Opinió
-
ETA ja té la pista d’aterratge
Vicent Partal
17.10.2011
-
Quan falla la política
Vicent Partal
16.10.2011
-
Amb Mallorca
Vicent Partal
14.10.2011
-
L'extrema dreta s'activa
Vicent Partal
13.10.2011
-
Fragilitat (a la BlackBerry, per exemple)
Vicent Partal
12.10.2011
-
La insinuació de Mas
Vicent Partal
10.10.2011
-
Anna es mereixia més
Vicent Partal
07.10.2011
-
Ben pocs poden canviar la vida de tants
Vicent Partal
06.10.2011
-
Una nit contra la censura
Vicent Partal
06.10.2011
-
Amb la mirada a les corts espanyoles
Vicent Partal
04.10.2011
-
La setmana horrible de Rosell
Vicent Partal
03.10.2011
-
El cap sota l'ala
Vicent Partal
30.09.2011
-
Les paraules volen, els escrits romanen
Vicent Partal
29.09.2011
Vicent Partal
30.01.2012
Independents o frustrats
Això que ha passat a Spanair té més valor que no sembla. Des del punt de vista polític vull dir. És la constatació, una volta més, que no enfocar l'objectiu d'una manera encertada converteix el camí en una feixuga batalla contra els elements. En un camí de frustracions.
Ho vaig dir dissabte: és possible que Spanair no haja tingut la millor de les gestions possibles, però aquest no és el mal. Quin és, doncs, el mal? Doncs que Barcelona no vol ser una ciutat marginal, però és evident que Espanya juga descaradament en favor de Madrid i impedeix que l'aeroport de Barcelona siga competitiu. No és que l'estat espanyol siga neutral, és que és pro Madrid. Entenguem-nos. I això causa una gran frustració, no solament entre els independentistes sinó simplement entre els barcelonins: no cal ni tan sols ser catalanista per a sentir aquesta frustració. Veus que l'estat posa tots els arguments i el seu poder (lleis, convenis internacionals, empreses com Iberia pagades per tots, AENA mateix...) al servei exclusivament de l'aeroport de Madrid i t'enfurismes en veient-ho. I aleshores què?
Aleshores pots triar entre dos camins. L'un és el de la confrontació directa. Això vol dir assumir que és impossible ser respectat dins Espanya i que cal trencar-hi. Vol dir assumir que qualsevol preu que això valga sempre serà poc comparat amb el preu que paguem i pagarem. I vol dir fixar, en conseqüència, un objectiu concret, clar i indiscutible: volem tenir un estat propi i el volem tenir tan aviat com siga possible. Sobretot per a evitar més frustracions en tots els terrenys. O és que hi ha ningú que dubte que el Prat fóra un dels més grans aeroports intercontinentals d'Europa, tan sols que tingués una administració a favor?
L'altre camí és el del fer veure. I és el que seguim fa anys. En aquest cas Femcat i una bona part de la societat civil s'embarca en una operació complexa --i que cal elogiar per allò que té de valenta: fem veure que no tenim els entrebancs que tenim i tirem endavant. Provem avançar sense encalçar l'objectiu principal. Mirem de comportar-nos com un estat independent, sense ser independents. És una via, però el resultat ja sabem quin és: frustració i una paret monumental. Perquè al davant no estan per floritures. Perquè sempre hi ha catalans disposats a col·laborar amb l'estat --per més nacionalistes que es presenten, posem per exemple els Carulla amb Iberia. Perquè els entrebancs que l'estat pot posar sobre la taula són molt seriosos --qui ha pressionat Brussel·les per fer impossible l'operació de Qatar Airways? Perquè ets un subordinat en definitiva.
I ací és on som. Amb l'aeroport, amb les seleccions nacionals, amb els diners que ens roben cada dia, amb l'oficialitat del català a Europa, amb les caixes que s'esvaeixen, amb la llengua a l'escola sota amenaça, amb TV3 en la picota... posats en un camí de frustració permanent.
Posats en un camí de frustració permanent perquè no enfoquem l'objectiu com ha fet Escòcia. O és que no sabem que tots aquests problemes es resoldrien, immediatament, en un sol dia: el de la proclamació de la independència? Potser ha arribat el moment de demanar-nos si no perdem el temps provant de lliurar una batalla impossible: la de fer veure que som allò que no som. Potser ha arribat el moment de pensar si no fóra més sensat, he dit sensat, de proposar la independència d'una manera concreta, més que no anar passant els dies perdent forces i delit en batalles impossibles.
Mail Obert
-
La ignorància del rei
Oriol Izquierdo
27.07.2015
-
Parla amb la teva àvia (i II)
Andreu Barnils
26.07.2015
-
Sean Scully a Santa Cecília de Montserrat
Mercè Ibarz
25.07.2015
-
L'exemple de la ILP per l'habitatge: desobeir i avançar junts
Bel Zaballa
24.07.2015
-
No és ignorància: és cinisme i mala fe
Pere Cardús
23.07.2015
-
L'escepticisme jacobí lleument esquerdat
Joan-Lluís Lluís
22.07.2015
-
Peix al cove ‘reloaded’
Marta Rojals
21.07.2015
-
A Grècia, dos assassinats
Andreu Barnils
19.07.2015
-
La llista independentista: un artefacte imbatible?
Pere Cardús
16.07.2015
-
La meva llista civil per la independència
Bel Zaballa
15.07.2015
-
#cimeraindepe, minut i resultat
Marta Rojals
14.07.2015
-
Ara és l’Hora: la candidatura del sí-sí
Oriol Izquierdo
13.07.2015
-
Amb sense president
Andreu Barnils
12.07.2015
-
Fills de l’exili, de les migracions, de l’educació
Mercè Ibarz
11.07.2015
-
Si #TV3noemrepresenta, qui ho farà?
Marta Rojals
07.07.2015
-
Lluís Llach, el Camp Nou i una fam de trenta anys
Joan-Lluís Lluís
06.07.2015
-
Joan Herrera, al divan (II)
Andreu Barnils
05.07.2015
-
Salvador Iborra, no és cosa nostra
Roger Cassany
04.07.2015
-
La llista electoral que pot passar la prova de l'ànec
Pere Cardús
02.07.2015
-
Orwell 2.0, o digues-me què cliques i et diré qui ets
Bel Zaballa
01.07.2015
-
'Indepe' amb mar de fons
Marta Rojals
30.06.2015
-
La resposta
Oriol Izquierdo
29.06.2015
-
Joan Herrera, al divan
Andreu Barnils
28.06.2015
-
40 anys de tot allò, 30 d’això
Mercè Ibarz
27.06.2015
-
El mètode per a sumar els 'sí se puede' a la independència
Pere Cardús
25.06.2015