà mai més. Segons que ha explicat l’Exeter City a les xarxes socials, ahir es van trobar a l’entrada un culer que havia arribat a l’estadi amb la intenció de veure el partit contra el Newcastle, però que no es va adonar de l’error fins que va mostrar al personal d’accés l’entrada que havia comprat.

It was a tale of two cities and two very different football grounds for an @FCBarcelona fan who turned up at the wrong St James Park last night

The Spanish supporter, who made the journey to Devon from London, turned up at the turnstiles of Exeter City’s Adam Stansfield stand… pic.twitter.com/uhpqsKWWQT

— Exeter City FC (@OfficialECFC) March 11, 2026

“Un dels nostres voluntaris va venir a l’oficina per fer-nos saber que el noi esperava veure el FC Barcelona”, ha explicat Adam Spencer, responsable d’experiència dels seguidors de l’Exeter City. “El seu anglès no era gaire bo, però vam poder entendre que venia de Londres. Suposo que va posar St James Park al mòbil i va seguir les instruccions”, continua.

Segurament no era allò que s’esperava, però l’Exeter City li va aconseguir una entrada per a veure partit amb el Lincoln City, el rival d’ahir i líder de la classificació. “Estava força destrossat i avergonyit, de maneta que li vam aconseguir una entrada i va poder veure un partit al veritable St James Park. Hi serà benvingut sempre que vulgui”, afegeix Spencer. L’Exeter City, ara setzè, va perdre 0-1 amb el Lincoln City.

En canvi, el castellà domina clarament les relacions quotidianes. Gairebé tot el jovent diu que l’utilitza i en més de la meitat dels casos és la llengua habitual. Així, un 12,5% fa servir exclusivament el castellà i representen un 54% els qui el tenen com a llengua habitual. Les dades mostren també el creixement d’unes altres llengües: un 7% dels joves utilitza principalment una llengua diferent del català i del castellà.

Sobre això, hi ha una divisió segons la nacionalitat. Entre els joves amb nacionalitat espanyola, no solament els nascuts a Catalunya, sinó també els que provenen de l’estat espanyol o han obtingut la nacionalitat posteriorment, el català és la llengua predominant en aproximadament un 30% dels casos. En canvi, pràcticament no és la llengua principal entre els joves de nacionalitat estrangera, cosa que evidencia les dificultats d’incorporació del català.

El castellà domina tots els àmbits de relació

L’enquesta mostra que el castellà predomina en tots els contexts analitzats. Tant en les relacions amb amics com amb persones desconegudes o dins l’àmbit familiar, és la llengua més utilitzada.

Amb els amics, el castellà és majoritari en més del 60% dels casos i sobretot amb les persones que no es coneixen, en què el percentatge supera el 70%. També domina clarament en les relacions amb els pares: solament un 20% dels joves utilitza únicament el català per a comunicar-se amb el pare o la mare, una dada especialment preocupant quant al relleu generacional. Amb la parella és més baix que amb els pares i se situa en el 15,2%. I en els fills, els que empren majoritàriament el català són solament el 12,5%.

L’únic àmbit on el català guanya una mica més de presència respecte dels que el tenen com a habitual és el laboral o acadèmic. En aquest context, el 23,5% dels joves afirma utilitzar-lo com a llengua principal.

En conjunt, les dades dibuixen una realitat sociolingüística marcada pel retrocés del català com a llengua habitual entre el jovent de Barcelona. En canvi, el castellà es va consolidant com a llengua de la majoria d’interaccions socials.