Opinió

 

<67/169>

Vicent Partal

02.04.2012

Contra les lleis d'excepció

M'alarma profundament la pretensió d'aplicar les lleis d'excepció per a combatre la violència urbana. De fet m'ha alarmat sempre l'existència de lleis d'excepció, molt especialment la llei antiterrorista. I trobe inaudit que ara, just quan ETA desapareix, pretenguen aplicar-la encara a més gent.


Un principi bàsic de la democràcia és que la llei és la mateixa per a tothom. I que s'ha d'aplicar de la mateixa manera a tothom. Si el vot no és universal i les lleis no són iguals per a tothom, no hi ha democràcia. I amb aquest punt, més val no jugar-hi.


A l'estat espanyol, amb la reforma del franquisme algunes institucions canviaren de nom i poca cosa més. El cas més cruel va ser el del TOP, l'odiat Tribunal d'Ordre Públic, eix de la repressió franquista, que es va transformar en 'Audiencia Nacional', situada fins i tot en el mateix edifici.


El TOP, com l'Audiencia, era un tribunal d'excepció que partia de la idea, típica de tota dictadura, que els ciutadans havien de tenir dos tractes diferents, segons que foren addictes o al règim o que en foren enemics.


Si bé se suposava que això era intolerable en una democràcia, el combat contra ETA féu possible que fins i tot els partits d'arrel democràtica donaren la benedicció a un instrument terrorífic que ha estat denunciat durant dècades per institucions i ciutadans. Des d'Amnistia Internacional al Relator contra la Tortura de l'ONU, per posar-ne dos exemples notables, han insistit una vegada i una altra que no era possible mantenir dos sistemes legals diferents en una democràcia i que la permissivitat de les lleis antiterroristes sobre la tortura era, i és, un escàndol. Cosa que al nostre país molta gent va descobrir tard, arran de la famosa, i infame, 'garzonada' del 1992.


Per comptes d'avançar en la direcció que els defensors dels drets humans han propugnat, aquests darrers anys hem vist encara com les lleis d'excepció s'han anat aplicant cada vegada amb menys garanties i a més grups. Al principi calia que posasses una bomba o disparasses a algú perquè te les aplicaren. Després ja no. Ser part d'un entorn ideològic concret, de l'independentisme basc sobretot, era un argument en aparença suficient perquè les garanties jurídiques constitucionals desapareguessen. I la democràcia es va fer encara més feble.


Però ves que ara ens amenacen amb un nou salt qualitatiu, quan ens diuen que volen posar fora de l'ordenament jurídic tota protesta violenta, aplicant-hi també les lleis d'excepció. I amb això haurem passat de l'activitat armada que justificava en el passat les lleis antiterroristes... a què? A una bufetada? A un contenidor cremat? A un colp contra un policia que s'excedeix? A una pintada? A un pamflet? A aquest mateix editorial?


L'extensió dels límits de les lleis antiterroristes és un perill enorme, a més d'una reacció desproporcionada. I és una amenaça directa i palesa contra tot moviment, violent o no, que qüestione simplement el govern. Una autèntica barbaritat, sobretot si tenim en compte que per a combatre els qui actuen violentament en les manifestacions amb les lleis normals n'hi ha de sobres.


I no cal que ens enganyem: les dècades d'aplicació de la llei antiterrorista al País Basc han palesat prou amb quina facilitat gent que no tenia res a veure amb el terrorisme acabava detinguda, torturada o a la presó –recordem, per exemple, el cas Egunkaria. Tot just perquè pensaven d'una manera diferent. Les lleis d'excepció són un instrument diabòlic que, si de cas, s'hauria de fer servir amb una extrema prudència, però els fets han demostrat que es feia servir amb una alegria injustificable.


Deixarem ara que aquesta arbitrarietat, just quan ETA ha desaparegut, ens la imposen a tots?

Mail Obert