Opinió

 

<80/169>

Vicent Partal

12.05.2011

El moll de l'os

La votació de dimarts sobre el fons de competitivat a les corts espanyoles passarà a la història com una de les mostres més clares de la impotència del PSC. Podien haver estat elegants i passar-hi de puntetes, que un mal dia el té tothom, però el desconcert ja sembla absolut, per més que ahir encara van tenir pit d'explicar sopars de duro.

Jo crec que ningú no té l'obligació de votar res perquè un altre digui que el país li ho demana. No en caldria una altra. Cadascú vota d'acord amb allò que creu, no pas d'acord amb allò que els altres li diuen que ha de creure. Per tant, personalment, no m'hauria semblat malament que els vint-i-cinc diputats del PSC haguessen votat diferent de la resta dels diputats catalans. Si no fos...

Si no fos que és evident que van fer-ho a contracor i seguint ordres. Subordinats. Impotents.

Si no, de quina altra manera poden explicar que, quan són Entesa Catalana de Progrés, al senat, voten d'una manera i, quan són PSC, al congrés, voten d'una altra? I amb dues setmanes de diferència?

I supose que aquesta diferència no s'ha pas d'interpretar com un menyspreu del senat. O potser sí? Com que un vot al senat no serveix de res...

Si no, com s'explica, com ha posat en relleu l'ex-conseller Ernest Maragall, que el PSC haja votat contra el compliment del nou finançament, obra del PSC mateix quan era al govern?

Si no, de quina manera poden justificar aquesta acció que, al final, té per conseqüència que no paguen? Ja poden dir missa, si volen, perquè el resultat és que no pagaran. I si el problema era com ho havien de negociar, doncs era ben fàcil: afegint-hi que havien de negociar i pagar enguany. I amb això, tots contents. Però ara han ensenyat el cul.

I la cosa més sorprenent de totes és que encara gosen tenir pit per a dir que la votació és el reflex d'un acord PP-CiU o barbaritats semblants. Sense voler veure que Esquerra i ICV votaven igual que CiU i que el PP i que els únics que no ho feien eren ells, el PSOE i la representant més descarada del nacionalisme espanyol, la Rosa Díez.

Ara, tot plegat és greu no solament per allò que significa per al Principat, sinó per allò que significa en termes democràtics.

Perquè la cosa és tan evident que tenim el dret de demanar-nos qui representen aquests vint-i-cinc diputats? Els seus electors o el carrer Ferraz? I la pregunta no és anecdòtica, sinó que toca el moll de l'os dels defectes de la nostra democràcia.

Mail Obert