Opinió

 

<75/169>

Vicent Partal

27.09.2011

I on són les respostes?

Esperava el discurs del president Mas. El seu govern ha assumit amb una valentia que l’honora la necessitat de prendre mesures antipàtiques. Sabent que la majoria de la societat és conscient que enmig d’aquesta crisi no hi ha alternatives clares a la vista i que el marge de maniobra és ben estret.

Que el dèficit de la Generalitat s’havia desbocat, ja ho sabíem. Que la principal institució del país no pot funcionar en aquestes condicions, també. I que la causa principal del desori (no pas l’única, però sí la principal) és l’espoliació econòmica, únicament els extremistes espanyols no ho accepten. Mas ho ha il·lustrat molt bé, tot això, des del faristol del parlament amb tota mena de dades ben preparades i efectistes. Però pel camí de la descripció i de la diagnosi s’ha deixat al tinter allò que més angoixa la gent: i les respostes?

Mas ha dit coses, és cert. Ha proposat alguns canvis i ha anunciat, encara que en un to més greu del que segurament era necessari, alguna mesura que ja és carn de titulars: com això de fer que paguen els més rics, per exemple. Però, de tot quant el president ha explicat, no se’n desprèn cap full de ruta precís ni cap gran tomb econòmic que permeta d'albirar una millora a curt terme. Hi ha indicis, però no contundència: diu que la negociació col·lectiva s’ha de flexibilitzar, però no diu com. Diu que la formació professional hi juga un paper clau, però no concreta com fer-la créixer. Afirma que cal reformular el model assistencial de Catalunya, però no ens explica de quina manera.

Val a dir, tanmateix, que al principi del discurs ha esmentat com a model, curiosament, els països del nord que van fer la feina ja fa anys. I ha esmentat explícitament el nom de l’ex-canceller alemany Schröder, posant-lo com a referència pública, un detall que jo no entendria com una simple anècdota.

La dada em sembla significativa. Perquè el líder socialista alemany es va embarcar en el seu moment en la més gran reforma del sistema tributari alemany i en una enorme redefinició de l’estat del benestar, que va arribar fins a l’extrem de la privatització parcial de les pensions. Va reduir la prestació de la desocupació de trenta-dos mesos a divuit, per a la gent de més de cinquanta-cinc anys, i de vint-i-quatre a dotze, per als menors d’aquesta edat, i va endurir les condicions de percepció de l’ajut als sense-feina obligant pràcticament els qui la rebien a acceptar la primera feina que els oferissin. Schröder es va preocupar de reduir la dependència energètica d’Alemanya i va fer un gran esforç de suport a noves petites empreses, especialment si eren innovadores, amb ajuts inicials i de consolidació durant un llarg període d’anys, però també va reduir les prestacions sanitàries públiques (es va fer famós aquell eslògan de ‘ni dentista ni ulleres’) i va fer pagar deu euros per trimestre a cada alemany pel simple fet de tenir el dret d’anar al metge de la seguretat social. Finalment va reduir visiblement el nombre de funcionaris públics.

Podem discutir des de la distància si aquestes dràstiques mesures, que van costar a Schröder la carrera política, són la base de la recuperació econòmica alemanya --sembla que Mas ho creu així, jo no ben bé del tot. Però és evident que Schröder va presentar mesures molt concretes i molt directes que va aplicar d'una manera molt ràpida i contundent. I això, Mas no ho ha fet --no en aquest discurs, que és el més important de l’any.

Potser és perquè creu que cal fer-ho a poc a poc o que cal explicar-ho a dosis petites. O potser perquè així centra tot el discurs en la consecució del concert econòmic, situant el debat polític en un terreny molt còmode per a CiU.

Mail Obert