En concret, es tracta dels recursos contra la modificació del Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM) de Tortosa i la descatalogació del monòlit. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya els ha desestimat, i el Tribunal Suprem espanyol tampoc ha admès els recursos de cassació presentats posteriorment.

El conseller de Justícia, Ramon Espadaler, ha declarat que, “un cop resoltes les qüestions prèvies, el que correspon és continuar la tramitació perquè es pugui resoldre sobre el fons de la qüestió”.

Amb la petició d’aixecar la suspensió, el govern pretén que el jutjat pugui emetre una resolució definitiva sobre la retirada del monument.

Segons Barrachina, la regularització posarà en perill i tensionarà massa els serveis públics d’educació, sanitat, dependència i habitatge, amb 100.000 persones més dins el sistema. “És una irresponsabilitat tan grossa, que la Unió Europea ja preveu de protegir-se contra Pedro Sánchez i la desbocada crida a la immigració irregular que implica la mesura.” Barrachina ha dit, fins i tot, que això posava en perill la llibertat de moviments de què gaudien els ciutadans de la Unió Europea, i que era probable que als espanyols els la limitarien.

El portaveu del Consell ha qualificat d’injusta la situació en què queden ara els immigrants per l’efecte crida que creu que hi haurà, perquè queden a mercè de les màfies. En aquest sentit, Barrachina ha obviat que les persones que podran regularitzar la situació a l’estat espanyol han d’acreditar que hi van arribar abans del primer de gener d’enguany.

Barrachina també ha posat en dubte que la xifra de persones que normalitzaran la situació siga d’un milió i l’ha augmentada a prop d’un milió i mig.

Centenars de docents van accedir caminant a l’autopista i la van blocar entre les sortides sud i oest de Girona. Una estona més tard, una quinzena de tractors es van acostar a l’altura del club de tir, a tocar de l’autopista, per intentar d’entrar-hi. Els Mossos, al principi, els van impedir el pas, però arran del volum de manifestants i tractors van acabar cedint i els pagesos van ocupar la via.

Jordi Ginabreda, portaveu de Revolta Pagesa, explica a VilaWeb: “L’administració no accepta les pròpies regles del joc que ha creat, hi havia una mediació es va arribar a un acord i ara ens volen fer combregar amb rodes de molí”. I assenyala: “Però no ens pararan”.

Tall a l’autopista amb tractors i manifestants

Els tractors es van quedar blocant la AP-7 en sentit nord, mentre l’autopista era tallada als dos sentits per centenars de manifestants, entre els quals hi havia metges, pagesos i, principalment, docents. Al cap d’una estona es va aixecar el tall i els manifestants se’n van anar sense incidents.

Els Mossos investiguen els cinc membres de Revolta Pagesa per un delicte de desordres públics, un altre de danys i un de desobediència. Cap dels investigats va declarar a la comissaria de Salt ahir.

El document s’ha fet arribar al Comitè per a l’Eliminació de la Discriminació Racial (CERD), un òrgan d’experts independents de l’ONU, abans de l’examen periòdic de l’estat espanyol previst per a la 118a sessió del comitè, l’agost vinent.

Segons l’informe, aquesta suposada discriminació afectaria diversos àmbits, com els drets culturals, civils, polítics i econòmics. Entre els punts esmentats hi ha la discriminació lingüística, la difusió de discursos d’odi, el lawfare, l’aplicació desigual de la llei d’amnistia del 2024, les restriccions a la participació política, el cas Catalangate i “l’infrafinançament en serveis públics i infrastructures”.

El text sosté que aquestes qüestions formen un conjunt interrelacionat que dificulta la preservació de la llengua i la cultura catalanes, com també la participació política i la igualtat d’oportunitats.

L’informe també critica la manca de cooperació de l’estat espanyol amb els mecanismes internacionals de drets humans i diu que la situació catalana no sempre s’ha tingut en compte en els processos d’avaluació internacional.

Sobre el marc jurídic, el document defensa que el poble català compleix els criteris de grup protegit per la Convenció Internacional sobre l’Eliminació de totes les Formes de Discriminació Racial (ICERD), al·legant una identitat lingüística, històrica i cultural pròpia. També recorda que el comitè ha demanat informació a Espanya en el passat en relació amb la situació a Catalunya.

L’informe esmenta uns quants mecanismes de les Nacions Unides, el Consell d’Europa, resolucions del Tribunal Europeu de Drets Humans i informes d’organitzacions com ara Amnistia Internacional i Citizen Lab per reforçar les conclusions.

Finalment, les entitats signants insten el CERD a demanar a Espanya reformes “immediates i estructurals” per a garantir el compliment de la convenció, incloent-hi la protecció dels drets lingüístics, la revisió de la legislació penal, l’aplicació homogènia de la llei d’amnistia i mesures contra la discriminació econòmica i social.

Segons que ha informat el diari Segre i ha confirmat l’ACN per mitjà de la Plataforma Salvem Cal Macià, la causa arrenca d’una denúncia de l’entitat arran de la inacció de les dues administracions en la conservació de l’edifici.

El portaveu de la plataforma, Ferran Dalmau, ha valorat que Cultura hagi requerit al propietari de la casa unes obres urgents de consolidació, però ha posat l’accent que era “un anunci més”, motivat per les diligències de la fiscalia.

Agents de la Guàrdia Civil van visitar ara fa dues setmanes l’Ajuntament d’Alcarràs per recollir documentació sobre quines actuacions s’havien fet per preservar Cal Macià. Els agents tenien per objectiu determinar qui n’era el propietari, si hi havia hagut reunions per a adquirir la finca, la informació de la Generalitat respecte al deteriorament i, en general, documentar-ne la situació. Segons que ha informat també Segre, la Conselleria de Cultura va rebre dilluns la petició formal de la fiscalia amb sol·licitud d’informació i detalls de les accions fetes per a protegir l’immoble.

Obres urgents requerides pel Departament de Cultura

El Departament de Cultura ha requerit al propietari de Cal Macià de fer-hi obres imprescindibles per mantenir l’edifici en condicions de preservació i seguretat en el termini d’un mes. Si no es fa, la conselleria podrà demanar als jutjats autorització per a entrar-hi. Aquest requeriment es va tramitar fa dues setmanes, abans que la fiscalia fes arribar la diligència a Cultura.

El 2019, el govern municipal d’Alcarràs, encapçalat per Miquel Serra (ERC), va tancar un pre-acord per comprar Cal Macià per 120.000 euros, a pagar en quatre anualitats. El consistori següent, en mans de Junts i Sempre Alcarràs, hi va renunciar, i els intents posteriors d’adquirir la finca tampoc no van reeixir perquè el propietari en demana molts diners. La finca és Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) d’ençà de l’any passat.

Segons un comunicat de l’Ajuntament de València, la visita marca un punt d’inflexió en la trajectòria artística de la formació simfònica, que ara pot presumir d’haver entrat en una de les sales de concerts de referència mundial, on cada primer de gener es fa el famós Concert d’Any Nou de l’Orquestra Filharmònica de Viena.

Amb aquesta actuació, l’Orquestra de València suma la novena sortida internacional des que va començar la projecció exterior el 1950, sota la direcció de José Iturbi.

A l’acte, hi van assistir el regidor d’Acció Cultural i president del Palau de la Música, José Luis Moreno, el director gerent del Palau, Vicente Llimerá, i la sots-directora de Música i intendenta de l’orquestra, Nieves Pascual.

Moreno va posar l’accent en “l’èxit del concert de l’orquestra, gràcies al nivell d’excel·lència que ha assolit amb el director”. I afegia: “València i la seva orquestra porten la cultura valenciana a un dels temples de la música europea i reivindiquen el paper de la nostra ciutat i els nostres músics en l’àmbit cultural europeu. Tenim una orquestra de la qual ens sentim orgullosos”.

Vicente Llimerá, per la seva banda, es va declarar “molt satisfet de l’actuació de l’orquestra i de la resposta del públic” i va remarcar: “València i la seva orquestra han portat la nostra cultura a un gran escenari europeu, subratllant el paper de la nostra ciutat i els nostres músics.”

Protagonisme valencià i estrena a Àustria

La vetllada va començar amb l’obertura clàssica de “L’arbore di Diana”, del valencià universal Vicent Martín i Soler, que va triomfar a Viena i va ser rival de Mozart en fama a la capital austríaca. Tot seguit, es va interpretar “La Suite núm. 2” de Daphnis et Chloé de Maurice Ravel, en una lectura de caràcter expressiu.

La primera part es va acabar amb el “Quartet per a piano núm. 3” de Johannes Brahms, en versió de concert per a piano a quatre mans i orquestra, titulada Werther, arranjada per Richard Dünser (amb estrena a Àustria) i interpretada pel duet Silver-Garburg, format per Sivan Silver i Gil Garburg. Després dels aplaudiments, el duet va oferir de propina “Scherzo per a piano a quatre mans, op. 11 núm. 2” de Rakhmàninov.

El concert va continuar, després de la pausa, amb la interpretació del poema simfònic “Així parlà Zaratustra” de Richard Strauss, una obra de gran força i profunditat filosòfica que es va popularitzar amb la filmació 2001: Una odissea de l’espai, de Stanley Kubrick.

Al fina del concert hi va haver una nova ovació i la satisfacció manifesta del professorat de l’Orquestra de València, tal com destaca el comunicat.

A diferència de la proposta inicial, que preveia un procés més obert sense una votació específica, l’actual mecanisme culmina amb una consulta voluntària en què els ciutadans hauran d’elegir entre mantenir el nom actual, Pirineus Orientals, o bé optar per Pirineus Catalans o Pirineus Mediterranis.

Aquests darrers mesos, s’han fet unes quantes reunions ciutadanes per valorar les opcions. Els primers sondatges apunten que gairebé la meitat dels participants prefereixen una denominació vinculada al català, i una part significativa es decanta per mantenir el nom actual o bé per una opció més neutra com Pirineus Mediterranis.

La consulta serà oberta a tots els residents més grans de divuit anys, que podran votar per correu, presencialment o de manera electrònica, amb mecanismes de control per a garantir la seguretat i evitar duplicitats.

Una vegada elegida l’opció guanyadora, el Consell Departamental haurà de traslladar la proposta a l’estat francès. La decisió final dependrà del Consell d’Estat i del govern francès, que haurà d’aprovar el canvi mitjançant decret.

El ministeri públic s’oposa a la petició de la defensa perquè quedin en llibertat. Ha justificat la negativa pel risc de fugida, per la possible destrucció de proves i per protegir la víctima.

Segons la informació facilitada, el nadó va ser traslladat a la Vall d’Hebron des de l’Hospital de Sant Pau quan es va comprovar que tenia una fractura de fèmur. Les sospites de maltractament van motivar l’ingrés preventiu dels pares a la presó. La Generalitat va assumir la custòdia del nen.

L’infant va sortir dimecres de l’hospital per anar amb una família d’acollida. El cas es continua instruint per aclarir l’origen de les lesions. La situació jurídica dels pares dependrà de les resolucions judicials.

Segons Albiach, la posició de Junts en matèria d’immigració és “preocupant” i “equivocada”, però ha insistit que, per raons d’estratègia, no es pot trencar la relació amb el partit de Carles Puigdemont. “Jo tinc diferències abismals amb Junts, però hi ha un tema d’estratègia: no li vull deixar anar la mà perquè són necessaris per a la transformació”, ha declarat. I ha recordat que Junts va facilitar la investidura de Pedro Sánchez.

Diferències de criteri amb Yolanda Díaz

Albiach ha dit que Díaz és “la millor ministra de Treball que ha tingut mai Espanya”, però ha admès que no sempre pot compartir-ne les declaracions. Per ella, Díaz ha fet unes declaracions amb les quals “pot combregar més o menys”.

Ha considerat una “llàstima” que les paraules de Díaz hagin eclipsat el debat de fons sobre l’habitatge amb Junts. I ha afegit que mantenia converses amb Junts sobre el decret per a prorrogar automàticament els lloguers.

Albiach ha criticat la posició de Junts sobre la immigració, en concret l’acord que el partit va subscriure al senat espanyol amb PP i Vox en el marc de la llei de multireincidència. Segons ella, és un “error” vincular immigració amb delinqüència, perquè això “només serveix per a reforçar posicionaments racistes”.

En un missatge a les xarxes, Catalunya Ràdio ha explicat que Sánchez els havia comunicat que finalment no podria assistir a l’entrevista a què s’havia compromès. L’emissora ha demanat disculpes als oients i ha anunciat que en donaria més detalls durant l’emissió del programa.

Ustrell ha expressat obertament el malestar per la cancel·lació. En l’editorial, s’ha disculpat per l’expectativa suscitada i ha criticat amb duresa l’actitud del president espanyol: “Qui demana confiança ha de ser fiable o, almenys, tenir paraula”, ha dit.

I ha fet aquest retret a Sánchez: “Quan un dirigent adquireix un compromís no concedeix cap privilegi, no fa cap favor a ningú. Tant se val si és una promesa electoral, una reunió de treball o sotmetre’s a preguntes d’un mitjà de comunicació. El polític assumeix una obligació inherent al càrrec que ocupa, i és precisament aquest respecte a la ciutadania allò que ha de ser i ha de fonamentar una visió d’un polític, d’un bon polític.” I encara ha afegit: “El prestigi de les institucions no es recupera amb bones intencions. […] Quan la paraula d’un dirigent perd valor, trontolla la credibilitat institucional.”

“Qui demana confiança ha de tenir paraula.” Ricard Ustrell reflexiona sobre el compromís i la paraula donada després que Pedro Sánchez hagi posposat a última hora l’entrevista amb el #MatíCatRàdiohttps://t.co/otmVy73xYN pic.twitter.com/2AysnPHBN4

— Catalunya Ràdio (@CatalunyaRadio) April 17, 2026

L’entrevista s’havia de fer aprofitant una sèrie de reunions amb dirigents internacionals progressistes organitzades per Sánchez a Barcelona avui i demà, en un intent de projectar el seu paper en l’escena internacional.

Era una entrevista significativa, perquè s’havia de convertir en el primer president del govern espanyol a visitar els estudis de l’emissora en 26 anys, d’ençà de la conversa entre Antoni Bassas i José María Aznar l’any 2000.

Després de l’apagament, la CNMC va emprendre actuacions per a esclarir què havia passat, d’acord amb la normativa sectorial. En els expedients oberts, ha trobat “indicis d’infraccions de la normativa sectorial, en períodes prolongats de temps, que caldrà investigar formalment, encara que per si soles no constitueixen la causa de l’incident”, segons el comunicat emès.

Origen multifactorial i incompliments detectats

La CNMC ha conclòs que el tall de subministrament va tenir un origen multifactorial, després d’una successió de fets que van desequilibrar el sistema elèctric. També hi ha trobat incompliments diversos, alguns de mantinguts durant períodes llargs, que podrien haver afectat el funcionament del sistema i ser constitutius d’infraccions administratives.

S’han detingut cinc persones, quatre de les quals a Catalunya i una al Brasil, acusades de pertinença a organització criminal, tràfic d’estupefaents i tinença il·lícita d’armes. A Catalunya, els detinguts són tres treballadors de l’aeroport del Prat i un empresari del Baix Llobregat que coordinava els integrants de la xarxa.

La investigació va començar a final de novembre del 2025, amb la detenció dels tres treballadors del Prat, implicats en l’extracció de grans quantitats de cocaïna a la terminal aèria. Volien introduir tres maletes grans amb 162 quilos de droga, tot evitant els controls habituals d’equipatge.

Connexió amb les autoritats brasileres

Quan es van fer aquestes detencions i se’n va analitzar l’origen i el destí de les maletes, la policia espanyola va informar les autoritats brasileres per tal d’avançar en la investigació i localitzar-ne l’origen a São Paulo.

La policia federal brasilera va iniciar una operació amb una ordre de detenció provisional i una de registre i decomís. Van examinar de manera seqüencial les imatges de videovigilància i les van creuar amb dades d’accessos, cosa que va permetre d’identificar la manera com introduïen la droga als avions sense passar pels controls preceptius.

Així, van constatar que un empleat de l’aeroport brasiler utilitzava un tractor de servei per moure un remolc buit fins a la zona perimetral, a la vora de la tanca de seguretat. L’empleat traslladava els paquets directament a l’avió destinat a Barcelona. Quan acabava, deixava el vehicle en un aparcament i marxava a peu per la terminal.

Amb aquesta informació, la policia brasilera va poder detenir el sospitós acusat del transbordament de la cocaïna, a qui es va intervenir una pistola amb el número de sèrie esmicolat.

Antiguitat i càrrecs de responsabilitat a l’aeroport

Els detinguts a Barcelona treballaven al servei d’assistència a terra d’aeronaus. Feia més de deu anys que estaven als seus llocs de feina, i alguns tenien càrrecs de responsabilitat, fet que facilitava les activitats criminals.

La xarxa aprofitava la posició privilegiada d’aquests treballadors dins la zona restringida de l’aeroport. Rebien la substància en vols de països productors o exportadors d’estupefaents i l’extreien directament, tot coordinant-se per desviar les maletes d’interès del recorregut habitual i evitant ser descoberts pels companys.

Transferència i lliurament

Després, la droga era lliurada a un segon treballador, que la treia físicament de l’aeroport. Finalment, era recollida per un tercer membre fora de servei, encarregat d’entregar-la als integrants de l’organització al país.

La darrera fase de la investigació es va executar dimecres passat, amb la identificació i detenció d’un empresari del Baix Llobregat com a principal coordinador dels treballadors implicats al Prat. També era l’encarregat de mantenir els contactes amb els subministradors del país d’origen i concertar els enviaments, la coordinació dels aeroports d’origen i destinació i la recepció de les maletes extretes.

Al registre es van intervenir més de 39.000 euros en efectiu, quatre armes de guerra simulades, un vehicle de gran cilindrada, una maleta similar a les decomissades, 268 grams d’MDMA i una plantació interior de marihuana en fase de creixement.

Segons la policia espanyola, amb aquesta operació s’ha aconseguit desmantellar completament la cèl·lula criminal encarregada d’extreure droga via aèria entre els dos països. Afirmen que se n’ha erradicat “un important canal d’entrada d’estupefaents al país”.

Junts també ha anunciat que portarà a totes les cambres on té representació una sèrie d’iniciatives amb l’objectiu de corregir la situació. Avisa igualment que aquest procés està provocant un greu col·lapse als ajuntaments catalans.

El moviment de Junts arriba hores després que la Plataforma per la Llengua denunciés que la normativa publicada al BOE no s’adequava amb el que havia dit el govern.

Fa dos mesos el @govern va anunciar que volia fer del català un requisit per renovar la residència al cap d'un any en la regularització extraordinària d'ahir.

Havent analitzat la normativa publicada al BOE ahir veiem que no és pas així.

https://t.co/iuoCz394tx

— Plataforma per la Llengua (@llenguacat) April 16, 2026

El català, exclòs com a requisit pel govern espanyol

Segons Junts, el govern espanyol ha modificat el decret excloent el català com a requisit per a obtenir la residència. Asseguren que la llengua només apareix en un informe d’arrelament opcional en casos concrets i que, si les persones regularitzades ja treballen a Catalunya, no cal que acreditin cap coneixement del català.

El partit recorda que, segons el govern de Salvador Illa, fa dos mesos es va anunciar que el català seria requisit per a renovar la residència al cap d’un any dins la regularització extraordinària del govern espanyol. Tanmateix, Junts assenyala que aquesta condició no s’ha inclòs al text normatiu publicat al BOE.

Crítiques al Departament de Política Lingüística i al Pacte Nacional per la Llengua

En el comunicat, Junts lamenta: “Un cop més, el govern de Salvador Illa ha enganyat als catalans i torna a demostrar que l’existència d’una Conselleria de Política Lingüística és només pura façana i que acords com el Pacte Nacional per la Llengua són paper mullat”.

Problemes als ajuntaments i crítiques al decret llei

El partit també critica que el govern de Pedro Sánchez hagi aprovat la regularització per mitjà d’un decret llei i alerta que tots els problemes s’han externalitzat als ajuntaments. Segons Junts, els ajuntaments es troben desbordats, sense finançament ni capacitat administrativa per abordar el procés amb garanties.

Segons el partit, la iniciativa vol denunciar el paper de les aliances militars i reivindicar el dret dels pobles a decidir el seu futur.

En paral·lel, la CUP ha fet arribar una carta a diversos mandataris internacionals aprofitant la seva presència a Barcelona. En el text, la formació exposa el que considera contradiccions de l’estat espanyol, assegurant que no pot presentar-se com a defensor de la pau mentre forma part de l’OTAN, incrementa la despesa militar i, alhora, nega el dret d’autodeterminació dels pobles.

Les cartes han estat adreçades als dirigents de Mèxic, Claudia Sheinbaum; de l’Uruguai, Yamandú Orsi; del Brasil, Lula da Silva; de Sud-àfrica, Cyril Ramaphosa, i de Colòmbia, Gustavo Petro.

El jutge de districte Richard Leon havia emès una ordre prèvia que detenia el projecte, tret de les “accions estrictament necessàries per a garantir la seguretat de la Casa Blanca i dels seus terrenys”. Ara Leon retreu a l’administració de Trump la voluntat de continuar les obres al·legant que tota la construcció queda coberta per aquesta excepció.

“Això no és una interpretació raonable ni correcta de la meva ordre!”, ha escrit el magistrat, tot qualificant l’argument de la Casa Blanca d'”increïble, sinó hipòcrita”. Ha afegit: “No hi puc estar d’acord”, remarcant que la seguretat nacional “no és un xec en blanc per a fer activitats il·legals”.

L’ordre judicial aclareix que “no prohibeix la construcció subterrània, inclosa la d’infrastructures de seguretat nacional, així com la construcció sobre nivell de terra —excepte el saló de ball projectat— que sigui estrictament necessària per a cobrir, assegurar i protegir aquestes instal·lacions de seguretat, sempre que aquesta construcció no limiti la mida i l’abast del saló de ball”.

Respostes de Trump a les xarxes

Donald Trump ha replicat amb quatre missatges consecutius a les xarxes socials en què acusa el jutge —nomenat per l’expresident republicà George W. Bush— d'”odiar Trump” i “esforçar-se per a soscavar la seguretat nacional”.

Segons Trump, “cap futur president, si viu a la Casa Blanca sense aquest saló de ball, no podrà sentir-se segur en actes, investidures o cimeres mundials”. El president insisteix que “el saló de ball és de vital importància per a la nostra seguretat nacional i cap jutge no pot aturar aquest projecte històric i imperatiu des del punt de vista militar”.

Tanmateix, el jutge Leon contradiu aquests arguments i recorda que “les mesures de seguretat previstes per al saló de ball encara tardaran mesos, si no anys, a implantar-se, la qual cosa contradiu la tesi dels demandats que la impossibilitat d’implantar-les ara suposa un perjudici irreparable”.

“El comandament de l’exèrcit renova la crida a la ciutadania perquè s’abstingui de tornar als pobles i localitats del sud”, ha insistit el cos de seguretat libanès en un missatge difós a les xarxes socials. L’avís destaca “diverses violacions de l’acord” després d’haver-se registrat “diversos atacs israelians, a més de bombardaments intermitents que afecten diversos pobles”.

L’exèrcit també ha remarcat la “necessitat” de seguir les directrius de les unitats militars desplegades per a preservar la seguretat, especialment durant les hores nocturnes, i ha demanat d’evitar les zones perilloses. Ha subratllat que “el comandament continua prenent les mesures necessàries per a garantir la seguretat de la ciutadania”.

Trets contra una patrulla a Trípoli

Minuts abans, la comandància militar havia informat que una de les seves patrulles havia estat atacada per “trets d’homes armats” al barri de Bab al Tabane, a la ciutat de Trípoli, al nord del país. L’incident, que ha passat durant la dissolució d’una baralla amb armes de foc entre diverses persones, s’ha saldat amb un militar mort i dos ferits.

“Les unitats militars han envoltat la zona i han començat operacions d’assalt per detenir els autors dels trets”, ha precisat l’exèrcit, afegint que han iniciat una investigació “sota supervisió de la justícia competent”, i que continuen el seguiment per detenir tots els implicats.

L’exèrcit libanès ha informat igualment que “després de l’entrada en vigor de l’alto el foc”, alguns ciutadans han disparat al cel armes llargues i llançacoets, fets que “posen en perill la vida de la ciutadania i causen desperfectes en propietats públiques i privades”.

L’alt comandament militar ha advertit d’aquest fenomen perillós i ha cridat els ciutadans a respectar les lleis i a no fer trets sota cap circumstància. Ha confirmat que perseguiran els responsables, treballaran per detenir-los i els presentaran davant la justícia competent.

Israel manté les posicions i adverteix el sud

Les forces de defensa d’Israel han dit en un missatge a xarxes socials, poc després de l’acord, que mantindran el desplegament de posicions al sud del Líban. El seu portaveu àrab, Avichai Adrai, s’ha adreçat als residents del sud del Líban per instar-los a “no traslladar-se al sud del riu Litani” per raons de seguretat.

Des que Israel va començar els atacs en territori libanès a partir del 2 de març, l’exèrcit israelià ha fet múltiples crides a la població libanesa perquè abandoni totes les zones al sud del riu Zahrani –situat encara més al nord del riu Litani, que les autoritats israelianes han assenyalat com a frontera natural del territori que amenacen d’ocupar– i ha recalcat que “actuarà amb força” contra les “activitats terroristes de l’Hesbol·là”.

Al cap de sis anys, aquelles decisions sembla que pertanyin a un altre temps. Fa pocs dies, aquest mateix diari va publicar un debat titulat El wokisme ens ha deixat en una situació pitjor?, en què participaven dos escriptors amb moltes etiquetes identitàries, i la conclusió era afirmativa. De fet, s’hi deia que molts dels conceptes que va desenvolupar aquest moviment (les microagressions, els pronoms a la biografia, els “espais segurs”) eren morts i enterrats i que, en el fons, no se’ls creia gairebé ningú. Moltes de les accions que llavors semblaven obligatòries per als progressistes, com ara penjar un quadre negre a Instagram per demostrar que eres antiracista, només servien per a exhibir una falsa virtut o assenyalar els impurs. També admeten que els cursos sobre diversitat o antiracisme que van proliferar en els entorns laborals no servien de res.

El New York Times identifica dos motius de la davallada del wokisme. El primer és la institucionalització del fenomen, com veiem cada dia a Catalunya: és complicat vendre que ets un rebel que lluita contra el poder, dels marges estant, i llavors circular amb el mateix discurs que repeteix cada nit el telenotícies o que et pot fer guanyar un concurs públic de la Generalitat. A banda, molts d’aquests lluitadors tenien l’objectiu de professionalitzar el seu activisme i s’han convertit en directors generals, funcionaris o treballadors d’entitats subvencionades, sovint després d’haver practicat unes grans giragonses ideològiques. L’altra causa és la manera pèssima com s’ha comunicat tot aquest projecte de millora social. En lloc d’intentar convèncer la gent amb humilitat i pedagogia, els capitosts estaven convençuts que eren moralment superiors a la resta i això els donava el dret de renyar la població i, fins i tot, d’engegar campanyes d’assetjament. També és força evident que a molts els motivava més l’exorcisme de psicodrames familiars, o l’ànim de revenja per traumes passats, que no pas desplegar una ideologia coherent.

L’aparició d’aquesta nova esquerra progressista va ser possible gràcies a l’altaveu de les xarxes socials, però això la va condemnar a tenir ben aviat un bàndol contrari. Els nous conservadors van reproduir moltes de les pràctiques dels primers –la negació de l’evidència científica, l’ocultació de les dades incòmodes, la comunicació mitjançant dogmes–, però la seva dèria era de col·locar l’etiqueta de woke a tot allò que no els agradava. Això incloïa els cotxes elèctrics, la Wikipedia, els films de Disney, les flors silvestres a les ciutats, les actrius que interpreten Hamlet, els colors vibrants i fins i tot els dos últims papes de Roma. Aquest món també va de baixa i moltes de les estrelles s’han apagat. En part, perquè s’han unit a figures polítiques grotesques, però sobretot perquè la gent s’ha adonat que són tan pesats com els altres.

Encara és aviat per a valorar el llegat d’una dècada llarga de wokisme i del seu reflex oposat. Com passa amb tots els moviments socials, algunes idees perduraran i la majoria es perdran com llàgrimes en la pluja. Els activistes més privilegiats s’hauran pogut col·locar, però molts altres hi han fet tard i s’hauran de buscar la vida treballant. Tots plegats hem incorporat molts dels conceptes de la nova onada del feminisme i, irònicament, la millor prova de l’avenç dels drets LGTBI és l’entrada en massa d’homes obertament gais als espais conservadors. Avui, la nova dreta europea és bàsicament encapçalada per dones, moltes de les quals amb un estil de vida poc tradicional. Tot i això, la conseqüència més immediata és l’aparició d’una generació jove que ha tirat l’idealisme per la finestra. La majoria d’adolescents abracen sense manies el materialisme i una ideologia que podem descriure de reaccionària.

Permeteu-me que acabi l’article amb una situació personal. El govern noruec ha decidit que a partir del curs 2027-2028 hi haurà una nova assignatura optativa de batxillerat sobre qüestions ambientals i de sostenibilitat. El meu institut considera que això és el meu negociat i que em tocarà d’impartir-la si prou gent la demana. Però, com puc vendre aquesta matèria a uns nanos que m’expliquen que tenen com a únic objectiu vital fer-se rics i, si és possible, de manera immediata? Aquest curs hem hagut de doblar les places de les assignatures d’economia i la resta queden arraconades. I no els en culpo. Qui té temps de dedicar-se a la millora social, amb tots els trasbalsos del món?

L’escàndol d’una novel·la

En aquesta Girona, tan llunyana i tan diferent de l’actual, convertida en destinació gastronòmica, espai predilecte dels ciclistes i plató de rodatge de sèries de televisió, un escriptor i pintor anomenat Prudenci Bertrana va tenir la gosadia d’escandalitzar aquella ciutat reprimida i provinciana, amb una novel·la de què enguany s’escau el cent vintè aniversari i que acaba de reeditar l’editorial gironina Ela Geminada, amb edició i pròleg de Xavier Pla i lectures d’Adrià Pujol, Clàudia Rius i Núria Bendicho. Novel·la en alguna època obligatòria als instituts, s’ha reeditat unes quantes vegades, i continua essent l’obra més important de Bertrana. Un autor potser no prou present en el nostre imaginari i panteó literari, malgrat que Ela Geminada n’ha recuperat l’obra completa.

Fill d’un petit propietari rural que va ho va deixar –i ho va perdre– tot seguint les carlinades i l’antiga minyona de la llar paterna, va néixer el 1867 a Tordera, on el patriarca havia arribat seguint la partida d’un capitost tradicionalista. El fet d’haver arribat al món en el punt d’intersecció entre les comarques d’influència de Girona –on es formà com a autor– i les de Barcelona –on acabà vivint–, semblava una premonició de la seva vida, tantes vegades trista. Però l’espai de la felicitat serà al mas Espriu, la propietat familiar de l’Esparra, prop de Riudarenes, on és feliç, en contacte amb la natura i els seus homes, temes que es trobaran en la seva obra posterior. Fracassat com a estudiant d’enginyeria, tornà a Girona engrescat per la pintura i s’enamorà de Neus Salazar, nascuda a la província castellana de Conca, i filla d’un militar retirat establert a la ciutat de l’Onyar. Dedicat a l’ensenyament artístic per portar un rosegó de pa a casa, s’integra en la colla de l’Enderroch, la publicació que reuneix inquiets gironins com l’arquitecte Rafael Masó, Miquel de Palol, Xavier Montsalvatge i Carles Rahola, entre més. A quaranta anys descobreix la seva vocació literària. Al periodisme hi entra si us plau per força. La premsa i la política, dins els rengles del catalanisme republicà, li reportaran alguna topada amb la justícia militar, però l’escàndol més sonat serà el que causaran les seves obres.

L’aparentment inofensiu Bertrana va presentar a un certamen literari anomenat Festa de la Bellesa de Palafrugell una novel·la protagonitzada per un campaner de la catedral de Santa Maria, Josafat, un personatge solitari i feréstec tan obsedit per la religió com pel sexe i les bagasses. És gràcies a una de les seves velles amistats en aquest ram que coneixerà Fineta, una noia amb qui viurà una relació obsessiva, violenta i, especialment, sacrílega, amb la seu catedralícia per escenari, i que acabarà amb la mort d’ella. Tot i no guanyar el premi, el secretari del jurat del certamen palafrugellenc, Joan Vergés i Barris, va escriure a la seva memòria:

“Josafat és una concepció grandiosa, magistralment desenrotllada. Son realisme quasi brutal a voltes, apareix com ennoblit, com dignificat per la fantasia de l’artista que ens afalaga l’esperit d’un encís irresistible. El drama intern, violent, intensíssim, la poderosa lluita que es rebolca per l’ànima petita d’aquell cos gegant, d’en Josafat, el campaner salvatge, brutal, luxuriós i fanàtic; l’esclat de ses passions que es desborda en la plenitud de sa bestialitat, topant violentament contra sa consciència rudimentària, endurida de supersticions i fanatisme, tot això ens ho presenta l’autor viu, palpitant, immens, amb un vigor, amb una força, amb un relleu que meravella. En les escenes de seducció en què apareix com el símbol de la temptació carnal, la meretriu impúdica i fastigosa, el cuadro esdevé llotós i repugnant a força de detalls infectes que enterboleixen i profanen la puresa de l’obra d’art. Mes, malgrat això i fins en aquests moments, el drama punyent que batega en l’interior d’aquell home, les violentes convulsions de son esperit aturmentat, que es transparenten en ses accions i en ses paraules, ens suggestionen tan fortament, que ens produeix la noble fruïció de l’art i redimeixen l’obra.”

La miopia de la bona societat gironina

És lògic que, amb aquest argument, la bona societat de la ciutat tres vegades immortal posés el crit al cel, tot i que, publicada primer a Palafrugell i, més tard, a Barcelona, l’obra rutllés fins a esdevenir un èxit. Aquella gent benpensant se sentia atacada en les seves essències, malgrat que l’autor es defensà dient que no va agafar un fet real de la crònica negra –qui sap si protagonitzat per un sacerdot, i no un simple campaner– per escandalitzar ni fer-ne bandera política, sinó per pura passió literària. Tant se valia per als retrògrads, perquè una cosa és que la seva catedral fes ombra als carrers més secrets i prohibits i una altra és que aquell escriptor els posés en relació i denunciés la hipocresia de tot plegat. Només va faltar que amb el seu amic Dídac Ruiz, el peculiaríssim metge psiquiatre que dirigia el manicomi de Salt, publiquessin a quatre mans La locura de Álvarez de Castro, una mena d’estudi psicològic que feia baixar del pedestal l’heroi dels setges de Girona. Amb allò es van acabar de girar la ciutat en contra.

Quina miopia, no veure que, amb aquella història, el modernista Bertrana –que per aquella acumulació d’enemistats va haver de marxar cames ajudeu-me cap a Barcelona– situava la catedral de Girona en la història de la literatura, de la mateixa manera que, mutatis mutandis, havia fet el gran Victor Hugo amb Nostra Senyora de París. El paral·lelisme del nostrat Josafat amb la història del parisenc Quasimodo sembla evident i, llegint ambdues novel·les, hi veus un aire de família. Perquè, en totes dues, el recinte catedralici té la presència callada d’un autèntic protagonista. La catedral, explica Pla, és la fascinant metàfora de la literatura en Marcel Proust o l’obsessió de Claude Monet, pintant una vegada i una altra la seu de Rouen. Però també serà un espai narratiu per excel·lència durant el segle XIX i començament del XX. Són els casos d’Émile Zola, de Joris-Karl Huysmans i de Vicent Blasco Ibáñez. Amb Josafat, la catedral de Girona, tan totèmica amb la seva torre, esdevé un element simbòlic que relliga la història, prohibida, salvatge, destructiva i mortal, que encara avui ens incomoda, com ho fa sempre la bona literatura. Quan travessant el pont de pedra alcem la mirada a la catedral, recordem-nos uns segons de Bertrana, si us plau.

Aquesta nova convocatòria prové d’una ferida. L’últim congrés, fa tot just un any, el va guanyar de sorpresa el sector crític amb Junqueras, encapçalat per Creu Camacho, presidenta del partit a l’Eixample. La victòria va agafar molta gent desprevinguda, fins i tot el pinyol del grup municipal, perquè podia obrir la capsa de Pandora: una de les promeses de Camacho era de fer, finalment, la consulta per a dirimir si els republicans entraven al govern del batlle Jaume Collboni. Alamany havia estat la promotora de l’entrada al govern, però l’estiu anterior, quan arribà el moment que els militants hi diguessin la seva, les perspectives de participació es van desbordar i la consulta s’ajornà, de sobte, sine die. La possibilitat que refusessin l’entrada al govern era gran i una derrota com aquella hauria assestat un cop molt dur al lideratge d’Alamany, aleshores molt verd.

La factura d’aquell episodi encara dura. Uns quants mesos després, Camacho va guanyar les eleccions a la federació tot assegurant que donaria la paraula a les bases, però al cap de pocs dies es va fer enrere en una carta als militants, en què deia que el context municipal havia canviat i que descartava d’entrar a l’executiu de Collboni. El canvi de guió va causar molt de malestar al seu equip. I, si això passava a l’abril, al novembre van plegar vuit membres dels tretze que tenia l’executiva. Els dimissionaris van acusar Camacho de prendre “decisions unilaterals” i d’haver-se aproximat a Junqueras i Alamany tot i ser originalment la candidata de l’oposició interna. D’aleshores ençà, la federació municipal ha estat en mans d’una gestora, cosa que ha fet arrufar el nas dels crítics, que no van veure amb bons ulls que les primàries en què Alamany va ser designada es fessin sense haver fet abans un altre congrés.

Farin, el candidat oficialista, té trenta anys, és politòleg, milita a Esquerra des que en tenia quinze i va treballar al gabinet d’Ester Capella quan era consellera de Territori. La seva número dos és Núria Clotet, coordinadora del grup municipal. Els donen suport Capella, ara portaveu al parlament, l’ex-conseller Joan Ignasi Elena i la regidora Montse Benedí, entre més. Suriñach, l’altra candidata, té quaranta-cinc anys i és llicenciada en publicitat i relacions públiques i experta en relacions internacionals. Ernest Maragall la va fitxar el 2019 com a regidora independent i ha repetit mandat. Fa una mica més d’un any que és militant. El seu número dos és Nil Font, ex-conseller de districte a Sarrià-Sant Gervasi. Els donen suport, per exemple, la diputada a Madrid Pilar Vallugera i el senador Joan Queralt. 

El combat no és cap reproducció exacta de la disputa a l’últim congrés nacional entre junqueristes i roviristes (o aragonesistes), però s’hi assembla força. El sector oficialista sosté que l’executiva de Camacho va fracassar perquè no hi havia projecte, i que les trifulgues continuades a la federació municipal impedeixen de centrar-se en el programa i a construir una candidatura amb opcions. El sector crític considera que la federació municipal s’arrisca a perdre poder polític a l’hora de definir el rumb del partit a Barcelona. El fet que Alamany sigui alhora candidata i secretària general del partit els alimenta la por que les decisions es decantin a la seu nacional i no pas als casals. 

Aquest congrés serà també un termòmetre que mesurarà la consolidació d’Alamany com a cap de files a Barcelona. Els auguris, de moment, li són bons: la llista dels crítics ha registrat 160 avals, i l’oficialista, 347. En les dues últimes ocasions, el volum d’avals no ha estat després proporcional als vots, i el resultat final ha estat molt ajustat, però sembla difícil que es repeteixi una victòria dels crítics. La proximitat de les eleccions desaconsella les imatges de batussa interna. Sigui com sigui, l’opció de governar amb Collboni després de les eleccions vinents, que ha condicionat el debat orgànic d’aquests últims dos anys, no és pas cap línia divisòria d’aquest congrés, perquè en totes dues llistes hi ha veus que hi són contràries i veus que en són partidàries.

Anna Rosselló, portaveu de la iniciativa a Catalunya, destaca que el Correllengua Agermanat també vol tornar a il·lusionar i reconnectar el teixit associatiu dels Països Catalans amb una mobilització transversal, intergeneracional i descentralitzada.

—Ho teniu tot preparat?
—És el compte enrere i, efectivament, ja és tot a punt: ens queden quatre detalls, però ho tenim tot en marxa.

—L’esperit del Correllengua Agermanat serà el mateix que el del 1995?
—És un seguiment del Correllengua mallorquí que ara s’exporta d’alguna manera al conjunt dels Països Catalans. Tot i això, té un esperit que va una mica més enllà, perquè per primera vegada proposem un Correllengua Agermanat, que recorrerà tots els territoris de parla catalana i, per tant, també hi incloem la idea de l’agermanament entre els pobles.

—També hi ha un missatge de reivindicació de la perifèria, que no tot és Barcelona.
—Sí, però és que l’acció no neix de Barcelona. El Correllengua neix als noranta a Mallorca i va ser l’entitat Joves de Mallorca per la Llengua qui després del Correllengua a les Illes, que va ser un autèntic èxit l’any 2024, es va posar en contacte amb la resta dels territoris. Potser estem acostumats a uns altres formats d’accions que es pensen a les seus de Barcelona, però en aquest cas no ha estat així.

—Com bé dieu, la iniciativa ha estat impulsada per joves. Això xoca amb el discurs que diu que hi ha desmobilització.
—És veritat que moltes vegades hi ha aquest discurs alarmista sobre el jovent. Però és que el Correllengua Agermanat ha estat, parlant amb la gent jove i de qualsevol edat, una iniciativa molt il·lusionant arreu del país. La gent jove hi és, fem coses i lluitem per tot allò que creiem. I, a més, amb il·lusió i moltes ganes.

—Al Correllengua Agermanat hi ha molt de jovent, però interpel·leu tots els segments de la societat.
—I tant! És una iniciativa que impulsem els joves, però és intergeneracional. Nosaltres hem pensat activitats perquè hi puguin participar dels més petits als més grans. Absolutament tothom és convidat a córrer. Tenim els actes d’arribada de la flama als municipis, on aquelles persones que no poden córrer hi poden tenir un paper actiu: assistint-hi, ajudant a muntar-los… Al final, volem que absolutament tothom tingui un moment per a sortir al carrer o al seu poble, o anar al municipi més pròxim i participar en aquesta gran festa de la llengua.

—A tall d’exemple, quines activitats heu organitzat?
—Tenim uns quants tipus d’activitats, perquè una cosa molt xula del Correllengua és que, com que passem per tants pobles, podem aprendre de la idiosincràsia de cada un d’aquests pobles i ciutats. En el cas de Barcelona, tenim un acte molt gran i ambiciós, una vegada la flama arribi a la plaça Comercial: s’hi llegirà el manifest, que això és igual a tots els municipis, i després hi haurà un discurs dels portaveus i a continuació tots els músics que han fet la cançó “Amb el cor” la interpretaran, i al final hi haurà un concert d’Auxili. En uns altres municipis també hi ha concerts i ballades. A la plaça Comercial, abans no hi arribi la flama, també hi haurà activitats culturals i del folklore: sardanes, muixerangues, castells, etc. I això es va repetint de diferents maneres als municipis: a Tarragona hi ha castells, a Girona hi ha una sessió de freestyle... És molt divers, cada municipi s’hi ha adaptat a la seva manera i amb el seu teixit social i cultural.

—Ara que parleu de manifest, quin és el missatge clau que es vol enviar?
—Teníem molt clar que volíem parlar a grans trets de normalització de la llengua, dels usos lingüístics, defensar la unitat lingüística de la llengua catalana arreu dels Països Catalans, i també aquest agermanament entre els pobles.

—Com us ho heu fet, que grans institucions com ara el Barça s’hi hagin adherit?
—Perquè la idea era bona. Crec fermament que quan se t’acosta algú que creu molt en alguna cosa i que, a més, aporta una proposta bona, és molt difícil de dir-li que no. Hem convençut amb l’esperança.

—Heu tingut suport d’institucions públiques?
—Sí, però és desigual segons cada territori. Al Principat sí que hem tingut suport econòmic i en facilitació de tràmits. En el cas del País Valencià, hem rebut el contrari de suport, que són impediments. A tot arreu, els tràmits i la gestió burocràtica ens els han acceptats. Per tant, parlem d’una activitat perfectament legal. Però, és clar, no sempre hi ha ajuts econòmics. Al Principat tenim suport econòmic de les diputacions, de l’Ajuntament de Barcelona i d’alguns municipis més en actes locals i de la Generalitat. Tot i això, no hem rebut tampoc un pressupost que ajudi a cobrir-ho absolutament tot. Tirem molt de l’ajuda de la gent, dels donatius i de la venda de samarretes, que finança gairebé el 70% de tot plegat.

—I a les Illes, on el PP i Vox també fan pinça?
—El cas de les Illes Balears és una mica diferent perquè és una iniciativa que hi té trajectòria, sobretot a Mallorca. Si no m’equivoco, en temes pressupostaris no ens han donat diners, però alguns ajuntaments sí. El suport ha estat més local.

—En què s’ha de traduir el Correllengua Agermanat?
—És una activitat que tornarà a il·lusionar, que ha tornat a reorganitzar també molts pobles on el teixit associatiu i militant havia quedat bastant desdibuixat i desanimat, mancat d’esperança. El fet d’haver tornat a reunir tota aquesta gent ja és una victòria, que tota aquesta gent es torni a reunir setmanalment o bisetmanalment, per la llengua en aquest cas. La nostra proposta és que aquest Correllengua surti molt bé i, després, ja ho veurem. Pensem que és una gran acció que no sols és defensiva, sinó que també surt a guanyar.

—Parlàveu de manca d’esperança. A què l’atribuïu?
—Al Principat, el postprocés ha afectat moltíssim. Jo, com a coordinadora d’un dels trams, quan parlava amb els responsables dels municipis deien que feia temps que no es trobaven tots i que això era una molt bona idea. Per tant, ho intentarem, ens hi ficarem. Potser sí que faltava una iniciativa que realment tornés a aplegar la gent, i això ja il·lusiona tothom i sortim a guanyar.

—El Correllengua Agermanat també el concebeu com una interpel·lació directa als governs?
—Volem interpel·lar tothom. Volem que surti al carrer la gent, els veïns i les veïnes dels pobles i les ciutats.

—En quin moment es podrà qualificar d’èxit?
—Hi ha hagut molts moments que ja hem considerat que havia estat un èxit. Un dels primers objectius era revifar aquesta xarxa que sabíem que existia al territori, però que era una mica apagada i inactiva. En el moment que ja hem aconseguit això, ja hi ha un èxit. Quan aconseguim que grans institucions com el Barça, però també la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, s’hi sumin, també hi ha un altre gran èxit. Trobem grans compromisos de grans entitats per la llengua. I si el dia 5 de maig hem aconseguit –per les inscripcions, sembla que sí– de travessar tots els Països Catalans, amb gent corrent i amb bicicleta, considerarem que el Correllengua Agermanat haurà estat un èxit.

—Quanta gent hi participarà?
—Ara mateix hi ha cinc mil inscrits. Són inscrits als trams de carretera, però després, a dins de les ciutats, la xifra es multiplicarà exponencialment. Ara mateix, no sabem fer una estimació de persones.

—Hi ha algun boig que farà tots els trams del Correllengua Agermanat?
—Hem fet un munt d’actes de presentació i els llançava la proposta: que si algú volia fer un rècord Guinness, que ens ho proposés, que nosaltres parlaríem amb els irlandesos i miraríem com podia aparèixer al Llibre dels Rècords. De moment, no ha sortit ningú. La idea és que hi corri el màxim nombre de gent possible, amb relleus constants: no fa falta ser gaire esportista per a participar-hi. Al final, són trams curts, es va fresc de l’un a l’altre.

—Són més de mil cinc-cents quilòmetres i passeu per molts indrets. Al darrere, hi deu haver hagut una feina quirúrgica.
—Hi ha molta feina al darrere. D’una banda, tota la de relacions públiques. També fem la broma que si algú ens vol donar uns crèdits en diplomàcia, hem posat d’acord institucions i entitats de parers molt diferents. Hem posat d’acord pobles que tenen baralles històriques entre si i es passaran la flama com germans que són. Després hi ha tota una part de logística i burocràcia que també és molt important i, al final, tot això s’ha pogut fer perquè tenim moltíssims voluntaris al darrere. En els trams, on comença la flama i on dorm cada dia, hi ha un responsable a cada municipi. I la gent sobre el terreny que organitza els actes, cerca els corredors, ven samarretes… Acumulen una quantitat de trucades al dia, d’àudios i missatges! Hi ha gent que s’ha centrat més en la part burocràtica i una altra en la comunicació, que és absolutament espectacular. Crec que és una campanya de xarxes molt ambiciosa, però també hi ha ambició en la proposta mateixa.

En aquests deu anys de silenci literari ha engegat i desenvolupat un nou projecte, Speculative Intimacy (intimitat especulativa), que com el primer s’ha materialitzat també en el camp de les arts visuals, amb una exposició a la Galeria Joan Prats el 2019 i a Culturgest Lisboa i Porto el 2020, i s’ha tancat amb una segona novel·la, Memòria d’Eco (L’Altra editorial, 2026), que acaba d’arribar a les llibreries.

Fem l’entrevista en un espai diàfan i lluminós de la BAU, Centre Universitari d’Arts i Disseny de Barcelona, que és on Alicia Kopf imparteix classes al màster en recerca en l’àmbit del disseny. Comencem preguntant-li per aquest espai de recerca, on fa pocs mesos va llegir la tesi doctoral: Speculative intimacy: towards a posthuman autofiction in practice based research.

Comenta: “BAU és un dels espais on faig investigació artística. Segurament us deu haver cridat l’atenció la nova portada del llibre, l’estètica… Tot això forma part d’un procés d’investigació que en part he fet aquí.”

—La coberta del llibre, també forma part del projecte?
—La vaig començar a treballar quan va aparèixer la primera intel·ligència artificial generadora d’imatges. Era el 2023, la novel·la estava avançada i contractada. Em vaig dedicar a esbrinar com podria fer servir aquesta intel·ligència a contrapel, és a dir, no per a imitar allò que ja existeix (que és allò que la gent pensa que ha de ser l’ús de les intel·ligències artificials), sinó per a fer-la servir en contra del seu funcionament, per a fer-la somniar i evidenciar com pensa.

—Com es fa això?
—Em vaig dedicar a donar-li poesia, ja no allò que serien els prompts, que són descripcions a fi que la IA imiti la realitat, sinó paraules, expressions, com ara “so suau de ferida líquida”. Era dir-li això i a veure què imaginava; no fer-ne un ús mimètic, sinó fer-la somniar, en els termes en què jo somniava també per a crear aquesta novel·la. Llavors, la imatge expressa un món que podria ser el món on va a parar la protagonista quan es digitalitza i que va molt més enllà del pensament binari clàssic de distopia-utopia, que són els pols on més sovint representem la ciència-ficció. Volia anar un pas una mica més enllà.

—La vostra literatura és molt poc convencional: ja era poc convencional Germà de gel. Perquè el propòsit és un objecte de recerca que treballeu a partir de les arts visuals, la filosofia, etc., en què la literatura és un element més en el procés d’investigació.
—Entenc la novel·la com un art contemporani. I aquest és el meu posicionament. És a dir, una novel·la ha de dir alguna cosa pròpia del seu temps d’una manera nova. Tot allò que el mercat publica i etiqueta com a novel·la, no sempre és literatura, ni és alta literatura ni és art. Evidentment, hi ha d’haver productes per a tots els gusts, però, des de la pràctica artística, crec que la majoria d’artistes entenem que l’art ha de ser innovador, perquè, si no, no té sentit. Quin sentit té fer art com el del segle XIX? I això no és una qüestió formal, sinó una qüestió de la urgència de representar qüestions importants del nostre temps.

—La novel·la comença forta, amb la protagonista digitalitzant-se la memòria.
—Una de les coses que em permet de fer la ciència-ficció és preguntar-me què passaria si ens poguéssim digitalitzar, virtualitzar, durant una època. Posar el cos en hibernació. Explico allò que la protagonista té al cap, que és que ha viscut una història afectiva que l’ha erosionada molt i, sumada a uns altres condicionants socials absolutament freqüents avui (burnout, cansament, dificultats per a pagar el lloguer, explotacions laborals diverses…), fa que digui: “Ja no puc més, si us plau, deixeu-me fer una pausa.” I aquesta pausa també li permet d’editar-se la memòria. Al començament de la novel·la, la protagonista se sotmet a l’extracció i digitalització de la memòria. De fet, m’he inspirat en una operació ginecològica bastant usual, la congelació d’òvuls. La noia comença fent-se un procediment que podria ser estètic, que podria ser un procediment quirúrgic qualsevol, per poder fer-se una operació terapèutica. I això és l’excusa per a parlar òbviament de desafiaments del present.

—En quina qüestió heu centrat la recerca?
—La mediació entre la tecnologia i els afectes, cosa que vivim tots ara mateix. És a dir, totes les nostres interaccions estan mediades per aplicacions, de missatgeria o de xarxes socials, de cites… I constantment ens construïm un personatge a les xarxes per poder-nos relacionar o fins i tot a vegades per treballar. Per tant, és una qüestió urgent del nostre temps.

—Parleu de l’opacitat de les xarxes socials i més aplicacions amb algorismes?
—Un dels molts factors que han fet que la protagonista digui prou és viure una història que avui potser se’n diria de ghosting o semblant a un ghosting, que és una persona que sembla que promet una relació i després, quan obté allò que vol, desapareix. I això passa molt i abans no passava, perquè hi ha un element tecnològic que ho fa possible, que és que una persona pugui contactar amb moltes persones o perfils a la vegada i, per tant, banalitzi la qualitat d’una trobada, i que l’altra persona es cregui que realment han quedat perquè allò ha de ser una història d’amor, perquè realment hi ha aquella espurna, però potser l’altra part considera que allò pot sorgir en moltes altres persones i que no hi ha cap mena de responsabilitat afectiva. Per tant, diguem que la responsabilitat afectiva és una cosa que les aplicacions de cites han degradat bastant, si comences a considerar que és possible quedar amb algú diferent cada dia. I aquí hi ha una agència i una responsabilitat que és dels creadors d’aquestes aplicacions, a part que, òbviament, les persones han de ser responsables per si mateixes. Però ara veiem com ja es comencen a demanar responsabilitats a Instagram, perquè genera uns certs comportaments addictius.

—Aquesta realitat actual, on ens porta?
—Per una banda, allò que han fet les xarxes socials i sobretot aquestes aplicacions és degradar el llenguatge. És a dir, al perfil poso allò que em sembla, que pot coincidir o no amb la realitat, i a les primeres cites puc dir allò que em sembla, coincideixi o no amb la realitat. I sempre hi ha una part més vulnerable, que acostumen a ser les dones. És clar, si una persona diu “vull una relació estable” i l’altra li diu que també, potser les defenses baixaran més de pressa que no pas si l’altre és sincer i diu: “Busco una relació ràpida.” Si una persona creu en el llenguatge i creu en l’altre, i l’altra manipula el llenguatge, es crea una situació d’abús encobert. I aquestes situacions, malauradament, les he sentides tantes vegades! Mireu a la xarxa situacions de dating: poseu l’etiqueta dating i us trobareu infinitat de situacions d’abús. Per tant, això del valor de la paraula donada, que era tan antic, en aquests entorns ja s’ha degradat bastant.

—Identifiqueu aquesta realitat com una situació d’abús i com un tema de creació contemporània?
—Totes aquestes agències tecnològiques que de cop degraden absolutament el llenguatge, als escriptors ens haurien de cridar molt l’atenció. L’altre cas extremadament freqüent és el dels influenciadors, que són persones sense cap mena d’autoritat, normalment, respecte a allò que diuen. En general, són coaches de diners i de salut. Parlen de salut, però no són metges ni són psicòlegs i tenen milers i milers de seguidors. Però en cap moment n’hem vist el títol universitari. Crec que un escriptor no ha d’avaluar tant des de la ciència o l’àmbit jurídic, sinó que pot mostrar els efectes subjectius d’aquestes situacions. És a dir, posar algú dins les sabates d’algú que viu aquesta situació i a més, en el meu cas, fer-ho d’una manera contemporània. És una de les moltes intencions del llibre.

—Dieu: mostrar els efectes subjectius “d’una manera contemporània”. A què us referiu?
—Aquesta novel·la té una intenció clara de fer un pas endavant en la representació humanista d’una novel·la d’amor. I en aquest cas és ella, ell, la mediació tecnològica i com la relació continua virtualment. Tenim dos nivells de realitat: la presencial i la virtual. I ara passen coses com que una persona no vulgui mantenir la relació presencial, però sí que vulgui continuar orbitant pel seu espai virtual i mirant els continguts de l’altra persona amb qui ha tingut una relació íntima. A la novel·la, ell ja no vol continuar parlant amb ella, però s’hi continua relacionant amb la identitat digital, potser per donar senyals contradictoris que mantinguin la porta oberta de la relació per si en un futur ell canvia d’opinió. Això és un fenomen que es diu orbiting. Això no podia passar abans.

—La realitat virtual origina situacions noves.
—Quan faig una novel·la, normalment tinc la intenció de mostrar forats de representació. En el moment que vaig escriure Germà de gel no havia llegit abans sobre la realitat de tenir una persona amb autisme sever en una família i com això pot afectar les trajectòries de les persones del seu voltant. I en el cas de Memòria d’Eco, es parla també d’un fenomen que encara no està descrit de dins del subjecte. N’he volgut fer literatura seriosa, d’això. Crec que l’equivalent de Jane Eire (la novel·la de Charlotte Brontë) avui seria la protagonista de Memòria d’Eco, de com manté la dignitat quan travessa aquest període de mirar de trobar parella en una aplicació de cites. Quan es parla d’aquesta realitat, avui encara es fa amb l’humor i amb una certa paròdia. Però crec que aquesta situació ja afecta tantes vides, que la literatura n’ha de prendre nota, perquè per mi la funció de la literatura és afrontar els desafiaments i conflictes del present.

—Al vostre llibre hi ha una part significativa escrita en anglès. Queda clar que l’anglès és la llengua franca del món d’avui.
—Hi reflecteixo allò que es viu en una ciutat com pot ser Barcelona, que no l’esmento directament, però sí indirectament. I el català, que és la meva llengua materna, actualment es troba travessat per moltes altres llengües. Sempre hi ha hagut el castellà, però actualment, per qüestions tecnològiques i per qüestions de com vivim, l’anglès forma part del nostre dia a dia. Jo, per exemple, imparteixo classes en anglès, perquè tinc alumnes internacionals. Però escric la novel·la en català, perquè penso en català. Ara, no puc fer veure que termes com ghosting són catalans, perquè són termes que han nascut de l’anglès, que és la llengua més ràpida a l’hora de posar les etiquetes. Posar-hi fantasmar no hauria acabat de reflectir la realitat.

—Hi ha un altre fil narratiu que va vinculat a una branca de la família de la protagonista, que se situa fora del món urbà, que hi aporta un contrast ben interessant. També hi ha una crítica a la pèrdua de la cultura rural.
—Aquesta part a la qual et refereixes és un capítol de la novel·la que es titula “Feral Self”. Penso que tots tenim un feral self, un jo feral (allò que era salvatge que s’ha intentat domesticar, però que d’alguna manera manté la salvatgia), que qui més qui menys ha perdut. Però molts de nosaltres tenim un passat que és menys urbà. Molts de nosaltres hem arribat a la ciutat per formar-nos i ens hi hem quedat, però provenim d’un entorn rural. I aquest capítol em semblava interessant, perquè totes les novel·les es representen en clau urbana o en clau rural, però crec que som molt híbrids. I quan vaig construir el personatge de la protagonista (per al qual agafo moltes coses de mi), també hi havia una voluntat de fer una crítica de com es representa l’àmbit rural a les novel·les, que acostuma a ser d’una manera romàntica. I estic tipa de llegir recreacions folklòriques de gent que es veu d’una hora lluny que no ha viscut mai en un poble i que l’idealitza. I aquí hi ha un intent intencionat de carregar-me qualsevol poètica folklòrica del camp. Jo, que conec perfectament què és una masia, perquè vinc d’una família de cinc generacions que ha viscut en una masia, tinc claríssim què és la vida rural. I podia ser un infern per a les dones. Així de clar. En el meu cas, sóc una persona extremadament familiar en la vida rural i moltes vegades, quan veig reflectida la vida rural en novel·les contemporànies, se’m posen els pèls de punta. No en tenen ni idea. 

—Utilitzeu el bosc com a metàfora i com un espai fosc.
—El bosc és un espai extremadament masculinitzat. Sincerament, tot això del bosc de les fades i de les dones remeieres em sembla molt bé, però tal com jo conec el bosc, allà hi havia caçadors, gent fent motocròs… O sigui, homes ocupant l’espai del bosc de manera molt sovint agressiva. A vegades necessària, perquè és important que hi hagi persones que cuidin el bosc i el gestionin perquè, si no, hi ha incendis. No vull desmerèixer-les. Però el bosc és un espai que sabíem que no era el nostre espai de llibertat. No ho era i no ho és. Encara avui, no vull anar a voltar sola pel bosc del costat de casa. Que quedi clar, el bosc no és un espai de llibertat ni ha de ser un espai romantitzat. S’ha de tenir respecte pel bosc, és una metàfora de la memòria. I folkloritzar-lo és trair-lo, fer-lo més fosc, distorsionar-lo.

—Hi ha un personatge masculí, l’avi, a qui us acosteu amb tendresa i us permet de conduir el lector cap a la idea de la pèrdua i del dol.

—El dol és allò que lliga tant la relació romantitzada (que després desromantitzo) de la protagonista com la pèrdua de l’avi. Fixa’t que faig tota l’estona aquesta operació de posar un escenari inicialment romantitzat i desmuntar-lo. I quan el desmunto, hi trobo coses que són reals i molt més boniques. La imatge del món del bosc que tenia algú que se’n cuidava, en aquest cas l’avi, inspirat en el meu avi. El meu avi se’n va anar mentre escrivia la novel·la i li vaig fer un homenatge.

—El projecte Speculative Intimacy us deu haver fet reflexionar molt sobre el món actual. Com el veieu?
—Com a escriptora i artista, parlo com a persona afectada des d’una perspectiva situada. Sovint l’escriptor es presenta com una persona que es troba en una torre d’ivori observant el món i el món no el toca. Jo parteixo d’una posició contrària: per a mi, l’escriptor és algú que és travessat per la realitat i idealment la seva feina és enfrontar-se amb les interseccions, perquè són les que encara no tenen paraules. I necessitem que es posin paraules a aquests nous espais de representació. De manera que la meva perspectiva és situada i afectada. No és, doncs, de persona més intel·ligent que s’ho mira de fora estant i moralitza els altres. Al contrari. Em faig càrrec d’un caos important, quan em preparo per a una novel·la. Perquè és el caos que em travessa i encara no puc anomenar. I això és un desafiament molt difícil i que m’absorbeix molt. Ara, sé que si arriba a bon port, ajudarà unes altres persones amb el seu propi caos intern. 

—Així, com veieu el món d’avui?
—El món en què vivim i que ens travessa ha fet que comencem a habitar una realitat de segona mà. Perquè vivim a través de dispositius virtuals o a través de mitjans digitals. Per això, abans de conèixer la persona, ens hem de relacionar amb un perfil; per això, si estem a casa avorrits, la cosa més fàcil és fer scroll; perquè molt sovint hem perdut l’accés a la natura per la manera com vivim a la ciutat… I comença a ser un privilegi no tenir xarxes. Perquè la majoria, per qüestions de feina, hem entrat en aquesta realitat virtual. Fins i tot amb l’oci, és més fàcil entrar a les xarxes. De manera que situar-se en la realitat, en la natura, comença a semblar una mena de privilegi.

La cita aplegarà alguns dels principals dirigents polítics de l’esquerra mundial, entre els quals hi ha el president del Brasil, Luiz Inácio Lula da Silva; el de Colòmbia, Gustavo Petro; el de l’Uruguai, Yamandú Orsi; el de Sud-àfrica, Cyril Ramaphosa; la presidenta de Mèxic, Claudia Sheinbaum; i el president del Consell Europeu, António Costa, en una convocatòria que vol visualitzar una aliança internacional en defensa del multilateralisme i contra l’avenç de l’extrema dreta. La cimera aplegarà una quinzena de caps d’estat i de govern i representants de vint-i-tres estats, amb una presència destacada de dirigents llatinoamericans.

Tot i fer-se a Barcelona, es constata un arraconament evident de les institucions i la cultura catalanes: el PSC no hi exerceix d’amfitrió, el català és absent de la web de l’acte i Salvador Illa, que hi intervé com a president de la Generalitat, apareix relegat al lloc 92 de la llista de ponents, per darrere de batlles, càrrecs intermedis i responsables d’entitats. En canvi, Pedro Sánchez n’encapçala la relació.

Illa també preveu de reunir-se amb António Costa, el vice-canceller d’Alemanya, Lars Klingbeil, amb el governador de la província de Buenos Aires, Axel Kicillof o amb la presidenta honorària de la Internacional Socialista, Isabel Allende. A més, les trobades també inclouen reunions amb la coordinadora general de la Internacional Socialista, Chantal Kambiwa, amb la periodista i premi Nobel de la Pau 2021, Maria Ressa, amb la presidenta del Partit Socialista de Xile, Paulina Eugenia Vodanovic, i amb l’economista i director de l’International Tax Observatory, Gabriel Zucman. En paral·lel, la CUP ha adreçat una carta a uns quants dirigents participants, com ara Lula, Petro, Sheinbaum, Orsi i Ramaphosa, en què denuncia la contradicció entre els discursos en favor de la pau i la negativa a reconèixer el dret d’autodeterminació. “No hi ha pau sense autodeterminació”, defensa la formació, que demana coherència als dirigents internacionals en la visita a Barcelona.

El programa arrenca amb una cimera bilateral d’alt nivell entre l’estat espanyol i el Brasil, encapçalada per Sánchez i Lula da Silva, amb la participació d’una desena de ministres per banda i la previsió de signar acords en àmbits com l’economia, la innovació i les polítiques socials. El president de la Generalitat encapçalarà la delegació oficial que rebrà els presidents de tots dos estats al Palau de Pedralbes.

En paral·lel, durant la jornada es faran seminaris, reunions bilaterals i sessions de treball entre delegacions polítiques i socials. Demà tindrà lloc una reunió en defensa de la democràcia, una iniciativa impulsada també pel Brasil i l’estat espanyol que aplegarà una trentena de dirigents internacionals i que es combinarà amb debats, tallers i reunions sectorials. Les sessions giraran entorn tres grans eixos: la defensa de les institucions democràtiques i l’ordre internacional, l’impacte de la desinformació i les tecnologies digitals, i els efectes de l’extremisme i les desigualtats.

Més enllà de les reunions institucionals, la cimera es desplegarà en més d’un centenar d’activitats –entre panells i sessions bilaterals i de treball– amb la participació de més de tres mil persones de prop d’un centenar d’organitzacions de tots cinc continents. Entre els participants hi haurà dirigents polítics, representants sindicals, activistes i acadèmics, en un espai que els organitzadors defineixen com de “construcció col·lectiva” per a coordinar respostes als grans desafiaments mundials.

S’hi tractaran qüestions com la defensa de la democràcia i l’estat de dret, la justícia social, les polítiques verdes, els drets laborals i la governança econòmica. També es posarà l’accent en la necessitat d’una resposta coordinada a l’avenç de l’extrema dreta i l’augment de la desigualtat, a més de la defensa del multilateralisme i la pau. La trobada coincideix, a més, amb altres moviments diplomàtics en paral·lel, com la coordinació entre capitals europees sobre la situació a l’estret d’Ormuz, i s’inscriu en un moment de tensió geopolítica creixent.

Aquestes reunions s’inscriuen en una estratègia més àmplia per a reforçar la cooperació entre governs i actors progressistes en un context marcat per la tensió geopolítica. Sobre això, els participants preveuen d’expressar el refús a la guerra de l’Iran i reivindicar el paper dels organismes internacionals.

I això explica la reacció de la població el passat diumenge, en la que ha estat segurament la notícia més important de la setmana. Això explica que la immensa majoria dels partits democràtics del país decidissen, amb una generositat insòlita, de no participar en les eleccions, retirar-se i demanar a la gent que votàs el candidat que podia fer més mal a Orbán. La veritat és que costa molt d’imaginar que puga passar mai una cosa així en aquest país, i per això la lliçó hongaresa és un exemple que durarà anys. I no és l’únic.

L’altre ens l’ha donat Péter Magyar, el candidat del Partit Popular i ex-col·laborador d’Orbán, que quan va veure cap on lliscava el seu país va posar fil a l’agulla per frenar la deriva. És molt interessant d’entendre com ho va fer.

Magyar ha guanyat les eleccions d’una manera que és significativa, sobretot, en les formes. Car ho ha fet contra tot i contra tothom. Contra la propaganda de l’estat i els agents de desinformació russos. Contra els espies infiltrats en el seu moviment. Contra el programari militar que li espiava el telèfon. Contra la xicota que resultà ser una espia de Fidesz. Contra les campanyes de difamació diàries, la inundació de cartells plens de mentides sobre ell a cada carrer. Fins i tot contra l’amenaça d’un vídeo íntim filtrat per destruir-lo. Ell no es va deixar intimidar en cap moment. Però, sobretot, tota aquesta intimidació no va aconseguir que deixàs de trepitjar el carrer, d’estar al costat i a prop de la gent. I ací és on rau la segona lliçó, tan important com la primera. 

Aquests dos darrers anys, Magyar ha visitat 327 ciutats i pobles d’Hongria, 517 vegades. I va recórrer 161 parròquies de les 174 que té el país. Alguns dies en va visitar sis; fins i tot nou, en una sola jornada, maratoniana. I no per a fer grans actes o mítings. Ell simplement anava a cercar la gent, els encaixava la mà, es feia fotos, els escoltava en reunions més o menys petites. I els deia que no tinguessen por. Els explicava que Hongria també era seua, que no era d’Orbán i els seus. I els demostrava que podien estimar el país sense haver d’estimar obligatòriament Orbán –i el fet de ser un ex-membre de Fidesz i aliat d’Orbán li conferia un gran avantatge sobre qualsevol altre candidat. Una periodista hongaresa ho ha resumit d’una manera que cap analista no hauria sabut fer: “Sí, Magyar és del PP i era un home del Fidesz. Però, no sé si us n’heu adonat: ara la cosa que importa és que aquest xicot ens acaba d’alliberar d’Orbán. A partir d’ací refarem la democràcia i ja veurem què passa. Però sense alliberar Hongria d’Orbán no hi havia res a fer.”

Alliberar. La paraula és exacta. I l’actitud de Magyar m’ha fet pensar en una imatge molt diferent, d’un altre continent i d’una altra època, però que ja em va fer impacte aleshores i és coincident. Barack Obama, a la nit, a la Casa Blanca, quan tothom s’havia retirat i els corredors romanien en silenci, obria sempre una carpeta que li deixaven damunt la taula. Dins hi havia deu cartes. Deu, ni una més ni una menys. I les responia totes a mà. Aquest va ser el seu ritual començat el primer dia de mandat i no el va abandonar mai, en vuit anys. Cada dia llegia les deu cartes que li seleccionava el seu equip, cartes de ciutadans corrents que escrivien a la taula de la cuina de casa, en un hospital, al torn de nit en una fàbrica. I les responia. I això no es va saber fins que no va haver acabat la presidència i es va publicar un llibre preciós amb algunes d’aquestes cartes i algunes de les respostes. En aquell llibre Obama explica: “Aquestes cartes fan més per mantenir-me en contacte amb allò que passa al país que gairebé qualsevol altra cosa.”

Allò, en la mesura que no es va fer públic mentre era president, no era una operació de màrqueting, com tampoc no ho han estat els milers de quilòmetres fets per Magyar. Era una disciplina per a evitar l’aïllament i mantenir-se en contacte amb la societat. Un home que governava el país més poderós del món i que, quan s’apagaven els llums, es posava a llegir cartes d’una senyora de Michigan que no podia pagar l’escola bressol. O un home que apareix en un poblet de la Puszta un dimecres de pluja i s’asseu a escoltar i a fer una cervesa amb la gent. El cos a cos. La mà oberta. L’ull que mira l’altre als ulls sense fugir. Això, evidentment, és política. Però també és humanitat. Empatia, interès, vocació. I remarque la paraula vocació.

Els polítics ens deceben constantment. És part de la seua naturalesa i –deixeu-me dir-ho també– és part de la nostra ingenuïtat. Obama ens va decebre en moltes coses i podria passar igualment amb Magyar. Però hi ha una cosa que distingeix alguns, alguns dels pocs que acaben canviant les coses de debò –el primer president afroamericà, l’home que ha tombat Orbán. I aquesta cosa és la proximitat, el contacte físic, sostingut, obstinat, amb la gent real. No necessàriament el míting espectacular ni el discurs brillant –que, tanmateix, sempre són necessaris–, sinó la persistència anònima. I la voluntat, dia rere dia, de fer coses no de cara a la galeria sinó per a un mateix.

Després –això no ho pot controlar ningú– podran fer-ho més bé o més malament i els podrem criticar i exclamar-nos. Però actituds com les de Magyar, i la seua victòria històrica, ens recorden que la política –quan és de debò– és sempre una forma de proximitat. I que la política si no és una forma de proximitat, a tot estirar serà una simple, trista, grisa, decebedora i sovint inútil forma d’administració del poder. I d’anar passant el temps.

PS1. Dilluns vinent, a les 19.00, presentaré al Centre Octubre de València el llibre Entendre els mapes. Serà una sessió molt especial, perquè la vull dedicar a entendre què diuen els mapes sobre el País Valencià i els Països Catalans. L’acte és obert a tothom i podeu venir-hi directament, però us demanem si podeu avisar-nos que vindreu, enviant un correu a inscripcions@vilaweb.cat. Així podrem preparar-lo millor.

PS2. Pimes i autònoms són els grans castigats del nou deteriorament dels terminis a l’hora de pagar, dins l’estat espanyol, el 2025. Les administracions públiques i el 85% de les grans companyies s’aprofiten de la manca de reglament sancionador per ajornar les seues obligacions. Jordi Goula fa un crit d’alerta en aquest article: “Les grans empreses paguen quan volen, i no passa res!“.

PS3. Com que ahir era dijous, hi hagué La tertúlia proscrita a VilaWeb Televisió. Aquesta setmana Txell Partal parla amb Amadeu Carbó i Cristina Sànchez-Miret per comentar l’intent tan descarat d’espanyolitzar aquest Sant Jordi. Vegeu-ne el vídeo.

Tòquio, Japó. Partidària d’una política de defensa més ambiciosa, la primera ministra del Japó, Sanae Takaichi, ha activat un pla per a estudiar si es modifica la clàusula pacifista de la constitució del Japó, que ha limitat la força de l’exèrcit i, en certa manera, ha definit la identitat nacional d’ençà de la Segona Guerra Mundial.

Impulsada per l’aclaparadora victòria electoral d’aquest febrer, i enfront d’una Xina com més va més amenaçadora, Takaichi té el capital polític –i la popularitat– necessàries per a impulsar un reforma d’aquesta mena, tot i que la qüestió de la defensa nacional continua essent molt delicada al Japó.

El canvi concret que Takaichi pretén impulsar seria més simbòlic que no pas substantiu, i no alteraria la part de la constitució que compromet el Japó a renunciar a la guerra. Sigui com sigui, l’oposició pública a la proposta s’ha fet notar, fins i tot amb protestes –cosa poc habitual al Japó– encapçalades per ciutadans que desconfien de la guerra dels Estats Units i Israel contra l’Iran, i que temen que el Japó es pugui trobar arrossegat a conflictes militars a l’estranger si renuncia a les seves salvaguardes constitucionals.

Fins ara, la primera ministra ha anat amb peus de plom. Aquesta setmana mateixa, Takaichi ha anunciat que volia presentar una proposta formal en un termini d’un any, i ha demanat al seu partit, el Partit Liberal Democràtic (PLD), que mobilitzi “totes les forces” per impulsar-la. Però esmenar la clàusula pacifista de la constitució no serà pas fàcil, fins i tot amb l’àmplia majoria parlamentària que té Takaichi.

Com a primera ministra, s’ha proposat que la revisió de l’estratègia de seguretat nacional sigui una prioritat, especialment per l’augment de les tensions geopolítiques a l’Àsia. Tòquio ha proposat de revisar l’estratègia de seguretat nacional i vol augmentar la despesa militar, a més de  desenvolupar capacitats de contraatac i suavitzar la prohibició d’exportar equip militar letal.

Les propostes han agafat un pes especial ara que l’únic aliat del Japó en matèria de seguretat –els Estats Units– sembla com més va més centrat en el conflicte al Llevant.

“Les forces nord-americanes continuen essent les primeres del món, però ja no són capaces de lliurar diverses guerres importants alhora, com les que lliurà contra el Japó i Alemanya a la Segona Guerra Mundial”, diu Nobukatsu Kanehara, que va ser un dels principals assessors del mentor de Takaichi, l’ex-primer ministre Shinzo Abe. “El Japó ha de ser més responsable, ha d’ampliar les capacitats militars i no ha de continuar depenent tant de la protecció militar dels Estats Units”, afegeix.

Les restriccions constitucionals del Japó han tornat al centre de l’actualitat d’ençà de l’esclat de la guerra de l’Iran, que ha empès Trump a demanar ajuda als aliats militars dels Estats Units per a provar de reobrir l’estret d’Ormuz. Durant una visita a la Casa Blanca el mes passat, Takaichi digué a Trump que hi ha “coses que el Japó pot fer i coses que no pot fer”, en virtut de la seva constitució.

Per als qui s’oposen a les revisions constitucionals, la reunió amb Trump evidencià per què la clàusula pacifista –més coneguda com a article 9– ha de romandre tal com està: sense l’article 9, resistir la pressió de Trump hauria estat molt més difícil.

“No tenim cap dubte que l’article 9 ens va protegir, en aquest cas”, explica una de les dirigents del moviment de We Want Our Future, un grup d’activistes que ha ajudat a organitzar les protestes d’aquestes darreres setmanes contra la revisió de la constitució i, de manera més àmplia, contra la guerra de l’Iran.

Unes 30.000 persones es concentraren davant el parlament la setmana passada, en una de les més de 130 protestes fetes per tot el país. Fou una mostra extremadament inusual d’activisme polític. Un discjòquei posava música animada a tot volum mentre la gent cridava consignes com ara “Trump, dimiteix!” i “La constitució pacifista és el tresor del Japó!”.

“D’ençà que començaren els atacs contra l’Iran, ha estat aterridor veure la velocitat amb què tant el Japó com la resta del món semblen precipitar-se cap a la guerra”, diu Jun Takahashi, de trenta-sis anys, que explica que la manifestació de la setmana passada va ser la primera de la seva vida. “També em desagrada profundament la idea que el Japó, amb la implicació de la primera ministra Takaichi, pugui ser vist com a còmplice –afegeix–. Vaig sentir que em calia actuar i alçar la veu.”

Un flanc descobert

Fins i tot abans de modificar la constitució, el govern japonès ja ha començat a prendre mesures per a enfortir les capacitats defensives en resposta a un entorn de seguretat com més va més incert. Com Alemanya, on l’esclat de la guerra d’Ucraïna ha impulsat un procés generalitzat de rearmament després de vuit decennis de rebuig al militarisme, el Japó ha pres mesures decidides aquests darrers anys per deixar enrere el llegat pacifista de l’era post-1945.

Els vaixells de la guàrdia costanera xinesa han envaït repetidament –sis voltes enguany– les aigües territorials del Japó a la zona de les illes de Senkaku, que la Xina reclama com a pròpies.

A Tòquio, mentrestant, es respira preocupació per la possibilitat que la invasió russa d’Ucraïna embraveixi Pequín per a dur a terme una operació semblant a Taiwan, cosa que podria arrossegar els Estats Units –i, en conseqüència, el Japó– al conflicte. Corea del Nord, per una altra banda, continua ampliant el seu programa nuclear mentre els seus soldats guanyen experiència a còpia de lluitar de bracet de Rússia a la guerra d’Ucraïna.

La guerra de l’Iran ha fet saltar les alarmes a Tòquio, que tem que el desplegament al Llevant empenyi els Estats Units a descurar la seguretat a la regió de l’Àsia-Pacífic. El lliurament dels centenars de míssils Tomahawk que el Japó comprà fa poc als Estats Units –una peça clau per a l’estratègia de defensa de Tòquio– probablement s’endarrerirà a causa de la guerra de l’Iran, segons que expliquen tres persones que parlen anònimament. Una d’aquestes fonts afegeix que el lliurament dels míssils terra-aire SM-6 i els míssils Patriot també es podria endarrerir a causa del conflicte.

“Si els Estats Units continuen desplegant tropes al Llevant, la seguretat a l’Àsia oriental podria resultar compromesa”, diu Gen Nakatani, diputat del PLD i ex-ministre de Defensa japonès. “El Japó ha de treballar tant per aconseguir una distensió com per enfortir les seves capacitats defensives, especialment la dissuasió, la capacitat aèria, la resistència i la intel·ligència.” Takaichi ha demanat d’avançar a un any la revisió de l’estratègia de seguretat i defensa nacional del govern japonès.

L’objectiu del govern és revisar els tres principals documents estratègics en matèria de seguretat i defensa a final d’any. S’espera que els canvis incloguin noves formes de guerra que utilitzin sistemes no tripulats i mecanismes per a garantir una capacitat de combat sostinguda. El govern també planifica de relaxar les restriccions a l’exportació de material de defensa aquest mes mateix.

A Tòquio la preocupa especialment l’amenaça de la guerra asimètrica mitjançant tecnologies avançades com ara la intel·ligència artificial, segons Ken Jimbo, professor de seguretat internacional de la Universitat Keio, que ha assessorat el govern japonès sobre la nova estratègia de seguretat.

“També cal que ens adaptem a aquesta mena de capacitats asimètriques; això és de gran importància per a nosaltres”, diu. I afegeix que el Japó tindrà dificultats per a reclutar soldats nous a causa de l’envelliment de la població del país.

Esmena constitucional

Ara, Takaichi vol anar un pas més enllà i revisar l’article 9 de la constitució, que es basa en un esborrany redactat pels nord-americans durant l’ocupació aliada, després de la rendició del Japó en la Segona Guerra Mundial. L’anomenada clàusula “antiguerra” pretén evitar explícitament que el Japó origini més conflictes.

El significat i la intenció de la clàusula –com també la qüestió de si cal revisar-la– han estat objecte de gran debat d’ençà dels anys cinquanta. Tradicionalment, la posició del govern japonès ha estat que la renúncia a la guerra no implica renunciar també al dret d’autodefensa. Aquest, precisament, és l’argument amb què Tòquio creà –i continua mantenint, dècades després– les anomenades Forces d’Autodefensa, per molt que la constitució del país no permeti explícitament la formació d’un exèrcit.

Com a primer ministre, Abe provà –sense èxit– d’afegir una frase a l’article 9 que hauria reconegut les Forces d’Autodefensa com a exèrcit legítim del país. Takaichi, ara, vol prendre’n el relleu: a diferència del seu mentor, que hagué de bregar amb l’oposició del soci de coalició pacifista del PLD, el partit té ara un nou soci, el Partit de la Innovació del Japó, que sí que sembla donar suport al pla de la primera ministra.

Esmenar la constitució, tanmateix, obligarà Takaichi a cremar una quantitat enorme de capital polític. Per a modificar la constitució no tan sols cal una majoria de dos terços en totes dues cambres del parlament, sinó també el suport dels votants en un referèndum públic.

Takaichi té una majoria qualificada a la cambra baixa, la més poderosa del parlament, però el PLD és minoritari a la cambra alta. Els sondatges mostren que el suport a reconèixer les Forces d’Autodefensa a la constitució ha augmentat aquests darrers anys, però un referèndum a escala nacional seria una decisió arriscada.

Sigui com sigui, els defensors de l’esmena la consideren un primer pas indispensable en el camí cap a l’eliminació de les restriccions que fa dècades que limiten la capacitat d’autodefensa del Japó.

“Al Japó hom li hauria de permetre d’actuar com a ‘país normal’, dins els límits estipulats pels tractats internacionals”, diu Nakatani, l’ex-ministre de Defensa. “Si més no, la constitució hauria de recollir l’existència de les Forces d’Autodefensa per a evitar possibles ambigüitats. Aquest seria el primer pas”, explica.

Alguns altres, tanmateix, adverteixen que fins i tot un canvi tan petit podria fer perillar les salvaguardes pacifistes de la constitució, i tot allò que se’n deriva. Shiro Sato, professor d’estudis de la pau a la Universitat Ciutat d’Hiroshima, explica que, tradicionalment, l’article 9 també ha servit per a demostrar als veïns del Japó que el país no repetiria el seu passat imperial, cosa que ha ajudat a mantenir i reforçar l’estabilitat de la regió.

“Em preocupa que això pugui comprometre la causa pacifista”, diu Sato. “Si [l’article 9] s’esmena, la confiança dels nostres veïns respecte del compromís del Japó amb la pau se’n podria ressentir, cosa que podria augmentar la inseguretat a la regió.”

Noah Robertson, de Washington estant, ha contribuït en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb